Redactor: Enric Ciurans
La polisèmia de la paraula «comèdia» porta a descriure aquest gènere teatral des de perspectives diverses. D'una banda, durant el Renaixement i especialment en el barroc el terme «comèdia» designava qualsevol mena d’obra dramàtica, al marge que el seu contingut fos còmic o no. Més endavant i, sobretot en les darreres dècades, el mot s’ha restringit als textos i/o creacions escèniques basats en l’humor, retornant a l’origen aristotèlic del terme.
Els orígens de la comèdia escrita en llengua catalana es remunten al Renaixement amb l’aparició de còmics professionals i les traduccions de peces llatines, però no és fins al barroc que trobem diferents gèneres que reben tots ells la denominació de comèdia.
Comèdies de sants:
Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir santa Bàrbara (1617), de Francesc Vicent Garcia
Comèdia de santa Quitèria, procedent de Banyoles, anònim del segle XVII
Comèdia burlesca:
La famosa comèdia de la gala està en son punt (1630), autor anònim, possiblement valencià
Los amors de Melisendra i La infanta Tellina i el rei Matarot de Francesc Mulet (1624-1675), tot i que avui alguns autors dubten d'aquesta autoria
Comèdia del misser fet míser, atribuïda a Guillem Roca i Seguí (segle XVIII)
Comèdia del famós i divertit Carnestoltes, d’Ignasi Sobrevia (1765)
Comèdia històrica:
Comèdia de la General Conquista de Mallorca, de Pere Antoni Bernat (publicada el 1683)
La famosa comedia de la entrada del Marqués de los Vélez en Cataluña, rota de las tropas castellanes y asalto de Montjuïc, anònim i bilingüe (reproduïda el 1641)
Comèdia pastoral:
Tragicomèdia pastoral d’amor, firmesa i porfia, de Francesc Fontanella (c. 1640)
Comèdia mitològica:
Lo desengany, de Francesc Fontanella
Comèdia hagiogràfica mallorquina:
Comèdia de Pere Borguny, el més ditxós renegat, anònim del segle XVIII
Cal, tanmateix, aturar-se en el segle XVI, quan el mot «comèdia» penetrà a València on, sota la influència de Félix Lope de Vega ―desterrat a la ciutat durant un any―, aparegué una generació de dramaturgs que conrearen el gènere còmic, però en llengua castellana: Guillem de Castro, Francesc Agustí Tàrrega, Gaspar d’Aguilar i també Ricard Túria i Carles Boïl, en el que era l'inici del predomini del castellà com a llengua de cultura. Malgrat això, podem trobar a la cort de Germana de Foix, durant el segon quart del segle XVI, a València, tres farses, aplegades dins el volum El cortesano, de Lluís Milà i Eixarc, que tenen un contingut còmic, en què alguns personatges parlen en llengua catalana: El canonge Esther, Esther i Giot i Esther i donya Jerònima (1535), que retraten la cort valenciana a partir de dos comediants, Joan Ferrandis i Jerònima Beneito, protagonistes i al mateix temps actors d’aquestes farses. Malgrat que no conté, tampoc, la paraula en el títol, cal considerar com una obra de gènere còmic La vesita o Coloquio en el qual se remeda el uso, trato y pláticas que las damas en Valencia acostumbran a hazer y tener en las visites que se hacen unas a otra (1524), de Joan Ferrandis d’Herèdia, que només té un terç del text en llengua catalana.
Al Principat són escassíssims els exemples de comèdia ateses les circumstàncies socials i polítiques que marcaren el naixement del regne d’Espanya i el conseqüent predomini del castellà en la cultura. Durant el segle XVII el text més destacat dins aquest gènere és la Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir santa Bàrbara (1617), de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona. Es tracta d’una comèdia de sants inspirada en els models castellans escrita per inaugurar la capella dedicada a Santa Bàrbara a Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà). La peça va restar inèdita després de la seva estrena pel mateix Rector fins que el 1982 la muntaren Pere Salabert i Josep A. Codina. Del mateix gènere és la Comèdia de santa Quitèria, anònim del segle XVII, que fou recuperada i publicada el 1998 per l’Institut d’Estudis Gironins. Tenim notícia d’altres comèdies de sants representades al Principat com La comèdia de sant Mer, abat de Banyoles (1667), representada a Sords i escrita per Felicià Tarrats, rector de Tarradelles.
