Ferran Soldevila Zubiburu

Dramaturg

Ferran Soldevila es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona el 1916. També va cursar quasi tota la carrera de Dret i va ser alumne dels Estudis Universitaris Catalans de l'Institut Estudis Catalans. Es va doctorar a Madrid amb la tesi La reina Maria, muller del Magnànim, amb la qual guanyaria el premi Patxot el 1922. Fou secretari de la Secció Històrico-Arqueològica de l'IEC (1914-1916, 1918-1920) i membre del Cos d'Arxivers i Bibliotecaris (1922-1939, 1954-1964). Entre el 1926 i el 1928 va treballar com a Lector de Literatures Hispàniques a les universitats de Liverpool i Oxford, i l'experiència britànica d'aquells anys va quedar reflectida en Hores angleses (1938). Posteriorment, va ampliar estudis a l'École des Chartes de París. En tornar a Barcelona va ser nomenat professor d'Història de Catalunya a l'Escola de Bibliotecàries el 1930, a més d'exercir la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona com a professor agregat a partir del 1931.

La seva activitat intel·lectual va combinar conferències, monografies, estudis i obres de divulgació sobre història amb escrits d'índole literària: va conrear la poesia des de ben jove —Poema d'amor perdut (1916), Exili (1918), Càntics d'amor i mort (1921)—, va col·laborar assíduament en diverses publicacions periòdiques (La Revista, La Publicitat, Mirador, Oc, Bulletin of Hispanic Studies Journal de Genève), va escriure teatre, i alguns dels seus articles, procedents sobretot de Revista de Catalunya, que ell va dirigir entre el 1930 i el 1931, foren aplegats en el volum Recerques i comentaris (1929). Endemés va traduir els dos primer llibres dels Annals de Tàcit (1930) i Els silencis del coronel Bamble (1932) d'André Maurois, va escriure un recull de rondalles, Faules (1934), i va començar una novel·la, El Cavaller Despalau, que mai no va arribar a enllestir. 

Durant la Guerra Civil, l'historiador va restar a Barcelona fins al gener del 1939. Fidel a la legalitat republicana, va formar part de la Comissió de Relacions Culturals, el 1937 va col·laborar en la fundació de la Institució de les Lletres Catalanes i va cooperar amb nombres iniciatives de culturització del front i la rereguarda. Un cop a l'exili va mantenir-se dins la resistència cultural catalana publicant en El poble català de París, Germanor de Xile o Ressorgiment de Buenos Aires, entre d'altres. 

Reinstal·lat a Catalunya a partir del 1943 va col·laborar en els Estudis Universitaris Catalans clandestins, poc després, el 1947, ingressava en la Secció Històrico-Arqueològica de l'IEC (1947). Va ser readmès en el cos d'Arxius, Biblioteques i Museus el 1954, va ser fundador de la Societat Catalana d'Estudis Històrics i també fou elegit membre de l'Acadèmia de Bones Lletres (1958). 

En els seus darrers anys, a més de mantenir una vigorosa activitat científica, va conservar les seves vinculacions tant amb l'àmbit literari, publicant el poemari La ruta invisible (1949), diverses peces dramàtiques o els seus apunts autobiogràfics —Al llarg de la meva vida 1926-1939 (1970)—, com amb l'àmbit teatral, en avenir-se a presidir l'Agrupació Dramàtica de Barcelona des dels seus inicis fins que l'entitat va desaparèixer (1955-1963). Pòstumament han estat publicats els seus dietaris personals i part del seu epistolari.

Els inicis teatrals de Soldevila s'estableixen des d'una relació de continuïtat o complementarietat amb els seus interessos d'erudit: Matilde d'Anglaterra (1922) està inspirada en un episodi recollit dins la Crònica de Bernat Desclot sobre la defensa de l'emperadriu que el bon comte de Barcelona va emprendre en batalla judicial contra els difamadors de la dama. Guifre (1927) recrea libèrrimament el retorn de Guifré el Pelós a Barcelona i el seu triomf davant de Salomó de Cerdanya, narrats a les Gesta Comitum Barcinonensium. Ambdues obres, escrites en vers, s'emmirallaven en part en el classicisme francès i buscaven un tractament ennoblidor dels temes que contribuís a l'estímul patriòtic i la reflexió moral. La tragèdia de l'any 1922 va guanyar el premi que l'Escola d'Art Dramàtic de la Diputació i l'Ajuntament havien convocat per proveir l'escena catalana de teatre històric i aquesta avinentesa és el que va facilitar-ne l'estrena amb la direcció d'Adrià Gual. La temptativa soldeviliana, força allunyada de les formes i els tons que satisfeien el gust popular, va tenir una displicent recepció crítica i tal vegada per això la tragèdia sobre Guifré no va poder arribar als escenaris. 

