Joan Ollé

Director, dramaturg, intèrpret

Amb estudis en Filosofia i Lletres (UAB) i en Art Dramàtic (Institut del Teatre), creix en una família barcelonina amb un cert gust pel teatre que té amistat amb el crític Celestí Martí Farreras, que bateja Ollé com «el senyor Dagoll-Dagom». Per la mediació del seu amic Joan Barril participa amb quinze anys en una obra d’Alexandre Ballester dirigida per J. A. Codina. Es vincula a l’NGTU de Frederic Roda, i de les brases Ollé i d’altres funden el 1973 Dagoll-Dagom, amb muntatges poètics com l’aclamat Nocturn per a acordió de Salvat-Papasseit (1975). La fama els arriba, amb unes tres-centes funcions per tot l’estat, per No hablaré en clase, que escriu amb Josep Perramon.

Ollé, que aspira a nous projectes, abandona el grup. Són els anys en què més actua, sobretot en dramàtics de TVE. Fins al 1983, dirigeix diverses peces per a Teatre del Celobert, com ara Plany en la mort d'Enric Ribera (1977), de Rodolf Sirera, o Quan la ràdio parlava de Franco... (1979) de Benet i Jornet i Terenci Moix, per a la cooperativa Adrià Gual. També escriu cançons, com les de l’àlbum Veus de lluna i celobert de Ramon Muntaner. En paral·lel a la seva vinculació a l’Institut del Teatre, funda, amb Jordi Mesalles, el Col·legi del Teatre (1983). S’estrena al CDGC amb Baal (1982), però passa tres anys sense dirigir (1983-1986). El 1984 es fa càrrec de la Mostra de Teatre de Valladolid. Amb La Gàbia de Vic crea Set i mig (Premi Crítica Serra d’Or 1989). Al final dels vuitanta, inicia les col·laboracions amb Barril, amb les fites radiofòniques de La R-pública i El cafè de la república (2000-2014) i la televisiva del programa L’illa del tresor (Televisió de Catalunya), distingides al certamen Input’97 i amb el Premi Nacional de Televisió 2005.

Subdirector de l’Institut del Teatre (1992), ho deixa per assumir el Festival de Sitges (1993-2001), que revitalitza amb espectacles de baix cost i l’estrena d’autors novells, cosa que li val un premi Butaca (1998). El 1995 torna al Romea amb L’hora dels adéus de Comadira i el 1996 obté el Ciutat de Barcelona per De poble en poble de Peter Handke. Se significa per denunciar favoritismes al flamant TNC, cosa que li’n barra les portes. Habitual dels festivals, el 2002 és nominat al Butaca a la millor direcció per Victor o els nens al poder de Roger Vitrac. El 2003 s’integra al consell directiu del Lliure, on dirigeix l’Espai Lliure fins al 2004, en què se’n desvincula, tot i que hi seguirà revisant clàssics contemporanis (Txèkhov, Pirandello, Camus, Ionesco o Gombrowicz) fins que hi torna Lluís Pasqual el 2010.

A partir de llavors, compagina la direcció teatral amb l’organització d’actes institucionals, que havia iniciat amb la commemoració de la II República (2006) o l’espectacle de la Fira de Frankfurt (2007). Hi sobresurten les Diades del 2009 al 2013 o Petits moments de vida per al centenari de l’Institut del Teatre. Amb una setantena de muntatges, el 2012 postula per dirigir el TNC, però no passa la tria. Escullen Xavier Albertí, que li obre les portes del TNC, on, d’ençà, ha representat Lorca, Shakespeare i recentment Koltès, O’Neill i Rodoreda. Per al Teatre Lliure, va homenatjar Jaime Gil de Biedma a Las personals del verbo (2017). Ha escrit peces breus per a T de Teatre i el llibre Bons propòsits amb Barril (2002). El 2021, Ollé va deixar de ser professor de l’Institut del Teatre, ocupació que mantenia des del 1980.

Fascinat pel magnetisme de Núria Espert actuant una nit sola al Teatre Grec, es convenç que el teatre és la força de la paraula, i sol buscar la sobrietat de la resta de llenguatges per no entorpir-la, cosa que connecta amb el Teatre Pobre de Grotowski. Amb un gust per les fronteres, es prodiga en dramatúrgies de textos no concebuts per a l’escena, en què ha obtingut un prestigi tal vegada únic entre els directors actius. Com que concep el teatre com un mitjà de coneixement a partir de la condensació de l’experiència, els seus textos originals es configuren com a píndoles o escenes significatives en un conjunt fragmentari que busca expressar les petites coses de la vida, una poètica quotidiana que es retroba en els programes de ràdio i televisió amb Joan Barril, en què utilitza la música com un element clau, com també en les dramatúrgies. Fins i tot, s’arrisca amb propostes heterodoxes com l’òpera d’òperes Rossiniana (1990) i el musical Mass (2000), de Leonard Bernstein. Sol acompanyar-se de músics de rellevància, com Ramon Muntaner en la primera època, i més recentment, Pascal Comelade, Sílvia Pérez Cruz, Jordi Sabatés i Toti Soler.  

