Logo Institut del Teatre

Barcelona, 18-11-1870  Barcelona26-3-1941

Escenògraf

Redactor/a: Clara Beltrán Catalán

Biografia

Fill d'una gran família d’artistes, pintors decoradors, miniaturistes i restauradors. El seu avi, el pintor decorador Joan Alarma, va ser l’encarregat del taller de l'escenògraf Josep Planella al Teatre Principal i mestre de Miquel Moragas Ricart, oncle i mestre, al mateix temps, de Salvador Alarma. El seu pare, Teodor Alarma, també era pintor i va treballar al costat de Francesc Soler i Rovirosa com a encarregat dels treballs decoratius del seu taller.

La seva afició pel dibuix i l'escenografia li va venir de nen i, segons un text autobiogràfic, amb quinze anys va entrar a l'estudi d’Alexandre Planella, on va aprendre estils, composició i restauració de pintura. Més tard va estudiar pintura amb Ramon Amado i perspectiva amb Josep Calvo. Existeix constància, a més, del seu pas per l’Escola de Belles Arts de Llotja, on estigué matriculat durant el curs 1883-1884. Va fer una estada a París, on va tenir com professor l’escenògraf Charles Antoine Cambon. També va freqüentar el taller de Francesc Soler i Rovirosa, de qui es va proclamar un admirador fervent per la seva gran capacitat tècnica i la perfecció de les perspectives en les seves escenografies.

Quan era molt jove va ingressar com a aprenent al taller del seu oncle, l’escenògraf Miquel Moragas, associat llavors amb Fèlix Urgellès, i va ajudar en reeixides escenografies, com ara La cova dels orbs, al Teatre Circ Barcelonès (1881); Joan Blanques, al Romea, i La Fatinitza, a l’Espanyol (1883), entre d’altres. També col·laborà en el disseny de l’antic teló de boca del Teatre Fortuny de Reus (1882) i del Gran Teatre del Liceu (1883).

Quan la societat de Moragas i Urgellès es va dissoldre el 1889, Salvador Alarma, ja ben format en l'ofici, va associar-se amb el seu oncle, encara que no signà els treballs fins a una dècada després. La societat Moragas & Alarma va durar fins a la defunció de Moragas, el 1916. Les primeres decoracions en les quals van col·laborar junts van ser per a l'obra La Magdalena, de Ferrer i Codina (1891), i Jesús de Natzaret, d'Àngel Guimerà (1894), entre d’altres. La participació d'Alarma en l'escenografia de Les monges de Sant Aiman, de Guimerà (1895), revela el seu sentit més decorativista que historicista del realisme, que suavitza amb una tendència personal a l'ondulació i l'erosió dels contorns. Va debutar, amb vint-i-nou anys, amb Los dos pilletes i El mestre d'armes al Novetats (1898).

Va col·laborar amb les millors companyies, empreses i moviments teatrals de la Barcelona modernista i noucentista. Els seus treballs estan documentats a tot Catalunya, la resta d'Espanya i l'Amèrica Llatina, i en destaquen el teló de boca que va pintar per al Teatro de la Avenida, a Buenos Aires, i les decoracions de l'òpera Els Pirineus, de Balaguer i Pedrell, al Teatro Colón de la mateixa ciutat i al del Centre Català de Montevideo. A Tarragona va pintar diversos decorats per al teatre Metropol i per al Gran Teatre Principal de la Rambla Vella. 

La primera etapa d'escenògraf d'Alarma està vinculada al nom d'Adrià Gual. Així, amb La culpable (1899), per a la seva companyia Teatre Íntim, s’iniciarà una llarga col·laboració que continuarà amb la Nova Empresa del Teatre Català instal·lada al Romea, al Novetats i en diverses produccions del primer cinema català. 

