Joan Maragall

Dramaturg

Joan Maragall va ser un poeta i escriptor català, una de les figures cabdals de la poesia modernista del tombant del segles XIX-XX. La seva obra manuscrita es conserva a l'Arxiu Maragall de Barcelona, al costat de la plaça Molina.

Maragall va ser un gran defensor de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat. Aquesta recerca va culminar en la seva cèlebre «teoria de la paraula viva», que va fer escola. Malgrat que va produir més de quatre-cents-cinquanta textos en prosa (entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs), destaca per la seva activitat com a poeta. Va desenvolupar l'activitat com a prosista sobretot al Diari de Barcelona i a La Veu de Catalunya. Aquests dos mitjans li van permetre projectar i generar opinió. Com a traductor, a més, es va interessar per la literatura alemanya. Va traduir i introduir a Catalunya Goethe, Nietzsche i Novalis.

En el vessant personal, Joan Maragall va ser un home d'arrels religioses i d'una forta implicació política. La influència que va tenir a Catalunya sempre va ser notable. Va ser un personatge amb múltiples contactes, amb els quals mantenia una extensa correspondència d'un interès que supera de molt el fet purament anecdòtic o biogràfic.

Encara que la poesia de Maragall passarà per quatre etapes diferenciades durant la seva vida, hi haurà sempre, d'una banda, el vitalisme d'arrel nietzscheana i, de l'altra, el decadentisme, que l'influiran plenament. L'assumpció d'aquests dos corrents suposa, sobretot, un trencament conscient amb la tradició anterior: Maragall es volia allunyar del positivisme, del realisme i del naturalisme cru de mitjan segle XIX; uns corrents que tenien Narcís Oller com a màxim exponent. En canvi, Maragall aspirava a un idealisme romàntic i va contribuir a la renovació de la poesia catalana de l'època.

En el terreny polític, va contribuir de manera decisiva a la recuperació del catalanisme a través d'uns gèneres que tingueren una gran incidència en la col·lectivitat: les cançons, els himnes, els cants. En són un exemple fefaent els poemes de Visions i cants (1902), que consolidà la teoria de la paraula viva.

Maragall va ser una baula clau entre la Renaixença i el noucentisme. La seva teoria de la paraula viva rebutjava qualsevol retoricisme a favor de la simplicitat i de l'experiència personal. La seva voluntat era acostar el llenguatge a la parla col·loquial, lluitant contra l'hermetisme del simbolisme. Malgrat això, però, Maragall revisava molt els seus poemes, fet que vol dir que la paraula viva no anava de la mà de la pura improvisació ni de la correcció.

Pel que fa al teatre, Maragall va escriure l'obra Nausica, en vers i en tres actes, influïda per l'Odissea d'Homer. L'obra tracta la història de Nausica amb Odisseu. Anys més tard, Carles Riba dedicà la seva tesi doctoral a estudiar aquesta obra de Maragall, que de fet no era altra cosa que un desplegament de la seva obra poètica.

Nausica, doncs, és l'única obra de teatre que va escriure Maragall. Escrita del 1908 al 1911, es va publicar pòstumament i és considera una de les grans tragèdies gregues de la dramatúrgia catalana. Tracta la història de la Nausica d'Homer, una princesa adolescent, filla del rei Alcínous, i de l'heroi ja madur Ulisses. En la mitologia grega, Nausica és filla d'Alcínous, rei dels feacis, i de la reina Areté. Apareix al llibre VI de l'Odissea. El seu nom, en grec, vol dir «cremadora de vaixells». Per escriure aquesta obra, a part d'Homer, Maragall es va inspirar en l'obra homònima de Goethe, Nausikaa. El que descriu Maragall és la tornada d'Ulisses a la seva terra, Itaca, guiat per la veu d'un poeta cec. El final de l'obra de Maragall difereix de la de Goethe: en la de l'alemany, Nausica se suïcida; Maragall, en canvi, es limita a les llàgrimes sense mort i a l'acceptació de dos destins indefugibles.

1891. Poesias. Originals i traduccions. La Il·lustració Catalana. Barcelona.

1895. Poesies. L'Avenç. Barcelona.

1900. Joan Sardà. Estudi necrològic. L'Avenç. Barcelona.

1900. Visions & Cants. L'Avenç. Barcelona.

1902. El sentimiento catalanista. Trágico conflicto. La Patria Nueva. Con la síntesis del Programa de Manresa. B. Rodríguez Serra. Madrid.

1904. Les disperses. Poesies originals i traduccions de Goethe. Pròleg de Lluís Via. Barcelona: Joventut.

1904. De les reials jornades. L'Avenç. Barcelona.

1904. Artículos (1893-1903). Fidel Giró. Barcelona.

1906. Enllà. Poesies. L'Avenç. Barcelona.

1909. Elogi de la poesia. Bartomeu Baixarias. Barcelona.

1909. Tria. Llibre de lectures selectes, en prosa i vers, per als nois i noies de les escoles i col·legis de Catalunya. Carles Dalmau. Girona.

1911. Seqüències. Poesies. L'Avenç. Barcelona.

Moreta, Ignasi. «Joan Maragall: poeta, intel·lectual i pensador». Catalan Historical Review, núm. 7 (2014), p. 169-178.

Solà i Sala, Lluís. «El teatre i els nostres clàssics». Assaig de teatre. Revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral, núm. 52-53 (2006), p. 265-268.

Joan Maragall a la Viquipèdia: <https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Maragall_i_Gorina>

Fons personal de Joan Maragall a la Biblioteca de Catalunya: <https://mdc.csuc.cat/digital/collection/epistolari>

Joan Maragall al portal lletrA: <https://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-maragall>

Joan Maragalla Visat, la revista digital del PEN català: <http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/autor/19/joan-maragall.html>