Logo Institut del Teatre
Redactor/a: Jordi Auseller i Roquet
Contingut

Terme recent que a vegades substitueix el de teatre de titelles, que, sovint, avui dia es considera obsolet i pejoratiu. Engloba, a més dels titelles i les marionetes, l'escenografia mòbil, les instal·lacions i les aliances entre actors i figures.

En el teatre d'objectes, la manipulació a l'escenari d'objectes i estris d'ús quotidià, com ara una sabata, un barret o unes tisores, eixampla les possibilitats expressives i produeix efectes sorprenents i desconeguts per al públic. Amb la seva presència damunt l'escenari, un determinat objecte en origen funcional, domèstic, industrial, etc., adquireix un extraordinari poder de comunicació artística i de poder metafòric. L'objecte esdevé un element fonamental de l'espectacle, ja sigui perquè és un element actiu o bé per la poeticitat, la intenció evocadora o la capacitat suggeridora i de fascinar el receptor, d'emocionar, de fer riure, etc.

La interrelació entre teatre de titelles i teatre d'objectes suggereix tants aspectes comuns que en determinats casos resulta difícil d'establir una línia de separació clara entre ambdues modalitats d'expressió teatral. Diccionaris i enciclopèdies comparteixen bona part dels trets definitoris d'objecte, com ara, bàsicament, la seva consistència material, perceptible pels sentits del tacte i de la vista; la seva funcionalitat i utilitat per a l'esser humà, i la seva qualitat inorgànica. Pel que fa a l'origen, generalment s'associa a la fabricació humana. Són aquestes característiques bàsiques que fan de la frontera entre teatre d'objectes i teatre de titelles una qüestió controvertida. Històricament, ambdues modalitats de teatre es juxtaposen i, encara avui en l'opinió general, es confonen sovint.

Hom pot adduir potser com a diferència més substancial el fet que el teatre de titelles pot utilitzar (i en algunes ocasions ha utilitzat) elements procedents del regne vegetal, per exemple elements d'horticultura, de manera que una poma pot ser perfectament la cara d'una ballarina i un plàtan el cos d'un cocodril (pensem, si no, en les propostes de Teia Moner). Però si considerem estrictament la definició d'objecte que hem donat més amunt, el teatre d'objectes en cap cas podria utilitzar, per identificar-se com a tal, un element orgànic. No obstant això, existeix un teatre d'objectes que utilitza elements de procedència orgànica, tant del regne mineral com del vegetal o animal, com ara pedres, troncs, suros, escorces, sorres, ossos, fòssils, etc. Però aquests elements els podem considerar pertanyents a la categoria o qualificació de «naturalesa morta».

D'altra banda, en el teatre d'objectes es produeix una particular relació de distància entre manipulador-actor i element manipulat. Aquí, a diferència del teatre de titelles, la interacció entre subjecte i objecte és més conceptual. Podem dir que l'objecte és menys dependent del manipulador i també a l'inrevés, condició que pot propiciar l'obtenció d'un llenguatge especialment poètic, evocador i suggeridor d'emocions.

En qualsevol cas, més enllà de la controvèrsia existent al voltant del concepte, el propòsit artístic passa, en tot moment, per insuflar vida i personalitat a un element mancat de moviment; és a dir, dotar l'objecte d'una determinada ànima. I en aconseguir-ho, el teatre d'objectes pot ser perfectament considerat com un perllongament dels signes i codis que conformen el llenguatge del teatre de titelles.

A més de considerar-lo emparentat amb el teatre de titelles, també podem trobar vincles de relació entre el teatre d'objectes i les arts plàstiques conceptuals, com el moviment Arte Povera (de l'italià, «art pobre»), definit així pels materials utilitzats en les seves propostes, normalment deixalles (vidres trencats, ferros rovellats, filferros, filagarses tèxtils, etc.), o materials sostrets directament de la natura, com ara fulles, terra, sorra, trossos de fusta o pedres. De la mateixa manera, els objectes vivificats artísticament pels conreadors del teatre d'objectes estan compostos per qualsevol tipus de matèria: fusta, ferro, cartó pedra, fibra de vidre, cartolina, làtex, poliestirè, coure, plàstic, alumini, goma, poliuretà, etc. Normalment són objectes que han estat abandonats a causa del seu estat defectuós o simplement per haver quedat obsolets, elements desplaçats i reciclats de la seva funció original, i alhora susceptibles de presentar totes les formes, textures i morfologies imaginables.


Evolució

A l'inici de la dècada dels anys setanta del segle XX, el descobriment dels nous llenguatges expressius del titella, sobretot de la mà de Putxinel·lis Claca (Joan Baixas i Teresa Calafell) i altres grups titellaires que s'inseriren dins la línia marcada per ells, va determinar l'evolució i la situació actual del teatre d'objectes de Catalunya. Amb ells, l'estètica i la posada en escena dels espectacles de titelles va canviar notablement: a més d'emprar tot un reguitzell de matèries plàstiques fins al moment inèdites i recursos tècnics nous, treballaven a la vista del públic com a manipuladors-actors. Igualment, introduïren objectes manipulats, com titelles.


Actualitat

La creació catalana contemporània en l'àmbit del teatre d'objectes demostra una gran vitalitat, amb companyies com Sola & Tully (Menú Cabaret, 2013) i creadors com Núria Mestres (A la gola del llop), Teia Moner (Receptari, 1995) i Jordi Bertran, que es decanta cap a la poesia visual (Poemes visuals, 1994; Poti Poti Tatanet, 2003).

També respon a aquesta categoria la companyia Playground, creada per l'actor Xavier Bobés l'any 2003. La cerca principal dels seus espectacles és dotar l'objecte quotidià de nous discursos en contextos que tenen cabuda en un món imaginari, situant-lo en una dimensió de simbolisme poètic. El seu procés de treball és lent, artesanal, íntim i solitari. Els tres eixos bàsics de la companyia són: investigació i reflexió; creació i exhibició; formació i documentació. Des de la seva creació ha estrenat sis espectacles: El cap als núvols (2004, que va rebre el premi FAD Sebastià Gasch 2005/2006), Duet (2006), El Rei de la Soledat (2007), A taula (2009), Insomni (2011) i Monstres (2014), els quals han estat exhibits a diversos països d'Amèrica del Sud i Europa. Darrerament, Bobés ha presentat a Berlín, en el marc del prestigiós festival Theater der Dinge, Coses que s'obliden facilment (2016), un espectacle fotogràfic que transforma els records. Es tracta d'una coproducció del Festival TNT – Terrassa Noves Tendències amb la coŀlaboració de L'Animal a l'Esquena.

Particularment interessants són també els treballs d'Agrupación Señor Serrano, una de les companyies catalanes més reconegudes i prestigioses i, sens dubte, una de les propostes artístiques amb més projecció del moment, tant nacional com internacional. Àlex Serrano va fundar el 2006 aquesta companyia, que crea espectacles basats en històries del món contemporani i relacionades amb la quotidianitat. Les seves produccions fusionen diferents llenguatges artístics: performance, text, vídeo, so i maquetes. El 2015 fou guardonada amb el Lleó de Plata a la innovació teatral de la Biennal de Venècia. A més d'aquest reconeixement, també ha estat premiada de manera regular tant dins com fora de Catalunya. Entre les seves obres s'hi compten, entre altres, Artefacte (2009), Katastrophe (2011), BBBB (2012), House in Asia (2014), Birdie (2016) o Kingdom (2018).

Per la seva banda, David Espinosa, artista d'Elx afincat a Barcelona i ànima d'Adult Toys & Performing Arts, que el 2006 va crear, juntament amb África Navarro, l'associació El Local Espacio de Creación, aporta una nova perspectiva al teatre d'objectes. En els seus treballs questiona la idea de la representació investigant els límits del fet teatral i manipulant elements a partir de les relacions entre actor/cos, espai, temps i espectador. La seva obra, que se situa a mig camí entre les arts visuals, la dansa i el teatre, busca, a més, la crítica a la societat de consum contemporània. Entre les seves darreres creacions podem destacar Mi gran obra (2012), Hekinah Degul (2013), Much ado about nothing (2014) i La triste figura (2015). El 2016 va presentar el seu últim treball, Bwana Devil, amb el qual s'obre el que ell anomena Tríptic, un recorregut en tres espectacles amb objectes pel gènere cinematogràfic, la dansa i l'òpera.

Adscrits a la disciplina escènica del teatre d'objectes podem incloure, a més dels ja esmentats, la companyia Addaura Teatre Visual, que ha excel·lit amb els espectacles Embrossa't (2012) —inspirat en la poesia visual i d'objectes de Joan Brossa— i Mobilus (2015) —sorgit a partir de l'obra de l'artista plàstic Alexander Calder—, així com la companyia Antigua i Barbuda, fundada l'any 2002 per Jordà Ferré i actualment formada pel mateix Jordà i per Óscar de Paz, amb obres com B.A.R.R.A. (2007) i El Circo de las Penas (2008).

Altres creadors contemporanis vinculats a l'àmbit del teatre i del treball amb objectes són Miquel Àngel Joan Llonovoy (L'estrany Museu Llonovoy, 2015), Xesca Salvà (Cases per habitar i escoltar, 2016) i Enric Farrés (Objecte ficció, 2016).

L'existencia de festivals especialitzats, com el TOT Festival, Festival de Titelles i de Teatre d'Objectes de Barcelona (des del 2010) i, des del 2015, l'IF Barcelona (organitzat per la revista Putxinel·li, l'Institut del Teatre i el Centre d'Arts Santa Mònica), contribueixen al manteniment de l'interès pel teatre d'objectes, tant per part del públic com dels mateixos artistes. En el cas del festival IF, acrònim darrere el qual s'amaguen els conceptes d'Imaginació i Formes, però també d'Idea i Figures, o d'Innovació i Futur, abasta les diferents modalitats i especialitats del sector, des del teatre per als més petits fins a les formes més experimentals de teatre d'objectes. Alhora, amb la celebració d'un simposi i una jornada de treball, vol generar un entorn de reflexió i d'intercanvi d'idees. Tot plegat amb un únic objectiu, el de posar aquesta modalitat d'expressió teatral en la centralitat cultural que avui dia ocupa arreu del món.


Bibliografia

Barbany, Damià. «El teatre d’objectes, parent del teatre de titelles». Putxinel·li, (8 maig 2015). <http://www.putxinelli.cat/2015/05/08/el-teatre-dobjectes-parent-del-teatre-de-titelles/> [Consulta: 20 novembre 2016]

Knoedgen, Werner. El teatre impossible: Per a una fenomenologia del teatre de figures. Barcelona: Institut del Teatre, 2003.


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x