Xavier Romeu i Jover

Dramaturg

Activista, dramaturg i narrador, és conegut per haver col·laborat en el Layret de M. A. Capmany i per un breu repertori antifranquista, un teatre en clau «d’emergència», segons Romeu, que signava Jover tot i dir-se Juvé. Als quinze anys ja escriu contes, tocats de foscor, però els destrueix, juntament amb un esbós de novel·la. Cursa Enginyeria, que abandona per Filosofia i Lletres (1964). El 1975, per influx de Jaume Vidal Alcover, es llicencia en Filologia Catalana a la seu tarragonina de la UB, on impartirà gramàtica històrica i fonologia. S’implicarà activament en la Universitat de Prada, on coordinarà l’àrea de llengua fins a la seva mort. Té unes primeres fites en narrativa: el conte «L’espirall» guanya el Vida Nova (1964); «L’intrús», el Condal (1965), i el recull Allò que és intocable, ex aequo, el Víctor Català dels Jocs Florals de Caracas (1966). Es prodiga com a traductor, com ara de la sèrie «James Bond» d’Aymà estant al servei militar a Cadis i Madrid. Allí s’inicia com a dramaturg amb Ànima endins (c. 1966), de ressonàncies simbolistes, que J.A. Codina estrena al Romea com a Ànimes de càntir (1969), amb força mala crítica. Romeu la rebutjarà, com també Natàlia (c. 1967), que qualifica de «drama rural enrevessadíssim». 

Es fa un nom amb la peça breu Els mites de Bagot (premiada als Jocs Florals de Marsella del 1967), al·legoria sobre la falta de llibertats, molt representada per la sobrietat escènica. Però la seva obra més popular —prohibida una desena de vegades— és Ni de septentrió, ni de migdia…, versió lliure d’El cercle de guix de Brecht premiada a Cantonigròs (1968), amb què La Claca inicia el seu repertori de titelles. Romeu la reescriu el 1970 per a adults, que estrena El Camaleó. Participa en el món independent: entra al GTI de Nel·lo (1967-1968), on revisa la dicció de Les noces de Fígaro, tasca que també fa en muntatges de Codina (1967-69). Per al Cicle de Cavall Fort, adapta Alícia en terra de meravelles (1969). El curs 1969-1970 se’n va a estudiar dramatúrgia a Txèquia, on coneix les tesis del Cercle de Praga, que aplica a la seva obra filològica. Entre altres feines, impulsa les adaptacions de «Teatre-Joc d’equip», on versiona un conte d’Andersen (1970). D’aquesta època són un seguit d’obres no estrenades: la traducció de Les mans brutes de Sartre per al TEI de Banyoles, i, per a La Claca, una versió irreverent dels Pastorets (Assaig per a un concert) i Contarelles del meu barri. El text amb més acceptació crítica és Estat d’emergència, finalista del Ciutat de Sabadell 1971, que Moll li publica amb Els mites i Alícia (1972). Enllesteix el seu darrer original, Coloma, el 1973, en què també adapta La granja animal d’Orwell per al grup A-71, no estrenada per drets d’autor. A més, imparteix fonologia a Estudis Nous de Teatre, l’Institut del Teatre i l’Escola de l’Orfeó de Sants, per a la qual tradueix Les noces del llauner de J. M. Synge (1974). A Robrenyo hi publica la traducció d’Els gegants de la muntanya i de Bent (1982-83).

A mitjan anys setanta, es concentra en la filologia i la narrativa. Obté el Víctor Català 1975 amb una primera versió de La mort en punt, després de quedar-ne finalista el 1971. També prova la novel·la amb Ascendent Escorpió (1979), finalista de l’Estelrich 1974. Segons Jaume Fuster, en va deixar dues d’inèdites, una de les quals Alternativa zero. A més, escriu un conte amb Ofèlia Dracs a Deu pometes té el pomer (1980). Després de formar part del col·lectiu Trencavel (Canigó, 1974-1976), s’aboca a la militància independentista, que es concreta en l’entrada el 1978 al PSAN, per al qual, entre altres coses, dirigeix el seu òrgan, Lluita. L’activisme li estronca la creació: escriu un grapat d’articles polítics, una part dels quals recollits a Ascendent Catalunya (1987). Mor d’accident de trànsit el juliol del 1983, als quaranta-un anys, cosa que va evitar la maduració d’una carrera literària naixent, deixant inèdit un assaig inacabat sobre Rosa Luxemburg i, pel que fa al teatre, cinc originals, dues versions i dues traduccions, com també una gran part de la seva narrativa. Malauradament, el seu arxiu gairebé s’ha perdut. El 2013 es va celebrar el Simposi Xavier Romeu, amb ponències, entre altres, de Josep Guia i Maria Conca, que en preparen una biografia.

