Joan Oliver i Sellarès

Dramaturg

Va néixer en una família de la burgesia industrial tèxtil i terratinent de Sabadelll —l'avi patern era un dels fundadors de la Caixa de Sabadell, i el matern, membre destacat de la patronal Foment del Treball Nacional—. Es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona, però gairebé no va exercir com a advocat. El 1919, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, va fundar l'anomenat Grup de Sabadell, nucli literari que es va dedicar a l'escriptura avantguardista vinculada a l'humor i a l'agitació cultural rupturista. El 1925 el Grup de Sabadell va ser l'impulsor de l'editorial La Mirada. Des del 1923 Oliver i els seus amics van col·laborar en el Diari de Sabadell, del qual l'escriptor va ser director a finals dels anys vint i en el qual va col·laborar fins al 1934. També va escriure, abans de la Guerra Civil, a les pàgines de La Veu de Catalunya, La Publicitat, Mirador i D'Ací, d'allà. Durant el conflicte bèl·lic i la revolució subsegüent a Catalunya, va prendre una actitud pública d'intel·lectual compromès amb la causa republicana i catalanista i es va significar com a membre de l'Associació d'Escriptors Catalans —adherida a la UGT— i com a home rellevant de la Institució de les Lletres Catalanes, en relació directa amb el seu primer president, Josep Pous i Pagès. D'altra banda, va ser l'autor de l'Himne de l'Exèrcit Popular. El 1939 es va exiliar a França i, després, a Santiago de Xile, on va dirigir la revista Germanor del Centre Català. El 1948 va retornar a Catalunya. Va ser un dels impulsors de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), per a la qual va traduir o versionar abundosament —Txèkhov, Labiche, Shaw, Brecht— i amb la qual va estrenar algunes de les seves peces originals —Ball robat (1958), Primera representació (1959)—. Després d'uns anys d'inestabilitat i precarietat econòmiques, en què va col·laborar a les pàgines del setmanari Destino, va ser el director de l'edició espanyola del Diccionario Bompiani, que editava la casa Montaner i Simon, on va conèixer joves intel·lectuals de l'època que el van influir ideològicament i, sobretot, literàriament. A partir del 1964 va exercir de director literari de l'editorial Aymà/Proa fins a la jubliació, el 1981. Va ser conegut especialment com a poeta, amb el pseudònim de Pere Quart, i juntament amb Salvador Espriu es va convertir en un dels autors amb més poemes musicats pels cantants de la Nova Cançó Catalana i en una figura literària popular. Durant els anys setanta va col·laborar en les pàgines de la revista Serra d'Or i, des de l'any 1976 fins a la mort, al diari Avui, on sovint va manifestar un inconformisme radical amb l'evolució política i social de la societat catalana de la transició del franquisme a la democràcia.

