El rei Micomicó

Sàtira antimonàrquica.

Quan comença l'obra, està a punt de celebrar-se la unió entre la vella Justa i el rei Micomicó, mentre Janet, el seu vertader espòs, viu amb sorpresa i incredulitat la nova situació: ella ha de ser proclamada reina i ell baró. Tots dos han viscut fins aleshores enmig de la misèria, i un tomb del destí, carregat de fantasia, els ha de conduir a un canvi radical d'estatus. La pompa dels preparatius de les noces contrasta amb la situació real dels participants i la seva adscripció social. Tot es desenvolupa en un món de bojos en què apareixen una tirallonga de personatges tronats: el primer ministre, l'italià de l'orgue, les princeses Paula i Teresa, etc. El joc s'articula, des d'aquest moment, a partir del decalatge que hi ha entre ficció i realitat, entre deliri i evidència, en una estratègia metateatral amb profusió de recursos musicals (l'home de l'orgue, balls i danses).

En el prefaci de l'obra, Terrades adverteix que la història està basada en un fet real succeït a la vila de Figueres. Aquesta teoria és alimentada també per Conrad Roure en les seves memòries, en què va una mica més enllà i posa noms als protagonistes: un tal Vicent Perxes, un boig figuerenc que es creia ser descendent de la reina Micomicona d'El Quijote de Cervantes, va servir de pretext a Terrades per fundar una associació recreativa en què es feia una gran paròdia parateatral de la institució monàrquica. Independentment de si l'anècdota és real o no, la qüestió és que va servir de coartada fantàstica a l'autor per poder parlar sense embuts d'una institució, la monarquia, que d'una altra manera no hauria pogut atacar i ridiculitzar amb tanta lleugeresa.