Carme Montoriol

Dramaturg

Filla de figuerencs, emparentada per part de pare amb l'enginyer i intel·lectual Narcís Monturiol i neboda, per part de mare, de l'escriptor i polític Josep Puig i Pujades, es considerava empordanesa, malgrat que havia nascut i s'havia educat a Barcelona, en un entorn culte i burgès.

Des de la infantesa mostrà passió per la lectura, el teatre i la música. Va oferir recitals de piano com a solista al Palau de la Música Catalana i formà part del trio musical Montoriol-Cassadó, de piano, violí i violoncel, amb la seva germana Lina i Montserrat Cassadó.

Les seves primeres incursions en el camp de la literatura daten del 1920, quan va donar a conèixer els primers poemes, que no va aplegar mai, però, en cap recull. Fou reconeguda com a escriptora a partir del 1928, quan publicà la traducció completa d'Els sonets de Shakespeare, encoratjada pel seu mestre Pompeu Fabra, a qui dedicà el llibre. Poc després s'immergia professionalment en el gènere teatral amb l'estrena de L'abisme (1930), a la qual seguiren tres obres més. El 1932 va publicar la novel·la Teresa o la vida amorosa d'una dona i, el 1936, un recull de narracions titulat Diumenge de juliol.

Sensibilitzada per la situació social de les dones, el 1932 va ser presidenta del Lyceum Club, on, juntament amb Aurora Bertrana i altres companyes feministes, organitzava representacions de teatre contemporani intel·ligent, amateur però de qualitat (Foguet: 1998), entre altres iniciatives d'acció cultural, amb l'objectiu que les dones tinguessin l'oportunitat de formar-se culturalment.

Els anys de la Guerra Civil va treballar com a secretària de Josep Pous i Pagès, aleshores president de la Institució de les Lletres Catalanes, i es va implicar en la causa republicana. D'aquells anys destaca la seva traducció de l'obra No passaran! (Una història del setge de Madrid), d'Upton Sinclaire, editada pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat el 1937. Quan entraren les tropes franquistes a Barcelona es va exiliar a Lió (França) amb la seva mare, però va tornar al cap d'un any, el 1940.

Després de la guerra va emmudir com a escriptora i com a concertista. Va morir a Barcelona el juliol de 1966, quan estava treballant en la traducció del Rei Lear i havia enllestit un recull de contes d'autors anglosaxons.

Carme Montoriol és una de les poques escriptores en la història de la literatura catalana que ha escrit obres de teatre i que les ha vist representades (Anglada: 1988). Abans d'ella, havien destacat en el gènere Carme Karr (1865-1943), autora d'Els ídols (1911); Lola Anglada (1892-1984), que s'adreçava a un públic infantil i juvenil, i Palmira Ventós (1862-1917), que publicà tres obres de teatre. Precisament Carme Karr felicità Montoriol quan estrenà la primera obra, L'abisme (1930), per la seva gosadia. El fet que sorgís d'una ploma femenina havia generat, entre la burgesia barcelonina dels anys trenta, expectatives tenyides de prejudicis. Per contra, el públic es trobà amb un drama vigorós que s'atrevia a tractar l'enfrontament entre una mare i una filla per gelosia, amb l'erotisme com a element vertebrador, lluny de l'amanerament i l'edulcuració que s'atribuïen a la literatura de dones. Bona part del públic i dels crítics, entre els quals destaquen Prudenci Bertrana i Domènec Guansé, elogiaren la franquesa de l'obra i reconegueren l'aportació moderna de Montoriol al teatre català. En un sentit oposat, les veus d'El Correo Catalán i El matí, partidàries de la idealització de la realitat en art, en reprovaren la immoralitat. També va provocar reaccions contraposades L'huracà (1935), que aborda el tema del complex d'Edip amb la insinuació d'un incest mental. Les declaracions de l'autora sobre la seva intenció d'«estudiar un cas de desviació dels sentiments naturals» en persones «normals» no evitaren l'escàndol entre els qui qualificaren de monstruós l'argument de l'obra. D'altra banda, Guansé i Joan Cortès la consideraren la millor peça de la temporada estrenada al Teatre Català. A diferència de la polèmica que havien despertat les dues primeres obres, Avarícia (1936), menys ambiciosa, va generar consens entre els crítics, que lamentaren la monotonia dels monòlegs introspectius i la lentitud de la trama, mancada d'emoció. La comèdia musical Tempesta esvaïda (1936), amb la col·laboració de Joaquim Serra, va ser rebuda amb entusiasme en un context de convulsió.

