Carles Maicas

Director, emprenedor

Actor, director i pedagog que ha centrat una gran part de l'activitat artística a Mataró al capdavant de l'Aula de Teatre de l'ajuntament de la ciutat. La seva primera afició fou el cinema, però com que no va poder estudiar-ne per manca d'escoles especialitzades, es va atansar al món del teatre amateur.

La primera vinculació amb el teatre li va arribar d'Esteve Albert, la família del qual coneixia i que l'introduí en la literatura i l'afició vers el teatre. La primera representació de Maicas fou el 1952, i ha estat des del 1957 estretament vinculat als grups de teatre amateur de la ciutat i a la Sala Cabanyes, del Cercle Catòlic de la capital del Maresme. Va fer representacions d'obres de Sagarra com L'hereu i la forastera, entre d'altres.

Va estudiar teatre als anys seixanta a l'Escola d'Estudis Nous de Barcelona, fundada per Maria Aurèlia Capmany, on va conèixer directors com Josep Montanyès, Lluís Pasqual, Joan Font i Albert Boadella. Influït per les teories brechtianes, va muntar en diverses ocasions obres del dramaturg alemany amb repartiments d'actors aficionats. Va gaudir del mestratge de Ricard Salvat, que el va introduir en el teatre èpic, i va muntar un programa doble format per La cantant calba, de Ionesco, i L'ós, de Txèkhov. Després va muntar una part de la Ronda de mort a Sinera, i més endavant Vent de garbí i una mica de por, de Maria Aurèlia Capmany, totes dues a la Sala Cabanyes.

El 1968 va fundar el Grup de Teatre del Casal, conegut amb el nom de Xaloc, que contribuí de manera determinant a modernitzar l'escena mataronina. D'allí van sorgir actors com Jordi Bosch i Boris Ruiz, entre altres. Maicas va dinamitzar l'escena mataronina portant-hi companyies estatals i estrangeres, i va muntar per primera vegada Brecht, amb Lux and Tenebris i L'excepció i la regla. Entre els molts espectacles cal destacar que el 1971 dirigí l'espectacle Cues, ales i banyes, basat en textos de Brossa, Villalonga, Martí i Pol, Vallverdú i de caràcter popular. El mateix any, també amb Xaloc, també va dirigir Balades del clam i la fam, de Xavier Fàbregas. El 1973 el grup participà en el Cicle de Teatre Independent Centenari Adrià Gual amb l'espectacle Massa temps sense piano, d'Alexandre Ballester, espectacle també dirigit per Maicas.

Va assolir més repercussió amb la direcció de La Pau (Retorna a Atenes), de Rodolf Sirera, a partir de la comèdia d'Aristòfanes, que després d'estrenar-se el 1976 a la capital del Maresme es pogué veure al Teatre Grec de Montjuïc. L'any següent dirigí El Duc Meu. Meu, de Xesc Barceló, obra premiada i alhora censurada, que els suposà el reconeixement de la crítica. I encara més, quan muntà el 1980 L'excepció i la regla, de Bertolt Brecht, representada en el Festival Grec. Maicas dirigí l'espectacle en col·laboració amb Feliu Plasència, que n'esdevingué un estret col·laborador.

Amb Feliu Plasència va muntar a l'Aliança de Mataró el grup Colax (invers a l'històric Xaloc). Impulsà un projecte integrador amb els treballadors negres dels vivers de flors, maduixes i altres productes agrupats en l'associació Jama-Kafo, amb el quals adaptà Els negres, de Jean Genet, que estrenaren el 1985 en el Festival de Teatre de Sitges, i amb qui la Companyia de Teatre del Maresme, va obtenir repercussió dels mitjans de comunicació escrits i audiovisuals. Resultat d'aquest espectacle muntà Uns contes africans, amb la mateixa companyia, que va fer temporada al Teatre Condal.

El 1987 va fundar l'Aula de Teatre de Mataró i va escriure, dos anys més tard, l'obra dramàtica Crònica d'una ciutat (1989), juntament amb Plasència.

El 2002 muntà a la Sala Cabanyes amb un grup de teatre amateur El cant de la balena abandonada, d'Yves Lebeau, muntatge que feia el número vuitanta de la seva trajectòria.

El 2005 dirigí Els Pastorets, que per Nadal es representen a la Sala Cabanyes de Mataró des del 1916 i que són l'element més característic i tradicional de l'escena mataronina.

El 2013 muntà Auca tràgica i mort del Plem, improvisació per a titelles de Salvador Espriu, pels carrers de Mataró amb motiu de la Trobada de Grups de Teatre Amateur. Aquell mateix any publicà el llibre de memòries El teatre, tota una vida. En els darrers anys ha muntat el Grup de Teatre Independent, amb què ha muntat peces de Rusiñol i altres autors, portant l'espectacle per les barriades de viles catalanes.

Carles Maicas és un dels directors de l'anomenat teatre independent que des de la seva ciutat, Mataró, va lluitar per conquerir espais de llibertat mitjançant la representació d'obres teatrals compromeses amb la lluita per les llibertats. La seva trajectòria està lligada de manera indissoluble amb Mataró a través de la Sala Cabanyes, el Grup de Teatre del Casal de Mataró i Xaloc, i més endavant amb Colax i, amb l'Ajuntament de Mataró, amb la fundació de l'Aula de Teatre de Mataró. Ha muntat i dirigit a Mataró i representat arreu de Catalunya. El seu fill, Carles Maicas, és també un director teatral amb una sòlida trajectòria que es remunta a finals dels anys vuitanta.

(Selecció)

1971. Balades del clam i la fam, de Xavier Fàbregas. Xaloc. Direcció: Carles Maicas.

1 juliol 1977. El Duc Meu. Meu, de Xesc Barceló. Grup de Teatre del Casal de Mataró. Direcció: Carles Maicas. Teatre Grec de Montjuïc (Grec 77).

1985. Els negres, de Jean Genet. Direcció: Carles Maicas i Feliu Plasència. Aula de Teatre de Mataró. Festival Internacional de Teatre Sitges.

2002. El cant de la balena abandonada, d'Yves Lebeau. Aula de Teatre de Mataró. Direcció: Carles Maicas. Sala Cabanyes.

2005. Els pastorets, de Folch i Torres. Direcció: Carles Maicas. Sala Cabanyes.

2013. Auca tràgica i mort del Plem, improvisació per a titelles de Salvador Espriu. Carrers de Mataró (Trobada de Grups de Teatre Amateur de Catalunya).

Maicas, Carles. El teatre, tota una vida. Madrid: Fundación AISGE, 2013.