Logo Institut del Teatre
Data de naixement: 1/9/1917
Lloc de naixement: Barcelona
Data de defunció: 23/9/1992
Lloc de defunció: Avió en trànsit Madrid-Barcelona
Redactor/a: Enric Ciurans
Identificacio/ns

Intèrpret


Biografia

Mary Santpere era filla de l'actor Josep Santpere i de l'actriu Rosa Hernáez i era la tercera de cinc germans. Com a membre d'aquesta nissaga d'actors va aconseguir ser una icona del teatre, la televisió i el cinema durant el franquisme gràcies a les seves innates condicions per interpretar papers còmics. Va transcendir l'escena catalana per triomfar primer a Espanya i després a Hispanoamèrica com a actriu de ràdio, teatre, cinema i televisió.

A la Historia del cuplé (1954), Ángel Zúñiga escriví sobre la popular actriu catalana: «Mary Santpere tiene un gran sentido de la caricatura. Su inclusión en la revista es un acierto. Mary se ha educado en las aulas de su padre, José Santpere, y lleva en sus pies tierra salada de las aceras ciudadanas. Acentúa, con precisión deshumanizada, lo grotesco que pueda haber en todas las notas de actualidad. Esta urgencia de sus burlas, en la última página periodística, está a la altura de su contagiosa simpatía. Hay artistas que siempre dejan un margen de inconcreción, entre el tablado y la sala, para desvelar la imaginación del público; otros, parece que lleguen directamente a los pasillos. Mary Santpere es de los últimos; su dimensión va de la primera a la última fila».

Les seves primeres passes en el món del teatre foren com a modista, confegint el vestuari de les obres que dirigia i representava el seu pare al Paral·lel, i també, com a mestressa d'una barreteria, associada al productor cinematogràfic Ignacio Ferrés Iquino, amb un establiment propi al passeig de Gràcia. Arran de l'esclat de la Guerra Civil i les dificultats econòmiques que passà la seva família, el seu pare la incorporà, juntament amb la seva germana Teresa, a la companyia del Teatro Español. Debutà el 1938 al Teatro Español i el seu primer èxit fou amb el vodevil Mariano de la O, d'Alfonso Roura, una paròdia de la cançó «María de la O» i amb una ambientació gitana que tenia lloc al Somorrostro i Hostafrancs, on tots els actors eren gitanos a excepció d'ella, la seva germana i el seu pare. El seu aspecte físic, prima i llargueruda, feren que la seva interpretació d'un ball flamenc provoqués l'esclat de riure del públic. A partir d'aquest moment s'especialitzà en personatges còmics del vodevil, especialment fent de criadeta tanoca i despistada en peces com La cocotte de las tres peces, que li va suposar un gran èxit.

Durant la guerra va estrenar diversos textos en català de José Amich Amichatis, membre de la companyia del seu pare i un dels seus principals valedors durant aquells anys. Entre aquests textos podem citar La Marieta de l'ull viu, escrit en col·laboració amb Gastón A. Mantúa, Les dones de tothom i, en llengua castellana, La història d'una camarera de cafè, Los arlequines de seda y oro.

L'espectacle que marcà la seva trajectòria fou El Tenorio Musical, en què interpretava una hilarant Doña Inés, acompanyada per Josep Santpere, que feia de Tenorio. Més endavant interpretà aquest mateix paper acompanyada per Carlos Saldaña Alady, un altre dels grans actors del Paral·lel, i encara més endavant amb Joan Capri, Don Juan Tenorio (1976) sota la direcció de Ventura Pons.  

Durant la guerra començà a treballar en el gènere de la revista. Poc després de la mort del seu pare (1939) protagonitzà, juntament amb l'actor Antonio Vico, el film Los cuatro robinsones, d'Eduardo García Maroto.

Durant la dècada dels anys quaranta Ignacio F. Iquino compaginà la producció de pel·lícules amb la direcció del Teatre Borràs on programava espectacles lleugers i revistes. Allí aconseguí un gran èxit amb la Compañía de Paco Martínez Soria interpretant juntament amb ell i José Sazatornil Las siete mujeres de Adán (1940), que malgrat aconseguir el favor del públic rebé crítiques negatives d'Alfredo Marquerie, un dels crítics més coneguts de l'època. També estrenà Tres maridos en globo en un avançat estat de gestació, i assolí de nou un èxit que es prorrogà durant mesos al Teatre Tívoli. Participà en altres revistes amb Iquino al Borràs com Parará Pachín i Las chicas del diablo, acompanyada per un elenc format per Mercedes Vecino, Antonio Amaya, Gema del Río, América Imperio i Blanca Negri, entre altres.

