Faubourg Notre-Dame

Del 1864 al 1914 va ser el centre d'una activitat teatral determinada per diverses condicions polítiques i econòmiques: la recuperació agrícola a partir del 1858, la guerra amb Alemanya el 1870, la crisi vitícola i l'enderrocament de les muralles de Perpinyà el 1904 i, finalment, la Primera Guerra Mundial. Va acollir quatre teatres estables i més d'una quinzena de cabarets i cafès concerts. L'espai teatral es prolongava fins al passeig dels Plàtans, que amb la fira de Sant Martí, l'onze de novembre i durant els mesos següents, arribava al punt àlgid d'espectacles. El mercat setmanal i diverses festivitats contribuïen a consolidar-lo com a centre de diversió: la fira de Sant Antoni (17 gener), la fira dels Rastells (15 maig), la festa patronal (8 setembre) i el Carnestoltes. Entre 1867 i 1882 els antics cabarets de venda de vi es van convertir en el que entenem com a cabarets i cafè-concerts. A finals del XIX i a principis del XX trobem quatre teatres: L'Alcazar Roussillonnais, el Théâtre-cirque des Variétés, la Taverne Alsacienne i L'Eldorado.

L'Alcazar Roussillonnais (1874-1907), antic Cirque Lapouge, situat a la riba de la Bassa sobre una extensió de sis mil metres quadrats, posteriorment va esdevenir Le Tivoli Catalan. El 1874 va ser rebatejat com L'Alcazar Roussillonnais. El 1900 es va convertir en el Théâtre Français. Va canviar de direcció diverses vegades, amb una política adaptada a les necessitats del moment i segons els marges que deixava el teatre Municipal. El 1878 el repertori era de cafè concert: soirées chantantes d'operetes, romances, cuplets patriòtics, revistes locals, espectacles de prestidigitació, pantomima, funambulisme, revistes sobre l'actualitat, còmics i clowns i espectacles de curiositats. L'espai disposava d'un parc, un teatre, una sala d'esgrima i una sala de tir. El 1886 la Sociedad Española hi va representar Lo tro gros, i el mim Payard hi va posar en escena la pantomima històrica Els trabucayres, d'Honoré Viros. El juliol del 1889 se'n va inaugurar la il·luminació elèctrica. La pantomima gaudia d'una gran recepció; les companyies habituals eren la Rhéaty dels Imbert, els Onofri, P. Fanelly i els germans Schmidt. La conversió el 1900 en el Théâtre Français va portar la remodelació del local i un canvi de programació, amb operetes d'Audran, Verney, Offenbach i Lecoq, vodevils, drames i comèdies de Thibouet i Giraudin, de Gondinet, Bisson, Labiche i Moineaux. El juliol del 1896 L'Alcazar va aconseguir l'autorització per fer balls fins a mitjanit els diumenges i dies de festa i per edificar unes arenes per a tres mil espectadors, on es van fer curses de braus fins al 1901. El 1897 s'hi va fer el Grand baill de Serrallongue amb la dansa «l'entralissade» ballada per cinquanta aficionats de Palau-del-Vidre. El 1898 les arenes es van convertir en velòdrom de curses «vélocipédiques et pédestres». El 1902 es va tornar a la tradició de les pantomimes i s'organitzaren curses de ciclistes tirats per motocicletes i grans espectacles. El 1907 va haver de tancar per mala gestió. Es va posar a la venda i Edmond Bartissol el va comprar i el va llogar a la societat musical La Lyre Perpignanaise. A partir del 1909 hi van introduir un aparell de projeccions. El 1910 va ser convertit en l'Apollo-Cinéma-Théâtre pels nous propietaris de la marca de xocolata Poulain. El 1913 va ser rebatejat amb el nom de Le Familia, fins a ser enderrocat el 1973.

El Théâtre-cirque des Variétés es va inaugurar el setembre del 1877, però el 12 de juliol de 1880 es va cremar. Estava situat al costat de L'Alcazar Roussillonnais. Tenia una sala d'espectacles, alhora circ i teatre, i una pista de 13 metres de diàmetre amb un aforament per a dos mil espectadors coberta per un entarimat mòbil que es convertia en un teatre amb 350 butaques. Hi havia allotjaments per als actors, cafè i restaurant. El repertori era l'opereta, el vodevil, obres dramàtiques, comèdies, concerts, espectacles de skating-ring i circ. També s'hi van representar sarsueles: Marina, d'Arrieta i de Camprodon; Lo jurament, de Gaztambide; La Marsellera i Jugar ab foch, La prova d'un opera seria, de Mazza, i Lo foch del cel, de Asenjo Barbieri i de Camprodon. El 1880 va ser dirigit pel director del Teatre Municipal. A principis de juliol, després de la representació dels Bibelots du Diable, es va declarar un foc que el va reduir a cendres. Anys després s'hi va edificar l'Hôtel des Variétés, que més tard es va convertir en el Rallye. El 1911 Edmond Bartissol va comprar el terreny al Crédit Foncier de France. El 1898 s'obre un nou teatre Variétés al barri de l'Estació. El 1917 La Revue Catalane dona notícia de l'estrena de Janet i Rosalia, de l'impressor Pompeu Vidal.

La Taverne Alsacienne, inaugurada el 1870, era un cafè-concert de dimensions reduïdes, però disposava d'un primer pis amb petits salons. Estava sota l'administració del també director de l'Alcazar Roussillonnais. S'hi feien soirées chantantes, interpretacions de romancières, imitacions d'actors, equilibristes, malabaristes, cantants de gènere i cantants còmiques. La seva companyia d'actors va arribar a interpretar alguna folie d'Offenbach.