S’allunya de Dagoll-Dagom potser per seguir explorant universos inquietants com el de No hablaré en clase, que completa amb les lletres de Veus de lluna i celobert i la direcció de Plany en la mort d'Enric Ribera, una trilogia, segons ell, sobre la postguerra. Com a director, prioritza la revisió, mescla de sàtira i tragèdia, de clàssics del segle XX, com ara Lorca, que completa amb peces de Racine, Goldoni i Shakespeare. Escriu poques obres originals perquè diu que li costa crear el teatre que més li agrada, el de contemporanis atrevits com Peter Handke o Bernard-Marie Koltès. De fet, amb Jordi Mesalles, Pere Planella i Joan Anguera, el 1982, demana una aposta pública per afavorir la creació experimental, allunyada de la comercialitat, una crida pel teatre d’autor que apel·li al món d’avui, enfront de l’auge de l’espectacle. Una opció que potencia al Festival de Sitges i a l’Espai Lliure, amb espectacles minimalistes, de baix pressupost i fusió de llenguatges, com les seves propostes 12 (12 ballen Serrat, 12 diuen Shakespeare, 12 canten Brel i 12 estimen Gil de Biedma).

Partidari d’una base fixa de col·laboradors, li agrada treballar amb els dramaturgs, com Lluïsa Cunillé, o, més recentment, Mario Vargas Llosa, a qui ha transformat en actor. Amb l’adaptació de la Crònica de Ramon Muntaner (2003), enceta una etapa marcada per les dramatúrgies de textos no escènics, sobretot de la tradició catalana (Espriu, Estellés, Maragall, Pla, Comadira, Rodoreda), com la cèlebre de La plaça del diamant (2004) –amb quatre versions diferents–, i de la castellana (Buñuel, Cercas o Gil de Biedma). Darrerament, ha apostat més per les obres originals (À la ville de... Barcelona, 2012 / Degustació, 2013 / Paraules d’amor, 2015) i per dramatúrgies que inclouen textos d’orígens tan diversos que acaben configurant espectacles d’autor (Rebels amb causa, 2010 / Delikatessen i Orly, 2016).

Text original i direcció (teatre)

• No hablaré en clase : pa amb oli i sucre i d’altres lletanies, de Josep Parramon i Joan Ollé, Dagoll-Dagom, Aliança del Poble Nou, 1977. 

• Set i mig, de La Gàbia Teatre i Joan Ollé, La Gàbia, Villarroel, 1988. Premi de la Crítica Serra d’Or 1989 al millor espectacle teatral.

• L’illa del tresor (cabaret de paraules), codir. amb Ester Nadal, Temporada Alta, 2005.

• La isla del tesoro, de Joan Ollé i Joan Barril, codir. amb Ester Nadal, T. de la Abadía, Madrid, 2007.

• À la ville de... Barcelona, T. Grec, 2012. 

• Institut del Teatre, 100 anys. Petits moments de vida, T. Ovidi Montllor, 2013.

• Degustació. De l’edat de pedra al celler de can Roca, de Joan Ollé i els germans Roca, Temporada Alta, 2013.

• Paraules d’amor, Sala Leopoldo Fregoli de La Seca Espai Brossa, 2015. 

Dramatúrgia i direcció (teatre)

• Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos, de Rafael Alberti, codir. amb Quico Romeu, Dagoll-Dagom, S. Myriam, 1974. Hi actua.

• Nocturn per a acordió, de Salvat-Papasseit, codir. amb Quico Romeu, Dagoll-Dagom, Institut del Teatre, 1975. Hi actua. Versió televisiva amb realització de Joan Bas, Taller de Comèdies, TVE, 1977.

• Descripció d’un paisatge, de Josep M. Benet i Jornet, Teatre Estable de Barcelona, T. Romea, 1979.

• Plats i olles, versió d’Els Pledejaires, de Racine, trad. Fèlix Aleu, La Sínia, Festival de Sitges, 1980.

• Accions-espectacle, de Joan Brossa, Festival de Sitges, 1982.

• El contrabaix, de Patrick Süskind, trad. Dagmar Lüderitz i Josep Maria Fulquet, Col·lectiu de Directors, T. Regina, 1987.

• Vador (Galí de Gala), de Josep María Muñoz Pujol, ad. J. Maria Muñoz Pujol i Joan Ollé, Festival Grec, 1989.

• Rossiniana, de Gioacchino Rossini, ad. Franco Di Francescantonio i Joan Ollé, dir. mus. David Robertson, Teatre Liceu, T. Grec, 1990.

• Acciones-espectáculo, de Joan Brossa, Santa Cruz de Tenerife, 1991.

• Actions-spéctacle, de Joan Brossa, Chapelle des Penitents Blancs d’Avinyó, 1994.

• Víctor o els nens al poder, de Roger Vitrac, trad. Ferran Toutain, Sala F. Puigserver del T. Lliure, 2002. Nominat al premi Butaca 2002 a la millor direcció.

• 12 ballen Serrat, Espai Lliure del T. Lliure, 2002. Nominat al Premi Butaca al millor espectacle de dansa.

• 12 diuen Shakespeare, Espai Lliure del T. Lliure, 2002.

• Cròniques (Catalonia Splendens), a partir de la Crònica de Ramon Muntaner, dir. mus. Jordi Savall, Festival de Peralada, 2003.

• 12 canten Brel, Espai Lliure del T. Lliure, 2003.

• La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, ad. Joan Ollé i Carles Guillén, Festival de Peralada, 2004.

• 12 estimen Gil de Biedma, Espai Lliure del T. Lliure, 2004.

