Logo Institut del Teatre
Data de naixement: 6-9-1896
Lloc de naixement: Barcelona
Data de defunció: 18-1-1971
Lloc de defunció: Barcelona
Redactor/a: Núria Santamaria Roig
Identificacio/ns

Dramaturg


Biografia

Escriptor, traductor i funcionari. Va ser un diligent renovador de la vida cultural catalana durant el primer terç del segle XX i va intervenir en plataformes de caire institucional, periodístic o literari de signe ben divers. Va desplegar una notable activitat a la premsa com a director de la segona etapa de la revista L'Instant, i amb col·laboracions a Un Enemic del Poble, La Publicitat, La Veu de Catalunya, D'Ací i d'Allà, Esplai, Revista de Poesia, Mirador i La Revista, entre d'altres.

L'esperit divulgador d'una part dels seus articles es va complementar amb les tasques de conferenciant, traductor, i motor intel·lectual d'iniciatives, com ara la fundació del PEN Club català (1922) i les «Vetllades Selectes», que va idear amb Carles Soldevila per a les programacions del Teatre Català Romea (1922-1923 i 1923-1924). Va traduir novel·les de Georges Duhamel (1930), Henry Rider Haggard (1931) o Thomas Hardy (1936) i un bon nombre de peces dramàtiques d'autors tan diversos com Jerome K. Jerome (1922), Jacques Coupeau i Jean Croué (1923), Luigi Pirandello (1924), Eugene O'Neill (1924, public. 1929), Max Aub (1928), Simon Gatillon (1929), C. R. Sheriff (1930), Elmer Rice (1930) o Ferdinand Bruckner (1931).

La faceta creativa de Millàs-Raurell va ser igualment diversa, repartida entre la poesia (Primers poemes [1918], Trenta poemes [1919], Tercer llibre de poemes [1922]), la narració (La caravana [1927], guardonada amb el premi Concepció Rabell), la novel·la (Entre els isards i la boira [1929], Tela de somnis [1930]) i la literatura dramàtica. Els seus mèrits com a dramaturg van ser reconeguts amb el premi Ignasi Iglésias del 1934, concedit a la seva obra El món en què vivim.

Va ser funcionari de la Mancomunitat de Catalunya i, a partir del 1931, ocupà càrrecs de relleu en el cos administratiu de la Generalitat: va ser secretari particular de Francesc Macià i va formar part del Patronat del Teatre creat per la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. També va participar en la redacció de l'Estatut de Núria (1932). Es va exiliar el 1937, primer a Ginebra i després a París, fins al 1945. Retornat a Barcelona, es va dedicar als seus afers particulars, tot i que va publicar alguna traducció al castellà i va contribuir a la creació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-1963).


Significació

L'any 1935 Joan Alavedra afirmava que «no hi ha en la literatura catalana un cas de passió com el de Millàs. Ni d'ambició. Ni d'audàcia.» (La Humanitat, 17 març 1935). En l'àmbit teatral, la personalitat de l'escriptor es va fer distintiva pel deler de «normalitzar» els escenaris catalans, consigna que va utilitzar sovint i menut per referir-se a l'emulació qualitativa i organitzativa dels circuits teatrals del país amb els models europeus i nord-americans, que considerava més interessants, i per traduir al català autors forans que, com Eugene O'Neill o Simon Gantillon, podien reorientar les poètiques dramàtiques del moment o bé, com Jerome K. Jerome, podien oferir un entreteniment refinat.

Millàs-Raurell aspirava a una educació gradual del gust del públic, que només es podia portar a terme si es transformaven radicalment les professions integrants de l'espectacle: els decoradors, els empresaris i, sobretot, els actors. La clau per fornir els escenaris d'intèrprets cultes i disciplinats era consolidar un programa de formació consistent. Tal vegada és per això que els seus inicis es vincularen amb l'Escola Catalana d'Art Dramàtic: Les flames (1919) va rebre una menció honorífica en el concurs convocat per l'Escola i la seva traducció de l'adaptació escènica que Jacques Coupeau havia fet d'Els germans Karamàzov es va publicar en la col·lecció de l'Escola el 1923. Més endavant, en plena República, va entreveure la possibilitat d'aplicar les seves idees pedagògiques quan el van comissionar per redactar el projecte de reorganització de l'activitat docent del que era llavors la Institució del Teatre i quan el 1934 en va assumir molt breument la codirecció amb Lluís Masriera.

Tot amb tot eren els dramaturgs els qui, en opinió de Millàs-Raurell, havien d'empènyer i dirigir els canvis escrivint peces, innovadores tècnicament, que reflectissin la vida contemporània. La seva producció original va seguir, a grans trets, aquesta orientació i n'és un indici prou significatiu que alguna vegada parlés del seu propòsit de compilar-ne algunes en un volum que s'havia de titular Històries del nostre temps. Val a dir que els esforços de Millàs-Raurell per atraure un públic majoritari reeixiren discretament. Tret de La llotja, una peça d'inspiració pirandel·liana, basada en la màxima austeritat d'elements i recursos, que trencava el que ell anomenava «el quart mur» i que aconseguí un gran ressò i diverses represes, la resta de les seves provatures tingueren una recepció molt desigual, tant per part de la crítica com del públic.