Concep el teatre com a revulsiu, que empra, com fa el seu «déu particular» Manuel de Pedrolo, l’absurd per subratllar les condicions d’una societat sense llibertat. Un cop aixecada la censura, opta per l’article per combatre idees i per la narrativa per exposar la seva visió del món. Tot i tesis ben nítides, el seu teatre evita solucions tranquil·litzadores. Per bé que socialista, no confia en la linealitat de Brecht, com es palesa en la versió farsesca d’El cercle de guix. La seva poètica, poc naturalista, també beu, tanmateix, del teatre èpic i de Beckett. Si bé s’inicia amb l’esquemàtica Ànima endins, més metafísica que no política, derivada tal volta de Camus i Julien Green, va guanyant ofici de la mà de J.A. Codina, que el confronta a l’escena. En aquest sentit, cal destacar l’Alícia com un brillant exercici lingüístic, tot i que la part dramàtica —amb un Carroll turmentat per les obligacions— no es desenrotlla prou. Romeu s’enfronta al crític més influent del moment, X. Fàbregas, cosa que fa que se’n ressenti la projecció. Això no evita que Estat d’emergència sigui una fita del teatre en clau per l’equilibri entre el propòsit i la solució dramàtica. Demostra el seu nivell com a escriptor amb la impostació del registre col·loquial en la majoria d’obres, amb un to punxant, que complementa amb solucions antirealistes, com a Els mites i Estat… L’última obra, Coloma, inèdita, és diferent de la resta pel to elevat i per la profunditat psicològica. Contrasta, en el marc de la Guerra dels Segadors, dues visions del país i hi exposa, amb ressò de Sòfocles, el materialisme més cru. Confegida com a homenatge a L’ombra de l’escorpí de Capmany, la maduresa com a dramaturg s’hi revela amb una màquina tràgica que es despulla com un engany enginyós.

Teatre original

• Els mites de Bagot, premi Ignasi Iglésias dels Jocs Florals de Marsella 1967, dir. J. A. Codina, Alpha-63, Granollers, 1968. X. Romeu hi participa com a músic. Reestrenada amb dir. de Codina i R. Salvat, amb Els Joglars, Nits d’Art de Banyoles, 1968. Per la facilitat de muntatge, l’han estrenada molts més grups, entre altres el CIE-Farsa, dir. Lluís Tuneu, Manresa, 1973. Versió televisiva, dir. Maria Elena Monràs, ad. Xavier Fàbregas, Taller de comèdies, TVE, 1977.
• Ànimes de càntir, dir. J. A. Codina, Teatre Experimental Català, T. Romea, 1969.
• Pluja d’estiu o estat d’emergència, finalista del premi J. Aladern de Reus i del Ciutat de Sabadell 1971, dir. Lluís Farré i Feliu Formosa, 6x7, Amics de les Arts, Terrassa, 1972.

Versions

• Ni de septentrió, ni de migdia, ni de llevant, ni de ponent, gent o A tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou, versió per a titelles, premi Teatre de Camí de Cantonigròs 1968, dir. Joan Baixas i Teresa Calafell, La Claca, 1968.
• Alícia en terra de meravelles, dir. J. A. Codina, titelles de J. Baixas i T. Calafell, Cicle de Teatre Cavall Fort, T. Romea, 1969.
• Ni de septentrió..., versió per a adults, accèssit al premi Joan Santamaria 1970, lectura dramàtica, dir. Josep Montanyès, Centre d’Estudis d’Expressió, 1970.
• A tot arreu se’n fan..., dir. Jordi Bayona, El Camaleó, Barcelona, 1971.
• Calaix de sastre, representació fragmentària de Ni de septentrió..., versió per titelles, dir. Joan Baixas i Teresa Calafell, La Claca, 1971.

• A tot arreu se’n fan..., dir. J. A. Codina, Grup de Teatre de l’Orfeó de Sants, 1972.