• Acte institucional en commemoració dels 75 anys de la II República, TNC, 2006.

• Acte inaugural de la Casa de les Llengües, Barcelona, 2006.

• Soldados de Salamina, de Javier Cercas, ad. Joan Ollé i Julie Sermon, codir. amb Calixto Bieito, T. Romea, 2007.

• Un passeig per la cultura catalana, Fira del Llibre de Frankfurt, 2007.

• Coral romput, de V. Andrés Estellés, Temporada Alta, 2007.

• La plaza del Diamante, de Mercè Rodoreda, lectura dramàtica d’Ana Belén, trad. Pere Rovira, Setmana de la cultura catalana a Madrid, T. Español, 2008. Reposada al Festival Internacional Cervantino de Guanajuato (Mèxic), 2008.

• Les llengües compten, basat en la figura de Pau Casals, presentació de Linguamón a les Nacions Unides, MoMa, Nova York, 2008. 

• The Time of the Doves, de Mercè Rodoreda, lectura dramàtica de Jessica Lange, cicle Catalan Days, al Baryshnikov Arts Center, Nova York, 2009.

• El quadern gris, de Josep Pla, ad. Joan Ollé i Carles Guillén, Festival Grec, T. Lliure, 2009. Fragment. 

• Acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya, Parc de la Ciutadella, 2009. També dirigeix les edicions del 2010, 2011, 2012 i 2013.

• El jardí dels cinc arbres, de Salvador Espriu, ad. Joan Ollé i Iban Beltran, Temporada Alta, 2009. Reposada al TNC, 2009. Fragment.

• Rebels amb causa, a partir d’autors diversos, dramatúrgia de Joan Ollé, David Guzmán i Iban Beltrán, Festival Rambleros, 1 març 2010. 

• 300 llengües a escena, Linguamón, antiga fàbrica de Can Ricart, 2010.

• Joan Maragall, la llei d’amor, de Joan Maragall, ad. Joan Ollé i Carles Guillén, Temporada Alta, 2010. Reposada al TNC, 2010.

• O xardín das cinco árbores, de textos Salvador Espriu, ad. Joan Ollé i Iban Beltran, Cidade Cultura de Santiago de Compostel·la, 2011.

• Acte de solidaritat de Catalunya amb el Japó, Sagrada Família, 2011.

• Estimat Comadira, codir. amb Xavier Albertí, de Narcís Comadira, Temporada Alta, 2011.

• Homenatge institucional i popular a Josep Maria de Sagarra, Palau de la Música, 2012. Fragments.

• La plaza del diamante, de Mercè Rodoreda, ad. Joan Ollé i Carles Guillén, trad. Pere Rovira i Celina Alegre, T. Español, Madrid, 2014.

• Delikatessen, dramatúrgia de Joan Ollé a partir d’autors diversos, La Remoreu, T. de l’Escorxador, Lleida, 2016. Fragment.

• Las personas del verbo contra Jaime Gil de Biedma, T. Lliure, 2017. Col·loqui.

• Desig sota els oms, d’Eugene O’Neill, versió de Joan Ollé i Iban Beltran, Sala Gran, TNC, 2017. Col·loqui.

• La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, Sala Petita, TNC, 2019. Col·loqui.

Direcció (teatre)

• Plany en la mort d’Enric Ribera, de Rodolf Sirera, Teatre del Celobert, Festival de Sitges, 1977.

• Woyzeck, de Georg Büchner, trad. Carme Serrallonga, Teatre del Celobert, Festival de Sitges, 1978.

• Quan la ràdio parlava de Franco o vides de plexiglàs, de Josep M. Benet i Jornet i Terenci Moix, cooperativa, Produccions Adrià Gual, T. Romea, 1979.

• El laberint grotesc, de Salvador Espriu, ad. Jordi Teixidor, La Sínia, Campanya de «la Caixa» de teatre a les escoles 1979-1980.

• El creuament del Niàgara, d’Alonso Alegría, trad. Josep Lluís Sirera, T. Escalante, València, 1981.

• El rei dels carallots, de Wolinski i Confortès, ad. Santiago Sans, Teatre del Celobert, T. Lliure, 1981.

• Baal, de Bertolt Brecht, trad. Carme Serrallonga, Teatre del Celobert, CDGC, T. Lliure, 1982.

• Dolça de les tàpies, de Carles Valls [Joan Vilacasas], Cicle de Teatre de Granollers, 1982.

• Romeo i Julieta, de Shakespeare, trad. J. M. de Sagarra, Teatre Estable de Sabadell, T. La Faràndula, 1983.

• Crímenes y locuras del traidor Lope de Aguirre, de J. Sanchis Sinistierra, dir. mus. Ángel llarramendi, Teatro Fronterizo i Teatropolitan, 1986.

• Antígona, de Salvador Espriu, trad. Francisco Brines, Festival de Mérida, T. Romà, 1986. Reposat en català al Grec 1987.

• Quartett / Medea, de Heiner Müller, trad. Sergi Belbel i Maurici Farré, Teatre Set, Sala La Cuina de l’I.T., 1987.

• Trio en mi bemol, d’Eric Rohmer, ad. Jaume Melendres, Teatreneu, Centre Cultural Teixidors a Mà, 1988. 

• L’hora dels adéus, de Narcís Comadira, CDGC, T. Romea, 1995.