Salvador Alarma va ser un escenògraf que cercà constantment la innovació, plasmada en diverses empreses escenogràfiques de gran repercussió. El 1902 va inaugurar el Diorama animat a la plaça del Bonsuccés. Constava de quatre quadres muntats sobre una plataforma giratòria que permetia canviar el decorat a tot córrer (els seus títols eren: Pas de les tropes Boers per les muntanyes, El fons del mar, Cursa de braus a les Arenes i El naufragi del Corneta). Entre els anys 1904 i 1907 va assumir la direcció de les Visions Musicals, impulsades per Luis Graner a la Sala Mercè, juntament amb el seu oncle Moragas. Eren representacions a manera de quadre plàstic mut, acompanyat de moviment i música, que cercaven la integració de totes les arts (alguns dels títols són: Montserrat, L’Atlàntida, La pastoreta, L’oració de l’hort, El calvari, Sant Jordi mata l’aranya). Són anys en els quals els temes que s’abordaran s’extrauran no tant d'aspectes històrics, sinó del món de la llegenda i dels símbols, més enllà de la realitat concreta, i en aquest sentit també es vincularà als Espectacles i Audicions Graner, sota la direcció d'Adrià Gual, dedicats al gran repertori de teatre modernista català, al Teatre Principal. Participarà, durant dues temporades (1905-1907), al costat dels principals escenògrafs del moment: Vilomara, Urgellès i Junyent. Col·laborarà en obres com El comte Arnau (1905), La presó de Lleida, Els tres tambors, Donzella qui va a la guerra, Nit de Reis, Fra Garí (1906), Gaziel i La santa espina (1907).

Va crear, al seu torn, escenografies fastuoses per als espectacles pantomímics dels cèlebres germans Onofri, al Paral·lel, com ara el Mestre d'armes i Miquel Strogoff; inici d'un corrent que més tard desenvolupà en les revistes de Ferran Bayés i en els espectacles d'Enric Rambal. 

Alarma va ser, a més, pioner del teatre a l’aire lliure, amb diverses edicions del Teatre de la Natura, que pretenia traslladar la representació dramàtica fora de les barreres arquitectòniques, en l'ambient pur de la natura, tot creant escenaris naturals aprofitant l'orografia del terreny i els elements naturals (arbres, roques, llum solar, etc.), que barrejava amb elements artificials. Les diverses edicions van tenir lloc als boscos de la Garriga, Vallvidriera, Martorell i Sabadell, amb obres del repertori català, d'autors tan destacats com Ignasi Iglesias, Àngel Guimerà o Jacint Verdaguer.

No podem oblidar les seves nombroses escenografies operístiques per al Gran Teatre del Liceu a partir del 1913, en què destaquen títols com Parsifal (1913), El rapte en el serrall (1927), La walkiria (1935), etc. Aquesta dedicació a l'òpera l'alternà amb una presència constant en les produccions més importants del Teatre Català, com ara La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps (1914), Tassarba (1916), Jesús que torna, Indibil i Mandoni, La BaronessaL’auca del senyor Esteve (1917), etc.

A més d'empresari i escenògraf, va ser un decorador important de façanes i interiors, entre les quals destaquen l'interior de La Paloma (1903), el vestíbul i la sala del Teatre Poliorama (1906), el cafè de la Lluna (1909) o el Cine Doré (1910), amb el seu oncle Moragas. També va dirigir la renovació del Teatre Tívoli, juntament amb Oleguer Junyent, amb formes eclèctiques assimilables a un estil neorococó; va executar nombrosos envelats, va organitzar cavalcades, va construir carrosses per a les festes de carnestoltes, decoració de carrers, etc. Va ser convidat a muntar els diorames i els murals decoratius als pavellons oficials per a l’Exposició Iberoamericana de Sevilla, el 1929, on va causar un gran impacte.

A més, va ser professor de l'Institut del Teatre entre el 1927 i el 1936, i va dirigir la secció d’Escenografia, un càrrec que posteriorment va assumir el seu successor, Josep Mestres i Cabanes.

De tots els deixebles que van passar pel seu taller del Circ Barcelonès destaquen Joan Morales, Àngel Fernàndez, Josep Mestres i Cabanes, Francesc Buyé i Salvador Sabatés.


Significació

Alarma fou un personatge genial en les diverses manifestacions plàstiques, en el dibuix, en la perspectiva i en la lluminositat que imprimí a les grans decoracions. Va ser un fervorós de l'escola naturalista i la seva llarga producció d'escenògraf i aquarel·lista es caracteritzà per la minuciosa execució del detall, l'estudi arqueològic i la fidelitat material, tot plegat il·luminat per la visió personal embellidora. Va ser un home apassionat pel teatre en les seves diverses facetes, de formes escenogràfiques suaus i curvilínies, de brillants colors pastel, dotat d'un sentit de la composició ponderadament efectista i d'una visió extraordinària de l'espai dinàmic. La tendència a l'ondulació va fer que destaqués en sentit decorativista i el seu estil ha estat descrit com a «modernisme exuberant i sumptuós».