• El que fa el vell de casa sempre està bé, de H.C. Andersen, representada en diverses escoles, a partir del 1970.
• A tot arreu..., dir. Armonía Rodríguez, cies. S’estira i s’arronsa / Universitat Lliure de Teatre, Campanya de Teatre de La Caixa, Mataró, 1979. Reestrenada al Cicle de Teatre Cavall Fort, T. Romea, 1979.

• La roda del molí [versió d’A tot arreu se’n fan…], dir. Lluís Tuneu, SAC, Sala Loiola, Manresa, 1981.

Traduccions

• Les noces del llauner, de John M. Synge, dir. Lluís Gómez, Escola de Teatre de l’Orfeó de Sants, Institut Britànic de Barcelona, 1974.
• Bent, de Martin Sherman, trad. X. Romeu, Eduard Compte, Sergi Mateu i Iago Pericot, dir. I. Pericot, ad. Àngel Alonso, cia. Teatre Metropolità de Barcelona, Centre Catòlic de l’Hospitalet de Llobregat, 1982.

• Els gegants de la muntanya, de Luigi Pirandello, dir. Xicu Masó, T. Lliure, 1990.

Actor

• Els baixos fons, de Gorki, trad. Jordi Bordas i Elena Vidal, dir. Francesc Nel·lo, GTI, 1968.

Col·laboració en la dramatúrgia

• Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, de Maria Aurèlia Capmany, dir. J. A. Codina, Amics de les Arts, Terrassa, 1970. Reestrenes: 1976, dir. J. A. Codina, La Roda, Sala Villarroel / 1992, dir. J. A. Codina, T. Adrià Gual, I.T. / 2011, lectura dramàtica, dir. J. A. Codina, T. Goya. Versió televisiva, Layret, dir. Lluís M. Güell, ad. M. A. Capmany, Lletres catalanes, TVE, 1978. 

Algunes revisions de dicció

• Les noces de Fígaro, de Beaumarchais, dir. i ad. Francesc Nel·lo, GTI, Aliança del Poble Nou, 1967.
• La rosa i l’anell, de William M. Thackeray, dir. i ad. J. A. Codina, Alpha 63, T. Romea, 1968.
• Dones, flors i pitança, de M. A. Capmany, dir. J. A. Codina, La Cova del Drac, 1968.
• Juli Cèsar, de Shakespeare, dir. J.A. Codina, Alpha 63, plaça de l’Ajuntament, l’Hospitalet de Llobregat, 1968.
• Vent de garbí i una mica de por, de M. A. Capmany, dir. J. A. Codina, Nova Companyia de Barcelona, T. Romea, 1968.

• La farsa dels metges, de Molière, trad. Adrià Gual, ad. Jaume Vidal Alcover, dir. Joan Maria Gual, TAC, Saló del Tinell, 1973.

Teatre original

• Estat d’emergència / Els mites de Bagot / Alícia en terra de meravelles (Moll, «Raixa», núm. 90 (1972), pròleg de M. A. Capmany.

Teatre original inèdit

• Ànima endins o Ànimes de càntir, c. 1966 / 1969.

• Natàlia, c. 1967.
• Assaig per a un concert, c. 1970.
• Contarelles del meu barri, c. 1971.
• Coloma, 1973.

Versions

• El que fa el vell de casa sempre està bé, de H.C. Andersen (La Galera, «Teatre Joc d’Equip», núm. 1, 1970). 

Versions inèdites

• Ni de septentrió, ni de migdia, ni de llevant, ni de ponent, gent, o A tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou: versió molt lliure i no gaire didàctica en forma de farsa sobre el tema: El cercle de guix caucasià de Bertolt Brecht, 1968. El 1970 n’acaba una versió per a adults. Posteriorment, en fa diverses adaptacions, per a titelles i adults, com la que es titula La roda del molí.
• George i la vaca tossuda, sobre La rebel·lió dels animals de George Orwell, 1973.

Traduccions teatrals

• Esclops i taronges, de Montserrat del Amo (La Galera, «Teatre Joc d’Equip», núm. 5, 1971).  
• Preguntas y respuestas sobre la vida y la muerte de Francisco Layret, abogado de los obreros de Cataluña, versió bilingüe català-castellà (Pipirijaina, «Textos», núm. 3), pròleg de Joan-Anton Benach, 1976.
• Bent, de Martin Sherman (Robrenyo, «Teatre de tots els temps», núm. 33), trad. amb Eduard Compte, Sergi Mateu i Iago Pericot, pròleg de X. Romeu, abril del 1982.
• Els gegants de la muntanya, de Luigi Pirandello (Robrenyo, «Teatre de tots els temps», núm. 24), pròleg de Frederic Roda, 1983.