El designi d'explorar modalitats, tons i temes molt diferents, defugint d'acomodar-se en una fórmula concreta, i la seva àcida visió de les relacions humanes potser tampoc no van facilitar-li l'èxit popular: Els fills és el drama d'una pare que ha d'entomar l'abandonament de tots els seus fills després de la mort de la seva muller; a La sorpresa d'Eva la protagonista pren consciència traumàticament de la mena d'home que és el seu marit i la tèrbola índole dels negocis que maneja; els tocs pirandel·lians reapareixen en La mare de Hamlet per dibuixar l'encegada inconsciència d'una dona aferrada a la fràgil il·lusió de la joventut i la passió; la mare de Xandí, «tragèdia gitana en un acte», en canvi, està disposada a recórrer a l'espiritisme i la màgia per recuperar el fill que dona per mort.

L'acostament a l'alta comèdia es va materialitzar amb Apta per a senyores, i també va temptejar la sàtira política amb El món en què vivim. Amb aquesta peça, inspirada en l'afer Syveton a França, el dramaturg va guanyar el premi Ignasi Iglésias de 1934; la seva estrena estava compromesa per inaugurar la temporada al teatre Poliorama amb la companyia Nicolau-Martori, però les diferències amb Mercè Nicolau desembocaren en la retirada de l'obra per part de l'autor.

L'escenificació frustrada s'afegia així al conflicte que s'havia produït uns mesos abans amb Fruita Verda al Poliorama. Les representacions del drama, centrat en una jove que queda embarassada del seu cunyat i acaba suïcidant-se, van haver de suspendre's aleshores a instàncies de l'Acadèmia de Ciències i Arts, propietària del local. A desgrat dels conflictes, Millàs-Raurell va mantenir l'esma per continuar escrivint i traduint per al teatre fins que va esclatar la Guerra Civil. Quan va tornar de l'exili es va mantenir en un pla molt discret de l'activitat teatral i cultural catalanes fins a la seva mort el 1971.


Estrenes

(Selecció)

16 juny 1921. La vida se'n va. Teatre Català Romea (Barcelona).

1923. La fidelitat d'Elena. Orfeó Gracienc (Barcelona).

17 febrer 1928 La llotja. Teatre Novetats (Barcelona). Companyia del Teatre Novetats.

6 octubre 1928. Els fills. Teatre Català Romea (Barcelona). Companyia Vila - Daví.

3 gener 1929. El drama de todos. Teatre Barcelona (Barcelona). Compañía Argentina Rivero de Rosas.

8 gener 1930. La sorpresa d'Eva. Pius Daví. Teatre Català Romea (Barcelona). Companyia Vila - Daví.

7 octubre 1930. Xandí. Teatre Català Romea (Barcelona). Companyia Vila - Daví.

20 febrer 1931 La mare de Hamlet. Teatre Català Romea (Barcelona). Companyia Vila - Daví.

4 novembre 1932 Apta per a senyores. Pius Daví. Teatre Català Romea (Barcelona). Companyia Vila-Daví.

12 març 1935 Fruita verda. Teatre Poliorama. Josep Pous i Pagès.


Publicacions

La llotja. Obra en tres actes. Barcelona: Publicacions de «La Revista», 1927.

Els fills. Sabadell: La Mirada, 1928.

«La sorpresa d'Eva». La Escena Catalana (Barcelona), núm. 307 (1 febrer 1930).

«La mare de Hamlet». La Escena Catalana (Barcelona), núm. 336 (4 abril 1931).

Xandí. Barcelona: Publicacions de «La Revista», 1931.

«Apta per a senyores». La Escena Catalana (Barcelona), núm. 368 (19 novembre 1932).

«Fruita Verda». El Nostre Teatre (Barcelona), any II, núm. 26 (15 març 1935).


Bibliografia

Curet, Francesc. «Josep Mª Millàs-Raurell». Història del Teatre Català. Barcelona: Aedos, 1967, p. 581-582.

Fàbregas, Xavier. Història del Teatre Català. Barcelona: Millà, 1978, p. 258-260.

Gallén, Enric. «Millàs-Raurell». A: Riquer, Martí de; Comas, Antoni; Molas, Joaquim (dirs.). Història de la Literatura Catalana. Vol. 9. Barcelona: Ariel, 1987, p. 450-454.

Iribarren i Donadeu, Teresa. «Josep Millàs-Raurell, pioner en la recepció creativa de Joyce». El Contemporani, núm. 30 (juliol-desembre 2004), p. 48-52.

Rosselló, Ramon X. «A l'entorn de la ironia de situació i la comèdia burgesa: el cas de La llotja, de Josep M. Millàs-Raurell». Caplletra, núm. 60 (primavera 2016), p. 183-203.

Santamaria, Núria. «Josep . Millàs-Raurell, home de teatre: les insurreccions frustrades». Catalan Review, vol. XXIII (2009), p. 159-170.


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x