Logo Institut del Teatre
Data de naixement: 13-6-1898
Lloc de naixement: Manresa, Bages
Data de defunció: 17-9-1990
Lloc de defunció: Barcelona
Redactor/a: Clara Beltrán Catalán
Identificacio/ns

Escenògraf


Biografia

Va néixer a Manresa i va ser el cinquè i últim fill del cisteller Antoni Mestres i de Manuela Cabanes, filla del pintor i decorador Benet Cabanes. Inicialment es formà a l’Escola de l’Ateneu Obrer i Manresà. Des de ben petit li va agradar el dibuix, i el seu oncle matern, l’escenògraf Ignasi Cabanes, deixeble de Bonaventura Planella i, posteriorment, de Maurici Vilomara, l’encoratjà a conrear aquesta afició. Així, el 1911, començà els estudis de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis de Manresa, on va tenir com a mestres el pintor Francesc Cuixart i l’arquitecte Joaquim Oms. Combinava els seus estudis amb l’aprenentatge al taller de pintura decorativa de Bonaventura Corrons, on va romandre quatre anys i va arribar a ser l’encarregat del taller.

El 1919 es traslladà a Barcelona per continuar la seva formació. Decidit a convertir-se en pintor escenògraf, va entrar a treballar al taller de Salvador Alarma com a aprenent. Paral·lelament estudiava a l’Escola de Belles Arts matèries com la perspectiva, fonamental en l’art escenogràfic, que estava a càrrec del professor Josep Calvo Verdonces, a qui Mestres Cabanes sempre admirà molt. Igualment, en ocasions puntuals ajudava en el taller de Vilomara, on va rebre també algunes lliçons de pintura escenogràfica.

El 1921 va ser enviat per Alarma a Buenos Aires a col·locar les decoracions del sostre del teatre Cervantes que havien realitzat prèviament a Barcelona, i també a pintar una part de l’embocadura de l’escenari. A poc a poc adquirirà més responsabilitats al taller i el 1926 es convertirà en l’encarregat. El 1924, quan ja gaudia dels primers èxits professionals, es casà amb Isabel Lanaspa i cinc anys després va néixer l’única filla que va tenir el matrimoni, quan Mestres Cabanes es trobava a Sevilla, treballant per a la Exposició Iberoamericana (1929).
El 1934 signa el seu primer projecte escenogràfic de conjunt, Els Pastorets, per al Teatre del Foment Mataroní. El 1936 va fer un dels seus màxims descobriments en el terreny de la perspectiva: l’angle mestre. 

Durant la Guerra Civil va interrompre les activitats com a escenògraf i es dedicà més a la pintura de cavallet. El 1939 Mestres Cabanes va formar, amb el seu mestre, la societat «Alarma-Mestres Cabanes, pintors escenògrafs», que continuà fins a la mort d’Alarma, el 1941. Declina el desig testamentari d’Alarma de continuar amb la gerència del taller del Circ Barcelonès associat amb el seu fill, Antoni Alarma. Poc després es convertí en l’escenògraf del Liceu i començà a treballar en els decorats de les reposicions wagnerianes. És a partir d’aquest moment quan comença la plenitud de la seva carrera d’escenògraf. Les seves primeres escenografies sense Alarma van ser per les òperes Parsifal i Lohengrin. Posteriorment va fer decorats per les òperes Aïda, Canigó, Sigfrid, Els Mestres Cantaires de Nuremberg i Tristany i Isolda. Igualment va fer decoracions per a altres teatres com el Tívoli, el Nou de Barcelona i el Romea, a la capital catalana, i el Fontalba i el Teatro de la Zarzuela, a Madrid. També col·laborà amb els espectacles dels vienesos a Barcelona.