Traduccions teatrals inèdites

• Les mans brutes, de Jean-Paul Sartre, c. 1969-70.
• Les noces del llauner, de John M. Synge, 1974.

Col·laboració en la dramatúrgia

• Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, de M. A. Capmany (Edicions Catalanes de París, «Indesinenter», núm. 1) pròlegs de X. Romeu i M. A. Capmany, 1971. Reedicions: La Magrana (núm. 4), maig del 1976 / Ed. Institut del Teatre «Biblioteca teatral», núm. 80, presentació de Guillem-Jordi Graells, octubre del 1992 / dins el cinquè volum de l’Obra completa de M. A. Capmany (Columna), presentació de G.-J. Graells, 1997 / Arola, «Textos a part / Teatre Contemporani», núm. 87, nou pròleg de G.-J. Graells, maig del 2011.  

Narrativa

• La mort en punt, premi Víctor Català 1975 (Selecta, «Col·lecció Antílop», núm. 8), 1976. Havia estat finalista del Víctor Català 1971. Abans d’editar-se es titulava Mort petita i reunia molts contes que van ser suprimits. Del volum, el conte «Un cas infamant» es reedita a Avui, 19/7/1987, p. 34.
• «Eros, azimut, tres», a DRACS, Ofèlia: Deu pometes té el pomer (Tusquets, «La Sonrisa Vertical» núm. 21), 1980. Premi La Sonrisa Vertical 1979. Múltiples reedicions.

Narrativa inèdita

• [Contes] (1963-1970), setze narracions inèdites, possiblement suprimides de La mort en punt.
• Allò que és intocable, premi ex aequo dels Jocs Florals de Caracas, 1966.
• «La tràgica mort de la baronessa Von Mündlich», 1977. S’havia de publicar a Epsilon. 

Novel·la

• Ascendent escorpió (Laia, «Les Eines», núm. 46), pròleg de l’autor, març del 1979. Finalista del premi Estelrich 1974 com a Journal i presentada al Bertrana 1976 com a A frec del meu nom.

Novel·la inèdita

• Alternativa zero, presentada al premi Bertrana 1978.
• [novel·la no identificada]: segons Jaume Fuster, en va deixar dues d’inèdites.

Traduccions de narrativa

• Només es viu dues vegades, de Ian Fleming (Aymà, «Enjòlit. Sèrie James Bond»), 1964.
• Al servei secret de sa majestat, de Ian Fleming (Aymà, Enjòlit. Sèrie James Bond»), 1965.
• Sabotatge, de Ian Fleming (Aymà, Enjòlit. Sèrie James Bond»), 1966.
• Nicoló i el llangardaix blau, de Claude Bailly (La Galera, «Els grumets de la Galera»), 1968.
• Kyra kyralina, de Panaït Istrati (Nova Terra, «J. M.», núm. 4), epíleg de Jaume Vidal Alcover, 1972.
• El otro Hitler, de René Fallet (Dopesa, «Novela-nivola», núm. 12), 1976.
• Los armarios vacíos, d’Annie Ernaux (Galba, núm. 9), 1976.

Assaig

• Col·labora en la part contemporània del Diccionari biogràfic (Albertí Editor), 4 vol., 1966-1970.
• [Rosa Luxemburg i la qüestió nacional], inacabat.

Traducció d’assaig

• La Xina de Mao, de K.S. Karol (Edició de materials, «Història immediata», núm. 7), apèndixs de Santi Soler i Josep M. Brunet, 1967.  
• Comprendre la pintura, de Carlos Areán (Teide, «Què cal saber», núm. 6 ),1969.
• Història de la literatura occitana, de Robert Laffont i Christian Anatole (Dopesa, «Pinya de rosa», 2 vol., núm. 8-9), amb M. A. Capmany, 1973.
• URSS: La empresa frente al Estado, d’Erik Egnell i Michel Peissik (Dopesa), 1975.    
• El joc dels nens, de Philippe Gutton (Nova Terra, «Nadal», núm. 39), trad. Xavier Romeu i Helena Jürgens, 1975.

