Logo Institut del Teatre

Redactor: Cristina Badosa i Domènec Bernardó - CRESEM, Universitat de Perpinyà

Territori: Catalunya del Nord
Descripció

Perpinyà i les arts escèniques: espais i pràctiques.


Activitat

La ciutat de Perpinyà va emergir al segle X a proximitat de l'antic oppidum de Ruscino i es va desenvolupar progressivament, amb una explosió urbana al segle XIII, entre muralles edificades en funció de les circumstàncies geopolítiques, fins a esdevenir la segona ciutat de Catalunya. La mutiplicació de les parròquies, la implantació d'un nombre important d'ordes monàstics, la breu situació de capitalitat amb l'edificació d'un palau reial i el desbordament de les muralles primitives amb la creació d'un segon recinte, van configurar durablement un esquema urbanístic que va ser reforçat pels enginyers militars castellans i, després de l'annexió (1659), pels francesos. D'aquesta manera Perpinyà es va convertir en una de les places fortes més importants d'Europa. L'alternança de situacions socioeconòmiques i polítiques molt constrastades —amb factors destacats com una forta presència militar, la integració progressiva a l'espai francès i, al segle XIX, al mercat nacional, l'arribada del ferrocarril i les mutacions successives de l'agricultura— va condicionar l'evolució de la vida urbana, particularment en els seus aspectes culturals. Les muralles van ser enderrocades des de 1904 fins als anys 1930, facilitant una nova explosió urbana. Perpinyà és actualment el centre administratiu i econòmic d'una àrea metropolitana (Communauté Urbaine Perpignan-Méditerranée-Métropole) que reagrupa aproximadament els dos terços de la població nord-catalana (466.000 hab.).
La situació medieval de les arts escèniques perpinyaneses, per ara poc documentada, devia ser com la d'altres ciutats catalanes amb misteris, històries de sants i rituals de processó. Si tenim en compte les pràctiques conegudes que van perdurar fins als segles XVI i XVII, es pot notar una doble especificitat atesa la importància de les confraries i corporacions i per influències septentrionals. Les actuacions escèniques s'organitzaven en edificis religiosos i en llur entorn, al marge de la litúrgia, amb rituals de processó dialogats, religiosos i profans, i llurs actuacions parateatrals en llocs privilegiats, com la plaça de la Llotja, i constitueixen una tradició que es va mantenir en l'espai urbà fins al segle XVIII (tot i que va perdurar fins més tard a les zones rurals). Aquestes actuacions van ser considerades per les autoritats polítiques i eclesiàstiques com una prova de «mœurs espagnoles» i van ser combatudes com a tals (el teatre religiós en català va ser prohibit del final del segle XVIII fins al 1822, hi va haver restriccions successives i confinament de la Processó de la Sanch a l'interior de l'Església Sant Jaume durant dos segles).
S'esmenta en certs escrits l'existència d'un teatre al segle XV a la «Plassa dels Richs Homes» (actual plaça de la Llotja). Però el primer espai escènic documentat és la Casa de les Comèdies, ubicada des de l'any 1633 al barri de Sant Joan en un edifici gestionat per l'Hospital, a la vora de la Casa Xanxo (no se'n coneixen les ubicacions prèvies). Va acollir durant la primera part del segle XVII actors i «autors de comèdies» de llengua castellana, com Pedro de Balbes i Matheo de Hiervas, i pot ser que s'hi representés al segle XVI teatre neollatí com la tragèdia Delphinus de Francesc Satorres. Va desaparèixer en el moment de l'annexió, i és a dins mateix de l'Hospital que es van organitzar al segle XVIII representacions teatrals com Les tragèdies dels sants Sixto, Llaurens, Hypolit i Romà, del perpinyanès Josep Balanda-Sicart, o la Presa y Passió de Christo.