En matèria paraescenogràfica destaquen també els diorames que va realitzar al llarg de la seva carrera. Concretament, els cinc diorames per a l’Exposición Iberoamericana de Sevilla (1929), amb la temàtica del descobriment d’Amèrica i la fundació de Buenos Aires. Aquell mateix any va realitzar un diorama, amb una vista de la ciutat de Soria, per al Poble Espanyol de l’Exposició Internacional de Barcelona. També són importants els diorames que va realitzar per a la Fira de Mostres de Barcelona, encàrrec de la Cambra de Comerç (1944), el Museu Folklòric del Poble Espanyol (1944), el Museu de Ripoll (1940), la XII Fira de Mostres (1945), etc. L’any 1963 l’Ajuntament de Nova York, a través del director del Museu Marítim de Barcelona, va encarregar-li dotze diorames sobre la vida de Cristòfor Colom per a ser presentats a l’Exposició Internacional que s’havia de celebrar l’any següent. Quatre anys després va rebre també un encàrrec de Veneçuela per realitzar diorames sobre el mateix tema. Igualment va fer nombroses carrosses i decoracions efímeres, com la dels aparadors del carrer de Pelai de Barcelona amb personatges wagnerians, amb motiu de l’arribada a Barcelona de la Companyia dels Festivals de Bayreuth (1955) i altres ornamentacions per a balls de màscares, etc.

A banda de l’escenografia, Mestres Cabanes va conrear diverses arts. Per un costat, va excel·lir a la pintura decorativa mural (Palau Reial de Pedralbes; església dels Pares Redemptoristes de Barcelona; Parròquia de Santa Maria de Montcada; sostres de les avantsales del Saló de Descans i lluerna de l’escala principal del Teatre del Liceu; etc.), i també va destacar com a pintor de cavallet i aquarel·lista, i són molt conegudes les seves pintures d’esglésies, principalment la Catedral de Burgos, de la qual va fer més d’un centenar de pintures, així com els seus paisatges rurals i urbans de diferents indrets de Catalunya. Va exposar a nombroses sales d’art (Sala Barcino, Galeries Reig, Sala Vilches de Madrid, Casa del Llibre, Círculo Artístico de Madrid, Grifé i Escoda, Ajuntaments de Mataró, Igualada i Manresa) i exposicions nacionals.

També destaca la seva faceta com a docent. Així, treballà com a professor de perspectiva de l’Institut del Teatre (1927-1971) i a l’Escola d’Arts i Oficis de Sant Jordi, on arribà a ser catedràtic de la mateixa matèria (1958-1971). Igualment es va encarregar durant dos anys de donar classes d’escenografia al taller del Liceu (1942-1944). Els seus coneixements els plasmà en diverses conferències i en dos escrits fonamentals: L’angle mestre de l’escenografia (1946) i Tractat de perspectiva (1964), que compila les seves lliçons a les diferents institucions on va treballar com a docent. També destaquen els seus escrits a revistes com Montsalvat o Renacer sobre escenografia, el capítol dedicat als decorats a l’Enciclopèdia del Arte Escènico (1958), juntament amb Andreu Vallvé, i la seva obra La catedral de Burgos en la pintura de Mestres Cabanes (1981).

L’any 1973 es va donar a una de les aules de l’Institut del Teatre el nom de Mestres Cabanes, en record de les seves aportacions i el 1977 es va inaugurar la sala Mestres Cabanes al Museu Comarcal de Manresa. 

Al llarg de la seva trajectòria va rebre nombrosos premis en reconeixement al seu treball: Medalla d’Or de la Cambra de Comerç al millor alumne de la promoció (1918); La Diputació de Barcelona li concedeix la Medalla d’Argent del Mèrit al Teatre (1961); Medalla de l’Institut del Teatre (1962); L’Ajuntament de Manresa li concedeix la Medalla d’Argent de la Ciutat  (1968); Premi Nacional de Teatre (secció Escenografia), atorgat per la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona (1985); l’Ajuntament de Manresa li concedeix la Medalla d’Or de la Ciutat i es constitueix la fundació que duu el seu nom (1989).

El 17 de setembre de 1990 va morir a la seva casa de Barcelona.


Significació

Josep Mestres Cabanes va ser un dels més importants escenògrafs del panorama nacional i internacional, i destaquen les seves escenografies wagnerianes.

Continuador de les normes clàssiques i acadèmiques, basades en l’ús de la perspectiva, el dibuix i la mirada objectiva de l’espai escènic, la seva tasca escenogràfica representa l’epígon de l’escola realista més rigorosa. Com a resultat, les seves escenografies es caracteritzen per un gran detallisme i veracitat,  estudiant al màxim el contrast de llum i ombres. Una de les seves grans aportacions fou la gran perfecció en la perspectiva, amb el descobriment de «l’angle mestre», que va aplicar a les seves creacions

