Francesc Fontanella

Francesc Fontanella va néixer a Barcelona l'any 1622. Era membre d'una família molt influent a la vida política catalana, i va tenir un paper destacat durant la guerra dels Segadors, impulsant decididament en aquest conflicte l'opció de l'arrenglerament de Catalunya amb França. El seu pare, el prestigiós jurista Joan Pere Fontanella, era conseller en cap de Barcelona en el moment de la separació de Catalunya de la Corona espanyola i de la proclamació de Lluís XIII com a comte de Barcelona. El germà gran, Josep, assessor ordinari del General de Catalunya i l'autèntic protagonista de l'operació que va arrossegar tota la família cap al partit francòfil (Capdeferro 2009), el 1641 va ser nomenat Regent de la Cancelleria.

Els esdeveniments de la guerra dels Segadors delimiten la biografia de Fontanella, que està marcada per dues etapes prou diferenciades. Una primera època centrada a Barcelona fins a 1652, formant part de les classes dirigents catalanes, que es caracteritza per una gran activitat literària i política, i una segona etapa de residència a Perpinyà, més retreta, però en què el paper preponderant de la família es manté, amb el seu germà Josep com a president vitalici del Consell Sobirà del Rosselló. Tot i això, és en l'adolescència que hem de situar les primeres estades al Rosselló, on vivia la família de la seva mare (Rubió 1985, Miró 1982). Aquí van néixer una sèrie de poemes amorosos, coneguts en conjunt amb el nom de «giletes» perquè eren protagonitzats pel pastor Gilet (pseudònim de Fontanella) i la seva enamorada Gileta, tot i que aquestes composicions no van quedar circumscrites a l'època juvenil, sinó que en va compondre tota la vida. El 1641, amb divuit anys, i ja amb el títol de doctor, lliura a la impremta un panegíric per la mort de Pau Claris (Occident eclipse, obscuredat funeral, aurora, claredat, bellesa gloriosa, al sol, lluna i estela radiant de l'esfera de l'epicicle del firmament de Catalunya...), on barreja la prosa cultista amb poemes en català, francès i llatí. Una actuació de 1643 mostra l'ascendent que ja té Fontanella, tot i la seva jovenesa (vint anys), en la vida cultural barcelonina: és l'autor de la sentència o Vexamen en el certamen poètic convocat en honor de sant Tomàs amb motiu de l'arribada a Barcelona d'una relíquia seva. Hi hauríem d'afegir la seva intervenció en les festes organitzades per la ciutat de Barcelona pel bateig del fill del virrei d'Harcourt, l'any 1647 (Miralles 2009, Valsalobre 2012). La seva activitat política, militar i diplomàtica, quasi sempre acompanyant el seu germà Josep, ha quedat reflectida en diversos poemes, com els que escrivia per als seus amics barcelonins en els seus viatges, des de París, Charleville, l'Haia i Münster, o els que va datar en el setge de Barcelona de 1652. L'estada de Fontanella a l'estranger es va allargar de 1643 a 1645 (Costa et al. 1991). El 1649 es va casar amb Helena Serra, amb qui va tenir un fill, Joan. Helena va morir el 1652. Tradicionalment havia estat identificada amb la Nise dels seus poemes (Miró 1988: 17), però el fet cert és que Nise va morir abans que Fontanella s'hagués casat (Valsalobre 2010a).

La segona etapa de la seva producció s'inicia amb l'entrada de les tropes de Felip IV a Barcelona (1652) i el canvi de residència de la família Fontanella, que s'ha de refugiar al Rosselló (Valsalobre 2010b). Cap a 1654 el nostre escriptor es va tornar a casar, ara amb Estàsia d'Ardena, que va morir al cap de poc. D'ella va tenir un altre fill, Josep. En aquesta època va exercir com a capità del regiment del comtat d'Illa (Jané 2006, Vila 2009). El 1657 entra a l'orde dominicà, al convent de Sant Domènec de Perpinyà, del qual arribà a ser prior el 1672 (Jané 2006). El 1660 ja apareix documentat com a sacerdot. A partir d'ara, la temàtica religiosa, que poc o molt sempre havia estat present en seva obra, esdevindrà predominant. Encara, entre el 1663 i el 1673 va exercir com a professor de dret canònic a la Universitat de Perpinyà (Vila 1983). Com a religiós, no hi ha dubte que tenia un paper rellevant, ja que el 1672 el seu nom sonava com a possible titular del bisbat d'Elna (Jané 2006). El 1675, 1677 i 1679 va ser l'encarregat de predicar la quaresma a la catedral de Perpinyà. Però, tot i que mantenia el contacte amb Barcelona —per exemple, a través dels certàmens poètics de tema religiós—, i que els seus poemes circulaven pel Principat (curiosament, no tant pel Rosselló: almenys, no ens han arribat manuscrits d'aquesta procedència), la seva producció poètica es va ressentir de l'allunyament de la capital. Fontanella va morir, segurament a Perpinyà mateix, entre el 1682 i el 1683 (Rossich 2001).

