Serafí Guiscafrè

Actor, autor, director i gestor teatral, dedicà tota la vida al teatre. Fou membre de l'Associació de Directors d'Escena (ADE) de l'Estat espanyol.

Durant els darrers anys de vida, publicà dos llibres que donen testimoni d'una part del llegat que deixà: les seves memòries, sota el títol d'Un comparsa dins l'espectacle (2011), i una història dels vint-i-cinc anys d'activitat del Cor del Teatre Principal de Palma, del qual fou un dels principals impulsors, que du per títol El cor del Teatre Principal: una aventura compromesa, una realització completada (1983-2008) (2012). A més, és autor de diversos volums sobre la vida al poble d'Artà: Escenes artanenques (2003) i Històries del Saulonar, Aubarca, Es Verger i S'Alqueria Vella (2003).

S'inicià en el món del teatre de ben jovenet com a actor. Així, interpretà papers diversos en obres com Una limosna por Dios, de José Jackson Veyán, a l'edat de cinc anys; el sainet Las dos joyas de la casa, o, als onze anys, l'obra Juan José, de Joaquín Dicenta. De 1936 a 1938, amb l'Agrupació Artística Artanenca, actuà a Guerra de la guerra, de Ramón de Campoamor; Regalo de boda, d'Agustín Fontanella; Amor de madre, d'Augustin-Eugène Scribe, i El heredero. El 1946, després de treure unes oposicions per estudiar d'auxiliar de sanitat, es traslladà a Madrid, on aprofità per assistir, amb Cayetano Luca de Tena, cada dia durant sis mesos, a les representacions del Teatro Español i també als assajos per tal d'observar la tasca que duien a terme els actors. Durant la seva estada a Madrid actuà en l'adaptació que José María Pemán feu d'Antígona i a El gran teatro del mundo, de Calderón de la Barca. El 1949 tornà a Mallorca i, aquest mateix any, fundà la companyia Majòrica, que dirigí fins a 1960 i amb la qual representà prop de cinquanta obres, entre les quals Terra baixa, d'Àngel Guimerà, sota la direcció de Joe Sbaris, en què interpretà el paper de Manelic durant més de deu anys i en aproximadament sis-centes funcions. També participà en muntatges d'altres companyies, com la Ruano-De la Torre o l'Agrupació Artística Artanenca. Aquests muntatges foren representats a diversos teatres i sales de Palma, com el Teatre Líric, el Teatre Principal o la Sala Augusta. En destaquen principalment: Tú y yo somos tres, d'Enrique Jardiel Poncela; Un alto en el camino, del Pastor Poeta; Don Juan Tenorio, de José Zorrilla; La casa de Quirós, de Carlos Arniches; La campana de la Almudaina, de Joan Palou i Coll; El divino impaciente, de José María Pemán; Eran tres reyes azules, de Rodolfo Jimeno; Condenados, de José Suárez Carreño; N'Arnau s'assistent, de Francesc Fuster; L'amo en Sion, de Miquel Puigserver, i El manojo de rosas, de Pablo Sorozábal, entre d'altres.

Com a director, als anys cinquanta va estar al capdavant del quadre teatral de Ràdio Reus, del Centre de Lectura de Reus, de la Companyia Ruiz Alarcón, de l'Antonio Puga i de la companyia Majòrica, i, de 1955 a 1962, de la companyia del Teatre Sindical. Durant la dècada dels setanta dirigí el Grup de Teatre del Club Llevant d'Artà i la companyia del Cercle de Belles Arts de Palma. També dirigí l'Agrupació Artística Artanenca, la companyia Guiesca-Soria, el grup de teatre de la Colònia de Sant Pere (Artà) i el Grup Escènic Artanenc. En aquests anys, dirigí un gran nombre d'obres, com La herida luminosa, de Joaquín Calvo Sotelo; La enemiga, de Dario Niccodemi; Aurora negra, d'Horacio Ruiz de la Fuente; Els condemnats, de Baltasar Porcel; El bosc de la senyora àvia, d'Alexandre Cuéllar; La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca; Els odres, adaptació feta per ell mateix d'El hombre deshabitado, de Rafael Alberti; Ca nostra, de Joan Mas; Terra baixa, d'Àngel Guimerà; La deixa del geni grec, adaptació de l'obra de Costa i Llobera; Un alto en el camino, del Pastor Poeta, i Siau benvingut, d'Alexandre Ballester, entre d'altres.