Gràcies als nombrosos escrits que el propi Mestres Cabanes ens ha deixat, coneixem molt bé el seu procés de treball, que és el mateix en cada ocasió i que resulta de gran interès per comprendre la seva feina. Així, en primer lloc fa un esbós complet i detallat, que acoloreix i hi incorpora alguna figura per estudiar-ne les proporcions. Després d’entrevistar-se amb el cap de màquines de l’escenari per discutir els problemes que puguin sorgir, munta l’esbós en forma de teatrí per estudiar la il·luminació adequada, corregir els problemes que el projecte pugui presentar, etc. Un cop aprovada la maqueta, es prepara una quadrícula a escala sobre vidre o cel·lofana, que es col·locarà sobre les peces soltes de la maqueta per poder passar-les a mida natural. A continuació es talla el paper que compondrà les diferents peces de la decoració.


Estrenes

1937. Guillem Tell, de Michel Jean Sedaine (aquesta obra no va ser mai representada).

1937. Egmont, de Johann Wolfgang von Goethe (aquesta obra no va ser mai representada).

22 gener 1942. Lohengrin, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu.

31 gener 1942. Parsifal, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu.

1942-1943. Ariadna a Naxos, de Hugo von Hofmannsthal. Gran Teatre del Liceu.

1942. La Ilustre Moza, de Luis Tejedor. Teatre Tívoli (Barcelona).

1942. La Caramba. Luis Fernández Ardavín. Teatro de la Zarzuela (Madrid).

1943. La venta de los gatos, de Serafín i Joaquín Álvarez Quintero. Teatre Coliseum (Barcelona).

1943-1944. Els mestres cantaires de Nuremberg, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (estrena acte III, quadres 1 i 2).

1944. De la tierra a Venus. Teatre Nou. Barcelona.

1944. Viena es así. Teatro Español (Barcelona).

1944. Polonesa, de Adolfo Torrado y Jesús Maria Arozamena. Teatro Fontalba (Madrid).

1944-1945. Lohengrin, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1944-1945. Segretto de Susanna, de Ernanno Wolf-Ferrari. Gran Teatre del Liceu.

1945. La serva padrona, de Giovanni Battista Pergolesi. Gran Teatre del Liceu.

1945. Combattimento di Tancredi e Clorinda, de Claudio Monteverdi. Gran Teatre del Liceu.

1945-1946. Aida, de Giuseppe Verdi. Gran Teatre del Liceu.

1945-1946. Lohengrin, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1949-1950. Aida, de Giuseppe Verdi. Gran Teatre del Liceu (reposició).

14 gener 1950. Els mestres cantaires de Nuremberg, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (estrena actes I i II).

1950-1951. Lohengrin, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

11 gener 1951. Sigfrid, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (estrena actes I, II i III, quadre 1).

1951-1952. Aïda, de Giuseppe Verdi. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1951-1952. La valquíria, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (estrena acte III, equivalent a Sigfrid acte III, quadre 2, i al pròleg d’El capvespre dels déus).

1952-1953 Els mestres Cantaires de Nuremberg, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1952-1953 Parsifal, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1952-1953 Lohengrin, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

21 maig 1953 Canigó, de Jacint Verdaguer. Gran Teatre del Liceu.

1953-1954 La valquíria, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1954-1955 Sigfrid, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1954-1955 Els mestres cantaires de Nuremberg, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1955-1956 Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu.

1956-1957 Aïda, de Giuseppe Verdi. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1956-1957 Lohengrin, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1956-1957 La valquíria, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1957-1958 Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1958-1959 Aïda, de Giuseppe Verdi. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1958-1959 Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1958-1959 La valquíria, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1959-1960 Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1960-1961 Aïda, de Giuseppe Verdi. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1960-1961 Sigfrid, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1961-1962 Els mestres cantaires, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1962-1963 Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1964-1965 Sigfrid, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1964-1965 Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1965-1966 Aïda, de Giuseppe Verdi. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1967-1968 Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1968-1969 Canigó, de Jacint Verdaguer. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1969-1970 Sigfrid, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1970-1971 Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1972-1973 Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1974-1975 Sigfrid, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1977-1978 Tristany i Isolda, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

1980-1981 Sigfrid, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).

18 maig 1985 La pregunta perduda o el corral del lleó, de Joan Brossa. Dir. Hermann Bonnín. Teatre Romea (Barcelona). Cía. Cdgc.

1988-1989 Els mestres cantaires de Nuremberg, de Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu (reposició).


