Logo Institut del Teatre
Data de naixement: 25-2-1861
Lloc de naixement: Barcelona
Data de defunció: 13-7-1931
Lloc de defunció: Aranjuez
Redactor/a: Irene Tarrés
Identificacio/ns

Dramaturg


Biografia

Fill primogènit d'Amàlia Prats i Carabent i de Joan Rusiñol i Andreu, originari de Manlleu, on la família tenia una fàbrica de filats, semblava destinat a continuar els negocis familiars. Ben aviat, però, manifestà la seva vocació artística i el 1878 es matriculà al taller del pintor Tomàs Moragas. Aquell mateix any mostrà els seus primers treballs a l'Exposició Artística de Girona i, l'any següent, presentava Interior de taller a la Sala Parés, de Barcelona. Amb la mort prematura de la seva mare, el 1881, i del seu pare, el 1883, Santiago Rusiñol i els seus dos germans van passar sota la tutela de l'avi patern i, a l'edat de vint-i-un anys, el jove artista hagué de combinar la seva vocació amb l'administració del negoci de cotó, herència del pare, i el negoci paral·lel de préstec de l'avi. Durant aquests anys d'aprenentatge, a més d'assistir a les classes de dibuix i pintura a l'Acadèmia de Moragas i al Centre d'Aquarel·listes, feia excursions, que li permeteren la pràctica del dibuix, i les primeres incursions en la literatura; a més, col·leccionava antiguitats i mantenia una intensa activitat en el món de les tertúlies. D'aquí va néixer la iniciativa d'Els Quatre Gats, un punt de trobada dels artistes de l'època que esdevindria emblemàtic.

 

L'estiu del 1884 va conèixer Lluïsa Denís al balneari de Sant Hilari Sacalm, durant els assajos de l'obra teatral Cinc minuts fora del món, i es van casar al cap de dos anys a Barcelona. Del matrimoni en nasqué una filla, Maria, el 1887. Aquell mateix any morí l'avi Rusiñol, i Santiago i el seu germà Albert n'heretaren el negoci familiar. Paral·lelament, Rusiñol s'allunyà de l'ambient familiar amb anades i vingudes entre Barcelona i altres indrets d'arreu de Catalunya, Andalusia, França, Itàlia i Mallorca, viatges que plasmaria en la seva obra pictòrica i literària, de base autobiogràfica. N'és una mostra el recull d'articles i narracions Anant pel món (1896).

 

Va compartir taller amb Enric Clarasó en uns baixos del carrer de Muntaner, on instal·là també el primer Cau Ferrat, la col·lecció de ferros vells que més tard traslladaria a Sitges. Les exposicions que va inaugurar a partir del 1888 a la Sala Parés, juntament amb Casas i Clarasó, i més endavant a la capital francesa, el situaren al capdavant del paisatgisme modern. La imatge que començava a forjar-se d'artista errant culminà a París. S'hi instal·là per primera vegada la tardor del 1889 i hi passà llargues temporades durant més de deu anys, retratant, amb el pinzell i la ploma, la vida bohèmia a Montmartre i al Moulin de la Galette. Des de la ciutat de les llums enviava a La Vanguardia una sèrie de cròniques: Desde el Molino, que el diari publicà en forma de llibre el 1894, en les quals continuava reivindicant la professionalització de l'artista i alhora difonia les idees innovadores que l'anaven situant al capdavant del moviment modernista a Catalunya, amb el suport del teòric Raimon Casellas i el grup de L'Avenç.

 

Les festes modernistes celebrades a Sitges entre el 1892 i el 1899 atorgaren solidesa a un projecte de renovació estètica que tenia la mirada posada a Europa i alhora bevia de l'art «primitiu». Maragall afirmà que el grup modernista de Barcelona es va presentar «a la vida pública» amb la representació de La intrusa, de Maeterlinck, durant la segona festa a Sitges. La figura de Santiago Rusiñol va esdevenir-ne el símbol més àlgid el 1894 durant la tercera festa modernista, quan incorporà al seu taller-museu les pintures del Greco Sant Pere i Santa Magdalena, adquirides a París, i organitzà la celebració d'uns Jocs Florals Modernistes alternatius. També amb una voluntat programàtica, el 1897 va publicar Oracions, un recull de poemes en prosa que s'acompanyaven de fragments musicals d'Enric Morera i d'il·lustracions de Miquel Utrillo.