L'obra dramàtica de Joan Oliver es configura, sobretot, com una contribució al procés de modernització estètica i ideològica del teatre burgès, que, amb una aposta decidida pel teatre de bulevard, inicia Carles Soldevila. Com els autors del bulevard francès més agosarats, Oliver, més enllà de la majoria de les propostes de Soldevila, vol explorar els límits de la permissivitat burgesa de l'època d'entreguerres, però sense pretendre sobrepassar-los. I això era així perquè aspirava a ser un autor professional que estrenés regularment i que depengués del bon acolliment d'un públic il·lustrat i tolerant, però burgès. Era prou ampli aquest sector d'espectadors en la Catalunya dels anys trenta anterior a la Guerra Civil per permetre-li una professionalització veritable? Potser sí. Però, fos com fos, Oliver no ho va poder comprovar perquè, abans del conflicte, només va aconseguir estrenar professionalment Cataclisme (1935), una pièce bien faite, mordaç i sarcàstica, ben rebuda pel públic, que potser va permetre que l'escriptor es fes il·lusions, i res més, sobre el seu futur d'autor teatral. Unes il·lusions, d'altra banda, que no es van poder confirmar mai. Tanmateix, el text més interessant del període és Allò que tal vegada s'esdevingué —escrit el 1933, però no estrenat a Catalunya fins al 1970—, en què sobrepassa, amb una reflexió existencial notable, els límits estrictes del bulevard. L'autor hi aconsegueix una equilibrada combinació d'humor i transcendència conceptual, un encert subratllat per Oliver en filtrar aquesta expressió, irònicament lleugera, de la inquietud vital, per mitjà d'una anàlisi històrica de les relacions familiars —més exactament, de les relacions familiars burgeses característiques del país—. Per tant, l'autor passa per diversos plans de la realitat humana: des d'un de molt genèric fins a un de ben específic. Aquest procés és semblant al que concretarà, amb més afinament, solidesa i convicció, a les pàgines de Ball robat, vint anys més tard, en plena postguerra. Oliver, amb una gran habilitat dramàtica, combinarà a Ball robat una estructura de pièce bien faite amb uns continguts influïts profundament per l'existencialisme —Albert Camus— i la reflexió sobre el temps del teatre txekhovià. D'altra banda, Oliver és autor de la peça més ambiciosa del teatre català de la Guerra Civil i la revolució, La fam, amb la qual supera les estructures del teatre burgès i s'aproxima al teatre d'idees francès contemporani —Jules Romains— i, indirectament, al teatre expressionista alemany, en un intent de dur a l'escenari una anàlisi de les etapes revolucionàries que viu Catalunya entre el 1936 i el 1938.

Com a poeta, la seva obra abasta des de l'avantguardisme de Les decapitacions (1934) fins al realisme històric de Vacances pagades, Circumstàncies i Poesia empírica, entre d'altres, passant pel postsimbolisme de saló de Tardor i Terra de naufragis i la poesia revolucionària d'Oda Nova a Barcelona. Una trajectòria llarga i àmplia, doncs, que li va reportar un gran reconeixement públic durant les dècades del 1960 i el 1970 fins a convertir-lo en un símbol poètic de l'antifranquisme. No podem oblidar la seva contribució a una prosa «antisentimental, antiretòrica i antiromàntica», tal com volia el Grup de Sabadell, sintetitzada en tres llibres de relats, sovint irònics, distanciats i corrosius: Una tragèdia a Lil·liput, Contraban i Biografia de Lot i altres proses. Pòstumament, va aparèixer un excel·lent volum de memòries fragmentàries titulat Temps, records (1991).

22 març 1931. Una mena d'orgull. D. Enric Basté T. Colom (Sabadell). C. Pubill.

11 maig 1935. Cataclisme. T. Principal (Reus). C. Pepeta Fornés-Josep Clapera.

15 juny 1938. La fam. T. Català de la Comèdia (Poliorama). C. Maria Vila-Pius Daví.

7 juny 1942. Un servidor sóc el lladre. T. del Centre Català (Santiago de Xile). C. Centre Català.

Desembre 1947. L'amor deixa el camí ral. En col·laboració amb Xavier Benguerel. T. del Centre Català (Santiago de Xile). C. Centre Català.

18 agost 1951. Quasi un paradís. En col·laboració amb Joan Guarro Basté. Sala Rovira (Tossa de Mar). C. Estiuejants (ocasional).

8 abril 1954. L'amor deixa el camí ral. Amb Xavier Benguerel. D. Josep Centelles. T. Capsa. C. Sessions de Teatre Íntim.

26 maig 1957. Pigmalió. D. Montserrat Julió. T. La Faràndula (Sabadell). C. ADB.

2 juny 1958. Ball robat. D. Joan Oliver. T. Candilejas. C. ADB.

16 juny 1958. La barca d'Amílcar. D. Joan Alavedra. T. Windsor. C. ADB.

21 desembre 1959. Primera representació. D. Ricard Salvat. T. Romea. C. ADB.

10 març 1961. La gran pietat. D. Carles Lloret. T. Romea. C. Maragall.  