• Accident, de Lluïsa Cunillé, Sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors, 1996.

• De poble en poble, de Peter Handke, trad. Eugeni Bou i Gabriel Bou, Festival Grec, Sala Maria Aurèlia Capmany, 1996. Premi Ciutat de Barcelona 1996.

• Así que pasen cinco años, de Federico García Lorca, Festival Grec, 1998. 

• Apocalipsi, de Lluïsa Cunillé, Sala Petita del TNC, 1998.

• Mass, de Leonard Bernstein, dir. mus. Ángel Gil-Ordóñez, Auditorio de Galicia, Santiago de Compostel·la, 2000.

• Fedra, de Racine, trad. Modest Prats, Estivales de Perpinyà, 2002. Reestrenada al Temporada Alta 2004.

• L’hora en què res no sabíem els uns dels altres, de Peter Handke, trad. Clara Formosa, Festival Grec, Mercat de les Flors, 2003. Reposada en castellà al T. Principal de Saragossa, 2003.

• La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, ad. Michel Cournot, trad. Anna Velaz, lectura dramàtica de Mercè Sampietro, Temporada Alta, 2003.

• Sis personatges en busca d’autor, de Luigi Pirandello, trad. Josep Maria Fulquet, ad. Julie Sermon, Sala F. Puigserver del T. Lliure, 2004. 

• Fedra, de Racine, trad. Rosa Chacel, T. Pavón, Madrid, 2004. 

• L’oncle Vània, de Txèkhov, trad. Feliu Formosa i Nina Abrova, Sala F. Puigserver del T. Lliure, 2004. 

• Himmelweg, de Juan Mayorga, F. La Mousson d’été, Pont à Mousson, 2005.

• La verdad de las mentiras, de Mario Vargas Llosa, T. Romea, 2005.

• El malentès, de Camus, trad. Ferran Toutain, Sala F. Puigserver del T. Lliure, 2006. 

• Odiseo y Penélope, de Mario Vargas Llosa, Festival de Mèrida, 2006.

• La cantant calba & La cantant calba al McDonald’s, d’Eugène Ionesco i Lluïsa Cunillé, Espai Lliure del T. Lliure, 2006. Joan Ollé hi posa veu en off.

• Yvonne, princesa de Borgonya, de Witold Gombrowicz, trad. Ferran Toutain i Maga Diaz Mrugasiewicz, Sala F. Puigserver del T. Lliure, 2008. 

• Las mil noches y una noche, versió de Mario Vargas Llosa, Los Veranos de la Villa de Madrid, 2008.

• El ángel exterminador, de Luis Buñuel i Luis Alcoriza, ad. Julie Sermon, Festival Grec, 2008. 

• El Cafè, de Goldoni, trad. Pere Puértolas, lectura dramàtica, T. Romea, 2009.

• El Cafè, de Goldoni, trad. Narcís Comadira, T. Romea, 2010.

• El uno y el otro, de Rafael Campos, T. Arbolé, Saragossa, 2010. 

• Nô, de Yukio Mishima, trad. Ferran Toutain i Koichi Sugihara, Festival Grec, Mercat de les Flors, 2010.

• Esperant Godot, de Samuel Beckett, trad. Ferran Toutain, Festival Grec, Mercat de les Flors, 2011.

• Hélade (Grecia), dramatúrgia de David Guzmán; trad. Francesc Morfulleda, Festival de Mèrida, 2012. Fragments. 

• La Chunga, de Mario Vargas Llosa, Sala Principal del T. Español, Madrid, 2013. Tràiler.

• Preludio y Taranto i Tientos, en el marc del cententari de Carmen Amaya, i Cançons de la roda del temps, de Salvador Espriu, a càrrec d’alumnes de l’I.T., espectacles de la Inauguració del curs acadèmic 2013-2014 de l’Institut del Teatre, Sala F. Puigserver del T. Lliure, 2013.

• Doña Rosita la Soltera o El lenguaje de las flores, de Federico García Lorca, Sala Gran del TNC, 2014. Col·loqui.

• El somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare, trad. Joan Sellent, codir. amb Andrés Corchero, Sala Gran del TNC, 2014. Col·loqui.

• Los cuentos de la peste, de Mario Vargas Llosa, Sala Principal del T. Español, Madrid, 2015. Col·loqui.

• En la solitud dels camps de cotó, de Bernard-Marie Koltès, lectura dramàtica, trad. Sergi Belbel, Sala Petita del TNC, 2017.

Dramatúrgia i direcció de tallers de l’Institut del Teatre

• Madame de Sade, de Yukio Mishima, trad. Patrick Gifreu i Vicens Altaió, T. Adrià Gual, 1990.

• Hamlet (primera entrega), de Shakespeare, trad. de Joan Sellent, La Cuina, 2000.

• Koltès i una mica de Brel, de Bernard-Marie Koltès i Jacques Brel, T. Ovidi Montllor, 2014.

• Versos d’una nit d’estiu, de Shakespeare, trad. Joan Sellent, Espai Plató, 2015. 

• Orly, a partir de diversos autors, Espai Plató, 2016.

• Masculí, Femení. Adaptació escènica de la pel·lícula homònima de Jean-Luc Godard (1966). Traducció de Joan Ollé i dels alumnes. Espai Plató, 2018.