Entre el 1980 i el 1993 exercí de director gerent del Teatre Principal de Palma, on també va dirigir diversos espectacles. És el cas d'El anillo de hierro (1985), de Pere Miquel Marquès; Doña Francisquita (1986), de Guillermo Fernández Shaw i Federico Romero, i amb música d'Amadeu Vives; Carmina Burana (1987), de Carl Orff, i Don Juan Tenorio (1987), de José Zorrilla. Però, sens dubte, del seu pas pel Teatre Principal, en destacaren sobretot els projectes que engegà i que, en major o menor mesura, s'han mantingut fins avui dia. Així, fou ell qui encetà la Temporada d'Òpera, el Cor i l'Orquestra del Teatre Principal i el premi Teatre Principal de Textos Escènics. Durant la dècada dels vuitanta, al Principal de Palma s'hi programaren espectacles de companyies de renom, com el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, amb Maria Rosa (1983), d'Àngel Guimerà; la companyia de María Paz Ballesteros, amb Fedra (1984), d'Eurípides; Dagoll Dagom, amb Glups! (1984), de Gérard Lauzier, Joan Vives i J. Lluís Bozzo, i Antaviana (1985), adaptació de contes de Pere Calders; la companyia de Buenos Aires, amb La zorra y las uvas (1985), de Guilherme Figueiredo; la companyia de Florinda Chico i Rafaela Aparicio, amb Mi tía y sus cosas (1986), de Rafael Mendizábal; la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, amb El médico de su honra (1986) i Antes que todo es mi dama (1987), ambdues de Pedro Calderón de la Barca, i Enrique IV (1988), de Luigi Pirandello; la companyia de l'Institut del Teatre de Barcelona, amb El bon doctor (1986), de Neil Simon; Els Joglars, amb Bye, bye, Beethoven (1987); la companyia del Teatre Lliure de Barcelona, amb Lorenzaccio, Lorenzaccio (1988), d'Alfred de Musset, i la companyia de Pedro Larrañaga, amb Los ochenta son nuestros (1989), d'Ana Diosdado, entre d'altres. Fou durant aquesta època que també dirigí sarsueles que es representaren a espais escènics, com el Teatre Principal de Palma, el Campoamor d'Oviedo, l'Arriaga de Bilbao o el Municipal de Logroño. També dirigí les òperes Don Carlo, Aida, Nabucco, La traviata i Macbeth, de Giuseppe Verdi; Andrea Chénier i Carmen, de Georges Bizet, i Turandot, de G. Puccini, entre d'altres. De fet, la darrera obra que Guiscafrè dirigí al Teatre Principal fou l'òpera Carmen, de Bizet, el maig de 2011, durant la XXV Temporada d'Òpera.

Com a autor, va escriure i estrenar el drama La Eurídice, una obra que parteix del motiu de la vida, la mort i la passió de Jesucrist titulada La gran traición, el conte per a tots els públics Tres en la luna, el musical infantil amb música de Josep Maria Casasnovas Aventuras de Colín, la tragicomèdia La fira, les paròdies La bubota i Romeu i Culieta, l'obra costumista còmica La gallina, el sainet Supercivilització i la paròdia Immigració. A més, encara que sense estrenar, també va escriure Els reis d'Israel, una paròdia còmica; Junta de granots, comèdia musical, i El nap o les memòries que no he de viure.

Selecció:

13 novembre 1955. La Eurídice. Serafí Guiscafrè. Serafí Guiscafrè. Grupo Artístico Majórica. Saló Parroquial de la Soledat, Palma.

1970. Els odres. Adaptació feta per Serafí Guiscafrè d'El hombre deshabitado, de Rafael Alberti. Serafí Guiscafrè. Grup de Teatre del Club Llevant. Teatre Principal d'Artà.

Octubre 1987. Don Juan Tenorio. José Zorrilla. Serafí Guiscafrè. Companyia del Teatre Principal de Palma. Teatre Principal de Palma.

Com a actor:

1949. Terra Baixa. Àngel Guimerà. Joe Sbaris. Companyia Majòrica.

• Un comparsa dins l’espectacle. Memòries. Palma: Edicions Documenta Balear, 2011.
• El cor del Teatre Principal: una aventura compromesa, una realització completada (1983-2008). Palma: Edicions Documenta Balear, 2012.