Inici | Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes

Flamenc

Redactor: Marta Porter

Contingut

El flamenc és una expressió i un moviment artístic que neix al sud d'Andalusia durant la segona meitat del segle xix. Encara que les fonts daten el flamenc d'aquesta època, cal suposar que se'n creen les bases un segle abans.

Aquesta art resulta de la unió de la música i la dansa tradicionals d'Andalusia, els orígens de les quals són antics i diversos i prenen influències culturals i socials de diferents civilitzacions al llarg del temps: moriscs, gitanos, africans, americans, hindús, etc. El conjunt resultant ha esdevingut una de les expressions musicals autòctones més belles i autèntiques.

El flamenc a Catalunya data de finals del segle xix i principis del segle xx. La riquesa i la varietat estilístiques es confegeixen amb les aportacions de grans artistes de l'època, com ara Chacón, Serneta, El Mellizo, etc. La primera manifestació flamenca a Catalunya va ser l'estrena de l'obra La Gitanilla al Teatre de la Santa Creu de Barcelona l'any 1827. El 1847, el Gran Teatre del Liceu va inaugurar temporada amb un final de festa en què es van ballar rondeñas, malagueñas i jaleos. Hi ha documents que acrediten els recitals d'África Vázquez «La Peceña» al Cafè de l'Alegria i el Cafè de la Unió, i que informen de l'èxit dels concerts de Juan Bacora acompanyat pel guitarrista català Miguel Borrull l'estiu de 1909.

El període que comprèn des de 1840 fins a la segona dècada del segle xx, aproximadament, es coneix com l'etapa dels cafès cantants, i també rep el nom de l'etapa clàssica o d'or. Els cafès cantants eren locals nocturns on els espectadors es podien reunir i beure copes mentre gaudien d'espectacles musicals. Eren comuns els excessos i els problemes al final de la nit, per la qual cosa aquests establiments no tenien l'aprovació de la població. Segons va publicar en les seves memòries el cantaor Fernando de Triana, ja el 1842 existia un cafè cantant, que es va tornar a inaugurar en 1847 sota el nom de Los Lombardos. Malgrat això, no va ser fins a 1881 que Silverio Franconetti va obrir el primer cafè cantant cent per cent flamenc. Al cafè de Silverio els cantaores actuaven en un ambient molt competitiu, ja que a Silverio li agradava reptar en públic els millors cantaores que hi passaven. Durant l'etapa dels cafès cantants va ser quan el flamenc va fer el salt definitiu a la llum pública i es va donar pas a la professionalització definitiva dels artistes.

A partir d'aquesta època d'esplendor, el flamenc es professionalitza i es genera una nova competitivitat entre els cantaores. Alhora, es crea molta afició i singularitat entre els artistes, que a poc a poc van anar desenvolupant les varietats estilístiques amb nous estils de cante. Els cafès cantants van ajudar a assentar el ritme, l'estructura, les cadències harmòniques i la forma definitiva que defineix l'estil flamenc, i van aconseguir configurar el clàssic cuadro flamenco, format per cante, toque i ball. D'aquesta manera s'estableixen les bases del flamenc que actualment es coneixen com a clàssiques.

Els cafès cantants es van posar de moda, i al segle xix, en una Barcelona que mantenia una relació comercial i humana molt intensa amb Andalusia, s'obriren les portes per a l'assentament definitiu del flamenc als Països Catalans. El 1840 es va obrir el Cafè de les Set Portes, al passeig d'Isabel II, fundat per l'empresari Josep Cuyàs, que actualment encara està obert. Junt amb aquest local, a poc a poc s'inauguraren nous cafès, com el Cafè de les Delícies, el de les Quatre Nacions, el Francès i, ja al segle xx, el Cafè del Lyon d'Or, el del Comerç, el Café del Rincón (anomenat posteriorment Café Nuevo) i, més tard, l'Americano. A la zona de la plaça de Palau van obrir el Cafè Neptuno, el del Vapor, el de la Constitució, etc.

Va ser gràcies a aquests espais que, juntament amb la cançó andalusa i la sarsuela, es va començar a introduir i establir el flamenc a Catalunya. Els cafès, amb el temps, es van convertir en teatres, amb una programació estable, rica en actuacions de grans figures del flamenc. Entre els anys 1901 i 1916 els cafès es van anar multiplicant i els empresaris catalans hi van trobar un negoci molt rendible, fins al punt que van portar el mateix model a altres zones de Catalunya, com Sabadell, on es van obrir el Cafè Soler i el Cafè de la Cerveseria. El 1916 ja existien a Lleida el Royal Concert i el Cafè París, tots dos amb actuacions de cante i ball flamenc. Una data clau durant aquests anys és el 2 de novembre de 1913, data en què va néixer a Barcelona una gitana que molt aviat es va convertir en la bailaora més important de Catalunya: Carmen Amaya.