 

Durant els darrers deu anys del segle XIX va participar activament en la renovació de l'escena catalana, però a partir del tombant de segle es va decantar per un teatre més comercial. Algunes de les seves obres van provocar fortes polèmiques per raons estètiques però també pel contingut ideològic, tant a Barcelona —El Jocs Florals de Canprosa (1902), una paròdia de la institució renaixentista; L'hèroe (1903), una sàtira de la guerra colonial, i El místic (1904), inspirada en el «cas» Verdaguer, entre altres— com a Madrid —on La mare (1907) fou castigada per la vinculació de l'autor amb Solidaritat Catalana. El 1917 portà als escenaris l'adaptació de la novel·la L'auca del senyor Esteve (1907), la seva obra literària més representativa.

 

Va cloure l'etapa modernista amb la publicació dels Jardins d'Espanya (1903), un llibre que reprodueix pintures i escrits dels viatges iniciàtics i els anys de bohèmia parisenca. El canvi de segle havia marcat un abans i un després en la vida i l'obra de l'artista, tant per la situació política i cultural del país com també per motius personals i de salut. El 1899 havia ingressat a la clínica del doctor Sollier, a París, per una cura de desmorfinització, i des de llavors fins a la seva mort, que tingué lloc el 16 de juny de 1931 a Aranjuez, on havia anat a pintar jardins, visqué novament al costat de la seva dona.

 

Després del cop d'estat de Primo de Rivera i de l'esfondrament dels ideals noucentistes, tornà a convertir-se en un referent per a les noves generacions d'intel·lectuals, que el coronaren amb llorer durant un homenatge que li van retre a Sitges, el gener del 1925, impulsat per Josep M. de Sagarra.


Significació

Rusiñol és la figura més representativa de l'explosió de l'art modern a Catalunya, a final del segle XIX (Molas: 2007). Va definir i defensar un art total, entès com una religió el sacerdot de la qual era l'artista. El concepte de «l'art per l'art», que començà a difondre des de París, entroncava amb la lluita contra el mensypreu de la burgesia vers l'art sincer i els artistes bohemis, que ja havia encetat a Barcelona amb les primeres col·laboracions a La Vanguardia, L'Esquella de la Torratxa i La Publicidad i mitjançant alguns actes agitadors, com ara l'intent d'apropar els artistes i els burgesos barcelonins, durant el carnestoltes del 1889.

 

De la ciutat de les llums, en recollí la nova sensibilitat simbolista i decadentista, tant pel que fa a la pintura com a la literatura, i es proposà de fer-la créixer a Catalunya, on encara imperaven el realisme i el naturalisme d'arrel més costumista. Amb la representació de La intrusa, de Maetrlinck, a Sitges el 1893, no només naixia a Catalunya el moviment modernista sinó també una nova estètica, que eliminava l'argument realista per suggerir la bellesa i el misteri d'allò ocult. Rusiñol, que interpretà amb èxit el paper de l'artista, va adoptar, alhora, la figura que havia representat, la d'un visionari de l'art situat per damunt de la resta dels mortals.