S'haurà d'esperar poc menys d'un segle per tenir novament una sala de teatre, amb la iniciativa dels cònsols l'any 1752, i per complir amb els desitjos del comandant provincial Joseph-Auguste de Mailly d'endegar amb aquesta finalitat una part de l'edifici de la Llotja de Mar. Els arxius actualment disponibles posen en evidència el pes que va tenir el públic militar. Va esdevenir teatre municipal del 1790 al 1810, amb una acumulació de problemes a causa de la capacitat reduïda, la vetustat agreujant els riscs d'incendi i un pressupost creixent de despeses de manteniment. No es va tancar totalment en el moment de l'emergència del projecte d'un nou teatre municipal i va mantenir una activitat ocasional fins al 1823. Però sembla que va ser el Col·legi, dirigit pels jesuïtes, el que de fet va introduir a Perpinyà el teatre en llengua francesa com a eina pedagògica en el marc de l'ensenyament de la retòrica, conforme a la Ratio Studiorum, i l'organització de representacions anuals (la més coneguda és la de l'any 1735).
La burgesia perpinyanesa va considerar que la seva vila necessitava un teatre nou i va engegar l'any 1810 una subscripció que va aplegar finalment 157 accionistes amb l'objectiu d'endegar un teatre municipal d'un miler de places entre les parets de l'antic Col·legi, comprat pel consistori l'any 1807. L'Ajuntament va adquirir progressivament les accions fins a tenir l'any 1820 la plena propietat d'una empresa que els seus iniciadors havien portat amb moltes dificultats. Per entendre el paper del Teatre Municipal de l'any 1813 a l'any 1864 s'ha d'insistir sobre el fet que l'organització d'espectacles era una activitat estrictament reglamentada: el decret del 8 de juny del 1806 i decrets annexos havien restringit totalment l'obertura de nous establiments, limitat el nombre de les companyies repartides per «arrondissement théâtral» i instaurat un sistema de monopoli. Perpinyà va gaudir d'una companyia permanent a partir del 1824 que produïa un bona part dels espectacles; la resta era assegurada per companyies que venien de gira, amb dificultats financeres recurrents i embolics politicoadministratius. L'activitat era intensa amb una temporada de set a nou mesos (fins a 195 dies d'obertura) i centenars d'obres representades (òperes, operetes, drames, comèdies i vodevils). Cal remarcar l'emergència d'una producció d'autors locals amb una quinzena d'obres originals.
La publicació del decret imperial de 6 de gener del 1864 «relatif à la liberté de l'industrie théâtrale» va produir un veritable terratrèmol. L'aparició de noves sales a l'interior de les muralles va ser quasi nul·la, amb l'excepció del Concert Parisien (que va desaparèixer l'any 1899) a la plaça de la Llotja. Tot es va concentrar als ravals —principalment el Faubourg Notre-Dame i, més tard, la «Villeneuve» (raval de les Blanqueries) i el raval de l'Estació— per raons diverses, com ara la disponibilitat de solars, la no aplicació d'una part de la reglamentació urbana, avantatges fiscals i pocs constrenyiments (fora dels militars, com les servituds del polígon d'artilleria en el cas del Faubourg Notre Dame). S'ha d'integrar a més a la problemàtica espacial dels ravals un altre espai fora de les muralles contigu al Faubourg Notre-Dame, creat per l'exèrcit sobre els glacis l'any 1807: la «Promenade des Platanes» o Passejada dels Plàtans, que tenia, en un primer temps, usos militars, com exercicis, assajos de desfilades, concerts d'orquestres militars o la passejada dels soldats de les casernes veïnes. La supressió l'any 1862 de la servitud del tancament nocturn de les portes de la ciutat va facilitar les decisions de l'Ajuntament, entre el 1862 i el 1867, d'obrir aquest espai a tota una sèrie d'activitats de temporada vinculades amb les fires i les festes populars com Carnestoltes.
