Eco de silenci és una coreografia de Juan Carlos García estrenada el 1993 juntament amb una altra peça creada pel mateix coreògraf Diari d’unes hores al Mercat de les Flors. Per a Eco de silenci, García va escollir el primer moviment de la tercera simfonia (Op. 36), coneguda com la Simfonia de les cançons tristes, del compositor polonès Hernyck M. Gorécki que va ser escrita el 1976. La coreografia, sense argument i de deu minuts de durada, es desenvolupa sota la llum intermitent de quatre llums. Sota aquests llums ballen quatre personatges, interpretats originalment per mateix García, Catalina Vilana, Neus Ferrer i Carlos Alberto Cidra. Les llums van ser dissenyades per Ramon Rey, el vestuari per Teresa Sil i l’espai escènic per Pep Montoya.
A partir d’un llenguatge corporal molt fluid, el coreògraf subratlla tensions i relacions entre els quatre personatges al llarg de la peça. En la coreografia emana una gestualitat dramàtica que articula moviments i portées atlètics. En escena sovint hi ha accions simultànies en forma de duets o solos. En efecte, l’estructura coreogràfica emmiralla la composició gairebé minimalista de Gorécki. I més enllà de la formalitat, la dansa també evoca l’emotivitat melangiosa de la música.
Amb l’estrena de Diari d’unes hores i Eco de silenci, Lanònima Imperial obra una nova etapa de consolidació. De fet, gràcies a Eco de silenci, la companyia va començar a rebre el reconeixement internacional que primer es materialitza amb el Premi Especial del Públic i el Premi del Jurat del Concurs Coreogràfic de Tel-Aviv el 1994 i, més endavant, el 2001 quan aquesta coreografia s'incorpora en el repertori de la companyia Itzi Galili Dance Company. Lanònima Imperial va tenir aquesta peça en el seu repertori durant deu anys i va fer diverses gires internacionals.
Aquesta coreografia també va rebre bones crítiques l’any de la seva estrena que posen en valor el talent coreogràfic de Juan Carlos García i la qualitat característica dels ballarins de Lanònima Imperial. Montse Otzet, per a El Periódico, escriu que el desenvolupament emocional i el moviment creixen en el contingut asfixiant de la peça i també destaca la bona qualitat del grup. Per la seva banda, Marjolijn van der Meer a La Vanguardia considera que els ballarins de Lanònima transmetien molt millor el lirisme d’Eco de silenci que la comicitat de Diari d’unes hores.
Otzet, Montse. «Una de cal y otra de arena». El Periódico de Catalunya (26 febrer 1994).
Muñoz-Rojas, Ritama. «Lanónima Imperial estrena hoy su diario contradictorio». El País (3 desembre 1993).
Van der Meer, Marjolijn. «Jóvenes airados». La Vanguardia (26 febrer 1994).
Vendrell, Ester. La Dansa a Catalunya 1975-2000: polítiques i identitat. Tesi doctoral dirigida per Maria Josep Ragué i Arias. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2007.
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