El seu deixeble, Josep Mestres i Cabanes, el va descriure com «un home atent, agradable i treballador, molt exigent amb la feina i que no permetia improvisacions». 


Estrenes

1883. Fatinitza. F. Zell i Richard Genée. Teatre Espanyol. Barcelona.

1884. Dinorah. Jules Barbier i Michel Carré. Teatre Circ Barcelonès. Barcelona.

c. 1890. La cruz blanca. Teatro Eldorado. Barcelona.

1894. Jesús de Natzaret. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Barcelona.

1891. La Magdalena. Antoni Ferrer i Codina. Teatre Novetats. Barcelona.

1895. Les monges de Sant Aiman. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Barcelona.

1898. El maestro de armas. Alfonso Benito Alfaro. Teatre Novetats. Barcelona.

1898. Los dos pilletes. Teatre Novetats. Barcelona.

1899. El nuvi. Feliu i Codina. Teatre Romea. Barcelona.

1899. La culpable. Adrià Gual. Teatre Líric. Agrupació Teatre Íntim. Barcelona.

1900. Euda d'Uriach. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Barcelona.

1903. Èdip rei. Sòfocles. Teatre Novetats. Agrupació Teatre Íntim. Barcelona.

1903. Joan Gabriel Borkman. Henrik Ibsen. Teatre de les Arts. Teatre Íntim. Barcelona.

1903. L'ordinari Henschel. Gerhart Hauptmann. Teatre de les Arts. Teatre Íntim. Barcelona.

1903. La Margarideta. Johann Wolfgang (von) Goethe. Teatre de les Arts. Teatre Íntim. Barcelona.

1904. L'Atlàntida. Jacint Verdaguer. Sala Mercè. Barcelona.

1904. L'oració a l'hort. Josep Carner. Sala Mercè. Barcelona.

1904. Misteri de dolor. Adrià Gual. Teatre de les Arts. Teatre Intim. Barcelona.

1904. Montserrat. Manuel Folch i Torres. Sala Mercè. Barcelona.

1904. Sant Jordi mata l'aranya. Josep Carner. Sala Mercè. Barcelona.

1905. Dant a les portes de l'Infern. Sala Mercè. Barcelona.

1905. El Comte Arnau. Josep Carner. Teatre Principal. Espectáculos y Audiciones Graner. Barcelona.

1905. El mal Rabada: (Escenes de Nadal). Josep Carner. Sala Mercè. Barcelona.

1905. Faust. Jules Barbier i Michel Carré. Gran Teatre del Liceu. Barcelona.

1905. La dona d'aigua. Miquel Costa i Llobera. Sala Mercè. Barcelona.

1906. A la voreta del mar. Lletra popular. Sala Mercè. Barcelona.

1906. Donzella qui va a la guerra. Manuel de Montoliu. Teatre Principal. Espectáculos y Audiciones Graner. Barcelona.

1906. El bon escarceller. Manuel de Montoliu. Sala Mercè. Barcelona.

1906. Els tres tambors. Adrià Gual. Teatre Principal. Espectáculos y Audiciones Graner. Barcelona.

1906. Fra Garí. Xavier Viura. Teatre Principal. Espectáculos y Audiciones Graner. Barcelona.

1906. Jesus és nat. Rafael Nogueras i Oller. Sala Mercè. Barcelona.

1906. La cova de les serps. Josep Carner. Sala Mercè. Barcelona.

1906. La fada de la font. Manuel de Montoliu. Sala Mercè. Barcelona.

1906. La pastoreta. Manuel de Montoliu. Sala Mercè. Barcelona.

1906. La presó de Lleida. Adrià Gual. Teatre Principal. Espectáculos y Audiciones Graner.Barcelona.

1906. La resurrecció de Llàtzer. Josep Carner. Sala Mercè. Barcelona.

1906. Nit de Reis. Apel·les Mestres. Teatre Principal. Barcelona.

1907. Gaziel. Apel·les Mestres. Teatre Principal. Espectáculos y Audiciones Graner. Barcelona.

1907. La ma del mico. Salvador Vilaregut. Teatre Romea. Teatre Intim. Barcelona.

