El ferrer de tall

Drama històric de Frederic Soler estrenat el 16 d'abril de 1874 al Teatre Romea. És una de les obres més emblemàtiques de l'autor i una de les més populars. S'ha remarcat sovint que l'obra conté trets dels drames d'honor característics del teatre castellà del barroc, tot i que hi és molt perceptible la influència d'autors romàntics com Zorrilla, que al seu torn solia fixar-se en la tradició del teatre espanyol del Segle d'Or. L'autor utilitza el recurs manllevat a Lope de Vega d'incloure una cançó que amb el seu contingut apunta un possible desenllaç del conflicte. El més significatiu, però, allò en què el text solerià es distancia d'aquests models, és el següent: per començar, l'intent de seducció de la noia per part del noble es veu frustrat gràcies a la intervenció del manxaire i del fadrí, de manera que el protagonista no ha de resoldre la situació vessant sang com va fer el seu pare; es tracta, doncs, d'un drama d'honor amb final «pactista» en què un deus ex machina (la baronessa) resol el conflicte. No estem tan lluny d'altres obres de Soler, com La dida (1872). De fet, hi trobem tots els ingredients característics de la seva producció: el pare preocupat per l'honestedat familiar, els graciosos, la figura tutelar de la mare del seductor i, en un altre aspecte, les referències a les tradicions catalanes. L'obra cal emmarcar-la en el període més fecund de l'autor, en els anys en què consolida el que ell mateix anomenava el «drama de veritables costums catalans». D'altra banda, El ferrer de tall està ambientat en el context posterior a la guerra de Successió i té relació amb altres obres del dramaturg situades en el mateix moment històric, com Les heures del mas (1869). Tot i que els components de reivindicació catalana són aquí més subtils, cal tenir en compte el mostrari de tradicions que un dels personatges ofereix en el primer acte i, sobretot, el tipus de final de l'obra. La solució pactada, que allunya la venjança, està en sintonia amb el tarannà pactista que presumiblement caracteritza els catalans. Sembla que el que intenta Soler és proposar un model de drama català que permeti definir una mentalitat, una manera de ser específicament catalana, i ho fa a partir dels materials que li ofereix el model dramàtic del Segle d'Or castellà passat pel sedàs del melodrama d'arrel romàntica, com si pretengués bastir un model de dramatúrgia catalana que fos alhora una resposta al que van configurar autors com Lope o Calderón. A més, com era habitual en Soler, l'obra pot llegir-se en relació amb el context en què va ser escrita (el període del fracàs del Sexenni Democràtic i la darrera carlinada). D'aquesta manera, el discurs de la reconciliació i la crítica a la visió caciquista a través de la figura del baró, així com el famós monòleg del manxaire, podien donar peu als espectadors de l'època a establir relacions amb la situació que havien acabat de viure.