Obra filològica

• Col·labora a Diccionari de sinònims, idees afins i antònims, de Santiago Pey Estrany (Teide / Lavínia), pròleg de J. Rubió i Balaguer, 1970.
• Les Homilies d’Organyà: algunes observacions sobre [e] i altres consideracions fonètiques [tesi de llicenciatura] (UB), dirigida per Ramon Cerdà Massó, 1975 [inèdita].
• Breu diccionari ideològic amb correspondència castellana (Teide, «Les claus»), pròleg de l’autor, 1976. Versió corregida el 1979. Tercera edició el 1981 amb pròleg de J. Vidal Alcover.
• Manual de fonologia catalana (Barcanova, «Educació»), 1983. Segona edició corregida el 1987.
• [director] Diccionari Barcanova de la Llengua (Barcanova), pròleg d’Albert Jané, 1985. Diverses reedicions.
• «Evolució d’algun topònim del rodal de Sant Pere de Riudebitlles», Societat d’Onomàstica. Butlletí interior, 31, 1988, ps. 19-25.

Obra pedagògica

• El món d’avui. Temes de geografia i d’història, d’Oriol Vergés, amb la col·laboració literària de X. Romeu, F. Soler Quintana i Miquel Oller (Teide), 1976.
• L’Arada 2: llengua catalana: E.G.B. cicle inicial, segon curs (2 vol.), amb Montserrat Fortuny i Gras i Mercè Comelles i Pons (Tàrraco), 1981. X. Romeu s’hi encarrega de l’adaptació dels textos literaris del llibre dels alumnes. 

Editor

• Debat sobre els Països Catalans: ponències i comunicacions de les Jornades de debat sobre els Països Catalans (octubre 1976) (Curial / La Magrana / Edicions 62 / Anagrama / Laia / PAM / 7x7 Edicions), presentació de X. Romeu, 1977.

Articles

• Ascendent Catalunya (Ed. Lluita, «el martinet», núm. 3), selecció, biografia, bibliografia i introducció de Gustau Navarro i Pere Ribera, agost del 1987.

Entrevistes

• Bartomeus, Antoni. «Xavier Romeu». A: Els autors de teatre català: testimoni d’una marginació. Curial, 1976, p. 266-280. (La mata de jonc; 6)
• Figueres, Josep Maria. «Xavier Romeu o la revolta de la intel·ligència». Avui (30 maig 1976), p. 26.
• Pi de Cabanyes, Oriol; Graells, Guillem-Jordi. «Xavier Romeu». A: La generació literària dels 70. Barcelona: Pòrtic, 1971, p. 91-100. (Llibres de Butxaca). Publicada anteriorment: «De la requesta que fou feta a Xavier Romeu». Serra d’Or, núm. 139 (abril 1971), p. 31-32.

Alguns textos de X. Romeu

• «Explicació preliminar». A: Capmany, M. A.; Romeu, X.: Preguntes i respostes… París: Edicions Catalanes de París, 1970. Traduït al castellà per Romeu a «Textos». Pipirijaina, núm. 3 (1976), p. 5-7.
• «L’obra de Pedrolo corre món». Presència (19 juny 971), p. 10-11. Entrevista a Manuel de Pedrolo.
• «[Text del programa de mà d’Alícia en terra de meravelles]». A: Romeu, X. Estat d’emergència. Moll, 1972, p. 123-124.
• «Serra d’Or, un patufet?». Serra d’Or, núm. 172 (gener 1974), p. 1-2. Carta al director contra les crítiques de Xavier Fàbregas.
• «La por al diàleg». Serra d’Or, núm. 178 (juliol 1974), p. 32.
• «L’art i la informació». Canigó, núm. 380 (18 gener 1975), p. 16.
• «Presentació». A: Diversos autors. Debat sobre els Països Catalans. Curial [et al.], 1976, p. 8-15.
• «Dachau pròxim». A: Sherman, Martin. Bent. Robrenyo, 1982, p. 5-14.