12 novembre 1963. L'òpera de tres rals. D. Frderic Roda. Palau de la Música. C. ADB.

18 novembre 1966. Noè al port d'Hamburg. D. Feliu Formosa. Cova del Drac. C. Teatre de Prop. 

20 juny 1970. Cambrera nova. D. Lluís Farré i Feliu Formosa. Auditòrium Caixa de Terrassa. Terrassa. Grup 6x7.

20 juny 1970. Vivalda i l'Àfrica tenebrosa. D. Lluís Farré i Feliu Formosa. Auditòrium Caixa de Terrassa. Terrassa. Grup 6x7.

18 setembre 1970. Allò que tal vegada s'esdevingué. D. Ventura Pons. T. Capsa. C. V. Pons (ocasional).

6 abril 1972. Bestiari i escarnis de Pere Quart. Amb Ventura Pons. D. Ventura Pons. T. Ars. C. V. Pons (ocasional). 

18 agost 1985. El roig i el blau. D. Montserrat Julió. T. Grec. C. M. Julió (ocasional).

28 gener 1987. El 30 d'abril. D. Pere Planella. T. Lliure. C. Teatre Lliure.

30 març 1960. L'hort dels cirerers (Original d'Anton P. Txèkhov). D. Frederic Roda. T. Romea. C. ADB.

4 juliol 1966. Tot esperant Godot (Original de Samuel Beckett). D. Josep M. Minoves. T. Romea. C. Teatre Experimental Català (TEC).

25 març 1954. El misantrop (Original de Molière). D. Joan Oliver. T. Romea. C. «Nits de Teatre».

10 agost 1982. El misantrop (Original de Molière). D. Fabià Puigserver. T. Grec. C. Estable del Teatre Lliure.

05 abril 1990. Les tres germanes (Original d'Anton P. Txèkhov). D. Pierre Romans. T. Polioroma. C. Josep M. Flotats.

Cataclisme. Barcelona: Randez, 1935 (El Nostre Teatre; 32)

Allò que tal vegada s'esdevingué. Barcelona: Edicions de la Rosa dels Vents, 1936.

«Cambrera nova» I i II, Mirador, (3 desembre 1936 i 10 desembre 1936), p. 4, respectivament.

La fam. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1938.

Pigmalió (Versió lliure de l'original de George B. Shaw) . Barcelona: Nereida, 1957.

L'òpera de tres rals (Versió lliure de l'original de Bertolt Brecht). Barcelona: Fontanella, 1963.

Tres comèdies (Primera representació; Ball robat; Una drecera). Barcelona: Selecta, 1960.

4 comèdies en un acte (Allò que tal vegada s'esdevingué; Cambrera nova; Tercet en re; Vivalda i l'âfrica tenebrosa). Barcelona: Aymà, 1970.

Teatre original. Barcelona: Proa, 1977.

«Marit i muller o el descompte»/ «Una mena d'orgull». Revista Llengua & Literatura, núm. 7, 1996, p. 136-166.

Teatre de guerra i revolució de Joan Oliver. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Institució de les Lletres Catalanes, 1999 [Set peces breus].

 «Cucurell o el cornut imaginari» (Original de Molière), Catalunya (Buenos Aires), núm. 321 (novembre 1941), p. 3-11.

El misantrop. Barcelona: Aymà, 1951 (Edició de bibliòfil).

L'Anunciació a Maria (Original de Paul Claudel). Palma de Mallorca: Moll, 1958 (En col·laboració amb Ferran Canyameres)

Tot esperant Godot (Original de Samuel Beckett). Palma de Mallorca: Moll, 1960.

Tres farses russes (L'aniversari; L'ós; Un prometatge) (Originals d'Anton P. Txèkhov). Barcelona: Joaquim Horta editor, 1961.

L'hort dels cirerers (Original d'Anton P. Txèkhov). Barcelona: Fontanella, 1963.

Un barret de palla d'Itàlia (Original d' Eugène Labiche i Marc Michel). Barcelona: Occitània, 1965.