• Hèl·lade (viatge a Grècia), traducció al català de Joan Ollé i Fra Morfulleda, Teatre Alegria, Terrassa, 2020.

Algunes direccions de tallers a l’Institut del Teatre

• Les Troianes, d’Eurípides en la versió de Sartre, 1984.

• Fedra, de Racine, 1986.

• Un any sense estiu, de Catherine Anné, Sala Gran de l’I.T., 1989.

• Tu també dius exacte?, de Raimon Àvila, T. Adrià Gual, 1991.

• Les Liaisons dangereuses, de Christopher Hampton, trad. Ferran Toutain i Joan Sellent, La Cuina, 1992.

• Victor o els nens al poder, de Roger Vitrac, trad. Joan Ollé i Santiago Sans, T. Adrià Gual, 1993. 

• Apunts per a Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès, trad. Guillem-Jordi Graells, 1993.

• L’hort dels cirerers, de Txèkhov, trad. Nina Avrova, Joan Casas i Feliu Formosa, T. Estudi, 2001.

• Fedra, de Racine, T. Ovidi Montllor, 2002. 

• Moll oest, de Bernard-Marie Koltès, trad. Sergi Belbel, T. Ovidi Montllor, 2003.

• La cavalcada sobre el llac de Constança, de Peter Handke, trad. Lluís Solà, T. Estudi, 2016. 

Il·luminació (teatre)

• Això és autèntic, de Tom Stoppard, dir. Jordi Mesalles, Teatre Set, Teixidors a Mà-Teatreneu, 1988.

• Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, dir. J.A. Codina, T. Adrià Gual, 1992.

Interpretació (teatre)

• Maria Magdalena o la penedida gramatical, d’Alexandre Ballester, dir. J. A. Codina, Palau de les Nacions de Barcelona, 1971.

• Gente bien, de Santiago Rusiñol, direcció col·lectiva?, grup Els Adolescents, Parròquia de Sant Josep Josep Oriol?, c. 1971-1972.

• Cap cap pla cap al cap del replà, d’Alexandre Ballester, dir. Frederic Roda, NGTU, Badalona, 1972.

• Els Pledejaires, de Racine, dir i ad. Frederic Roda, trad. Feliu Aleu, NGTU, La Porxada, Granollers, 1973.

• Pseudolos contra amfitrió, de Carles Trias, dir., trad. i ad. Santiago Sans, Jocs a la Sorra, T. Grec, 1974.

• La setmana tràgica, de Guillem-Jordi Graells i Lluís Pasqual, dir. Lluís Pasqual, esc. Fabià Puigserver, Grup de l’Escola de Teatre de l’Orfeó de Sants, Aliança del Poblenou, 1975.

• Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, ad. Maria Aurèlia Capmany, dir. J.A. Codina, Assemblea d’Actors i Directors, Monestir de Santes Creus, 1976.

• Els aprenents de bruixot, de Lars Kleberg, trad. Joan Casas, dir. Josep Montanyès, CDV, T. Alegria, Terrassa, 1991. 

• Fatma, de M’Hamed Benguettaf, trad. Joan Casas, dir. Toni Vives, veu en off de Joan Ollé, cia. Un Te de Cafè, Festival de Tortosa, 2005.

Direcció (TV)

• Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, sis episodis, realitz. Lluís M. Güell, ad. Miquel Obiols, Terra d’escudella, TVE, 1978.

• Plany en la mort d’Enric Ribera, de Rodolf Sirera,  Lletres catalanes, TVE, 1979.

• L’illa del tresor, cocreador amb Joan Barril i Josep Maria Andrés, TVC, 1996-1997. Selecció al certamen internacional INPUT’97.

• L’illa del tresor, amb Joan Barril i Josep Maria Andrés, TVC, 2005-2007. Premi Nacional de Televisió 2005.

Algunes interpretacions (TV)

• Sílvia Ocampo, un estiu a Mallorca, de Llorenç Villalonga, ad. Terenci Moix, dir. Sergi Schaaff, Lletres catalanes, TVE, 1975.

• Un lloc entre els morts, de M. A. Capmany, ad. Terenci Moix, dir. Sergi Schaaff, Lletres catalanes, TVE, 1976.

• Salomé, d’Oscar Wilde, ad. Terenci Moix, dir. Sergi Schaaff, Lletres catalanes, TVE, 1977.

• Massa temps sense piano, d’Alexandre Ballester, dir. Lluís Maria Güell, Lletres catalanes, TVE, 1977.

• La terra es belluga, de Jordi Bordas, dir. Lluís Maria Güell, Lletres catalanes, TVE, 1977.

• Els condemnats, de Baltasar Porcel, dir. Lluís Maria Güell, Lletres catalanes, TVE, 1977.

• La darrera vegada, de Guillem Frontera, dir. Antoni Chic, Històries obertes, TVE, 1978.  

• La xorca, de Pep Albanell, ad. M. Antònia Colom, dir. Antoni Chic, Lletres catalanes, TVE, 1978.

• A l’Àfrica minyons!, de Xavier Fàbregas, ad. i dir. Antoni Chic, Lletres catalanes, TVE, 1978.

• La senyora Llopis declara la guerra, Josep Maria de Benet i Jornet, dir. Mercè Vilaret, Novel·la, TVE, 1979.

• La roda de la fortuna, de Tísner, dir. i ad. Roger Justafrè, Gran Teatre, TVE, 1981.