Com a escriptor, Francesc Fontanella és el representant més destacat de la segona generació barroca al Principat, la de la guerra dels Segadors. A més del pseudònim de Gilet, va utilitzar el de Fontano, nom que també apareix com un personatge de ficció en la primera obra de teatre que li coneixem: la Tragicomèdia pastoral d'amor, firmesa i porfia. Ha de ser aquesta la primera que va escriure, ja que ell mateix diu, a la Lloa, que són «los primers catalans / que a noble teatro donen / les flors cultes del Parnàs». La segona devia ser Lo desengany. S'ha volgut veure en aquesta última obra l'inici d'una vena poètica més amarga, tret que s'ha relacionat amb els desenganys polítics i amorosos de Fontanella —el seu germà va ser destituït pel rei de França com a ambaixador de la Generalitat el 1644 (Costa et al. 1991); el 1649, seu pare va ser declarat traïdor i inhabilitat per a la insaculació per haver fugit de Barcelona (Palos 1997); Nise moria el 1648—; però, en realitat, no cal buscar en els fets històrics la justificació d'una temàtica, la de Lo desengany, que és exclusivament amorosa. Pel que fa a la datació d'aquestes obres, cada cop sembla més clar que són de cap al final de l'etapa barcelonina (Miralles 2009: 297-298, Solervicens 2011: 261).

Realitat i ficció es barregen en les obres de Fontanella fins a un punt que avui és difícil de precisar. A Lo desengany, per exemple, el màgic Mauro esmenta Fontano i Guidèmio com els actors que representaran l'obra inserida —les bodes de Venus i Vulcano (Fontano, a més, hi és esmentat explícitament com a autor a l'acabament)—, i a la Tragicomèdia Fontano apareix a la lloa com a redactor de l'obra i després com a protagonista. Però no tots els noms bucòlics que hi apareixen són tan fàcils de reconèixer. La identificació és important no tant per una curiositat inútil, sinó perquè Fontanella concebia les seves obres, moltes vegades, com una projecció de la seva biografia amorosa, fins i tot com un missatge en clau. Sabem que la Gileta dels seus poemes és la rossellonesa Maria Teresa Ham (Rossich i Miralles 2014, Miralles 2014), però encara no estem segurs de qui és Elisa, que apareix, per exemple, a la Tragicomèdia d'amor, firmesa i porfia. Fontanella pensava en Maria Teresa Ham, també? Els noms de Tirsis i de Mireno, dos personatges que pertanyen als dos bàndols enfrontats dins Amor, firmesa i porfia, seran després els noms dels dos amics que contemplaran les bodes de Venus i Vulcà a Lo desengany. No sabem si representaven persones reals, ni si hi ha cap relació entre els noms de Cassòlio i Morano d'Amor, firmesa i porfia i els de Cassolano i Mauro de Lo desengany. Maria Mercè Miró (1982: 7) apunta algunes possibles identificacions dels personatges de la tragicomèdia, però no explicita els fonaments de les seves hipòtesis.

Lo desengany és una peça dividida en dos actes, cosa ben poc habitual. Fontanella mateix en destaca la singularitat: la conceptua de «poema dramàtic». I també és ben significatiu que qualifiqués l'altra obra obra de tragicomèdia —i no de comèdia, com era norma general—. Ho va fer, segurament, per dos motius: un d'argumental i un altre de contextual. L'argumental respondria a la intenció de l'autor de subratllar l'aspecte planyívol o lamentable que es desprèn de l'obra, que reflecteix una frustració personal que no coneixem amb precisió, però que per força hi ha de ser: primer, perquè el protagonista es diu Fontano, i aquest és el seu pseudònim poètic, i després perquè ja hem dit que Fontanella va construir la seva obra com una projecció autogràfica, al voltant d'un amor no correspost. Però hi podia haver també un motiu extern: Fontanella havia residit un quant temps a París acompanyant el seu germà com a ambaixador de la Generalitat durant la guerra de Secessió, i a França la denominació de tragicomèdia era corrent per referir-se a les representacions dramàtiques del seu temps. El cas és que, tant en la Tragicomèdia com en Lo desengany, Fontanella vol ser original, i els seus models contemporanis no són només castellans, com era habitual a Catalunya, sinó que sovint són francesos o italians (Corneille, Guarini). Tot això revela que concep el seu teatre no pas com una producció destinada a nodrir un repertori representable més enllà del seu entorn immediat, sinó com un teatre privat —teatre de palau— per al gaudi del seu cercle de relació social.

