Emili Vilanova March

Dramaturg

Nasqué al barri de Santa Maria de Barcelona, on visqué en un ambient familiar petitburgès. El seu pare compaginà la fabricació d'aranyes de vidre amb les tasques de decorador per a actes solemnes públics i privats, un negoci al qual Emili Vilanova es dedicà al llarg de la seva trajectòria professional.

El fet que la seva formació acadèmica es limités a la instrucció primària no impedí que entrés en contacte amb l'art, la literatura i, en un sentit més ampli, amb la cultura tradicional. Participà en diverses penyes i tertúlies d'orientació catalanista i republicana, d'entre les quals passà a formar part de les que es reunien a la llibreria de l'editor Antoni López i al Cafè Nou, ambdues ubicades a la Rambla de Barcelona.

Esperonat pel seus amics escriptors, ben aviat col·laborà en publicacions com La Barretina, La Pubilla, Lo Mestre Tites i Lo Sometent amb articles costumistes que denotaven una visió bonhomiosa de la gent i de la ciutat, presentats amb humor.

Després d'un silenci productiu, que esdevingué en els anys posteriors a la Revolució de Setembre, a partir del 1875 escriví amb una certa regularitat quadres de costums per tal d'anar-los publicant en les revistes La Renaixença i La Il·lustració Catalana. Recollia també les seves creacions en forma de llibres, a través dels quals es guanyà l'interès d'un públic lector eminentment burgès. Hom pot referir-se a la seva producció com al resultat de la plenitud del gènere costumista.

Com a sainetista traslladà a escena l'esperit de la seva obra en prosa, sovint adaptant directament quadres de costums escrits amb anterioritat, amb els quals es guanyà el favor del públic i de la crítica.

A partir de la seva mort, La Il·lustració Catalana inicià la publicació de les seves obres completes en dotze volums, dos dels quals els dedicà al teatre.

L'entrada d'Emili Vilanova en el món del teatre es produí a partir del punt d'inflexió que suposà en la seva trajectòria literària l'escenificació que Josep Pin i Soler va dur a terme del conte «Les bodes d'en Ciril·lo» (1892), que formava part del seu llibre Gent de casa (1889). L'èxit de l'estrena d'aquell muntage fou el motor de tota la seva producció posterior sainetística, que aconseguí tan bona recepció.

El pas dels articles i dels quadres de costums al sainet en el cas de Vilanova s'explica per les condicions teatrals de què ja gaudia la seva prosa. Els elements que hi trobem —el tractament d'uns espais descrits amb concisió, la construcció d'escenes, els monòlegs i els diàlegs dels personatges— en facilitaren la reelaboració teatral i, en definitiva, la posada en escena.

Amb l'estrena de Qui... compra maduixes? (1893), Vilanova obtingué un èxit rotund que estimulà l'autor al lliurament de textos per a l'escena. A partir del 1896, però, en la trajectòria literària de Vilanova es produí un nou silenci productiu, malgrat escadusseres publicacions posteriors (Últims quadros, 1904). Aquesta interrupció en la tasca productiva cal atribuir-la a la consciència per part de Vilanova de treballar a partir d'uns cànons anacrònics en el panorama teatral del moment.
En tota la seva obra destaca l'actitud d'observador d'un autor que tematitza el que en la literatura realista és mera circumstància. La realitat sovint es presenta amb humor però també amb to elegíac, a causa, en gran part, a la consciència per part de l'autor d'una realitat social que va desapereixent com a conseqüència de les accelerades transformacions que s'estaven operant en la Barcelona del moment. Lluís Via afirmà de Vilanova en aquest sentit que «lo que él pintó y cantó, como sus callejas antiguas, va perdiéndose aprisa, y ya hoy mismo, sobre alguno de los temas de sus libros parece que han pasado mucho más de los cincuenta o sesenta años en que ocurrieron».

La presència de la realitat social que domina tota la seva obra es justifica per l'afany retratista de l'autor. Els seus personatges s'expressen amb un registre col·loquial vivaç en situacions sovint presentades amb ironia. Vilanova, però, depassa una funció merament testimonial. Tracta els seus personatges amb una actitud de simpatia moral que supera el to melangiós que caracteritza l'obra d'altres autors costumistes. Poetitza la realitat menestral que trobem a escena. Així, el crític Josep Yxart, tot referint-se al món de la literatura dramàtica de Vilanova, destacà que aquest «conoce y ama ese mundo». Aquest fet, juntament amb els aspectes que el noucentisme destacà de l'art compositiu de l'autor, s'afegeixen a altres elements que explicarien que l'obra teatral de Vilanova hagi gaudit d'una presència habitual en la programació dels teatres de Catalunya.

Les bodes d'en Ciril·lo. Barcelona: Antoni López, editor, 1893.

Qui…compra maduixes? Barcelona: Antoni López, editor, 1893.

L'ase de l'hortolà. Barcelona: Antoni López, editor, 1893.

El pati d'en Llimona. Barcelona: Barcelona: Antoni López, editor, 1893.

A casa de l'alcalde. Barcelona: Antoni López, editor, 1894.

La viuda. Barcelona: Antoni López, editor,1894

Els moros contrapuntats. Barcelona: Antoni López, editor, 1894.

Colometa la gitana o el regrés dels confinats. Barcelona: Antoni López, editor, 1896.

Cassany, Enric. «La plenitud del gènere: Emili Vilanova». A: Molas, Joaquim (dir.). El quadre de costums. Història de la literatura catalana. Vol. 7. Barcelona: Editorial Ariel, 1986, p. 392-404.

Cassany, Enric. «Presentació». A: Panorama crític de la literatura catalana. Segle XIX. Vol. IV. Barcelona: Vicens Vives, 2009.

Gallén, Enric. «De la introducció del realisme al costumisme d’Emili Vilanova». A: Els orígens del teatre català modern. Apèndix a «El romanticisme». A: Pandolfi, Vito. Història del teatre. Vol. 2. Barcelona: Institut del Teatre, 1990, p. 245-247.

Morell, Carme. «El teatre». Panorama crític de la literatura catalana. Segle XIX. Vol. IV. Barcelona: Vicens Vives, 2009.

Retrat d'Emili Vilanova, per Ramon Casas, al MNAC

Emili Vilanova a la Viquipèdia

Emili Vilanova al portal de l'AELC

Emili Vilanova a enciclopèdia.cat