A més del tractament modern, les seves peces destaquen per la mateixa voluntat «furgadora d'ànimes» d'Ibsen, utilitzant un terme de l'autora, i, tot i que Montoriol se centra més en l'anàlisi psicològica de les relacions entre pares i fills, també planteja qüestions crítiques respecte de la classe burgesa, amb la qual cosa la seva obra esdevé testimoni de la crisi social del moment (Real: 2006).

Montoriol es qüestionà el paper de l'escriptor en temps revolucionaris i va prioritzar la tasca propagandística en la literatura de ficció fins al 1939. Si les conseqüències de la guerra i la dictadura no li haguessin estroncat la carrera literària, hauria tingut l'oportunitat d'ampliar i millorar la seva producció dramàtica (Fransitorra: 1984). La veu emmudida de Montoriol significa el silenci imposat per la dictadura.

20 gener 1930. L'abisme. Comèdia dramàtica en tres actes. Teatre Novetats.

25 gener 1934. L'huracà. Drama en tres actes. Dir. Josep Pous i Pagès. Teatre Poliorama. Companyia del Teatre Català.

26 febrer 1936. Avarícia. Comèdia dramàtica en tres actes, quatre quadres i un epíleg. Teatre Novetats. Companyia Nicolau-Martori.

7 novembre 1936. Tempesta esvaïda. Comèdia lírica en tres actes. Teatre Nou de Barcelona.

L'abisme. Barcelona: Llibreria Millà, 1933.

L'huracà. Barcelona: Llibreria Millà, 1935. / Ràdio: Ràdio Barcelona, 1975. (Enregistrament sonor. Dir. Armando Blanch).

Avarícia. Barcelona: Llibreria Millà, 1936. / Ràdio: Ràdio Barcelona, 1969. (Enregistrament sonor. Dir. Pau Vila, amb Aurora Bertrana)

L'abisme. L'huracà. Barcelona: La Sal, 1983.

Teatre. Barcelona: Orbis-Edicions 62, 1985. (Conté Avarícia, de C. Montoriol, i obres de C. Soldevila i J. Millàs-Raurell).

Anglada, Maria Àngels. «Carme Montoriol». A: Literatura de dones: una visió del món. Barcelona: La Sal, 1988.

Bertrana, Aurora. «Carme Monturiol i Puig: una mujer extraordinaria» [Documents sobre Carme Montoriol i Puig]. Manuscrits d'Aurora Bertrana. Girona: Universitat de Girona: Fons Aurora Bertrana, 196?.

Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona: Milà, 1978.

Fransitorra, Albina. «El teatre de Carme Montoriol i Puig». Estudis Escènics (Barcelona), núm. 25 (juny 1984), p. 95-123.

Fransitorra, Albina: «Introducció» a L'abisme, L'huracà. Barcelona: La Sal, 1983.

Foguet, Francesc. «Lyceum Club de Barcelona, una aposta per a un teatre intel·ligent (1934-1937)». Serra d'Or (Barcelona), núm. 465 (setembre 1998), p.62-65.

Real, Neus. «El cas singular de Carme Montoriol en la limitada escena femenina». A: Real, Neus. Dona i literatura a la Catalunya de preguerra. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006.

Velaz, Anna M. «Aurora Bertrana i Carme Montoriol: dues escriptores, dos feminismes?». Revista de Girona, núm. 193 (març-abril 1999), p. 74-77.

Velaz, Anna M. «Aproximació biobibliogràfica i aspectes de la narrativa de Carme Montoriol: dos contes inèdits». Literatura, AIEE (Figueres), núm. 33 (2000), p. 251-271.

Velaz, Anna M. «Carme Montoriol: música i poesia». Revista de Girona, núm. 223 (març-abril 2004), p. 54-59.

Carme Montoriol al portal de l'AELC

Carme Montoriol a la Viquipèdia

Carme Montoriol a enciclopèdia.cat

Carme Montoriol a la revista CIVTAT. Ideari d'art i cultura