• Capdeferro i Pla, Josep. «Aggiornamento biogràfic de Joan Pere Fontanella (1575-1649)». A: Sansano, Gabriel; Valsalobre, Pep (ed.). Fontanellana. Estudis sobre l'època i l'obra de Francesc Fontanella (1622-1683/85). Girona: Documenta Universitaria, 2009, p. 125-162.
• Costa, Jaume; Quintana, Artur; Serra, Eva. «El viatge a Münster dels germans Josep i Francesc Fontanella per a tractar les paus de Catalunya». A: Polyglotte Romania. Homenatge a Tilbert Dídac Stegmann, I, Frankfurt del Main: Domus Editoria Europaea, 1991, p. 257-294.
• Jané Checa, Òscar. Catalunya i França al segle XVII. Identitats, contraidentitats i ideologies a l'època moderna (1640-1700). Catarroja/Barcelona: Afers, 2006.
• Massip Bonet, Francesc. Història del teatre català, I: Dels orígens a 1800. Tarragona: Arola Editors, 2007, p. 286-294.
• Miralles, Eulàlia. «Per a una lectura de l'Ambaixada del príncep Licomandro a l'emperador de Bugia de Francesc Fontanella». A: Sansano, Gabriel; Valsalobre, Pep (ed.). Fontanellana. Estudis sobre l'època i l'obra de Francesc Fontanella (1622-1683/85), Girona: Documenta Universitaria, 2009, p. 271-301.
• — «Un itinerario sentimental de Fontanella (o un desengaño amoroso en boca de Silvano) (XVII)», eHumanista/IVITRA, 5 (2014), p. 533-545.
• Miró, Maria-Mercè (ed.). Francesc Fontanella i Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Barcelona: Edicions 62, 1982, p. 5-10.
• — (ed.). Francesc Fontanella. Tragicomèdia pastoral d'amor, firmesa i porfia. Lo Desengany, poema dramàtic. Barcelona: Institut del Teatre, 1988, p. 1-19.
• — «Circe i Proteu en el teatre de Francesc Fontanella o la innovació barroca en l'efímer de l'espai escènic». A: Actes del Vuitè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, II, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1989, p. 235-246.
• — «Diversitat de temes i de registres en el teatre de Francesc Fontanella. Algunes reflexions». A: Rossich, Albert (coord.); Serrà Campins, Antoni; Valsalobre, Pep; Prats Vidal, David. El teatre català dels orígens al segle xviii. Kassel: Edition Reichenberger, 2001, p. 357-364.
• Palos, Joan Lluís. Els juristes i la defensa de les Constitucions. Joan Pere Fontanella (1575-1649). Vic: Eumo, 1997.
• Rossich, Albert. «La mort de Francesc Fontanella: a propòsit d'una falsa atribució». Revue d'Études Catalanes, 4 (2001), p. 87-100.
• —«Francesc Fontanella». A: Panorama crític de la literatura catalana, III: Edat Moderna. Barcelona: Ediciones Vicens Vives, 2011, esp. p. 364-374 i 382-392.

• Rossich, Albert; Miralles, Eulàlia. «Un pròleg desconegut de Francesc Fontanella», Els Marges, 102 (2014), p. 90-102.
• Rubió i Balaguer, Jordi. Història de la literatura catalana, II. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985, 200-219 [primera edició, en castellà, de 1958].
• Solervicens, Josep. «Belona, una convulsa Arcadia barroca: la Tragicomèdia pastoril de amor, firmesa y porfia de Francesc Fontanella». A: Friedlein, Roger; Poppenberg, Gerhard; Volmer, Annett (ed.). Arkadien in den romanischen Literaturen. Heidelberg: Universitätsverlag, 2008, p. 215-233.
• — «Literatura catalana barroca: meravella & mixtura». A: Garcia Espuche, Albert (dir.). Llengua i literatura. Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2011, p. 245-287 (esp. p. 257-271).
• Valsalobre, Pep. «Francesc Fontanella, le poète alchimiste baroque», Mirmanda. Revista de cultura / Revue de culture, 2 (2007), p. 62-76.
• — «Francesc Fontanella: una biografia excessiva», Revista de Catalunya, 239 (maig 2008), p. 71-98.
• — «“Mudats tots los perfils”: aportacions a la biografia de Francesc Fontanella (XVII)», Els Marges 92 (tardor 2010), p. 54-81.
• — «L'obra (o la vida) de Francesc Fontanella en l'esquinç de 1652-1659 (XVII)». A: Jané, Òscar (ed.). Actes del Congrés «Del Tractat dels Pirineus a l'Europa del segle xxi: un model en construcció?». Col·loqui Barcelona-Perpinyà, 17-20 de juny de 2009. Barcelona: Museu d'Història de Catalunya, 2010, p. 281-290.
• — «La Signora Letteratura i Madame Politique es troben al Carnaval amb el poeta Francesc Fontanella: una doble lectura de les festes de 1647». A: Boadas, Sònia (ed.). Literatura en la Guerra de Treinta Años. Vigo: Editorial Academia del Hispanismo, 2012, p. 109-127.
• Valsalobre, Pep; Miralles, Eulàlia; Rossich, Albert (ed.). «O he de morir o he d'amar». Antologia poètica de Francesc Fontanella. Barcelona: Empúries, 2015.
• Valsalobre, Pep; Rossich, Albert. Literatura i cultura catalanes (segles XVI-XVIII). Barcelona: Editorial UOC, 2007, p. 145-151 i 253-263.
• Vila, Pep. «L'etapa rossellonesa de Francesc Fontanella». L'Estruç [2a època], 6 (1983), p. 3-7.