Logo Institut del Teatre

Josep Maria Rodríguez Méndez

Comparteix
Data de naixement: 6-6-1925
Lloc de naixement: Madrid
Data de defunció: 21-10-2009
Lloc de defunció: Aranjuez (Madrid)
Redactor/a: Josep-Lluís Sirera
Identificacio/ns

Dramaturg


Biografia

Nascut a Madrid, a la fi de la Guerra Civil Espanyola, es va traslladar amb la seua família a Barcelona, on va iniciar la carrera de dret, si bé es llicenciarà finalment a Saragossa (1950). Durant els anys universitaris a la capital catalana s'implica en activitats culturals: escriu a la revista universitària Estilo (dirigida per Josep Maria Castellet), ingressa en el TEU i funda diverses revistes (com Verde Viento o La Calandria). Un cop llicenciat treballarà com a col·laborador de diverses publicacions periòdiques: El Noticiero Universal i la revista Alcalá, per exemple. Així mateix, treballa al Teatro Popular Universitario, dirigit llavors per Gustavo Pérez Puig i Salvador Salazar, i al Teatro de Cámara de Madrid, de Carmen Troitiño i José Luis Alonso. Finalment, i en vista de la manca d'expectatives professionals, entra a l'exèrcit amb el grau d'alferes de complement i participa (ja com a tinent) en la guerra de l'Ifni (1957-1958).

Tot i que durant aquests anys Rodríguez Méndez conrearà diversos gèneres literaris, aviat es decantarà pel teatre. A Vagones de madera (1958) vessa la seua experiència en el conflicte militar esmentat, però la inscriu en un marc històric anterior (la guerra del Rif dels anys vint del passat segle). L'obra l'estrena Josep Maria Loperena al Teatre Candilejas de Barcelona (1959). Dos anys després i al mateix teatre estrenarà amb èxit Los inocentes de la Moncloa, ara amb direcció de Ramir Bascompte. Es tracta d'un potent drama social sobre les vicissituds d'un grapat de joves que viuen a una pensió de Madrid mentre preparen diferents oposicions.

El 1960 ingressa en el grup de teatre independent La Pipironda, animat per Àngel Carmona i Florenci Clavé. Per al grup escriu l'Auto de la donosa tabernera, estrenada al Teatre Candilejas amb direcció de Clavé, i participa en altres muntatges que tenien habitualment lloc en espais no convencionals als barris perifèrics de la capital catalana. El 1965 La Pipironda li estrena La batalla del Verdún (1965), amb direcció en aquest cas d'Àngel Carmona. La peça tracta el tema de la immigració massiva cap a Barcelona des de diverses regions d'Espanya i les seqüeles que això comporta en els àmbits social i urbanístic; en especial, es centra en l'aparició de barriades de barraques a la perifèria i la duresa de la vida quotidiana en aquests indrets.

El 1963 estrena El círculo de tiza de Cartagena, obra que tot partint de la sublevació cantonal d'aquesta ciutat (1873) deriva ràpidament cap a la farsa, i que incideix en el tema de l'enfrontament fratricida que va caracteritzar la història recent d'Espanya. Més enllà d'això, l'obra és una reflexió en certa mesura metateatral sobre la possible vigència del teatre de Bertolt Brecht entre nosaltres: si bé la peça recorda, per títol i tema, El cercle de guix caucasià de l'autor alemany, el traçat dels personatges i l'estil ens situen més aviat en el territori de la farsa de to valleinclanesc.

Durant el període, a més a més, col·labora en les activitats de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, per a la que dirigirà La hoya de Ramon Gil Novales (1966). El 1972 escriu la seua millor obra, Flor de Otoño, ambientada en la Barcelona dels darrers moments de la dictadura de Primo de Rivera i que ens presenta la història del jove advocat Lluïset, fill d'una important família de la burgesia catalana que de nits es transforma en un travestí de nom Flor de Otoño; Lluïset actua al Paral·lel i s'implica en la lluita dels grups anarquistes catalans contra el règim dictatorial. L'autor, fidel als seus plantejaments realistes, empra no només diferents dialectes de l'espanyol sinó també (i de forma no gens menyspreable) el català. L'obra, d'una gran complexitat i riquesa escènica, no serà estrenada fins al 1982 a València, si bé el 1978 se'n va fer una adaptació cinematogràfica (Un hombre llamado Flor de Otoño, dirigida per Pedro Olea i amb José Sacristán com a protagonista). El 1976, a l'últim, estrenarà al Festival Grec Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga, escrita el 1965 però prohibida fins aleshores per la censura. Ambientada de nou en els anys vint del segle passat, l'obra transcorre a Madrid i és un retrat, ple d'humor i humanitat, de les classes populars de la capital d'Espanya. Dos anys després, el Centro Dramático Nacional de España la va tornar a muntar, amb direcció de José Luis Gómez. Durant aquests anys, a més, escriu assaigs crítics sobre el teatre espanyol, recollits en volums com Comentarios impertinentes sobre el teatro español (1972) i La incultura teatral en España (1974).