El terreny ja havia estat preparat durant la primera part del segle XIX pel desenvolupament progressiu a la punta no edificada del raval Notre-Dame d'unes quantes activitats, com un club de tir, una guingueta, espectacles taurins o combats de gossos (Cirque Lapouje). Després de la liberalització del 1864, s'hi van multiplicar cabarets i cafès concerts —fins a una quinzena— i empreses d'espectacles, com el Théâtre-Cirque des Variétés (350 pl., destruït per un incendi l'any 1880), la Taverne Alsacienne i sobretot l'Alcazar Roussillonnais (i els seus avatars successius Théâtre Français, Apollo, Familia), envoltat per les dependències heretades del Cirque Lapouje i del successor, el Tivoli Catalan, i un parc que acollia regularment teatres ambulants, com el Cirque Romain / Casiani Frères i arenes (Arènes Perpignanaises) en les quals es barrejaven espectacles taurins («courses camargaises» i «courses landaises») i pantomimes. La Promenade o Passejada, per la seva banda, va acollir desenes de teatres ambulants, circs i espectacles d'atraccions (entre altres, els teatres Bracco, Batave, Eden, d'Eté, Gontrand, des Nations, des Nouveautés i els circs Bourgeois, Dekock, Egleton i Plège). Els preus baratíssims atreien les capes populars. Molts feien prestacions puntuals per les fires i festes, però un nucli dur allargava la temporada unes quantes setmanes (amb una temporada d'hivern completa en el cas de l'Eden) i tenia a vegades instal·lacions més consolidades al passeig mateix o als jardins de l'Alcazar o del Café du Square. Uns quants van construir edificis de fusta quasi bé permanents com l'Eden Théâtre (destruït per un incendi l'any 1914) o el Cirque Dekock.
Els últims anys del segle XIX i l'inici del segle XX van constituir una nova xarnera, amb tres elements determinants: l'enderroc de les muralles, que va fer desaparèixer els avantatges lligats a l'aïllament dels ravals i va alliberar nous espais (engegant per decennis una especulació predial que impactarà indirectament en la geografia cultural de la ciutat); la crisi vitícola, que provocarà una disminució de públic, i el desenvolupament del cinema. L'any 1904 es va crear al raval de les Blanqueries, darrere del jardí botànic, un nou establiment, l'Eldorado (1.000 pl.). En aquest sector s'implantaran successivament la sala d'espectacles de la Maison des Oeuvres (en la qual es va estrenar el 1912 l'obra Petit roi, d'Albert Bausil, i que feia «théâtre de patronage» i cinema moral), i durant els decennis següents diverses sales d'espectacles i de cinema, amb l'emblemàtic Nouveau-Théâtre (1925). L'Eldorado evolucionarà ràpidament del cafè concert tradicional cap al music-hall sobre el model parisenc. Va acollir també companyies teatrals, com la del Teatre Romea, i unes de la primeres projeccions de cinema. Els primers espectacles cinematogràfics van impactar a poc a poc en les orientacions de totes les empreses dels ravals: com que el públic era majoritariament familiar van haver de suprimir, per esborrar una reputació sovint dubtosa, els espectacles de poca moralitat que havien inicialment contribuït a establir llur celebritat. L'Alcazar, esdevingut Théâtre Français l'any 1900, amb una programació molt semblant al Teatre Municipal (operetes, drames i comèdies), finalment va ser tancat (1907), i l'edifici es va llogar a la societat musical La Lyre Perpignanaise, que va organitzar-hi recitals lírics; l'any 1910 va esdevenir un cinema, l'Apollo, rebatejat tres anys després com a Familia. El raval de l'Estació, d'aparició més tardana, va constituir un pol menor, amb l'acolliment més o menys regular de teatres ambulants, com el Théâtre Populaire d'Été a la plaça del Mercat (actual