1907. La Santa Espina. Àngel Guimerà. Teatre Principal. Barcelona.

1908. El somni d’una nit d’estiu. William Shakespeare. Teatre Novetats. Agrupació Teatre Íntim. Barcelona.

1908. La campana submergida. Salvador Vilaregut. Teatre Romea.Teatre Intim. Barcelona.

1909. Gal·la Placídia. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Barcelona.

1909. Lohengrin. Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu. Barcelona.

1910. Donzell qui cerca muller. Adriá Gual. Teatre Romea. Barcelona.

1911. Flors de cingle. Ignasi Iglesias. Teatre de la Natura. Barcelona.

1913. Els primers freds. Ignasi Iglèsias. Teatre Tivoli. Barcelona.

1913. Parsifal. Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu. Barcelona.

1914. La comèdia extraordinaria de l’home que va perdre el temps. Adrià Gual. Teatre Auditorium. Barcelona.

1914. La viola d’or. Apel·les Mestres. Teatre de la Natura. Barcelona.

1914. Terra Baixa. Àngel Guimerà. Teatre de la Natura. Barcelona.

1915. L'Arlesiana. Alphonse Daudet. Teatre de la Natura. Barcelona.

1916. Tassarba. Juli Vallmitjana. Gran Teatre del Liceo. Barcelona.

1917. El Patio. Serafín i Joaquin Álvarez Quintero. Barcelona.

1917. Indíbil i Mandoni. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Companyia d’Enric Borràs. Barcelona.

1917. L'Auca del Senyor Esteve. Santiago Rusiñol. Teatre Victòria. Barcelona.

1919. Jerusalem llibertada. Torquato Tasso. Palau de la Musica Catalana. Barcelona.

1926. Baixant de la font del gat. Josep Amich Bert. Teatre Tivoli. Barcelona.

1926. El huésped sevillano.Enrique Reoyo i  Juan ignacio Luca de Tena. Teatre Eldorado. Barcelona.

1926. La ciudad invisible de Kítej. Vladimir Belski. Gran Teatre del Liceu. Barcelona.

1935. La walkiria. Richard Wagner. Gran Teatre del Liceu. Barcelona.

1944. De la Tierra a Venus. Teatro Nuevo. Barcelona.


Publicacions

Alarma, Salvador (1973). «Escenografia». Serra d’Ornúm. 162, p. 170-172 [publicació pòstuma].


Bibliografia
  • Alarma, Salvador (1973). «Escenografia». Serra d’Or, núm. 162, p. 170-172.
  • Bertran, Marc Jesús (1931). El Gran Teatre del Liceu de Barcelona: 1837-1930. Barcelona: Institut Gràfic Oliva de Vilanova, p. 329-330.
  • Bravo, Isidre (1985). Cinc escenògrafs catalans. Francesc Soler i Rovirosa, Fèlix Urgellés, Maurici Vilomara, Salvador Alarma, Oleguer Junyent. Barcelona: Diputació de Barcelona, Institut del Teatre, p. 10-11.
  • Bravo, Isidre (1986). L’escenografia catalana. Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 84.
  • Cirici, Alexandre (1951). El Arte Modernista Catalán. Barcelona: Ayma.
  • Ciervo, Joaquín. (1927). «L’eminent escenògraf Salvador Alarma». Gaseta de les Arts, núm. 67, p. 2.
  • Ciervo, Joaquín (1929). «Una charla con Salvador Alarma». Diario oficial de la Exposición Internacional de Barcelona 1929,  núm. 29, p. 38-39.
  • Mestres, Apel·les (1919). Escenografía. Barcelona: Editorial y Librería de Arte M. Bayés.
  • Morant, Jordi (1996). «Salvador Alarma i Tastàs, escenògraf». Nou Diari, (17-11-96), p. 4-5.
  • Ràfols, Josep Francesc (1998). Diccionari Ràfols: de artistas de Catalunya y Baleares, compendio siglo xx, vol. 1. Barcelona: Art Network, 1998, p. 9.

Fonts iconogràfiques

Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x