Paco Zarzoso

Format com a actor amb la companyia valenciana Moma Teatre, funda Grieta Teatro (1992-1995), amb la qual estrena el seus primers textos: L'afilador de pianos i Un home, altre home. El 1995, mentre participa en uns seminaris de José Sanchis Sinisterra, forma la seva companyia actual, L'Hongaresa de Teatre, junt amb la dramaturga Lluïsa Cunillé i l'actriu i directora Lola López. Amb les produccions de l'Hongaresa comença a exercir de director d'escena d'una manera regular. Tot al llarg de la segona meitat dels noranta rebrà importants premis com a dramaturg: el Marqués de Bradomín, l'Enrique Llovet i el Max Aub per Umbral; el premi SGAE per Mirador; el premi Serra d'Or i el de la Crítica de Barcelona al millor espectacle per Ultramarins. Aquests títols seran clau per a la seva consolidació com a autor dramàtic. A partir del 2000 Zarzoso inicia també una tasca pedagògica d'escriptura teatral, sobretot a València i Barcelona, amb una sèrie de cursos lligats normalment a la interpretació i la posada en escena del material resultant. Del 2012 al 2014, amb l'Hongaresa participa en la gestió de la Sala Ultramar de València.

Ha estrenat al voltant d'una trentena d'espectacles, la meitat amb la seva companyia, dels quals mitja dotzena són textos coescrits amb Cunillé. L'obra de Zarzoso ha tingut un suport significatiu a Catalunya, especialment amb produccions vinculades a festivals com el GREC de Barcelona. Això ha permés que directors catalans com Rafael Durán, Ivette Vigatà, Toni Casares, Àlex Rigola o Lurdes Barba s'hagin acostat al seu teatre; Xavier Albertí és qui més vegades ho ha fet fins ara: Mirador, El mal de Holanda, Vianants (coescrita amb Cunillé) i L'eclipsi. A València l'interés pel seu teatre li ha vingut per part de companyies privades com Debarrani, Moma Teatre, Teatro de los Manantiales, Teatre Micalet, Bonanza T o Grup Amores. Cal destacar també la peça Paco e Isabel, coescrita amb Begoña Tena per al muntatge col·lectiu sobre l'accident de metro de València del 2006, Zero Responsables. Els darrers anys alguns textos de l'autor han començat a produir-se de manera regular a l'Amèrica Llatina.

Zarzoso ha explorat una textualitat fragmentària amb escenes independents que serven vincles inesperats i enriquidors entre els personatges, les situacions o els espais (Nocturnos o Umbral), però també, a l'altre extrem, escriu peces limitades a un únic espai en què el tractament de la temporalitat, per comprensió o distensió, les apropen a una mena de drama subjectiu. De fet, les obres de Zarzoso semblen transcórrer en un estat de vigília en què la nit té una presència determinant. Es tracta d'estratègies que estranyen la forma dramàtica convencional, una intenció declarada que l'autor també aconsegueix amb un ús subtil d'elements metateatrals com ara la ficcionalització de l'espectador (Mirador), suggeridores variants sobre el Teatre del Món (Arbusht o Hilvanando Cielos) o la incursió puntual de personatges relacionats amb el món de l'espectacle, quasi sempre en decadència o crisi (Ultramar, Querencia). L'espai es converteix en un personatge moltes vegades i, fins i tot, dóna títol a les obres; són espais perifèrics, a mig camí de la natura i la ciutat o d'allò públic i privat; entorns simbòlics d'una societat en crisi que s'ha de destruir per a construir-ne una de nova (El mal de Holanda), que es mostra abocada a l'autodestrucció per part dels poderosos (Arbusht) o que està a punt de patir una catàstrofe apocalíptica inevitable (Hilvanando cielos).

El drama de personatges fracassats en tots els àmbits (sentimentals, familiars, laborals, etc.), quasi marginats de la societat actual, marcada pel consumisme, el mercat i la buidor, es barreja amb la tragèdia quotidiana amb apunts metafísics i, especialment, amb l'humor. Zarzoso controla diversos mecanismes humorístics que trenquen inesperadament les expectatives amb resultats i que van des del patetisme fins a l'absurd i el grotesc. De fet, l'humor és un altre recurs de l'autor per a generar estranyament. Un efecte paregut generen els discursos dels personatges, sempre enriquits per un lirisme que l'autor ha anat radicalitzant en busca d'una síntesi expressiva més gran. En aquest cas, és simptomàtic que des d'Arbusht l'autor hagi començat a escriure en vers. En els darrers espectacles ha treballat en una línia que ell mateix anomena «teatre ebri» amb l'objectiu d'intensificar situacions i emocions.