Amb el decurs dels anys, l'autor admetria la inviabilitat dels seus primers intents, per bé que la connexió amb la matèria històrica va reaparèixer en un títol com ara L'Amador de la gentilesa o la cort de Joan I, una estampa sobre la vida cortesana al segle XIV, que va escriure per saldar l'encàrrec d'una farsa que li féu «L'Alegria que torna» i que el 1958 va estrenar aquesta secció de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona al Windsor Palace, en un programa que completaven La barca d'Amílcar de Joan Oliver i El sopar de gala de Ramon Folch i Camarasa. 

La font del miracle i Don Joan s'atansen a substrats mítics de distinta tradició. La primera és un poema dramàtic en dos quadres i en vers, basat en la llegenda de la Font Seca, que va guanyar el concurs del centenari de l'Escolania de Montserrat el 1952, i que va ser escenificat per la formació coral montserratina l'any següent, amb música de Ferran Civil. La segona, en canvi, és una revisió de la figura universal del seductor, que mira d'allunyar-se del tòpic del bergant desaprensiu per construir un personatge àvid de conèixer l'alteritat del femení a partir de dones concretes i d'enamoraments intensos. Sembla que l'obra es va redactar als anys cinquanta, però no es va estrenar fins al 1963, quan Pau Garsaball va decidir muntar-la al teatre Romea amb la seva companyia. Tampoc en aquella ocasió els resultats artístics van ser del tot òptims, a pesar dels elogis que la crítica va dedicar a la seva qualitat literària. 

Foren les demandes històriques més immediates, en plena Guerra Civil, les que generaren El milicià romàntic (1938), una peça recentment exhumada del fons de l'autor dipositat a L'Arxiu de l'Institut d'Estudis Catalans, que és prova tangible del compromís de Soldevila amb la defensa dels valors democràtics i republicans, i del designi de contribuir a la creació d'una dramatúrgia de guerra, que ell mateix havia defensat en més d'un article. 

En tornar de l'exili la seva producció es decantà per l'entreteniment amable sense perdre la pulcritud lingüística i formal, cosa que va motivar més d'un retret contra unes diversions que per a segons qui promovien l'evasionisme. Així, L'hostal de l'amor (1949) refon els tipus de la commedia dell'arte per bastir una farsa en vers, que va ser prou celebrada quan es va estrenar al Romea amb l'escenografia i els figurins dissenyats per Emili Grau-Sala. L'espai dramàtic de la Ràdio Televisió Espanyola a Catalunya va emetre'n una versió dirigida per Jaume Picas al 1968. També conegueren ulteriors adaptacions televisives Albert i Francina (1981, realitzat per Orestes Lara), tot i les severes crítiques que va rebre la seva primera escenificació al Romea l'any 1953; i L'aprenent de suïcida (1981, amb la realització d'Antoni Chic). 

A més de les obres mencionades, s'han servat notícies d'altres acostaments a l'escriptura teatral per part de l'autor: els seus dietaris mencionen L'escull, començada a redactar vers l'any 1929. D'aquella mateixa època són, segurament, els fragments i les notes que han restat de dues obres en vers de tema històric: Guillem de Cabestany i Pere Ramon. La inacabada Els acadèmics desconfiats sembla pertànyer als anys de la guerra i, a banda d'algun altre esbós mecanografiat, també ha restat en el fons personal de l'autor, Carmesina i el rei, basada en un conte de Boccaccio. 