Alguns textos sobre X. Romeu

• Albanell, Pep. «Sentir la literatura i la política». El País. Quadern de cultura (17 juliol 1983), p. 2.
• Arbonès, Jordi. Teatre català de postguerra. Pòrtic, 1973.
• «La pre-selecció de la Primera Campanya de Teatre (i II)». Avui (26 maig 1979), p. 20. Enquesta a Xavier Fàbregas, Hermann Bonnín i Ricard Salvat sobre A tot arreu se’n fan de bolets quan plou.
• Balcells, Salvador. «El Xavier Romeu que vaig conèixer». Lluita, núm. 288 (juliol 2013), p. 12-13. Monogràfic Xavier Romeu: vida, obra i compromís, .
• Bargalló, Josep. «El professor Xavier Romeu». Lluita, núm. 288 (juliol 2013), p. 15. Monogràfic Xavier Romeu: vida, obra i compromís, .
• Bartomeus, Antoni. «La història de Layret clandestí». Presència (15 maig 976), p. 21-22. Entrevista a Josep Anton Codina.
• Benach, Joan-Anton. «Un fenómeno convergente». A: Capmany, M. A.; Romeu, Xavier. «Preguntas y respuestas...». «Textos». Pipirijaina, núm. 3 (1976), p. 1-2.   
• Buch, Roger. El Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Institut de Ciències Polítiques i Sociològiques, 1995.
• Capmany, Maria Aurèlia. «Teatre-document». A: Capmany, M. A.; Romeu, Xavier. Preguntes i respostes... París: Edicions Catalanes de París, 1970. Traducció castellana a Pipirijaina, «Textos», núm. 3 (1976), p. 3-4.
• Capmany, Maria Aurèlia. «Xavier Romeu i l’experiència teatral». A: Romeu, Xavier. Estat d’emergència. Moll, 1972, p. 7-10.
• Capmany, Maria Aurèlia. «Vint-i-cinc anys de “Víctor Català”». Serra d’Or, núm. 196 (gener 1976), p. 33.  
• Capmany, Maria Aurèlia. «Ascendent escorpió, de Romeu». Avui (21 abril 1979), p. 15.
• Carbó, Joaquim. L’Ofèlia i jo. Pagès editors, «Lo Marraco», núm. 141 (2004).
• Castells, Joan. «Cap espectacle en català». Presència (18 octubre 1975), p. 24. Sobre l’estrena frustrada de l’adaptació de La revolta dels animals pel grup A-71.
• Castells, Joan. «Layret. El valor d’una estètica austera». Presència (15 maig 1976), p. 20.
• Codina, Josep Anton. Sense títol. Pròleg a Els mites de Bagot. A: Romeu, Xavier. Estat d’emergència. Moll, 1972, p. 93-95.
• Conca, Maria. «El lingüista compromès amb la llengua catalana». Lluita, núm. 288 (juliol 2013), p. 16-17. Monogràfic Xavier Romeu: vida, obra i compromís, 
• Dalmau, Ferran. «Xavier Romeu: una vida de teatre, de novel·la, de viatges, d’amors i de lluites». A: Lletra per a la batalla: Memòria literària de l’esquerra independentista. El Jonc, «Muixeranga», núm. 16 (desembre 2015), p. 123-129.
• DDAA. Simposi Xavier Romeu: vida, obra i compromís (Espai Vilaweb), (5-6 juliol 2013). Amb la participació de Josep Anton Codina, Isabel-Clara Simó, Montserrat Niubó, Vicent Partal, Joan Rendé, Josep Bargalló, Maria Conca, Montserrat Palau, Sofia Lozano, Josep Guia, Jordi Moners i Quico Romeu. Extracte.
• Desumbila, Josep. «Els mites de Bagot. Anacronismes». Avui (6 juliol 1977), p. 22.
• Elias, Jordi. «A tot arreu... Uns que no paren». Presència (18 juliol 1970), p. 13.
• Equip Català d'Estudi. «Layret: preguntes i respostes». Presència (15 maig 1976), p. 20-21.
• Fàbregas, Xavier. «Els mites de Bagot. Crònica de les estrenes». Serra d’Or, núm. 105 (juny 1968), p. 121.
• Fàbregas, Xavier. «Notes breus». Serra d’Or, núm. 108 (setembre 1968), p. 78. Publicació d’una carta de M. A. Capmany discutint la crítica de X. Fàbregas d’Els mites de Bagot.
• Fàbregas, Xavier. «Alícia en terra de meravelles. El Cicle de teatre de Cavall Fort». Serra d’Or, núm. 114 (març 1969), p. 67-68.