Les tres germanes (Original d'Anton P. Txèkhov). Barcelona: Aymà, 1972

El banyut imaginari; El misantrop; El Tartuf (Originals de Molière). Barcelona: Aymà, 1973.

Anònim venecià (Original de Giuseppe Berto). Barcelona: Aymà, 1973.

Teatre de Txèkhov. Barcelona: Aymà, 1982.

Ubú, rei (Original d'Alfred Jarry). Sant Boi de Llobregat-Barcelona: Edicions del Mall:  Publicacions de l'Institut del Teatre, 1983.

Versions de teatre. Barcelona: Proa, 1989.

Benet i Jornet, Josep M. «Sobre Joan Oliver». A: Benet i Jornet, Josep M. La malícia del text. Barcelona: Curial, 1992, p. 177-184.

Busquets i Grabulosa, Lluís. Xavier Benguerel/ Joan Oliver. Epistolari. Barcelona: Proa, 1999.

Carbonell, Jordi. «El teatre de Joan Oliver». Serra d'Or, núm. 121 (1969), p. 59-62.

Casas, Joan. «Pròleg». En: Oliver, Joan. Versions de teatre. Barcelona: Proa, 1989.

Fàbregas, Xavier. Teatre català d'agitació política. Barcelona: Edicions 62, 1969, p. 251-268.

Gallén, Enric. «El teatre. La vida teatral de la primera Guerra Mundial a la Guera Civil. Joan Oliver». A: Riquer, Martí de; Comas, Antoni; Molas, Joaquim. Història de la literatura catalana 9. Barcelona: Ariel, 1987, p. 455-457.

—-. «Pròleg». A: Oliver, Joan. Teatre original. Barcelona: Proa, 1977, p. 7-26.

Febrés, Xavier. Joan Oliver/ Pere Calders. Una conversa transcrita per Xavier Febrés. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Laia, 1984.

Foguet, Francesc. «Introducció». A: Oliver, Joan. Teatre de guerra i revolució de Joan Oliver. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Institució de les Lletres Catalanes, 1999, p. 9-18.

—-. «Les JSUC i el teatre a la rereguarda (1936-1939)». El Contemporani, núm. 23 (2001), p. 46-50.

—-. Teatre, guerra i revolució. Barcelona, 1936-1939. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005, p. 375-383.

Formosa, Feliu. «El teatre». A: Diversos Autors. De Joan Oliver a Pere Quart. Barcelona: Edicions 62, 1969.

Gallén, Enric. «El teatre. La vida teatral de la primera Guerra Mundial a la Guerra Civil. Joan Oliver». A: Riquer, Martí de; Comas, Antoni; Molas, Joaquim. Història de la literatura catalana 9. Barcelona: Ariel, 1987, p. 455-457.

—-. «Teatre i societat a la Catalunya d'entreguerres». A: Gabriel, Pere (dir.) Història de la cultura catalana. República, autogovern i guerra (1931-1939). Barcelona: Edicions 62, 1998, p. 149-164.

Gibert, Miquel M. El teatre de Joan Oliver. Barcelona: Publicacions de l'Institut del Teatre, 1998.

Molas, Joaquim. «Introducció al teatre de Joan Oliver». A: Oliver, Joan. Tres comèdies. Barcelona: Selecta, 1960.

Riera, Ignasi. El meu oncle Pere Quart. Barcelona: La Campana, 1992.

—-. Joan Oliver/ Pere Quart: l'inventor de jocs. Barcelona: Proa, 2000.

Turull, Toni (ed.). Joan Oliver/ Josep Ferrater Mora, Joc de cartes (1948-1984). Barcelona: Edicions 62, 1988.

Joan Oliver i Sallarès:

Fitxa de Joan Oliver a l'Enciclopèdia Catalana

Fitxa de Joan Oliver a Lletra

Fitxa de Joan Oliver a l'AELC

Fitxa de Joan Oliver a la Viquipèdia