Paco Zarzoso és un dels representants més destacats de l'anomenada nova dramatúrgia valenciana i gaudeix, actualment, d'una projecció creixent a l'Amèrica Llatina. El seu teatre es caracteritza per una lectura molt identificable de la tragicomèdia, una defensa de la paraula al teatre i una transgressió mesurada i continuada de la teatralitat convencional. La tasca pedagògica de l'autor, molt lligada a la seva personal recerca teatral, està sent decisiva per a l'aparició de nous dramaturgs al País Valencià els darrers anys.

(Selecció: fins al 2014)

18 juny 1992. El afilador de pianos. Dir. P. Zarzoso i Cristina García. Atelier Moma, València. Grieta Teatro.

3 febrer 1995. Nocturnos. Dir. Pep Ricart. Casa de Cultura de Sagunt, València. Debarrani Compañía de Teatro.

28 juny 1995. Un hombre, otro hombre. Dir. Lola López. Atelier Moma, València. Grieta Teatro.

14 desembre 1995. Intemperie, coescrita amb Lluïsa Cunillé. Dir. Lola López. Atelier Moma, València. Hongaresa de Teatre. 

20 novembre 1997. L'altre (Umbral). Dir. Carles Alfaro. Espai Moma, València. Moma Teatre.

22 juliol 1997. Valencia. Dir. Rafael Durán. Sala Beckett – Festival GREC, Barcelona.

27 novembre 1998. Cocodrilo. Dir. Alejandro Jornet. Sala Arniches, Alacant. Hongaresa de Teatre.

8 juny 1999. Ultramarins. Dir. Ivette Vigatà. Espai Mediterrani, Festival Internacional de Sitges. Cía. Com Tu.

23 març 2000. Mirador. Dir. Xavier Albertí. Espai Moma, València. Moma Teatre-Hongaresa de Teatre.

Febrer 2000. Viajeras, coescrita amb Lluïsa Cunillé. Dir. P. Zarzoso. Sala Palmireno, València. Hongaresa de Teatre.

Febrer 2002. Húngaros, coescrita amb Lluïsa Cunillé. Dir. Lola López. Casa de Cultura de Sagunt, València. Hongaresa de Teatre.

18 setembre 2002. El hipnotizador. Dir. Toni Casares. Sala Beckett, Barcelona. Sala Beckett-Teatro Arboré-Hongaresa de Teatre.

11 febrer 2004. Vianants, coescrit amb Lluïsa Cunillé. Dir. Xavier Albertí. Sala Beckett, Barcelona. Companyia Bulevard.

Maig 2004. Exilio. Dir. P. Zarzoso. Teatro de los Manantiales, València. Hongaresa de Teatre – Teatro de los Manantiales.

5 julilol 2006. Arbusht. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure – Festival Grec de Barcelona.

11 gener /2006. Umbral. Direcció Paco Zarzoso. Teatro de los Manantiales, València. Hongaresa de Teatre.

23 febrer 2007. Ciudadano Sade. Dir. Ximo Flores. Teatro de los Manantiales, València. Teatro de los Manantiales.

23 novembre /2007. Saló Primavera, coescrita amb Lluïsa Cunillé. Direcció Lurdes Barba. Festival Temporada Alta. Sala La Planeta, Girona.

27 febrer 2008. El mal de Holanda. Dir. Xavier Albertí. Teatre El Musical, València. Hongaresa de Teatre – Festival VEO – Tornaveu.

5 maig 2009. L'última paraula. Dir. Joan Peris. Teatre Micalet, València. Companyia Teatre Micalet. 

11 desembre 2009 El alma se serena, coescrita amb Lluïsa Cunillé. Dir. Paco Zarzoso. Casa de Cultura de Sagunt, València. Hongaresa de Teatre.

7 juliol 2010. Paco e Isabel, coescrita amb Begoña Tena dins la peça col·lectiva Zero Responsables, direcció Paco Zarzoso. Sala Matilde Salvador, València.

4 febrer 2011. Patos Salvajes, coescrita i codirigida per Zarzoso, Cunillé i López. Casa de Cultura de Sagunt, València. Hongaresa de Teatre. 

21 novembre 2012. Hilvanando cielos. Direcció P. Zarzoso. Teatre Talia, València. Hongaresa de Teatre-Centro Dramático Nacional.