L'octubre 1904 es va inaugurar el cafè-concert L'Eldorado, situat entre els carrers del jardí botànic i de les muralles de Villeneuve, amb entrada a la plaça de Bardou-Job. Era un gran edifici que incloïa un teatre de 23 metres de llarg sobre 19 d'ample, amb un aforament de mil espectadors, una sala-bar, una sala de reunions, diversos salons (un dels quals dedicat al joc) i un jardí d'estiu. Havia estat concebut segons el model dels music-halls de París per acollir un nombre considerable d'espectadors, especialment famílies. La programació consistia en exhibicions d'il·lusionistes, espectacles d'ombres xineses, matxs de boxa i soirées chantantes amb un repertori de peces d'operetes, romances, cuplets patriòtics i revistes locals. El 1906 va acollir el Grand Cinéma Unic. Segons La Revue Catalane el maig del 1908, la companyia del Teatre Romea hi va interpretar Terra Baixa, La dida i La passió. El 1913 es va convertir en music-hall.

El passeig dels Plàtans acollia els grans esdeveniments públics i les fires; la de Sant Martí aplegava cada novembre un nombre important d'atraccions, museus, circs, teatres i els primers cinemes. Entre els teatres destacava el Théâtre-Musée des Barnum, el pavelló de la Troupe Japonaise, el Laberynthe Japonais, el Grand Théâtre des Nations de Casti, el teatre de nans, el teatre de L'Alliance Franco-Russe, el Théâtre Marchetti, el Théâtre Nabos, el Théâtre d'Été, l'Eden Théâtre, el Théâtre Batave, el Théâtre des Satellites, el Théâtre Bracco, el Théâtre des Attractions i el Théâtre James. Hi ha notícies de representacions de teatre infantil. Al fons del passeig hi havia els fossats de les metamorfosis, amb La Belle Corysandre a L'Athénéum-Théâtre, la dona voladora Aérogyne, el Théâtre des Nouveautés i el Théâtre i Musée Lauret.

Els circs s'instal·laven a l'entrada del passeig dels Plàtans, la majoria d'estil clàssic, com el Barnum-Bailey, el Cirque Milanais, el Rancy et Houcke, el Franco-Suís, el Cagniac, el circ de funambulisme Aussude, el circ Bourgeois, el Romain dels germans Casuani (que es dreçava al parc de L'Alcazar de l'octubre fins a finals de la fira de Sant Martí), el circ Dekok (que es va fer construir un local amb taulons desmuntables), el circ Spinelli, el Méridional, el Piège, la Ménagerie Bidel, Le Palais des Singes, el circ Ancilotti-Plege i el Temple des Fées. El 1905 hi va haver la representació del Buffalo Bill's Wild West.

Cal mencionar també els «museus»: Musée Anthropologique de la Veuve Brehier, museus de fenòmens, de vísceres i de malalties misterioses i museus de cera: Musée de Cire Dejean, Musée Historique de la Veuve Boutin, museu Dupuytren de M. L. Cros i Musée Vivant. Hi havia barraques de lluitadors gegants, i s'hi feien experiments de telepatia, d'aparicions celestes i d'hipnosi. A partir del 1896 el cinematògraf del firaire Datigny va començar les seves projeccions. Un any després de la primera projecció a París dels germans Lumière, va tenir lloc la primera sessió de cinema, amb el nom de Cinéphotographe, que el 13 de novembre va fer l'estrena a l'Alcazar Roussillonnais. La bona acollida va fer aterrar el 1898 diversos cinematògrafs, com el Palais Electrique. El 1912 es va construir el cinema Castillet, i L'Alcazar es va reconvertir en L'Apollo. A partir dels anys 1970 es va urbanitzar aquest espai i es van construir grans edificis —la residència del Castillet, el Khéops— als antics Alcazar i Variétés. Actualment només queda el centre musical Le Médiator a l'antic cinema Le Français.

Badosa, Cristina. «Del teatre de l'Arxipèlag al teatre del Faubourg, o quan Perpinyà era una cruïlla». A: La literatura catalana contemporània: Intertextos, Influències i Relacions. Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, Filial de l'Institut d'Estudis Catalans. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), 2013, p. 37-53.

Badosa, Cristina. «Théâtres au Faubourg Notre-Dame de Perpignan: L'Alcazar Roussillonnais (1877-1907)». A: La profusion et l'unité - Pour Françoise Haffner. VECT - Mare Nostrum, EA 2983. Perpinyà: Universitat de Perpinyà, Presses Universitaires de Perpignan, 2013, p. 249-262.

Badosa, Cristina. «Teatres al Faubourg Notre-Dame de Perpinyà: El Théâtre-cirque des Variétés (1877-1880)» A: Actes de les jornades del 16, 17/11/2012 sobre «El Teatre català a les perifèries» a la UPVD. Perpinyà: PUP, Publications de l'Université de Perpignan, 2015. (Aïnes Noves; 4)

Frenay, Etienne. Le quartier du Faubourg. Perpinyà: Editions des Archives Communales, 1997, p. 34-40, 55.

Noell, René. Histoire du spectacle cinématographique à Perpignan de 1896 à 1944. Perpinyà: Cahiers de la Cinémathèque, 1973.

Tisseyre, Christine. Le Théâtre Municipal de Perpignan, 1811-1914. Perpinyà: Archives Histoire, 1995, p. 155-157.