Eppur si muove és l’opera prima de la companyia Lanònima Imperial que es va estrenar el maig del 1987 al festival Sitges Teatre Internacional. Aquesta formació de dansa contemporània, que al principi va estar integrada bàsicament per homes, va ser fundada pel ballarí i coreògraf basc Juan Carlos García i el compositor Claudio Zulián. García va desenvolupar aquesta primera peça, Eppur si muove, després de guanyar el primer premi del concurs coreogràfic Tórtola València el 1986. L’escenografia la firmà Francesc Puntí i evocava un espai molt auster i rudimentari. Els cinc intèrprets que van estrenar la peça són el mateix Juan Carlos García, Jordi Cortés, Álvaro de la Peña, Toni Martínez i Joaquim Sabaté.
L’obra, sense argument o trama, s’estructura de manera senzilla i explora línies geomètriques en l’espai. García explota la capacitat acrobàtica dels ballarins i se centra en la inèrcia del cos en l’espai. L’ús de cinc cadires vertebra la coreografia en l’espai i els cinc homes, descamisats, vesteixen pantalons llargs foscos. L’expressivitat corporal dels ballarins oscil·la entre el moviment pur i la gestualitat teatral, fruit del viatge per estats d’ànim. La música de Claudio Zulián és tan austera com l’espai, una viola de gamba acompanya als ballarins i de tant en tant una veu recita versos de poemes.
La crítica va coincidir de manera gairebé unànime que Eppure si muove resultà ser una gran carta de presentació de Lanònima Imperial i de retruc, de Juan Carlos García com a coreògraf, qui havia format part del Ballet Contemporani de Barcelona i la companyia Gelabert-Azzopardi com a ballarí. Tot i que Eppure si muove, una coreografia de caire minimalista, no es diferencia gaire a nivell estètic del teixit de la dansa contemporània del moment a Catalunya, sí que aporten una energia nova. Marjolijn van Meer a La Vanguardia, per exemple, destaca: «Es precisamente esta presencia masculina la que confiere una particularidad muy específica al concepto coreográfico de Eppure si muove». En efecte, Montse Otzet, en una crítica per al Diari de Barcelona, sobre Càstor i Pòl·lux —la segona producció de Lanònima Imperial— subratlla la qualitat i la particularitat de l’ús del llenguatge de part de Juan Carlos García i l’aprofitament total del talent i la capacitat física dels ballarins, que és un dels trets que van caracteritzar la companyia. Aquesta opera prima, que juntament amb altres com Desfigurat de Gelabert, Kolbebasar d’Àngels Margarit o Perros del Sur de Mal Pelo, és segons la historiadora Ester Vendrell una de les obres més interessants en temàtica i innovació coreogràfica que es van estrenar a la dècada dels anys vuitanta.
Murias, Carlos. «En el espacio». El País (4 maig 1987).
Otzet, Montse. «Absència d’uns herois». Diari de Barcelona (11 abril 1989).
Van der Meer, Marjolin. «Más allá de la silla». La Vanguardia (26 novembre 1987).
Vendrell, Ester. La Dansa a Catalunya 1975 -2000: polítiques i identitat. Tesi doctoral dirigida per Maria Josep Ragué i Arias. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2007.
Clip d'Eppur si muove: <https://www.youtube.com/watch?v=CLP-5rLHqI0>
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