 

Les seves primeres provatures en el gènere dramàtic, L'home de l'orgue i altres monòlegs més vinculats a la tradició humorística, mostraven la cara grisa i feble de l'home burgès i anticipaven, en certa manera, els motius de l'obra russinyoliana posterior (Casacuberta: 1999). La situació i el sentit de l'artista dins la moderna societat burgesa és el tema recurrent dels textos que Rusiñol va escriure entre el 1893 i el 1898 i que va aplegar en els reculls Anant pel món (1896) i Fulls de vida (1898). Es tracta d'escrits que esborren les fronteres entre gèneres, a mig camí entre el conte, la crònica periodística, la prosa poètica i el monòleg teatral, en la línia de les noves propostes de la literatura francesa de fi de segle. I també és el moll de l'os, aquesta qüestió de l'artista enfront de la societat, de la proposta modernista que Rusiñol encapçalava. El discurs que pronuncià a Sitges el 1894 explicitava la lluita entre la "Religió de l'Art", o "Santa Poesia", i la prosa de la vida, o burgesia menestral, que després impregnaria bona part de la seva obra dramàtica. De fet, va ser amb l'estrena de L'alegria que passa (1899) que va portar a les taules per primera vegada la tesi de la ruptura entre l'artista i la societat, la poesia i la prosa, i l'obra es va convertir en un model per a la regeneració de l'escena catalana, no tant per la idea de rerefons sinó sobretot per l'ambivalència estètica amb què la presentava, una simbiosi entre la modernitat i la tradició, menys radical que les propostes de Gual, per exemple. D'altra banda, El jardí abandonat (1899), imbuïda d'un simbolisme nu, va marcar un gir important pel que fa a les relacions entre artista i societat, que en aquesta obra troben ponts de diàleg.

 

Amb el tombant de segle, però, Rusiñol va renunciar al llenguatge simbolista per adoptar un discurs humorístic, costumista i amb efectismes sentimentalistes. En són mostres els quadres lírics El pati blau (1903) i La nit de l'amor (1905) i paròdies com ara El malalt crònic (1902), La lletja (1905) i El bon policia (1905), que la crítica considerà menors i que bona part del públic tampoc no rebé amb entusiasme, malgrat les concessions melodramàtiques. De «modernista» va passar a ser, doncs, «l'autor de moda». No obstant això, davant les crítiques que l'acusaven d'amanerament, Rusiñol mantingué el seu canvi de perspectiva defensant l'espontaneïtat artística i els «cordills de simpatia» que l'unien amb el públic com els únics elements importants de la comunicació estètica.

 

A partir del 1908 va combatre la imatge del Rusiñol «plaga» amb què l'havien etiquetat Eugeni d'Ors i els intel·lectuals noucentistes amb la imatge Xarau, pseudònim amb què va signar, durant vint anys, un «Glosari» a L'Esquella de la Torratxa. En un context de crisi de l'escena catalana, reivindicava el paper regenerador i educatiu del teatre, que només veia possible en l'àmbit comercial, i en aquest sentit considerava inviable la proposta elitista dels noucentistes de produir obres dramàtiques exclusivament en vers.

 

L'èxit de l'estrena de L'auca del senyor Esteve, el 1917, li permeté recuperar el prestigi que havia perdut en determinats sectors. L'ambigüitat d'un senyor Esteve caricaturesc, que tothom podia identificar amb la burgesia catalana, va fer possible que el personatge adquirís la categoria de mite. De retruc, l'escriptor-artista va culminar la construcció, també mítica, del personatge Santiago Rusiñol.


Estrenes

28 novembre 1890. L'home de l'orgue. Monòleg. Dir. per Josep Yxart. Teatre Novetats.

3 març 1891. El sarau de Llotja. Monòleg. Dir. per Hermenegild Goula. Teatre Novetats.

1891. El bon caçador. Monòleg. Dir. per Hermenegild Goula. Teatre Romea. Teatre Català.

16 gener 1899. L'alegria que passa. Quadre líric en un acte. Dir. per Adrià Gual. Teatre Líric. Teatre Íntim.

20 febrer 1901. Cigales i formigues. Quadre líric en un acte. Teatre Líric Català.

21 agost 1901. Libertà! [Llibertat! Comèdia en tres actes]. Versió italiana d'Alfredo Sainati. Teatre Novetats. Companyia Vitaliani.

11 octubre 1901. Llibertat! Comèdia en tres actes. Teatre Romea.

29 març 1902. Els Jocs Florals de Canprosa. Teatre Romea.

24 octubre 1902. El malalt crònic. Monòleg. Teatre Romea.

1902. El prestidigitador. Monòleg. Teatre Romea.

1902. Feminisme. Monòleg. Teatre Romea.

17 març 1903. L'hèroe. Teatre Romea. Companyia d'Enric Borràs.

12 maig 1903. El pati blau. Idill·li dramàtic en dos actes. Teatre Romea. Companyia d'Enric Borràs.

1903. El místic. Teatre Romea. Companyia d'Enric Borràs.

26 febrer 1904. Els punxa-sàrries. Sainet. Teatre Romea.

Abril 1904. El bombero. Monòleg. Teatre Romea.

20 gener 1905. La nit de l'amor. Teatre Romea.

6 març 1905. L'escudellòmetro. Monòleg. Teatre Romea.

14 març 1905. La lletja. Teatre Romea.

10 novembre 1905. El bon policia. Comèdia satírica. Teatre Romea.

Gener 1906. Buena gente. [La bona gent]. Trad. per Martínez Sierra. Teatro de la Comedia de Madrid. Companyia d'Enric Borràs.

14 febrer 1906. La bona gent. Teatre Romea. Companyia d'Enric Borràs.

11 abril 1907. Vida y dulzura [amb Lejárraga i Martínez Sierra]. Teatro de la Comedia de Madrid. Companyia d'Enric Borràs.

18 octubre 1907. Els savis de Vilatrista [amb Lejárraga i Martínez Sierra]. Teatre Romea. Companyia d'Enric Borràs.

20 febrer 1907. La mare. Teatre Romea. Companyia d'Enric Borràs.

Novembre 1907. La madre [La mare]. Trad. per Martínez Sierra. Teatro de la Princesa de Madrid. Companyia d'Enric Borràs.

30 gener 1909. La intel·lectual. Teatre Romea.

1912. El pintor de miracles. Teatre de Catalunya (Eldorado).

Març 1912. La verge del mar. Teatre de Catalunya.

1912. El despatriat. Drama en tres actes. Teatre de Catalunya.

18 octubre 1917. Gente bien. Sainet en un acte. Teatre Novetats. Companyia d'Enric Borràs.

Maig 1917. L'auca del senyor Esteve. Teatre Victòria.

Gener 1926. El casament de conveniència.

28 maig 1928. El jardí abandonat. Quadro poemàtic en un acte. Teatre Romea. Companyia Vila-Daví.


Publicacions

«L'home de l'orga. Monòlech… (Ilustracions de Ramon Casas)»L'Avenç (2a època), II, núm 12 (31 desembre 1890), p. 269-274. / L'home de l'orga. Barcelona: Lo Teatro Regional, 1896.

«El sarau de Llotja». La Vanguardia, (3 març 1891). L'Esquella de la Torratxa, (14 març 1891) / El sarau de la Llotja. L'Avenç (Barcelona), (1903).

«El bon caçador. Monòleg». A: Almanach de La Esquella de la Torratxa per a 1892. Barcelona: Antoni López ed., 1891, p. 176-179. / El bon caçador. L'Avenç (Barcelona), (1903).

«Els planys d'en Joan Garí» A: Almanach de La Esquella de la Torratxa per a 1892. Barcelona: Antoni López ed., 1891, p. 177-182.

L'alegria que passa. Quadre líric en un acte. L'Avenç, (1891).

Cigales i formigues. Quadre líric en un acte. L'Avenç, (1901). / Barcelona: Barcanova, 1995.

El jardí abandonat. L'Avenç (Barcelona), (1900).

Els Jocs Florals de Canprosa. L'Avenç (Barcelona), (1902). / Barcelona: Antoni Lóopez, 1908.

El malalt crònic. L'Avenç (Barcelona), (1902).

L'hèroe. L'Avenç (Barcelona), (1903).

Feminista. Sitges: Imp. El Eco de Sitges, 1903.

El pati blau. Barcelona: Antoni López, 1903. / Barcelona: Impr. Ràfols, 1918. / Barcelona: Bonavía, 1932.

Els punxa-sàrries. L'Avenç, (1904).

El místic. L'Avenç (Barcelona), (1904). / Barcelona: Bonavía, 1932 (5a ed.).

La nit de l'amor. L'Avenç (Barcelona), (1905).

L'escudellòmetro. L'Avenç (Barcelona), (1905).

La lletja. L'Avenç (Barcelona), (1905). / Barcelona: Bonavía, 1935.

El bon policia, Barcelona: Antoni López, de., 1905. / Barcelona: Antoni López editor-Llibreria Espanyola, 1906.

La bona gent. Barcelona: Antoni López, 1906. / Barcelona: Bonavía, 1932.

Monòlegs. Barcelona: Antoni López, 1906.

La mare. Barcelona: Antoni López, 1907. / Barcelona: Selecta, 1911.

Els savis de Vilatrista [amb G. Martínez Sierra]. Barcelona: Antoni López, 1907 / Barcelona: Bonavía, 1933 / Barcelona: Antoni Picazo, 1981.

La intel·lectual. Barcelona: Antoni López, 1909.

El titella pròdig. Barcelona: Antoni López, 1911.

El pintor de miracles. Barcelona: Antoni López, 1912.

L'homenatge. Barcelona: Antoni López, 1914.

Gente bien. Barcelona: Antoni López, 1917.

L'acaparador. Barcelona: Antoni López, 1918.

El casament de conveniència. Barcelona: Antoni López, 1926.

Miss Barceloneta. Barcelona: Antoni López, 1930.

L'alegria que passa / La nit de l'amor. Barcelona: Bonavía, 1935.

Teatre Selecte-1. Barcelona: Selecta, 1949.

Teatre Selecte-2. Barcelona: Selecta, 1952.

Teatre. Barcelona: Edicions 62, 1981.

El titella pròdig i altres contes. Barcelona: Lumen, 1982.

Cinc peces en un acte. Barcelona: Edicions 62, 1989.

Teatre simbolista [Margarida Casacuberta (cur.)]. Barcelona: Edicions 62, 1992.

Dues comèdies. Barcelona: Bruño, 1993.

L'alegria que passa i altres obres. Barcelona: Hermes, 2000.

L'alegria que passa; El jardí abandonat. 3a ed. (2006). Barcelona: Proa, 2001 / Barcelona: Educaula, 2012.


Bibliografia

Casacuberta, Margarida. Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997.

Casacuberta, Margarida. Santiago Rusiñol i el teatre per dins. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1999.

Casacuberta, Margarida. «Rusiñol, escriptor». A: Diversos autorsSantiago Rusiñol, l'artista total. Barcelona: Diputació de Barcelona: Edicions Proa, 2007.

Coll, Isabel. «Una vida d'artista. La bohèmia». A: Diversos autorsSantiago Rusiñol, l'artista total. Barcelona: Diputació de Barcelona: Edicions Proa, 2007.

Cònsul, Isidor. «Rusiñol, artista compromès». A: Diversos autorsSantiago Rusiñol, l'artista total. Barcelona: Diputació de Barcelona: Edicions Proa, 2007.

Graells, Guillem-Jordi. «L'artista teatral». A: Diversos autorsSantiago Rusiñol, l'artista total. Barcelona: Diputació de Barcelona: Edicions Proa, 2007.

Molas, Joaquim. «Rusiñol i la modernitat». A: Diversos autorsSantiago Rusiñol, l'artista total. Barcelona: Diputació de Barcelona: Edicions Proa, 2007.

Panyella, Vinyet. Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona: Edicions 62, 2003.

Panyella, Vinyet. «L'artista que viatja. El caminant de la terra». A: Diversos autorsSantiago Rusiñol, l'artista total. Barcelona: Diputació de Barcelona: Edicions Proa, 2007.

Rusiñol, Santiago. Teatre. Barcelona: Edicions 62, 1981.


Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x