17 gener 2013. Querencia. Dir. Carles Sanjaime. Sala Ultramar, València. Bonanza T.

2 juliol 2014. L'eclipsi. Direcció Xavier Albertí, música d'Alberto Demestres. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona.

7 juliol 2014. El mal vino. Dir. P. Zarzoso, música Jesús Salvador Chapí. La Nau, València. Amores Grup de Percussió.

(Selecció: fins al 2014)

1994. Un hombre, otro hombre. Alacant: Muestra de Teatro Español de Autores contemporáneos de Alicante.

1996. Volcán. València: Universitat de València.

1997. Umbral. Escena (Barcelona), núm. 38.

1997. Subimos a la gárgola en globo. Luego visita alcantarillas. Ojalá estuvierais aquíu. Stop. Escena (Barcelona), núm. 39.

1998. Umbral. Madrid: INJUVE.

1998. Nocturnos; Cocodrilo; València. València: Universitat de València.

1998. Intempèrie. Art Teatral (València), núm. 11.

1998. Mirador. Madrid: Fundación Autor.

1998. Mirador. Revista Primer Acto (Madrid), núm. 278.

1998. «Patología y creación». Alicante: VI Muestra de Teatro Español de Autores Contemporáneos.

1999. El afilador de pianos [en línia]. València: web Parnaseo Universitat de València. <http://parnaseo.uv.es/ars/Autores/Zarzoso/Afila/TEXTO2.htm> 

1999. Sin más novedad [en línia]. València: web Parnaseo Universitat de València. <http://parnaseo.uv.es/ars/autores/Zarzoso/otros/BREVE2.htm>

1999. Nube sombrero. Escena (Barcelona), núm. 64.

1999. Fin en Un sueño eterno Alacant: Muestra de Teatro Español de Autores contemporáneos de Alicante.

2000. Ultramarins. Tarragona: Arola Editors.

2000. «L'autor-actor, l'autor-director. Vers un model de dramaturg». A: L'autor i el seu temps. València: Unversitat de València.

2001. L'èxit és l'ombra. A: Umbrancles. València: MITA.

2001. Asentamiento. A: Ecos y silencios. Guadalajara: Ñaque.

2002. Umbral. València: Teatres de la Generalitat Valenciana. 

2002. El deshollinador. València: Revista Acotaciones en la Caja Negra, núm. 6

2002. El hipnotizador. Madrid: Revista Las puerta del drama, núm. 10.

2006. Arbusht. Barcelona. Fundació Teatre Lliure. 

2005. Transilvania. La Ratonera (Astúries), núm. 14.

2012. El alma se serena. València: Media Vaca.

2013. Hilvanando cielos. Acotaciones (Madrid: ESAD), núm. 26.

2013. Hilvanando cielos. Madrid: Centro Dramático Nacional.

2014. Eclipsi. Tarragona: Arola Editors.

March Tortajada, Robert. «Cocodrilo mirando desde el Umbral o Umbral mirando desde Cocodrilo». Stichomythia (València), núm. 7 (2008), p. 77-86.

Matteini, Carla. «Miradas melancólicas». Primer Acto (Madrid), núm. 278 (1999), p. 78-79.

Puchades, Xavier. «Un ejercicio de taxidermia para el afilador de pianos y otros textos introductorios» [en línia]. València: Universitat de València, 1999.  <http://parnaseo.uv.es/ars/autores/Zarzoso/Afila/afo.htm>

Sanchis Sinisterra, José (ed.). «El mundo según Zarzoso». A: Cocodrilo, Nocturnos, Valencia. València: Universitat de València, 1997, p. 9-14. (Colección Teatro Siglo XX, Textos; 2)

Sirera, Josep Lluís. «El humor como elemento constructivo en el teatro de Paco Zarzoso». Quaderns de Filologia. Estudis Literaris (València), núm. 5 (2000), p. 437-454.

Szpunberg, Victòria (ed.). «La periferia fundamental». Hilvanando cielos. Madrid: Centro Dramático Nacional, 2013, p.9-17.

Web de l'Hongaresa.

Paco Zarzoso al Centre de Documentació Escènica de la Generalitat Valenciana.

Perfil de Paco Zarzoso a la Sala Beckett.

Paco Zarzoso a Parnaseo. Servidor web de literatura espanyola de la Universitat de València.

Entrevista d'Álvaro G. Devís a Paco Zarzoso a Valencia Plaza.

Paco Zarzoso al portal Alternativa Teatral.

Paco Zarzoso al portal Red Teatral.