• Bola de neu, de Carles Soldevila, dir. i ad. Roger Justafrè, Gran Teatre, TVE, 1981.

• «Algú que se’n va», de la sèrie Vídua, però no gaire, de Josep Maria Benet i Jornet, dir. Lluís Maria Güell, 1982.

• Els milions de l’oncle, de Carles Soldevila, dir. Roger Justafrè, Teatre, TVE, 1984.

• Telegaseta de Catalunya, de Josep Maria Benet i Jornet, Joan B. Culla i Borja de Riquer, sèrie de cinc episodis (1, 2, 3, 4 i 5), dir. Montserrat Ezquerra, TVE, 1984.

• Un estrany al jardí, de Pere Calders, dir. Manuel Esteban, 13x13, TVC, 1987.

• «La mala companyia», d’Andreu Martín, novè episodi de la sèrie Crònica Negra, dir. Ricard Reguant, TVC, 1988.

Concerts / recitals

• Música i paraula (o tres instruments i una veu), dir. Ester Nadal, mús. Toti Soler, interpretació de Joan Ollé de textos propis, Nau Ivanow, Barcelona, 2008.

• L’Ovidi no fa vacances : Homenatge a Ovidi Montllor, a partir de textos d’Ovidi Montllor, amb Toti Soler i Feliu Ventura, Sala Stroika, Manresa, 2010.

Ràdio

• Buffet lliure, amb Joan Barril, Cat. Ràdio, 1990.

• Papers mullats, amb Joan Barril, Cat. Ràdio, 1991-1994.

• La radio con botas, guió de Joan Ollé, dir. Joan Manuel Serrat, sèrie de 60 capítols, Radio 5, 1991.

• Tirant lo Blanc, ad. Joan Ollé i Carles Guillén, dir. Jaume Villanueva, 98 episodis, Cat. Ràdio, 23 abril 1991.

• La R-pública, dir. Joan Barril, dir. artística Joan Ollé, COM Ràdio, 2000-2005.

• El cafè de la república, dir. Joan Barril, dir. artística Joan Ollé, Cat. Ràdio, 2005-2014. Premi Ciutat de Barcelona 2014.

• El suplement, dir. Ricard Ustrell, col·labora amb la secció «Bla-bla-bla» amb David Guzman, Cat. Ràdio, 2016-2017.

• Cafè Àsia, amb David Guzmán, sèrie de 12 programes d’estiu en col·laboració amb el Teatre Grec, Cat. Ràdio, 2018.

• Cafè Amèrica, amb David Guzmán, sèrie de 12 programes d’estiu en col·laboració amb el Teatre Grec, Cat. Ràdio 2019.

• Secció setmanal al programa Aquí, amb Josep Cuní, de Cadena SER-Catalunya, 2019-2021.

Diaris

 • Columna d’opinió a El Periódico de Catalunya, 2005-2020.

Teatre original

• Carta de la bicicleta i Estimats Reis d’Orient, a T de Teatre: Criatures (Ed. 62, «El Galliner», núm. 165), 1998, reeditat el 2011.

• Col·labora en el guió de l’espectacle 15 de T de Teatre (Enciclopèdia Catalana / TV3 / Vernal Media / T de Teatre), DVD, 2006.

Teatre original inèdit

• No hablaré en clase, amb Josep Perramon, 1977.

• Set i mig, amb La Gàbia Teatre, 1987.

• L’illa del tresor (cabaret de paraules), amb Joan Barril, 2005.

• La isla del tesoro, amb Joan Barril, 2007.

• À la ville de... Barcelona, 2012.

• Degustació. De l’edat de pedra al celler de can Roca, amb els germans Roca, 2013.

• Institut del Teatre, 100 anys. Petits moments de vida, 2013.

• Paraules d’amor, 2015.

Dramatúrgies

• Nocturn per a acordió : espectacle sobre textos de Joan Salvat-Papasseit, presentat pel Grup Dagoll-Dagom, edició a cura de Joan Ollé i Ramon Pinyol (Llibres del Mall), 1975.

• Passeig per la cultura catalana, a DDAA: Cultura catalana convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 (Institut Ramon Llull), llibret i DVD, 2008.

Alguns discs

• Recrea temes populars a ROSSELL, Marina: Si volíeu escoltar (CBS), 1977.

• «A Margalida» i «El desencant», a ISAAC, Joan: Viure (Ariola-Eurodisc), 1977.

• Recrea temes populars a ROSSELL, Marina: Penyora... (CBS), 1978.

• Escriu totes les cançons de MUNTANER, Ramon: Veus de lluna i celobert (Movieplay), 1978.

• «La plaça del diamant», a MUNTANER, Ramon: La plaça del Diamant (Belter), 1982.

• Col·labora a ROSSELL, Marina: Cos meu, recorda (CBS), 1982.

• Escriu sis cançons a MUNTANER, Ramon: El pas del temps (Edigsa), 1982.

Prosa

• Bons propòsits, amb Joan Barril (Ara Llibres, «Sèrie A»), 2002.

Pròlegs

• Melosa fel, de Lluís-Anton Baulenas, Escena, 7, abril-maig del 1990.

• La Fura dels Baus, d’Albert de la Torre (Alter Pirene), 1992.

• El Somni del col·leccionista, de David Escamilla, pròleg amb Joan Barril (Columna, «Poesia», núm. 214), 1999.