Place de Belgique), de les Arènes Roussillonnaises (que funcionaven sobre el mateix model que les de l'Alcazar i a les quals feien la competència) i de diverses estructures d'organització d'espectacles, com el Cercle de l'Avenir. El Teatre Municipal, que havia entrat en una guerra de competència sobretot contra l'Alcazar / Théâtre Français, amb èxits i fracassos, va abandonar d'ençà del 1890 la temporada d'hivern i es va limitar, fins a l'any 1914, a la temporada lírica de Pasqües —amb només una quinzena de representacions—, a l'acolliment de «tournées» (Achard, Jane May, Baret) i a programacions puntuals diverses. Pel que fa la Promenade, es va distingir l'any 1910 per les representacions, amb els artistes del Teatre Romea, de L'Arlesiana —traducció catalana de Gustave Violet de l'obra d'Alphonse Daudet— i de Terra Baixa d'Angel Guimerà. Va ser una de les iniciatives de Gustave Violet per promoure un teatre de massa en llengua catalana a l'aire lliure (ja havia tingut quatre mil espectadors a l'agost del 1909 a Prada amb una representació de L'Arlesiana). Cal subratllar que la companya del Teatre Romea es va produir regularment a Perpinyà durant anys tant a l'Eldorado (ambuna temporada, per exemple, d'una desena de peces l'any 1907) com al Theâtre Muncipal (1903, 1905).
Després d'un temps de prohibició a l'inici de la Primera Guerra Mundial i d'una primera temporada il·lustrada per revistes patriòtiques, es va produir un retorn progressiu a la normalitat. Es va engegar aleshores un període d'associació dels espectacles teatrals amb el cinema tant per a l'Eldorado com per al Castillet (edificat l'any 1911 a l'entrada de la Promenade). Des del 1918, el Castillet va programar moltes operetes, va firmar un conveni amb el Théâtre des Variétés de Besiers i va captar les Tournées Baret. L'any 1922 l'Eldorado va esdevenir el Variétés-Théâtre, amb una sala totalment renovada de 1.200 places. El Familia, per la seva banda, que havia contractat un antic director del Théâtre Municipal, va afegir regularment a les projeccions de cinema unes quantes «soirées théâtrales artistiques». Mentrestant, aquest mateix Théâtre Municipal feia poca cosa fora de la temporada lírica. Un consorci d'empreses havia elaborat l'any 1919 un concepte de sala de 2.500 pl. associant cinema, operetes, comèdies i music-hall, i havia començat les obres de construcció, a prop de l'Eldorado. El projecte va fracassar i va ser recuperat pels proprietaris del Castillet, la família Font. El 27 d'octubre del 1925 es va inaugurar aquest «Nouveau-Théâtre» que era, amb 1.300 pl., la sala la més bella de la ciutat. La pressió fiscal municipal sobre els espectacles era excepcionalment forta a Perpinyà, i si bé les activitats cinematrogràfiques podien assumir-la, no va ser el cas dels espectacles teatrals, i només el tàndem Castillet–Nouveau-Théâtre va poder resistir i fins i tot intensificar la programació. L'any 1928 el Variétés-Théâtre esdevenia el Casino de Perpignan, amb una autorització de sala de jocs. L'arribada del cinema parlat l'any 1930 va ser fatal per al teatre —sobretot que oferia una programació d'operetes filmades. El Casino va tancar l'any 1933 i va ser comprat per la família Font per a acabar enderrocat en el marc d'una operació immobiliària. Com que el Théâtre Municipal continuava limitant-se a la temporada lírica i a l'acolliment de les Tournées Baret, l'activitat teatral va concentrar-se sobre el Nouveau-Théâtre amb una obra cada mes, com a mínim, i produccions locals (Tréteaux, Amis du Théâtre, Cabaret Saint-Jacquois, revistes d'Albert Bausil). Cal esmentar també les activitats de dues petites estructures: d'una banda, el teatre (200 pl.) del Centro Espagnol inaugurat l'any 1921, a costat de la Promenade, molt actiu, amb una colla local i un repertori majoritariament en català; d'una altra banda, la Compagnie de Théâtre Intime Les Tréteaux (1927-1959), que tenia la seu i un teatre de butxaca a la plaça de la Llotja, amb un repertori de «théâtre de boulevard» i sobretot una gran revista anual al Nouveau-Théâtre.
