Logo Institut del Teatre

Barcelona, 1946 

Director/coreògraf, escenògraf, intèrpret

Redactor/a: Jordi Auseller i Roquet

Biografia

Director d'escena, pintor i fill d'una generació i d'una nissaga d'artistes catalans centrada en l'Acadèmia Baixas (1891). És conegut per la seva producció de teatre visual, en què barreja la pintura amb titelles, màscares, robots i projeccions d'imatges. 


Significació

El 1964 funda la companyia El Vaixell Blanc, on dirigeix i interpreta espectacles de poesia d'autors catalans. El 1967 crea, conjuntament amb Teresa Calafell (1943-2000) del coŀlectiu de mim i pantomina Els Rodamón, el grup titellaire Putxineŀlis Claca i n'esdevé el director. Baixas hi escenifica i interpreta una quinzena d'espectacles, amb els quals la parella arriba a ser un grup capdavanter i innovador, juntament amb Titelles Garibaldis (Àngel Forner i Lali Surós), en l'anomenat Moviment de Titellaires Independents al llarg dels anys setanta del segle xx. Aquests grups són continuadors de la tradició titellaire catalana (Juli Pi, Ezequiel Vigués Didó, la família Anglès, etc.), que enriqueixen a partir de la utilització d'un ampli ventall de matèries plàstiques fins al moment inèdites i recursos tècnics nous (manipulació a la vista del públic, introducció d'objectes manipulats com a titelles, etc.), evolucionant des del format de titelles més clàssic fins a espectacles de caràcter més pròpiament teatral. En el cas de Baixas i Calafell, el seu treball vol aprofundir anteriors experiències amb titelles fetes per pintors com Paul Klee o alguns membres de la Bauhaus.
Després d'un començament basat en espectacles de titelles i teatre de carrer, Putxineŀlis Claca (ara amb el nom de Teatre de la Claca) aconsegueix una gran repercussió internacional gràcies, especialment, a Mori el Merma (1978), una recreació de la peça teatral d'Alfred Jarry Ubu roi, amb màscares, ninots i decorats pintats per Joan Miró, que ofereix un tractament obertament grotesc del franquisme, el dictador i els seus dirigents. Amb aquest espectacle (estrenat el 7 de març al Teatre Principal de Ciutat de Mallorca i presentat el 7 de juny al Gran Teatre del Liceu de Barcelona), la companyia viatja per tot el món i actua en tot tipus d'espais, des del carrer i centres populars fins a llocs tan emblemàtics com el Centre Pompidou de París, la Sydney Opera House o el Lincoln Center de Nova York, així com als principals escenaris de l'avantguarda del moment com els Riverside Studios de Londres. També actua en petits teatres de poble, i en alguna ocasió fins i tot en sessions adreçades al públic jove.
En els anys següents, La Claca s'especialitza en teatre visual com a confluència entre les arts plàstiques i escèniques, i treballa amb una vintena de pintors, entre els quals destaquen noms com els de Joan Pere Viladecans, Antonio Saura i Roberto-Sebastian Matta. D'aquestes col·laboracions sorgeixen, respectivament, els muntatges La caixa de les sorpreses, Peixos abissals (1983) i Laberint (El quid de Don Qui?) (1986).
Anteriorment, el 1973 Baixas funda el Festival Internacional de Teatre Visual i de Titelles de Barcelona, que dirigeix en diverses ocasions, i participa en la creació del Departament de Titelles i Marionetes de l'Institut del Teatre de Barcelona. D'aleshores ençà inicia una intensa labor pedagògica, que també desenvolupa en altres escoles i centres internacionals, com el Rose Bruford College de Londres.
L'any 1989 La Claca es dissol i Baixas inicia una trajectòria individual. A partir de llavors es dedica més intensament a la investigació pictòrica i teatral, i crea obres en què estableix un diàleg directe entre la pintura i el teatre mitjançant el seu cos, el dels intèrprets que l'acompanyen i els mateixos ninots o personatges gegants que ell mateix construeix. Entre les més destacades hi ha Arbre tremolant (1992), segons un text original de Carles Hac Mor, i Terra, que ha girat pel circuit nacional i internacional en diferents versions (Terra prenyada, 1996; La música pintada, 1999; Dopamina suite, 2003). En aquestes obres, la pintura cerca un espai d'expansió i moviment que troba a la mateixa escena, on els colors es barregen a manera de llenç, bé sobre els mateixos personatges creats o bé sobre pantalles semitransparents que deixen entreveure l'acció. El 2006 Baixas recupera l'esperit dels personatges que La Claca i Joan Miró van crear el 1978 i presenta una nova versió del seu polèmic espectacle Mori el Merma. El muntatge, ara en format de teatre de carrer amb cercavila i música en directe i amb el títol Merma nomormai, s'estrena a la Tate Modern de Londres. Darrerament ha presentat els espectacles Oh! la, la, la marionnette (2015) i Daurrodó (2016), en què Baixas s'inspira en l'univers de l'artista brasiler Cildo Meireles.
Al llarg de la seva trajectòria, Baixas ha col·laborat en la direcció artística d'espectacles de Lluís Pasqual (5 Lorcas 5, 1986) i de companyies com Els Joglars i Circus Oz. També ha dirigit festes i esdeveniments de públic multitudinari i ha realitzat col·laboracions esporàdiques a la televisió, la moda i la publicitat. A més, ha publicat poesia i nombrosos articles sobre la seva experiència professional.


Publicacions

Baixas, Joan. De fer i desfer senders de putxinel·li: diari de Putxinel·lis Claca. Barcelona: Curial, 1974.


Bibliografia

Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x