Algunes entrevistes

 Abellan, Joan. «Joan Ollé: El Ebro nace en Fontibre el 2 de mayo de 1808».El Público. Cuadernos, núm. 18 (novembre 1986), p. 16-19.

Antón, Jacinto.«No hace falta magia para desear a la persona que no toca». El País, (15 novembre 2014), p. 44.

Barril, Joan.«Joan Ollé, actor i director de teatre». La terrassa del cafè, Catalunya Ràdio, (15 juliol 2013).

Burguet, Francesc. «Jordi Mesalles i Joan Ollé. Una batalla per la dramatúrgia contemporània». El Món, núm. 316 (12-18 maig 1988), p. 40-42.

Comellas, Jaume. «Una obra de Benet i Jornet per a un “nou” Romea», amb Josep Maria Benet Jornet i Adrià Gual. Avui (22 novembre 1979), p. 22.

Doménech, Fernando. «Joan Ollé: Sitges un festival de memoria y futuro». ADE-Teatro, núm. 60-61 (juliol-setembre 1997), p. 140-144.

Fàbregas, Xavier. «Dagoll-Dagom». Avui (12 novembre 1976), p. 15

Fàbregas, Xavier. «Dagoll-Dagom: Pa amb oli i sucre». Avui (25 febrer 1977), p. 27.

Ginart, Belén.«No podía llevar Soldados de Salamina a escena en clave naturalista». El País (12 abril 2007), p. 45.  

Ginart, Belén. «Esperant Godot amb humor». Ara. Time Out, núm. 33 (10-16 juliol 2011), p. 63. 

Gomila, Andreu. «Darrere una tragèdia sempre hi ha una farsa». Avui (26 març 2008), p. 40.

Gomila, Andreu. «Espriu es va acabar després de la guerra». Avui (1 octubre 2009), p. 38-39.

Marquès, Carles.«Papers mullats d’escuma poètica i nocturna», amb Joan Barril, dins del reportatge «Literatura i mitjans audiovisuals». Avui Sant Jordi ’94 (1994), p. 23. 

Mas, Pere.«L’entrevista confusa a Joan Ollé». Tot és molt confús, Catalunya Ràdio (8 març 2010). 

Miralles, Mercè. «Joan Ollé». Presència, núm. 1701 (1-7 octubre 2004), p. 14-17.

Molner, Eduard. «El somni esdevé un malson». La Vanguardia. Culturas (26 novembre 2014), p. 24-25.

Rivière, Margarita.«Joan Ollé: “El teatro sirve para volvernos inteligentes”». La Vanguardia (12 juny 1997), p. 80.

Roca, Elisenda.«“Al Godot no hi ha dones perquè una dona vol dir futur”». Ara Estiu (6 juliol 2011), p. 14.

Sesé, Teresa.«Joan Ollé: “El Lliure ha pecado de miopía”». La Vanguardia (22 juliol 2000), p. 42.

Soler, Albert.«“No em dol ni Catalunya ni Espanya, sinó tenir 55 anys; a banda, em dol el món”». Diari de Girona (8 octubre 2010), p. 60.

Sotorra, Ariadna. «Joan Ollé, director d’escena». Assaig de teatre, núm. 42 (2004), p. 63-84.

Torre, Albert de la. «Joan Ollé: “Faig teatre, no espectacles”». Diario de Barcelona, (22 març 1989).

Vinagre, Celestino J.«El hechizo que tiene esta obra es ver a un no actor en escena». Hoy.es (2 agost 2006).

Alguns articles de Joan Ollé

«A manera de manifest», amb Joan Anguera, Jordi Mesalles i Pere Planella. Estudis escènics, núm. 25 (juny 1984), p. 147-156. Reeditat A: Assaig de teatre, núm. 54-55 (2006), p. 53-57.

«Un teatro del presente», amb Jordi Mesalles. El Público, núm. 54 (març 1988), p. 49-51.

«Alí Babá y los cuarenta asesores».El País (Barcelona) (18 abril 2000), p. 38.

«Los señores del TNC». El País (Barcelona) (30 abril 2000). 

«Sitges, mar adentro». El País (29 gener 2005).

«De diamantes y plazas». La Vanguardia. Cultura/s (9 març 2005), p.24-25.

«Jordi Mesalles, director de teatro». El País (11 novembre 2005), p. 61.

«Davant del centenari de Joan Maragall». El Periódico (15 agost 2010), p. 7.

«Muchas horas con Mario». El Mundo. El Cultural (15 octubre 2010).

«Apogeo y caída de Salvat en la pequeña Mahagonny». La Vanguardia. Cultura/s (10 novembre 2010), p. 28.

«El Teatre Nacional de Catalunya». El Periódico (23 juny 2012), p. 6.

«El Teatre Nacional de Catalunya (II)». El Periódico (30 juny 2012), p. 10.

«Fins aviat, mestre». El Periódico, (14 desembre 2014), p. 2-3. Necrologia de Joan Barril.

Alguns textos sobre Joan Ollé

Benach, Joan-Anton. «Dagoll-Dagom. Un listón cada vez más alto». El Público. Cuadernos, núm. 18 (novembre 1986), p. 4-14.

Benach, Joan-Anton. «Quartett, el feliz despegue de Teatre Set». El Público, núm. 43 (abril 1987), p. 46-47.