Tres activitats completen la vinculació de Ferran Soldevila amb el teatre: els seus comentaris sobre qüestions dramàtiques, espigolats en els seus escrits periodístics i memorialistes, la traducció de l'alemany al francès de Le princep Hugo von Homburg, de Heinrich von Kleist [1942?] mai publicada i la seva implicació amb l'Agrupació Dramàtica de Barcelona esmentada.

8 abril 1923. Matilde d'Anglaterra. Dir. Adrià Gual. Teatre Eldorado (Barcelona). Escola Catalana d'Art Dramàtic.

13 octubre 1949. L'Hostal de l'amor. Dir. Joan Serrat. Teatre Romea (Barcelona). Companyia Titular Catalana. 

25 febrer 1953. Albert i Francina. Dir. Josep Clapera. Teatre Romea (Barcelona). Companyia Titular Catalana.

6 desembre 1953. La font del miracle. Música de Francesc Civil. Dir: Ambrós Caralt. Abadia de Montserrat. Escolania de Montserrat. 

16 juny 1958. Joan I o l'amador de la gentilesa. Dir. Manuel Cubeles. Teatre Windsor. «L'Alegria que torna».

29 octubre 1963. Don Joan. Dir. Pau Garsaball. Teatre Romea. Companyia Catalana Pau Garsaball. 

4 setembre 1966. L'aprenent de suïcida. Dir. Julià Peiró. Saló-teatre del carrer Gallardo (Buenos Aires) Grup Joventut Catalana.

1923. Matilde d'Anglaterra. Barcelona: Escola Catalana d'Art Dramàtic.

1927. «Guifre. Tragèdia». La Revista, Any XIII, (gener-juny), p. 67-91. 

1927. Guifre. Barcelona: Imp. Altés. La Revista.

1949. Guifre. Barcelona: Aymà.

1951. L'hostal de l'amor. Barcelona: Aymà.

1956. Albert i Francina. Barcelona: Millà.

1960. Don Joan. Sabadell: Tallers Gràfics de Joan Sallent. 

1961. L'aprenent de suïcida. L'amador de la gentilesa. Palma de Mallorca: Moll. 

1994. La font del miracle. Barcelona: Millà. 

2014. Foguet i Boreu, Francesc; Pujol i Casademont, Enric (eds). «El milicià romàntic». Llengua & Literatura, núm. 24, p. 87-109.

Capmany, M. Aurèlia. «Don Joan a Catalunya». Serra d'Or, núm. 7 (juliol 1962), p. 42-43. 

Capmany, M. Aurèlia. «Interviu amb Ferran Soldevila». Serra d'Or, núm. 10 (octubre 1964), p. 40-41.

Carbonell, Jordi. «Notes sobre Ferran Soldevila, dramaturg». Serra d'Or, núm. 10 (octubre 1962), p. 45-46.

Duran, Eulàlia. «El Don Joan de Ferran Soldevila». Serra d'Or, núm. 425 (maig 1995), p. 53-54. 

Fontana, Josep; Duran, Lluís (ed.). Per conèixer Ferran Soldevila. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994.

Foguet, Francesc; Pujol, Enric. «El milicià romàntic (1938), de Ferran Soldevila. Presentació i edició». Llengua & Literatura, núm. 24 (2014), p. 87-95.

Guansé, Domènec. «L'obra literària de Ferran Soldevila». Serra d'Or, (gener 1996), p. 56-57.

Montoriol, Rosa. Ferran Soldevila 1894-1971. Una aproximació bio-bibliogràfica. Catarroja-Barcelona: Afers, 1994.

Pujol, Enric. Ferran Soldevila. Els fonaments de la historiografia contemporània. Catarroja-Barcelona: Afers, 1995, p. 74-76, 150-151 i 235-238.

Roda, Frederic. «Ferran Soldevila i el teatre». Serra d'Or, núm. 142 (juliol 1971), p. 26-27.

Santamaria, Núria. «L'obra teatral de Ferran Soldevila. Una primera aproximació». El Contemporani, núm. 2 (gener-abril 1994), p. 22-26.

Fotografies de representacions, cartells i de l'homenatge de 1995 del fons MAE.

Arxiu de l'IEC. Festa Anual de l'IEC (1948).

Pàgina sobre Ferran Soldevila a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Ferran Soldevila a la Viquipèdia. [Consulta 30 abril 2020]