També al segle XVII trobem dos magnífics exemples de comèdia burlesca. D’una banda, La famosa comèdia de la gala està en son punt (1630), d’autor anònim possiblement valencià, descoberta per Carme Morell a la Biblioteca de Mallorca (publicada el 1986) i que es coneix amb el nom de La Gala. Es tracta d’una peça inspirada en models castellans que té com a principi bàsic el procediment paròdic per assolir el contingut còmic. La peça, que té un aire shakespearià i és considerada la primera comèdia burlesca de tota la península, ens introdueix en una cort amb personatges que remeten a diferents menges o instruments vinculats al món culinari: Caliu, Arenc, Paella, Ganivet… L’altre exemple són dues peces degudes al catedràtic de la Universitat de València Francesc Mulet (1624-1675), Los amors de Melisendra i La infanta Tellina i el rei Matarot, la primera inspirada en el gènere de cavalleries i la segona en el Tirant lo Blanc, tot i que avui en dia es posa en dubte aquesta autoria. Un altre model de comèdia sorgit en el segle XVII és la comèdia històrica, que té dos exemples paradigmàtics: La famosa comedia de la entrada del Marqués de los Vélez en Cataluña, rota de las tropas castellanes y asalto de Montjuïc, anònim i bilingüe (reproduït el 1641, conservat a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona), comèdia escrita pràcticament de manera íntegra en castellà i que recrea la Guerra dels Segadors. A la lloa Entremés de los labradores y soldados castellanos con un bayle al uso de Cataluña, on predomina la llengua catalana, s'hi parodia l’actitud dels soldats castellans. L’altra peça, la Comèdia de la General Conquesta de Mallorca (1683), de Pere Bernat, estudiada en profunditat per Albert Rossich, fou escrita per ser representada cada final d’any a Palma, rememorant el dia de la conquesta (30 de desembre).
També podem incloure dins la categoria de comèdia els dos textos dramàtics de Francesc Fontanella i Garraver (1622-1682/3), escrits en els anys de la Guerra dels Segadors: Tragicomèdia d'amor, firmesa i porfia (1642/3) i Lo desengany (1650). Es tracta de dues peces úniques del nostre repertori, la primera inspirada en els models castellans, que conté una aferrissada defensa del català com a llengua de cultura (Lloa d’Apol·lo), i la segona, una creació singular que també troba punts de contacte amb les creacions de Garcilaso i Góngora. Totes dues tracten el tema de l’amor, la Tragicomèdia d’amor, firmesa i porfia en un to de comèdia pastoral, mentre que Lo desengany dins el subgènere de comèdia mitològica. Cap de les dues peces de Fontanella no té res a envejar a les que s’escrivien en altres literatures dramàtiques durant el mateix període.
Ja en el segle XVIII, enmig d’un panorama difícil per a la literatura i el teatre catalans, trobem la comèdia burlesca Comèdia del misser fet míser, atribuïda a l’advocat mallorquí Guillem Roca i Seguí (1742-1813). Es tracta d’una paròdia de La vida es sueño, de Pedro Calderón de la Barca.
En un registre ben diferent cal assenyalar la comèdia hagiogràfica Comèdia de la vida i martiri de Pere Borguny, anònim del segle XVIII, estudiada per Joan Mas i Vives, que la considera una obra molt popular del segle XVIII que va influir en els autors del període. Ens queden fragments d’altres comèdies hagiogràfiques amb una forta influència del teatre de capa y espada castellà, com ara Comèdia famosa del gloriós sant Caietano, d’Albert Burguny (segle XVIII); Comèdia La Perla de Inglaterra y Pelegrina de Ungria (segle XVIII); i Comèdia de la vida i mort de Sor Caterina Tomassa, entre d’altres relacionades per Mas en el seu estudi sobre el teatre mallorquí del segle XVIII.
Una peça també molt popular, però en aquest cas al Principat, fou la Comèdia del famós i divertit Carnestoltes, d’Ignasi Sobrevia (1765), peça popular acompanyada de música festiva i ben a prop del plantejament dels entremesos que es representaven a les cases particulars. Es tracta d’una peça burlesca que recrea la festa al carrer a la ciutat de Barcelona.
Al segle XIX, moment en què el teatre català viu la seva represa, conquerint progressivament la condició de teatre culte i popular, adreçada als escenaris i afavorint l’aparició d’una indústria cultural, que es desenvolupà amb força a partir del 1865, amb el que s’ha denominat «lo teatre català», trobem diferents mostres de comèdia, sempre amagades rere altres formats dramàtics, com l’entremès i el sainet. Així podríem referir-nos a algunes peces de Josep Robrenyo (1783-1838), en especial les peces bilingües El sarau de la Patacada, o Juan i Eulària o bé L’alcalde sabater, que tenen una comicitat evident, i obriren les portes al desenvolupament posterior del gènere a casa nostra.