Cester, Xavier.«Mass. Desmesura ecumènica». Avui (24 juliol 2000), p. 36.

Cester, Xavier. «Cròniques. Les boles de la Mare de Déu». Avui (21 juliol 2003), p. 36.

Coca, Jordi. «Vitrac, o el teatre delirant». Avui (18 febrer 2002), p. 36.

Coca, Jordi. «Sitges Teatre Internacional».Avui (27 maig 2002), p. 38.

Cortés, Oscar; Simó, Ramon. «La Gàbia. Un doble salto desde Vic a Barcelona». El Público, núm. 57 (juny 1988), p. 25-27. 

Espinàs, Josep M.«Estiu i minories». Avui (17 juny 1997), p. 2.

Estévez, Isidre. «Sitges obre un festival de “petits grans espectacles”». Nou Diari (29 maig 1993), p. 62.

Fàbregas, Xavier. «Baal, de Bertolt Brecht». Serra d’Or, núm. 274-275 (juliol-agost 1982), p. 92.

Foguet, Francesc. «La força de la paraula». Assaig de teatre, núm. 44 (2004), p. 267-268.

Fondevila, Santiago. «Dalí: un perfil teatral también polémico». El Público, núm. 72 (setembre 1989), p. 9-12. 

Gomila, Andreu. «Teatre sense ficció». Avui (30 gener 2008), p. 36-37.

Masó, Sara. «Ollé, acercamiento al teatro clásico». La Vanguardia (29 maig 1983), p. 56.

Massip, Francesc. «Fedra. Congelat de tempesta». Avui (28 juliol 2002), p. 55.

Massip, Francesc. «L'oncle Vània. Un paller a frec de l’incendi». Avui (6 novembre 2004), p. 53.

Massip, Francesc. «Raïms verbals». Avui (21 gener 2006), p. 39.

Mata, Francesc X. «Rossiniana. Una solució d’urgència». Avui (28 juliol 1990), p. 27. 

Molner, Eduard. «Servidor de la palabra». La Vanguardia. Cultura/s (3 febrer 2010), p. 24-25.  

Monedero, Marta. «L’illa dels tresors». Avui (17 novembre 1996), p. 83.

Monedero, Marta. «L’Espai Lliure dissenya una programació “essencialista”». Avui (22 gener 2002), p. 39.

Montferrer, Òscar. «Surrealisme». Avui (18 maig 1996), p. 68.

Olivares, Juan Carlos.«Saló de lectura». Avui (7 octubre 2005), p. 40. 

Ordóñez, Marcos. «XV aniversario de Dagoll Dagom : Quince años a toda vela». ABC (10 maig 1990), p. 116.

Ordóñez, Marcos. «Ollé, Süskind, Sales: El contrabaix». A: Molta comèdia. Barcelona: La Campana, 1996, p. 27-28. Publicada originalment al diari ABC.

Ordóñez, Marcos. «Terriblemente inteligente». El País. Babelia (2 març 2002), p. 21.

Ordóñez, Marcos. «Seis “colometas”». El País (30 octubre 2014), p. 44.

Pérez de Olaguer, Gonzalo. «Mesalles-Ollé: una apuesta por el teatro de autor». El Público,núm. 58-59 (juliol-agost 1988), p. 49-50.

Pérez de Olaguer, Gonzalo. «Eric Rohmer, una reflexión sobre el amor».El Público, núm. 64 (gener 1989), p. 23-24.

Pijuan, Albert. «No hablaré en clase». Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes, [s. d.]. <https://bit.ly/3LbNxUY> [Consulta: 1 març 2022].

Rodríguez-Solás, David. «Dagoll Dagom’s No hablaré en clase, a Postdramatic Response to Francoism». A: Santos, Diego (ed.). Theatre and Dictatorship in the Luso-Hispanic World. Londres:Routledge, 2018, p. 140-154.

Sàbat, Núria. «De Josep Pla a Joan Ollé». Revista de Girona, núm. 256 (2009), p. 52.

Sánchez, Sandra. «Pasqual Maragall debuta al teatre». Avui (24 setembre 2002), p. 44.

Santamaria, Núria. «Trencadís espriuà». Indesinenter, núm. 5 (2010), p. 149-159. 

Sorribes, José Carlos. «Cent anys d’amor al teatre». El Periódico (5 febrer 2013), p. 52. 

Vilà i Folch, Joaquim. «No hablaré en clase, de Dagoll-Dagom». Avui (2 març 1977), p. 24.

Vilà i Folch, Joaquim. «Notes a propòsit del Plany...». Avui (25 novembre 1977), p. 28. 

Vilà i Folch, Joaquim. «De l’esgarip a la fredor». Avui (30 juliol 1987), p. 34.

Vilà i Folch, Joaquim. «La poesia de Joan Ollé i La Gàbia de Vic». Avui (19 maig 1988), p. 45.

Vilà i Folch, Joaquim. «Josep Maria Muñoz Pujol: Vador». Serra d'Or, núm. 357 (setembre 1989), p. 74.

• Alguns dels programes de L’illa del tresor.

• Articles de Joan Ollé a El Periódico.

• Àudios de l’«Encíclica» de Joan Ollé a El cafè de la república. 

• Àudios de la secció «Bla-bla-bla» de Joan Ollé i David Guzman a El suplement de Catalunya Ràdio.