Tanmateix, durant la Transició, i decebut pel que ell considerava una manca de receptivitat cap al seu teatre per part de la professió teatral catalana, Rodríguez Méndez es trasllada a Madrid, on continua fins a la mort aprofundint les línies mestres de la seua escriptura. Tot i això, no podrà evitar que les seues obres desapareguen a poc a poc de les cartelleres espanyoles, com va esdevenir-se d'altra banda amb la majoria dels autors espanyols de la coneguda com a generació realista. Com a excepció tenim Última batalla en El Pardo, del 1991, no estrenada, però, fins al 2002, amb direcció d'Enrique Benlloch. Del 1983 data, d'altra banda, la seua reeixida traducció a l'espanyol d'El verí del teatre de Rodolf Sirera.


Significació

El teatre de Rodríguez Méndez, com el de la major part dels dramaturgs espanyols realistes, es caracteritza per la voluntat d'inserir-se en la tradició teatral hispànica. Els seus referents, doncs, són l'esperpent de Valle-Inclán i el sainet (amb la figura paradigmàtica de Carlos Arniches). Igualment, no amagarà la inclinació per la història espanyola i pel teatre i la literatura dels Segles d'Or; singularment, per la producció mística de Teresa de Jesús i Juan de la Cruz. Poc receptiu inicialment a les novetats del teatre brechtià, recorrerà, tanmateix, a alguns del procediments del teatre èpic. Així mateix, no l'abandonarà mai l'interès pels personatges extrets dels sectors més febles de la societat, sobre els quals llençarà un esguard sempre comprensiu.


Estrenes

21 desembre 1959. Vagones de madera. Josep Maria Loperena. Teatre Candilejas. Barcelona.

24 febrer 1961. Los inocentes de la Moncloa. Ramir Bascompte. Teatre Candilejas.

1 febrer 1963. El círculo de tiza de Cartagena. Carles Lucena. Teatre Guimerà. Barcelona.

16 maig 1965. La batalla del Verdún. Àngel Carmona. Teatre Guimerà.

14 agost 1976. Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga. Assemblea d'actors i directors de Catalunya. Teatre Grec. Barcelona.

21 novembre 1978. Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga. José Luis Gómez. Teatre María Guerrero (CDN). Madrid.

7 octubre 1982. Flor de Otoño. Antonio Díaz Zamora. Teatre Principal de València.

23 febrer 2002. Ultima batalla en El Pardo. Enrique Belloch. Teatre Avenida (Àvila).


Publicacions

1964. El círculo de tiza de Cartagena. Barcelona: Occitània.

1966. La batalla del Verdún. Barcelona: Occitània.

1968. Auto de la donosa tabernera; Los inocentes de la Moncloa. Madrid: Taurus.

1972. Comentarios impertinentes sobre el teatro español. Assaig. Barcelona: Península.

1974. La incultura teatral en España. Assaig. Barcelona: Laia.

1979. Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga; Flor de Otoño. Madrid: Cátedra (Letras Hispánicas).

1993. Los despojos del teatro. Assaig. Madrid: La Avispa.

2005. Teatro escogido (2 volums). Madrid: Asociación de Autores de Teatro.


Bibliografia

Martín Recuerda, José. La tragedia de España en la obra de José María Rodríguez Méndez (desde la Restauración hasta la Dictadura de Franco). Salamanca: Universidad de Salamanca, 1979.

Miras, Domingo. «Introducció». A: Teatro escogido de José María Rodríguez Méndez. Madrid: Asociación de Autores de Teatro, 2005, p. 9-60.

Oliva, César. Cuatro dramaturgos realistas en la escena de hoy: sus contradicciones estéticas: Carlos Muñiz, Lauro Olmo, Rodríguez Méndez y Martín Recuerda. Murcia: Universidad de Murcia, 1978.

Thompson, Michael. Performing Spanishness: History and Cultural Identity in the Theatre of José María Rodríguez Méndez. Bristol-Chicago: Intellect, 2008.


Fonts iconogràfiques

Cartell de Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga, obra de José María Rodríguez Menéndez:

<http://colleccions.cdmae.cat/catalog/bdam:213215>


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x