Emili Vendrell

Intèrpret

13/1/1893

Barcelona

1/8/1962

Barcelona

D'orígens familiars humils —el seu pare era paleta—, la seva mare el presentà, amb set anys, a l'Escolania de Santa Maria del Mar, on inicià la seva formació musical. Deu anys més tard entrà a formar part de l'Orfeó Català, on fou deixeble de Lluís Millet, que el protegí i animà a desenvolupar la seva carrera. No obtingué una formació sistemàtica ni acurada, però seguia els patrons de la formació en el cant del moment. La seva disponibilitat vocal i singularitat li facilità que el 1921 interpretés la part d'Evangelista a les primeres audicions a l'Estat espanyol de la Passió segons sant Mateu de J. S. Bach, ofertes al Palau de la Música Catalana sota l'auspici del musicòleg i filantrop alsacià Albert Schweitzer. L'èxit obtingut li permeté abandonar l'ofici de paleta, que seguia per indicació del seu pare, i li obrí les portes a un gènere tan complex com el lied, fent costat a altres liederistes del moment com Conxita Badia, Conxita Callao, Mercè Plantada o Maria Barrientos. A més d'aquest gènere, Vendrell s'especialitzà en la interpretació de l'oratori, sempre cantat en català, i el repertori simfònic, intervenint en la versió de la Novena simfonia de Beethoven, que interpretà el 1936 al Liceu amb l'Orquestra Pau Casals arran del cinquè aniversari de la proclamació de la República. Participà ocasionalment en funcions d'òpera (El giravolt de maig, que estrenà el 1928 al Palau) i sobretot de sarsuela, gènere amb el qual debutà el 1922 en l'estrena de Don Joan de Serrallonga, text de Víctor Balaguer, llibret de Francesc Pujols i música de Morera al Teatre Tívoli. Aquest seria el tercer intent de consolidar cicles de Teatre Líric Català, que obtingué ressonància i èxit gràcies, precisament, a les seves versions, al costat d'Emili Sagi-Barba i la Josefina Bugatto. Un any després es presentà al Teatro de la Zarzuela de Madrid, contractat per Jacinto Guerrero per a l'estrena de la seva popular sarsuela Los gavilanes, i el 1930 estrenà a València La Dolorosa de Serrano. Formà part de la companyia de cant del Teatre Apolo de la capital valenciana, amb la qual presentà diverses sarsueles, especialment Doña Francisquita d'Amadeu Vives, que cantà més de 1.300 vegades i amb la qual es presentà al Teatro Olimpia de Mèxic, al costat de Cora Raga i Mary Isaura.

Aclamat popularment per la seva interpretació de la cançó L'emigrant, el seu repertori inclogué esporàdicament alguna òpera, com Lohengrin o Manon, que cantà en català. Es retirà el 1953, després d'unes funcions de Doña Francisquita al Teatre Calderón de Barcelona. Posteriorment se li reté un emotiu homenatge al Palau Municipal d'Esports de la mateixa ciutat. Publicà un llibre autobiogràfic i un mètode de cant, i enregistrà diversos documents fonogràfics. El seu fill Emili Vendrell, tenor que deixà una monografia sobre el seu pare, es dedicà temporalment al cant.

Emili Vendrell fou un tenor de carrera local molt intensa. Tot i que col·laborà en algunes temporades sarsuelístiques a Madrid o València, on féu una veritable carrera artística fou a Barcelona divulgant obres de referència, com la ja esmentada Doña Francisquita d'Amadeu Vives, i el repertori liederístic popular català, en el qual esdevingué un veritable referent. En la memòria col·lectiva encara figuren les seves versions de L'emigrant i, sobretot, de l'obra de Josep Ribas Rosó, que gràcies a la seva versió va esdevenir el parenostre de la música en català el període franquista. Estretament vinculat a l'Orfeó Català —abans de desenvolupar la carrera com a tenor, se'l coneixia com «el solista de l'Orfeó Català»—, deixà una monografia sobre Lluís Millet i un tractat de cant molt celebrat.

Emili Vendrell va actuar només puntualment al Liceu de Barcelona, però hi deixà empremta gràcies a la seva versió de Doña Francisquita —de la qual oferí 15 representacions la temporada de 1938, en plena Guerra Civil—, d'El giravolt de maig d'Eduard Toldrà —3 representacions— i el 1939, novament de Doña Francisquita —8 representacions, ja en els inicis del franquisme. Era un intèrpret molt nostrat, que representava l'actitud i la veu del repertori català del seu temps.

Disposava d'una veu blanca, de tenor líric, dèbil i ben timbrada, sense escola, fent pinyols en els aguts, deixant-se caure en les cadències («la seva veu fa olor de farigola», deien alguns dels seus seguidors), característica que compartia amb altres prohoms de la cançó catalana, com Gaietà Renom i Josep Guardiola. Vendrell oferia interpretacions càlides gens afectades i una pronúncia de l'idioma neta i eficaç en uns anys en què el català a penes se sentia en els mitjans.

Vendrell, Emili. El mestre Millet i jo. Barcelona: Ed. Aymà, 1953.

Vendrell, Emili. El canto (libro para el cantante y el aficionado). Barcelona: Ed. Sucesor de E. Meseguer, 1955. (Colección Manuales Meseguer)

Vendrell (fill), Emili; Foz, Xavier. El meu pare Emili Vendrell. Barcelona: Ed. Toray, 1965.

Revista Musical catalana, (1987), p. 525.

Hemeroteca de La Vanguardia. Notícies i programes de gales on va actuar Emili Vendrell.

Emili Vendrell a Archivo Richard Wagner.

Emili Vendrell a l'Enciclopèdia Catalana: <https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0069914.xml>

Emili Vendrell a la Viquipèdia:  <https://ca.wikipedia.org/wiki/Emili_Vendrell_i_Ibars>

Emili Vendrell a Viasona: <https://www.viasona.cat/grup/emili-vendrell-pare>

Xosé Aviñoa