El flamenc segueix mostrant la seva esplendor dins dels cafès cantants i dels nous teatres, en els quals s'enforteixen l'estil flamenc i la tècnica i trobem les figures més emblemàtiques. L'esclat de la Guerra Civil serveix com a punt d'inflexió. La guerra no tan sols va dividir la societat catalana, sinó que va implicar una dolorosa fractura en la relació entre el flamenc i Catalunya. El règim franquista va voler imposar la cultura flamenca com a símbol de la identitat espanyola. Fruit de la manipulació i el reduccionisme imposat per l'ideari franquista, el flamenc va quedar reduït a una expressió folklòrica i nacionalista. L'objectiu de la dictadura era crear una imatge que diferenciés Espanya, cada vegada més isolada de la resta d'Europa. Durant els anys de la postguerra bona part del bàndol perdedor, igual que els derrotats de la resta de l'Estat, no van poder evitar associar tot allò que emanés aires flamencs amb l'opressió i la falta de llibertat. A mesura que el dictador no tenia més remei que obrir-se a Europa i abandonar les pretensions autàrquiques, es van començar a veure petites escletxes, que diferents col·lectius populars aprofitaven per recuperar uns senyals d'identitat que havien estat segrestats i, en molts casos, tergiversats.

Pel que fa al flamenc, Catalunya va veure com naixien les primeres penyes. Aficionats i estudiosos del gènere tenien molt clar que el flamenc era un art que no tenia res a veure amb el franquisme, sinó més aviat amb la capacitat d'uns artistes —cantaores, guitarristes i bailaores— per transmetre emoció i sentiment. El flamenc era una tradició nascuda a Andalusia que s'havia convertit en un art universal.

A redós de les penyes, van ressorgir els concursos i els festivals a Catalunya amb la voluntat decidida que la cultura flamenca recuperés la dignitat. Va emergir una nova escena que va donar els seus fruits de forma aclaparadora a finals del segle xx i al començament del xxi. És del tot indiscutible l'important paper que va exercir el fenomen de la immigració del sud cap al nord. Durant la dècada dels cinquanta i seixanta del segle xx, més d'un milió d'andalusos es van instal·lar en territori català per trobar feina. Es van trobar amb un país en el qual es parlava una llengua diferent, però amb una cultura plena d'elements comuns que els van facilitar la vida i la integració en un nou entorn. Entre tots aquests elements hi havia un pòsit de cultura flamenca, que havia seguit el seu propi camí des de mitjan segle xix i que estava a punt d'engendrar alguns dels nous valedors del gènere més exquisits.

La decadència dels cafès cantants durant la Guerra Civil va provocar el tancament de molts establiments a Catalunya. Aquest fet va promoure, durant les dècades de 1950 i 1960, la incorporació del flamenc a festes privades i sales de festa, sobretot situades a les Rambles i els voltants. En aquestes sales van actuar artistes com el bailaor Vicente Escudero i la bailaora Trini Borrull, entre molts d'altres. El local Bodega Bohemia també va ser famós en aquesta època: hi van actuar figures com Lola Flores i Juanito Valderrama. Van destacar també els locals La Macarena i El Camarote, on actuaven diversos bailaores i bailaoras, dels quals destaca especialment durant els seixanta La Chunga. En aquesta època s'obren establiments pensats especialment per a turistes, concretament a Barcelona. Tablaos com Los Tarantos i El Cordobés van gaudir de molt d'èxit i eren un gran reclam per als turistes que buscaven una experiència «típica espanyola».

D'altra banda, la formació de barris d'immigració andalusa va potenciar el desplaçament d'espectacles de flamenc a la perifèria. Llocs com Sabadell, sobretot al barri de Ca n'Oriac, es van convertir en un centre indiscutible on s'han format artistes de la generació actual, com ara els germans guitarristes Cañizares i el cantaor Duquende. A Sabadell actuaven figures com Menese, Fosforito, Indio Gitano, Pepe Pinto, La Chunga i Manolo Sanlúcar, entre molts d'altres. També cal fer ressaltar l'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet i altres poblacions, com ara Mataró, Manlleu, Ripollet i Cerdanyola, on apareixen durant aquesta època les primeres penyes flamenques.

Van sorgir grups com Música Urbana, que combinava aires flamencs dins del seu concepte de fusió, i músics com Carles Benavent, que, una vegada integrat dins del sextet de Paco de Lucía, va incorporar la nova sonoritat del baix elèctric en el so flamenc. Tots ells establien un enllaç nou i modern del flamenc amb Catalunya. Un vincle que va tenir la seva escenificació en el Canet Rock de 1975, quan es va fer un lloc dins del cartell amb l'actuació de la parella flamenca Lole i Manuel.

Aquest vincle ha arribat fins als nostres dies amb un elenc d'artistes flamencs de primera línia de totes les modalitats. Nascuts a Catalunya, s'han alletat amb la cultura flamenca des del bressol. Cantaores com Mayte Martín, Miguel Poveda, Montse Cortés, Blas Córdoba, Ginesa Ortega i Duquende; guitarristes com Rafael i Juan Manuel Cañizares, Juan Gómez Chicuelo, Juan Ramón Caro i Pedro Javier González, i bailaoras com La Tani són alguns dels noms que en l'actualitat mantenen viva i activa la flama flamenca, que dona llum i esplendor a la cultura catalana. Una flama que també ha incitat músics inquiets d'essència flamenca a fixar la seva residència a Catalunya, com és el cas del gadità Chano Domínguez, amb el seu concepte integrador de jazz flamenc. A part de destacar noms i personatges, cal esmentar especialment la tasca que ha desenvolupat una escola com el Taller de Músics de Barcelona, que ha exercit de plataforma i planter de la majoria d'aquests artistes.

Bibliografia

Arbelos, Carlos. El flamenco contado con sencillez. Madrid: Melva, 2003

Enllaços