Publicacions

El ángulo maestro de la escenografía. Memòria del curs 1945-1946 de l'Institut del Teatre. Barcelona: Publicacions de l'Institut del Teatre, 1946.

«Los decorados». A: Enciclopedia del Arte Escénico. Barcelona: Noguer, 1958, p. 231-284.

Tratado de perspectiva. 2 volums . Barcelona: Raiclán, 1964.

«La perspectiva, base imprescindible para el pintor figurativo y para el escenógrafo». Lliçó de comiat a l'Escola de Belles Arts de San Jorge. Text inèdit, 1970.

«Escenografía: esplendor y decadencia». Monsalvat (Barcelona), núm. 7 (1974), p. 548-556.

«Salutación, afirmación y recuerdo». Parlament a l'Ajuntament de Manresa amb motiu de l'exposició de pintures de Burgos. Text inèdit, 1975.

«Cómo se pinta una decoración escénica (I)». Monsalvat (Barcelona), núm. 17 (1975), p. 279-286.

«Cómo se pinta una decoración escènica (II)». Monsalvat (Barcelona), núm. 17 i 18 (1975), p. 330-334.

«El origen y los grandes maestros de la escenografía». Conferència (11 juny 1943). Publicada a Wagneriana (edició catalana), (Barcelona), núm. 9 (novembre 1998).

«Autobiografía (1898-1980)». Wagneriana (Barcelona), núm. 9 (novembre 1998).


Bibliografia

1. Llibres

Bravo, Isidre; Graells, Guillem-Jordi. Espais wagnerians. Catàleg de l'exposició del mateix títol. Barcelona: Institut del Teatre, 1983.

Bravo, Isidre. L’escenografia catalana. Barcelona: Publicacions de la Diputació de Barcelona, 1986.

Bravo, Isidre. L’Escenògraf Josep Mestres Cabanes. Barcelona: Consorci del Gran Teatre del Liceu: L'Avenç, 1989.

Bravo, Isidre. «L’escenografia wagneriana a Catalunya: entre la tradició i la innovació». A: L’obra de Richard Wagner a Barcelona. Barcelona: Cercle del Liceu, 1993.

Garrut, Josep M. «Los pintores escenógrafos». A: Dos siglos de pintura catalana. Madrid: Ibérico Europea de Ediciones, 1974.

Infiesta, Maria; Mota, Jordi. Mestres Cabanes. Barcelona: Editorial Labor, 1992. (Col·lecció Gent Nostra)

Rosa, Fanny Da. Josep Mestres Cabanes, 1898-1990: l'últim escenògraf del Liceu de l'escola catalana. Barcelona: Ediciones KTR, 2009.

Diversos autorsJosep Mestres Cabanes, 1898-1990. Pintor i Escenògraf. Barcelona: Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona, 1998.

2. Articles de revista, capítols de llibres o edició conjunta d’obres

Belmonte, Javier. «Fui el último escenógrafo y ahora ya no quedan». Entrevista a Mestres Cabanes. El Periódico (Barcelona), (21 desembre 1988). 

Bravo, Isidre. «L'escenografia wagneriana a Catalunya». Serra d'Or (Barcelona), (1983).

Bravo, Isidre. «A l'entorn de Josep Mestres Cabanes, escenògraf i artista polifacètic». Dovella (Manresa), (1989), p. 35-40.

Bravo, Isidre. «Espai i Música. A l'entorn de Josep Mestres Cabanes». Revista Musical Catalana, núm. 55 (1989).

Fàbregas, Xavier. «Josep Mestres Cabanes i l'escola escenogràfica catalana». Serra d'Or, núm. 183 (1974), p. 59-66.

F.S. «El escenógrafo Mestres». Destino (Barcelona), núm. 224 (31 novembre 1941). 

Mota, Jordi; Infiesta, María. «Entrevista a José Mestres Cabanes». Monsalvat (Barcelona), núm. 169 (1989).

Sempronio. «Perspectivas de la perspectiva, a través de su catedrático, José Mestres Cabanes, en el taller del Liceu». Destino, núm. 1194 (1960). 

3. Consultes en webs

http://mestrescabanes.cat/ [Consulta: 18 desembre 2017].

http://www.archivowagner.com/ Criteri de cerca: «Mestres Cabanes». [Consulta: 18 desembre 2017].

http://colleccions.cdmae.cat/ Criteri de cerca: «Mestres Cabanes». [Consulta: 18 desembre 2017].


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x