Quatre dones i el sol

Quatre dones i el sol (Quatuor per a veus femenines) de Jordi Pere Cerdà, pseudònim d’Antoine Cayrol.

Estrena: Teatre Romea, 1964.

Primera edició: Barcelona, editorial Barcino, col·lecció «Tramuntana» dins Obra teatral.

La peça està estructurada en tres actes i sense escenes numerades.

L’acció se situa cap a l’any 1943. La Segona Guerra Mundial ha trastocat les vides de tot un país i ha empitjorat les d’aquest poblet del Capcir aïllat per la neu, el fred i la broma.

El primer acte comença amb l’arribada de l’estiu, moment esperat per tothom. Som en una casa pagesa acomodada. Janet, l’home de la casa, ha marxat a cercar un nou mosso per ajudar-los amb la feina perquè els homes joves del poble són a la guerra i els homes més grans no tenen menester de treballar havent-se enriquit venent menjar a la gent que fuig afamada de la ciutat. Mentrestant, s'aniran presentant els quatre personatges femenins. Dues dones que ronden la cinquantena: Margarida, esposa de Janet, i Vicenta, la seva cunyada. Dues joves: Adriana, filla de Janet i de Margarida, i Bepa, l’esposa del seu fill presoner a Alemanya.

A partir del segon acte, la vinguda del nou mosso accelerarà l’acció. Desencadenarà l’evolució dels personatges, que esdevindran dinàmics per un efecte dominó, i actuarà com a element pertorbador d’un ordre establert. El triangle amorós que havia tingut lloc en el passat entre el mosso Batista, Vicenta i Margarida sembla que es reproduirà en la següent generació amb Adriana, Bepa i el nou mosso. Allò que realment va succeir fa uns vint-i-cinc anys, una ferida encara no cicatritzada, ens serà revelat en dos temps. Primer, quan Vicenta revela el nom del seu amor i, més endavant, quan confessarà que es va enamorar d’ell, i que Margarida no tan sols l'hi va prendre sinó que es dona a entendre que potser el va assassinar. Vicenta, incapaç de venjar-se'n, intentarà suïcidar-se sense èxit, perquè la mateixa Margarida la salvarà de la mort. Vicenta viurà una triple humiliació, primer per haver estat salvada per ella, més endavant, perquè Margarida es casarà amb el seu germà i, tercer, perquè posarà al seu fill el nom de Batista, com el seu amor perdut.

Ara, la història sembla repetir-se i les dues dones joves que viuen vigilades, amb poca llibertat de moviments cercaran una sortida als seus desitjos més interiors desvetllats pel mosso. El clímax arribarà quan Vicenta, gràcies a la comprensió de Bepa, prendrà consciència d’haver viscut un moment únic, d’haver «estimat», i decidirà d’alliberar-se amb el suïcidi, ara que ja no li ho impedirà ningú. El cercle es tanca al final del tercer acte i aquest fet de llibertat es pot interpretar com la possibilitat d’un nou món, l’imaginari, i la fi d’una societat que comença a esquerdar-se, que canvia irreversiblement. El futur de les tres dones, Adriana, Bepa i Vicenta està estretament lligat. Vicenta ha encetat i mostrat el camí, camí que passa per la fuita d’aquest món, només possible gràcies a la llibertat d’escollir, al refús de l’autoritat, ras i curt, gràcies a la rebel·lia.