Tot el teatre de Serafi Pitarra (Frederic Soler) té un caràcter còmic i satíric, des de l’escatològica El rei Don Jaume el Conqueridor (1860) fins a les Gatades, que convertiren l'autor en referent del teatre català de la segona meitat del segle XIX. El seu teatre es basa en el mecanisme de la comèdia satírica i paròdica, i estableix un model popular de gran abast. En aquest mateix període i seguint l'empremta de Pitarra, amb aportacions i variacions sobre el tema còmic, podem esmentar Conrad Roure, Josep M. Arnau, Eduard Vidal i Valenciano, Josep Feliu i Codina, Teodor Baró i Albert Llanes, entre d’altres.
El mateix podem dir d’una part del teatre escrit per Santiago Rusiñol. Fins i tot la peça que ha marcat definitivament el seu teatre, L’auca del senyor Esteve (1917), cal llegir-la des de la perspectiva còmica atès el seu plantejament paròdic, encara que el rerefons sigui ben diferent. Altres peces curtes, com L’home de l’orgue 1890) o L’escudellòmetre, responen a un plantejament proper al gènere còmic. Un dels models més preuats pel dramaturg fou Molière, el gran mestre de la comèdia satírica de tots els temps.
A l’inici del segle XX apareix la comèdia burgesa que té entre els seus principals conreadors Pous i Pagès, però també Joan Puig i Ferreter i d’altres. A la dècada dels vint i els trenta, s'estrenen les comèdies de Carles Soldevila i de Josep M. de Sagarra, les quals seguien una línia costumista. Al mateix temps, Joan Oliver escriví alguna comèdia de contingut crític que posava en discussió les directrius ideològiques del gènere. La Guerra Civil truncà el procés. Durant la postguerra, Carles Soldevila i Josep Maria de Sagarra insistiren en llurs mètodes, en especial el segon amb la seva cèlebre col·laboració amb l’actor Joan Capri, mentre Oliver creà alguna peça clau per a la història del gènere fora dels circuits comercials, com El 30 d’abril. Dins l’anomenat Teatre Independent la comèdia ha assolit uns quants èxits, com en el cas d’El retaule del flautista, de Jordi Teixidor (1968).
Pel que fa al teatre contemporani és molt difícil establir una relació de comèdies escrites en llengua catalana atès el nombre d’obres i autors que podrien ser esmentats. Tot i així cal destacar-ne algunes d'importants, com Makinavaja, el último choriso, d'Ivà (adaptació de Pepe Mirabete, 1989, dramatúrgia i direcció Pepe Mirabete i Al Víctor, Teixidors/Teatreneu 22-10-1989, Ferran Rañé, Francesc Albiol, escenografia Raül Torrent), Kràmpack (1995) i Excuses! (2001), de Jordi Sánchez. En especial Kràmpack, estrenada per la Cia. L’Idiota (direcció Josep Maria Mestres, interpretació Eduard Fernández, Joel Joan i Esther Formosa, Sala Villarroel, 23-3-1995).
Possiblement el dramaturg català més important dins el gènere còmic és Jordi Galceran, que ha aconseguit grans èxits nacionals i internacionals amb peces com Dakota (1996), El mètode Gronholm (2003) i El crèdit (2013), entre d’altres.
L’aparició d’El Tricicle, una de les companyies catalanes més populars, el 1982 va significar l'eclosió d’una comèdia basada en el gest que ha tingut un gran impacte i seguiment al llarg de gairebé quatre dècades. L’espectacle inaugural Manicòmic anunciava una manera de fer humor gestual que entronca amb la gran tradició de la comèdia llatina i que van seguir altres creadors catalans com Vol Ras o Toni Albà, entre d’altres. Toni Albà inicià la seva trajectòria amb l’espectacle d’humor, basat en les tècniques del transformisme i la pantomima, Opération Fu! (1986). També podem esmentar La Cubana i els seus grans èxits, com Cómeme el coco, negro (1989) o Cegada de amor (1994), entre d’altres; així mateix, la companyia T de Teatre ha aconseguit molts èxits amb els seus espectacles d’humor, com moltes altres companyies que fan del plantejament còmic el principal valor, sigui amb intencionalitat paròdica o no, que no podem relacionar, tal com mereixen.
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar