El jardí abandonat

El jardí abandonat ha estat considerada l'única temptativa veritablement reeixida de la dramatúrgia de Rusiñol en el marc del simbolisme, malgrat que l'obra inclou elements propis de l'estètica decadentista (Casacuberta: 1999). Tant les descripcions de l'espai com els diàlegs dels personatges confereixen un elevat contingut simbòlic i al·legòric al quadre poemàtic.

L'antagonisme entre els personatges femenins i els masculins contraposa la bellesa ideal de la poesia a la realitat prosaica, una dicotomia, entre decadentisme i vitalisme, que Rusiñol superà en aquesta obra trobant ponts de diàleg entre dos mons inconciliables, lluny de la ruptura entre l'art i la societat que havia plantejat en altres obres com L'alegria que passa. Els personatges femenins, essència del jardí i per tant del món de la poesia, personifiquen la concepció de l'art i de la bellesa que en aquells moments defensava l'autor i s'oposen a les lleis de la prosa, encarnades per la força de Lluís. Ernest és capaç de captar la bellesa d'Aurora però també ha de renunciar a endur-se-la del seu temple perquè per a ell «el camí és la vida». L'última flor, «de flaire esmortuïda», que Aurora ofereix a Lluís simbolitza la impossibilitat de casar els dos mons, alhora que els lliga en la memòria. Tant l'artista com l'home d'acció recullen, per tant, el consol de la dona-poesia, el record de la seva existència, com un element indispensable per a la pervivència del món real.

Rusiñol la començà a redactar el 1898. L'estiu de l'any següent se'n va fer una lectura a Sitges, en una reunió íntima organitzada per l'Agrupació Catalanista de Sitges. El 6 de juny del 1900 Adrià Gual en va fer una lectura pública a la Sala Parés, de Barcelona, en el marc d'una exposició de Ramon Casas. Aquesta vegada la lectura s'acompanyà de la interpretació de la partitura que Joan Gay havia compost per a l'obra. Rusiñol no confiava que la peça es pogués arribar a representar, atès que opinava que el públic espanyol estava poc avesat a les obres poemàtiques.

El jardí abandonat no s'estrenà fins al cap de vint-i-vuit anys. La companyia de Maria Vila i Pius Daví la dugué a l'escenari del Teatre Romea la nit del 28 de maig del 1928, amb un caràcter emblemàtic i en un context d'homenatge a Rusiñol. Salvador Canals, l'empresari del Romea, accedí a incloure a la cartellera d'aquella temporada l'únic drama russinyolià que no s'havia representat mai perquè l'autor no disposava d'originals, «no tenia ganes d'escriure per al teatre», tal com havia manifestat ell mateix.

Casacuberta, Margarida: «Estudi introductori». A: Rusiñol, Santiago. Teatre simbolista. Barcelona: Edicions 62, 1992.

Casacuberta, Margarida: Santiago Rusiñol i el teatre per dins. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1999.

Rusiñol, Santiago: L'alegria que passa i altres obres. Edició de Josep Bota. Barcelona: Biblioteca Hermes – Clàssics Catalans, 2000.