L'empresari Joaquín Gasa la contractà com a primera actriu per a les revistes que produïa al Teatro Cómico; interpretà Marque seis cifras Todos al Cómico, acompanyada per Alady i Carmen del Lirio, entre d'altres. Amb aquests espectacles va participar en gires a Madrid, Lisboa, Caracas i Buenos Aires i aconseguí popularitat internacional.    

Alternà l'actuació en català —malgrat l'evident censura franquista— i castellà en revistes i espectacles musicals, mentre desenvolupà una molt important carrera com a actriu de cinema de la mà del productor Ignacio F. Iquino, el director madrileny Alfredo Fraile i la productora CIFESA, convertint-se en una icona de la cultura popular de postguerra.

El 1942 col·laborà amb Artur Carbonell en un espectacle musical que s'estrenà al CAPSA i més tard féu temporada al Teatre Calderón, on cantava cuplés i cançons de Raquel Meller i Mercedes Serós, acompanyada per Marta Santaolalla i Mercedes Collado.

Més endavant, protagonitzà el film Once pares de botas (1954), dirigit per Francesc Rovira Beleta, acompanyada pels futbolistes Antoni Ramallets, Alfredo Di Stefano i actors com José Suárez i una joveníssima Núria Espert. El 1951 actuà amb Alady al Teatro Cómico representant ¡Usted dirà!, que va obtenir de nou un gran èxit.

A mitjan anys cinquanta treballà amb l'empresari Joaquim Gasa en diverses revistes que s'estrenaren amb gran èxit al Teatro Cómico del Paral·lel, començant per Fuentes de amor, de Carmen Sala Sanchíz. Alternà els èxits a Barcelona i a Madrid, on estrenà la revista El Pleito del Último Cuplé, espectacle còmic basat en l'escàndol que suposà l'estrena del film El último cuplé, de Juan Orduña (1957), basat en la biografia de Raquel Meller, protagonitzat per Sara Montiel i Alfredo Mayo. Mary Santpere feia diversos números parodiant aquest film, en què interpretava cançons com Fumando espero i Mon Home, que donaren peu al film Miss Cuplé, dirigit per Pedro Lazaga (1959). També protagonitzà el film Detective con faldas (1962), de Ricardo Núñez, tot aprofitant la tirada de taquilla de l'actriu còmica, rodada parcialment a París. La seguí La viudita naviera (1963), basada en una novel·la de José María Pemán, dirigida per Luis Marquina, acompanyada per Arturo Fernández, Paquita Rico i Ismael Merlo, entre d'altres. I, també, La batalla del domingo (1963), també dirigida per Marquina, on compartia cartell amb Alfredo Di Stefano. Fruit de la seva activitat teatral i cinematogràfica a la capital espanyola rebé la Medalla de Oro del Círculo de Bellas Artes, el 1958.

En el món de la revista aconseguí un altre gran èxit al Teatre Còmic amb De las Vegas a España, on compartia cartell amb el ballarí argentí Alfredo Alaria, i sobretot amb Arrivederci Roma (1958), un altre dels seus èxits, on l'acompanyava un elenc internacional, iniciant una gira triomfant que durà gairebé un any.

També col·laborà amb les principals estrelles de la ràdio dels anys cinquanta i seixanta, com Federico Gallo i Joaquín Soler Serrano, i aconseguí el premi Ondas el 1958 per l'emissió d'una Ràdio-Revista en col·laboració amb l'actor argentí Juan Carlos Thorry. Va rebre distincions a Ràdio Barcelona i a Radio Nacional de España, sempre per les seves intervencions vinculades al món de la faràndula. Fou també pionera en els programes de la Televisió Española, participant en les emissions de tipus experimental, i, en els anys seixanta, en programes d'entreteniment com «Gran Parada», basats en números musicals i del món de l'espectacle, esdevenint així una de les primeres icones mediàtiques de l'Estat. Les seves intervencions explotaven els tòpics més trillats de l'Espanya de l'època, allò del «typical Spain».


Significació

Mary Santpere ha estat una de les actrius més carismàtiques i populars del teatre, el cinema, la ràdio i la televisió a Catalunya i arreu de l'Estat durant el període de postguerra. Especialitzada en papers còmics en revistes i musicals, va saber crear una imatge icònica que arrossegà les masses, triomfant en els teatres del Paral·lel barceloní, especialment al Teatro Cómico. Era filla del no menys carismàtic Josep Santpere, que, com ella, fou considerat «rei del Paral·lel».


Publicacions

Santpere, Mary. Mi vida. Barcelona: Ediciones Este, 1963.


Bibliografia

Pigrau, Yoya. Els Santpere. Barcelona: Planeta, 2002.

Santpere, Mary. Mi vida. Barcelona: Ediciones Este, 1963.

Zúñiga, Ángel. Historia del cuplé. Barcelona: Editorial Barna, 1954.


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar

 

CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar

 

MAE
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

Carregant...
x