Josep Santpere Pei

Actor, director, empresari i productor

Josep Santpere va néixer al barri de la Ribera de Barcelona. Al carrer d’Isern, un carreró que connectava el carrer de Basea amb el de Pom d’Or, desaparegut com a conseqüència de les obres de construcció de la Via Laietana, iniciades el 1908, de resultes de l’aplicació del Pla de Reforma Interior de Barcelona. El seu pare, de professió caixista d’impremta, tenia com a aficions la música i el teatre, en el qual feia d’apuntador per a companyies amateurs. Inculcà aquestes aficions en el seu fill, que ho compaginà amb les tasques d’escolà en la parròquia de la Mare de Déu de la Mercè. Posteriorment Josep Santpere continuà estudis de violoncel a l’Escola Municipal de Música fins que es va matricular al Conservatori de Música i Declamació del Liceu, tot combinant aquests estudis amb l’aprenentatge en diverses impremtes de la ciutat. Va aprofitar les seves bones aptituds de veu i de dicció, en les que destacava.

Amb el pas del temps Josep Santpere compaginà la seva dedicació al teatre amb la professió d’impressor. Primerament muntà una impremta amb un altre soci i posteriorment n’establí una altra de pròpia al barri de Sant Antoni de Barcelona, l’explotació de la qual sempre féu compatible amb la seva dedicació al teatre professional.

Els seus dots vocals el portaren a treballar com a intèrpret de sarsueles. El 1900 Pepe Gil, empresari del teatre Gran Via, popularment conegut com «Lo Chil», el contractà com a intèrpret de repertori de sarsuela, la qual cosa suposà la primera irrupció de Santpere en el teatre professional. Amb anterioritat, com altres actors que amb el pas del temps també s’acabaren professionalitzant –Joaquim Montero i Alexandre Nolla, posem per cas– havia actuat en diverses companyies amateurs de la ciutat.

El 1903 entrà a formar part de la companyia del Teatre Íntim dirigida per Adrià Gual, en la qual interpretà obres de Molière, Beaumarchais o Hauptmann, entre altres autors. Durant la temporada del 1904-1905 treballà per primer cop en un teatre de l’avinguda del Paral·lel, el teatre Còmic, interpretant tant opereta com teatre de text català. En la temporada següent formà part de la nòmina d’actors dels Espectacles i Audicions Graner, instal·lada al teatre Principal (1905-1907) i capitanejada pel pintor Lluís Graner i Adrià Gual amb un treball que facilità la seva anomenada com a primer actor. En el cos de ball del muntatge de La Santa Espina d’Àngel Guimerà, amb música d’Enric Morera (Teatre Principal, 19 gener 1907), hi treballava Rosa Maria Hernáez de qui Josep Santpere s’enamorà i amb qui va contreure matrimoni, fruit del qual tingueren cinc fills. La mitjana amb el pas del temps també es dedicà amb èxit a la interpretació teatral (Mary Santpere).

El 1908, amb la reobertura del teatre Principal, formà part de la companyia d’Enric Giménez. Juntament amb Maria Morera hi va representar La reina vella d’Àngel Guimerà amb música d’Enric Morera (16-1-1908). El setembre del 1909 treballà en el teatre Nou del Paral·lel fent operetes. Al gener del 1910 féu una incursió en el teatre líric català al teatre Espanyol. La mala acollida d’aquella experiència per part del públic, però, comportà que retornés al teatre Principal, on representà el seu primer vodevil: Pastilles d’Hèrcules d’Hennequin-Bilhaud, que provocà més d’un malentès amb els propietaris del teatre per qüestions d’ordre moral. La companyia, que comptava amb Margarida Xirgu, Elena Jordi i Alexandre Nolla entre els seus principals actors, retornà al teatre Nou del Paral·lel amb una reposició d’aquest vodevil francès. La seva programació es combinava amb teatre de text, com ara Salomé d’Óscar Wilde, la representació de la qual, al Principal, també havia provocat tensions perquè s’havia considerat indecorosa.

El 12 de maig del 1917 en el teatre Victòria Josep Santpere participà com a director artístic del muntatge de L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol. Pocs mesos després Santpere s’instal·là novament en el teatre Nou, on fins al gener del 1921 rivalitzà amb el seu repertori de vodevils amb la companyia d’Elena Jordi. Durant la temporada del 1918-1919 Santpere programà vodevils francesos, molts d’ells adaptats per Josep Amich i Bert, “Amichatis”, qui també hi estrenà obra pròpia, com ara La borda o Les dones de tothom (8-11-1918), amb la qual assoliren un rotund èxit de públic.  

A partir de l’any 1921, rebotat amb motiu d’unes diferències amb l’empresari del teatre Nou, Josep Santpere organitzà una nova companyia codirigida amb Pepe Bergés que s’instal·là en el teatre Espanyol. Santpere succeïa així el regnat d’Elena Jordi, l’altra figura destacada del vodevil, que des del 1914 havia mantingut amb un èxit sostingut la seva companyia en aquest mateix espai escènic. El març del 1922  Santpere hi estrenà un altre èxit del teatre popular català: Baixant de la font del gat (15 abril 1922)  de Josep Amich i Bert, «Amichatis», i Gastó A. Màntua, una obra que acabà esdevenint una de les més significatives del teatre popular català. Dos anys més tard se’n feu una segona part amb el títol de  La Campana de Gràcia o el fill de la Marieta (7 juny 1924), que va ser traduïda a l’espanyol amb el títol de Marieta. El seu èxit comportà que se’n fes una sarsuela amb música d’Enric Morera (Teatre Tívoli, 1926) i també  una versió cinematogràfica amb direcció del mateix «Amichatis». Santpere també va representar obres de Juli Vallmitjana (A l’ombra de Montjuïc i El barander).

Convertit en empresari del teatre Espanyol (1922-1937) hi representà majoritàriament vodevils, amb una acceptació de públic tan bona que comportà que el gènere acabés essent considerat com el gènere genuí del Paral·lel. Anys a venir, el 23 gener 1932  hi muntà La reina ha relliscat, una sàtira política en forma de vodevil sonor amb lletra d’Alfons Roure i música de Josep Maria Torrens. La popularitat de Josep Santpere havia portat que Josep Amich, «Amichatis», i Joaquim Montero, escrivissin Les Temptacións de Santpere (1923). Posteriorment Joaquim Montero va escriure dues noves obres que reincidien en la tematització de la figura del popular actor:  El Papitu Santpere amb música de Joan Duran, Rafael Pou, Vicenç Martín Quirós, Josep Maria Torrens i Joan Viladomat, estrenada al Gran Teatre Espanyol el 22 de desembre del 1932; i  El segon número d’El Papitu Santpere, amb música de Joan Duran,  Rafael Pou i Josep Maria Torrens, estrenada també a l’Espanyol el 10 de febrer del 1933. La crisi dels espectacles que s’havia anat allargassant en els anys trenta i la nova situació del teatre a partir de l’esclat revolucionari i bèl·lic del 1936 comportaren que el 1937 Josep Santpere es decidís per deixar el teatre Espanyol. Abandonà així i definitivament la seva carrera teatral com a conseqüència d’uns malentesos amb el SUEP, el sindicat de la CNT que en aquells moments controlava la gestió dels espectacles a Barcelona.

El 8 de setembre del 1939 una pulmonia li arrabassà la vida quan gaudia de bona salut. Un mes abans, el 6 d’agost, encara havia jugat un partit de futbol, amb un paper suposadament testimonial, en «La festa de l’actor» que se celebrà al Poble Espanyol de Montjuïc. 

Josep Santpere, conegut pel públic com a Papitu Santpere, és un dels referents més importants en la història del teatre de consum popular català. Excel·lí en la interpretació d’un ampli repertori de vodevils que abasta adaptacions i traduccions d’autors francesos, però també posades en escena de textos d’autors catalans. Empès per la recerca de novetat, s’arriscà a incorporar a escena fórmules teatrals diverses. En molts dels seus muntatges introduí tècniques provinents del cinema i números musicals i coreogràfics amb un constant afany d’innovació.

Amb Elena Jordi i Margarida Xirgu, que havien format companyia pròpia, Josep Santpere havia donat el tret de sortida del vodevil al Paral·lel. Del 1921 al 1937 amb la trajectòria de Josep Santpere al seu capdavant, l’Espanyol acabà esdevenint l’empori de referència d’aquest gènere. El gran èxit de públic que obtingué amb el pas dels anys comportà que la crítica sancionés Josep Santpere com el rei del Paral·lel. Tot utilitzant un registre col·loquial adequat a la dimensió popular que havia anat adquirint el popular actor, s’afirmà: «El seu gust, la seva veu i, sobretot, els seus calçotets, serien tant [o més] decisius i contundents que totes les arengues revolucionàries». Aquesta última referència a components més o menys sociopolítics cal entendre-la a partir de dues qüestions: 1) que el Paral·lel a més d’haver esdevingut un espai públic d’esbarjo s’havia convertit també en lloc de trobada de les classes populars de la ciutat i rodalia en moments de sovintejades convulsions polítiques, i 2) que Josep Santpere a través dels seus muntatges a l’Espanyol feia crítica política en clau humorística. Que es parlés de la roba interior de l’actor venia donat pel recurs del qual Santpere se servia tot quedant-se d’aquesta manera en escena en finalitzar la funció. Així pren tot el seu sentit una auca publicada a La Escena Catalana (Vida verdadera del còmic Josep Santpera [sic], amb versos de Salvador Bonavia i dibuixos de Robert) que va gaudir de molta difusió. S’hi llegia: «Son equip val pocs quartets / una camisa, uns elàstics, / uns mitjons i uns calçotets».

Amb un model de vodevil, pujat de to i amb una cuina teatral que se servia de més pebre que sal, Josep Santpere es distancià del to més refinat que havia practicat Elena Jordi. Ambdues línies de producció, la de Santpere i la de la Jordi, però, aconseguiren convertir el Paral·lel en el terreny propici per al desenvolupament d’aquest gènere, en el qual arrelà i es desplegà intensament. La tasca d’aquestes dues figures de la interpretació facilitaren que el vodevil en català en un context de teatre de text prou exigu salvés en més d’una ocasió el balanç de la temporada teatral a Barcelona, com en el cas de la temporada 1914-1915.

L’aversió cap al vodevil que la premsa conservadora de la ciutat ben sovint manifestava, comportà que Josep Santpere en més d’una ocasió es veiés obligat a defensar l’honorabilitat en l’exercici de la seva professió i la dignitat dels registres més peculiars del gènere –Santpere comptava amb una formació i una experiència sòlides i prou contrastades, com hem vist–. En aquest sentit afirmà: «Jo interpreto vodevil amb el mateix fervor que vaig posar interpretant Beaumarchais, Molière, Sòfocles i Guimerà. En tots els gèneres pot fer-se art. Està clar que en el vodevil, a més de fer-se art, es fa de broma, cosa molt agradable, molt humana i molt catalana».

Finalment destaquem la filmografía en la qual participà com a actor:

1915 Por culpa del padre, Magí Muria, director.

1927 Baixant de la font del gat o la Marieta de l’ull viu, Josep Amichatis i Bert, director.

1929 L’auca del senyor Esteve, director Lucas Argilés. Troya Films.

1932 Mercedes, Josep Maria Castellví, director. Barcelona films. Es tracta d’un musical, peculiar versió de Romeu i Julieta.

1938 Sierra de Teruel, d’André Malraux i Edouard Corniglion-Molinier.

Amich Bert, Josep «Amichatis»; Montero, Joaquim. Les Temptacións de Santpere: tres actes de comédia, sarsuela i ópera bufa, dividits en un grapat de quadros que formen varis episodis reflectes de les passades encarnacions d'en Santpere / empescat per en Joaquim Montero i l'"Amichatis" ; música de tothom. Barcelona: Carrer Tapineria, 13, llibreria, 1923.

Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel, història d’un mite. Lleida: Pagès Editors, 1998. (Guimet; 26)

Cunill Canals, Josep. Elena Jordi, una reina berguedana a la cort del Paral·lel. El teatre de vodevil a Barcelona (1908-1920). Berga: Centre d’Estudis Musicals del Berguedà «L’Espill», S.C.C. L., 1999.

Gran Teatro Español (1892-1935). Història del primer teatre del Paral·lel. Barcelona: Fundació Imprimatur, 2011.

Curet, Francesc, Història del teatre català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana Aedos, 1967, p. 386, 412, 414, 447, 504, 505, 506, 508, 509, 510, 537 i 582.

Diccionari Biogràfic. Barcelona: Albertí Editor, 1966.

Gallén, Enric. Història de la Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, 1988. [Vol. 8, p. 392 i 427; Vol. 9, p. 433 i 437; Vol.11, p. 192, 315, 316, 317, 319, 322 i 344] 

Gómez García, Manuel, Diccionario Akal de teatro. Madrid: Ediciones Akal, S. A., 1997.

Martori, Joan. «El teatre popular del Paral·lel». Teatre en temps de guerra i revolució (1936-1939). Lleida: Punctum-Memorial Democràtic, 2008, p. 99-113.

Molner, Eduard; Albertí, Xavier, Carrer i escena. El Paral·lel. 1892-1939. Barcelona: Viena Edicions: Ajuntament de Barcelona, 2012, p. 175.

Pigrau, Yoya, Els Santpere. Cent anys davant del public. Barcelona: Editorial Planeta, 2002. 

Vallescà, Antoni, Santpere. L’home i l’artista. Barcelona: 1931.

Zuñiga, Ángel, Una historia del cuplé. Barcelona: Editorial Barna, 1954, p. 279 i 428.

Cuplets humorístics (Autor, veu i piano Josep Santpere) 1932:

https://www.youtube.com/watch?v=wWLks9s6FfU

El coctel de l’amor. «Remena nena» de J. M. Torrents i A. Roure (Josep Santpere i Rosa Hernaez) amb l’orquestra i cor del Teatre Espanyol. 1932:

https://www.youtube.com/watch?v=1wh1ZsxAYl0

Reflexions d’en Pep Bonafe (El que demana un ciutadà de bona fe). Interpretat per Josep Santpere. 1931

https://www.youtube.com/watch?v=lu4jjY9TkOU

Rei i ministres de J. M. Torrents i A. Roure (Josep Santpere i orquestra del Teatre Espanyol) 1932

https://www.youtube.com/watch?v=UxMgakw6QbU

Fons Mary Santpere al Centre de Dumentació de  l’Institut del Teatre de Barcelona:

http://www.cdmae.cat/fons-mary-santpere/