Amb la Segona Guerra Mundial, les restriccions elèctriques, la pujada dels preus, les prohibicions de circulació nocturna i finalment l'ocupació militar van paralitzar les activitats teatrals. Després de la guerra la situació semblava més o menys estabilitzada. El Nouveau-Théâtre repartia les activitats entre el cinema i el teatre, sobretot amb la programació dels Galas Karsenty-Herbert. Aquesta temporada teatral, accessible per un sistema d'abonament costós, va constituir durant anys un esdeveniment major de la vida social de la burgesia perpinyanesa. El Théâtre Municipal va continuar les activitats tradicionals (temporada lírica, lloguer ocasional de la sala per a grups en gira i teatre escolar) amb unes quantes iniciatives valuoses, en el marc del moviment cultural iniciat pel Théâtre National Populaire de Jean Vilar, particularment amb la contribució de la Comédie de Provence. Tenia com a dependència un Théâtre de Verdure, creat en el parc de la Promenade o Passejada l'any 1950 amb 2.000 pl., que va acollir sobretot espectacles de varietats i a vegades espectacles i actes locals. La situació dels petits teatres va quedar a precari: la vida dels teatres del Centro i dels Tréteaux va afluixar-se, el petit teatre de la Fédération des Œuvres Laïques al carrer Rabelais —que va tenir un paper important en la vida del teatre amateur— va ser finalment enderrocat i l'experiència de creació d'una companyia professional (la Comédie du Roussillon), inicialment ubicada sota la Llotja, no va poder perdurar. Va apareixer un nou interès pels monuments històrics com a espais escènics d'aire lliure amb l'organització d'espectacles «Son et Lumière» i de festivals, que van concernir en primer lloc el Palau des Reis de Mallorca i més tard el Campo Santo.
Amb l'explosió urbana dels anys setanta es va produir una nova mutació, concretada en l'emergència successiva de cinturons suburbans, una agudització de la pressió immobiliària i una política municipal d'urbanisme molt afirmada. El Théâtre de Verdure, el Nouveau-Théâtre, el Familia, el petit teatre del carrer Rabelais —com nombrosos edificis històrics (antic Col·legi, Caserne Saint-Martin, Hôtel des Monnaies, etc.)— van ser enderrocats. L'abril del 1970 es va inaugurar un Palais des Congrès al fons de la Promenade o Passejada. Concebut inicialment com a «Maison de la Jeunesse, de la Culture et des Sports», abans de superposar-hi l'acolliment de congressos, va patir problemes derivats de la multiplicitat de les seves vocacions, amb infraestructures (com la sala principal de 1.200 pl.) que van necessitar millores ulteriors d'adaptació. Aquestes estructures van ser completades, de l'altre costat del riu Tet, per les dues cúpules del Parc des Expositions, creat l'any 1984 (Hall gran de 5.400 pl. / 3.300 pl. i «Satelllite» de 2.300 pl. /1.400 pl.). Aquest conjunt va recuperar un temps la major part de les activitats escèniques de la ciutat —encara que el Théâtre Municipal fos finalment inapel·lable, especialment per als espectacles lírics. Durant els dos decennis següents van ser creats nous espais municipals: el Mediator (en ple raval Notre-Dame a l'edifici de l'antic cinema Le Français —885 pl. i 250 pl.), l'auditori del Conservatori edificat sobre la Caserne Saint-Martin enderrocada i la Casa Musicale (al barri de Sant Jaume, dedicada a les cultures urbanes, dins l'antic Arsenal a tocar de les ruïnes del convent dels Carmelites; 1.100 pl. / 300 pl. i 500 pl.). La inversió dels monunemts històrics es va ampliar, sovint després d'obres de restauració (Palau Reial, Campo Santo, Sant Domènec, Minims, etc.), particularment amb l'organitzacio durant més de trenta anys (1988-2010) d'un gran festival d'estiu, les Estivales, creat i animat per Marie-Pierre Baux (fins a setanta espectacles i 50.000 espectadors per temporada). Cal notar també l'emergència en aquest context d'un teatre històric en català i en francès (cicle «Els Reis de Mallorca» —amb quatre peces— i Els Angelets de la Terra) i de festes com les Trobades Medievals. D'altra banda, una desena de grups generalment rurals van reactivar a partir del 1959, sota l'impuls d'Esteve Albert, Roger Camprodon i Jordi Barre, els pessebres vivents i les pastorals per les festes nadalenques i van actuar a Perpinyà a la catedral de Sant Joan, l'església de Sant Mateu i la capella de Sant Domènec.
Al final dels anys noranta el nou equip municipal va formular una visió urbanística original: l'àrea metropolitana com a arxipèlag. El programa cultural recolzava sobre la realització (2000-2008), a càrrec del cèlebre arquitecte Jean Nouvel, d'un nou complex (1.100 pl. i 400 pl.) amb una projecció regional i transfrontera ambiciosa: el Théâtre de l'Archipel o Teatre de l'Arxipèlag, que va costar més de 46 millions d'euros. Havia d'aixoplugar totes les activitats escèniques realitzades als seus edificis o a la resta de les estructures municipals, amb la integració del festival de les Estivales (que es va fer desprès de l'acomiadament de la seva fundadora l'any 2010). Gràcies a subvencions europees, es va establir a partir de l'any 2009 una programació conjunta amb el Teatre de Salt en el marc de l'Escena Catalana Transfrontera (que va permetre, per exemple, portar a Perpinyà set obres en català l'any 2011). Domènec Reixach, exdirector del Teatre Nacional de Catalunya, va assumir la direcció de l'entitat fins al 2016, que va ser rellevat per Borja Sitjà. L'any 2005 una vintena de companyies i petits teatres i una cinquantena d'artistes es van reagrupar en una federació, L'Archipel des Théâtres, amb l'objectiu de desenvolupar una política d'oferta cultural diferent, diversificada i arrelada en els espais de vida de la població. En certa manera, aquesta federació intentava contrabalançar el projecte del Teatre de l'Arxipèlag, però, per raons bastant fosques, va desaparèixer l'any 2011. Per la seva banda, el sector del teatre semiprofessional i amateur —que consta de més d'una vintena de colles sobre l'aglomeració perpinyanesa i més d'un centenar a la Catalunya del Nord— no ha pogut organitzar-se de manera adient, tal com ho van fer llurs homòlegs gironins amb l'A.G.T. Sobre els marges, va apareixer una nova generació de petits teatres independents (Théâtre de la Rencontre, café-théâtre Boîte à Rire) o vinculats amb l'Ajuntament de Perpinyà (Théâtre Primavera / Loco Compagnie, Théâtre de la Complicité). Al primer cinturó suburbà s'han creat recentment teatres municipals amb una programació anual —Sant Esteve (Théâtre de l'Etang), Tuïr (Théâtre des Aspres), Toluges (Mil·lenari), Cabestany (Centre Culturel), Canet (Théâtre Jean Piat)—, sense parlar de nous espais escènics municipals amb activitats més puntuals (com Alenyà, Paretstortes o Pià) o de petits teatres independents (Compagnie Gerard Gerard / Théâtre des Hautes Rives a Rivesaltes, Théâtre du Reflexe a Canohès); sembla que aquest últim fenomen podria a mitjà termini replantejar el model promogut pel Théâtre de l'Archipel.


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar

 

CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar

 

MAE
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

Carregant...
x