• Fàbregas, Xavier. «Ànimes de càntir. Les sessions del dilluns». Serra d’Or, núm. 115 (abril 1969), p. 88-89. 
• Fàbregas, Xavier. «Pluja d’estiu o Estat d’emergència de Xavier Romeu». Serra d’Or, núm. 149 (febrer 1972), p. 58. 
• Fuster, Jaume. «Mort per la seva mala estrella». El País. Quadern de cultura (17 juliol 1983), p. 2.
• Graells, Guillem-Jordi. «Presentació». A: Capmany, M. A.; Romeu, Xavier. Preguntes i respostes... Barcelona: Institut del Teatre, 1992, p. 5-9.
• Graells, Guillem-Jordi. «Els autors de la “generació del Premi Sagarra”, assaig de nòmina». Pausa, núm. 23 (març 2006), p. 17-21.
• Graells, Guillem-Jordi. «Presentació». A: Capmany, M. A.; Romeu, Xavier. Preguntes i respostes... Arola, 2011, p. 7-10.
• Massip, Francesc. «Capmany i Romeu: contra l’amnèsia històrica». Avui Cultura (21 març 1993), p. 32
• Moners, Jordi. «Xavier Romeu: les dues cares de la lluna». Lluita, núm. 102 (agost 1983).
• Niubó, Montserrat. «Algunes consideracions sobre el teatre de Xavier Romeu». Lluita, núm. 288 (juliol 2013), p. 14-15. Monogràfic Xavier Romeu: vida, obra i compromís.
• Navarro, Gustau; Ribera, Pere. «Breu biografia de Xavier Romeu» i «Introducció». A: Romeu, Xavier. Ascendent Catalunya. Lluita, 1987, p. 7-14.
• Pérez de Olaguer, Gonzalo. «Ànimes de càntir. Crítica teatral de Barcelona». Yorick, núm. 33 (abril 1969), p. 58.  
• Pi de Cabanyes, Oriol. «Trencavel». La Vanguardia (28 setembre 2006), p. 29.
• Picornell, Mercè. «Trencavel, Ignasi Ubac i la (re)construcció de la literatura catalana». A: Pons, Margalida (ed.). Textualisme i subversió: Formes i condicions de la narrativa experimental catalana (1970-1985). Textos i estudis de cultura catalana (PAM / UIB), núm. 125 (2007), p. 81-126.
• Picornell, Mercè. «Retòriques de manifest. Aproximació a la producció crítica del col·lectiu “Trencavel” (1974-1976)». A: Panyella, Ramon (ed.). La projecció social de l’escriptor en la literatura catalana contemporània. Punctum / TRILCAT, 2007, p. 537-549.
• Prats, Modest. «A frec del meu nom. Les novel·les, una alarma». Presència (10 juliol 1976), p. 27.
• Rendé, Joan. «Francesc Layret a l’escenari públic: Una obra per a recuperar la nostra història». Avui (23 abril 1976), p. 19. Entrevista a M. A. Capmany.  
• Ribera, Pere. «Un any sense Xavier Romeu». Avui (15 juliol 1984), p. 11-12.
• Rosselló, Ramon X.: «Renovació i compromís polític en la literatura dramàtica de la dictadura franquista: entorn a la idea d’un teatre “en clau”». A: Carbó, Ferran (ed.). Les literatures catalana i francesa: postguerra i “engagement”. PAM, «Biblioteca Abat Oliba», núm. 228 (2000), p. 355-370.
• Scòpius, Doctor [Joan Rendé]. «La mort en punt». Avui (13 juliol 1983), p. 10.

• Sirera, Josep-Lluís. «Les noces del llauner, de John M. Synge». Serra d’Or, núm. 178 (juliol 1974), p. 56-57.
• Vidal i Alcover, Jaume. «Notícia de l’escriptor desaparegut». Avui (13 juliol 1983), p. 31.
• Vilà, Joaquim. «Estat d’emergència. Tres llibres de teatre». Serra d’Or, núm. 171 (desembre 1973), p. 94-95.  
• Vilà, Joaquim. «Els bolets han trigat a sortir». Avui (11 novembre 1979), p. 27.

   
• Perfil de X. Romeu a la pàgina de l’AEC.

• Pàgina del PSAN dedicada a X. Romeu, amb articles seus publicats a Lluita.
• Selecció d’articles polítics a The Marxists’ Internet Archive.
• Arxiu digitalitzat de la revista Canigó, on es poden consultar articles de Xavier Romeu i del col·lectiu Trencavel.