El Teatre Català

Francesc Curet, Ambrosi Carrión, Josep Sanxo i Farrerons, Josep Rocarol i Pau Audouard, Josep Ferran Torras, Joan Vilaró i Guillemí.

Aquest setmanari il·lustrat es publicà, en la seva primera època, entre el mes de febrer del 1912 i el mes de març del 1917. Durant aquest període es convertí en la publicació de referència del teatre català, sobretot després de fusionar-se, a partir del número 56, amb La Escena Catalana (1906-1913), una de les revistes més veteranes i arrelades del sector. Dirigit per Francesc Curet, comptà amb un equip de redactors fundacionals de primer ordre: Avel·lí Artís (impressor i editor de la revista), Ambrosi Carrion, Josep Sanxo i Farrerons, Josep Rocarol i Pau Audouard, fotògraf. Ben aviat s'hi afegiren nous col·laboradors, entre els quals podem destacar Josep Ferran Torras, Joan Vilaró i Guillemí, Josep Pous i Pagès, Emili Tintorer i Adrià Gual, per esmentar-ne només uns quants. Amb motiu de la fusió amb La Escena Catalana s'hi incorporaren Pompeu Crehuet, Salvador Bonavia, Antoni M. Muntañola i Emili Saleta Vidal.

La revista havia nascut amb la voluntat d'esdevenir un altaveu del teatre català en temps difícils i amb la determinació d'assumir un paper d'avançada intel·lectual. Estèticament, introduí canvis tipogràfics, de maquetació i en el grafisme que la convertiren en un referent de modernitat entre les revistes artístiques del sector. La portada estava presidida per la fotografia d'una figura representativa del teatre català o universal. Entre les seccions fixes, cal ressenyar «Crònica», que funcionava com una editorial oficiosa en què s'hi consignaven les línies estètiques i ideològiques. Una altra secció important era «Crònica musical», en què Carles Moreno, sota el pseudònim d'Orpheus, el qual també era l'encarregat de les cròniques musicals d'El Poble Català, recollia les estrenes musicals de la ciutat. Finalment, també podem ressenyar les seccions «Teatre estranger», «Teatre castellà» i «Teatre català», en què s’anunciaven les funcions programades i es reportaven les estrenes i representacions tant del teatre comercial com del d'aficionats. La publicació també repartia fulletó.

Una de les preocupacions principals de la revista en aquests anys fou l'anomenada crisi del teatre català. Sobre aquesta qüestió, que es remuntava al 1911 amb la desaparició de l'empresa de Teatre Català del Romea, els redactors assumiren una posició crítica i bel·ligerant, especialment Curet i Carrion. Davant del nou i difícil repte per al teatre català professional, la publicació va llançar cap al 1914 una campanya reivindicativa de la tradició dramàtica catalana vuitcentista, alhora que qüestionava l'orientació de determinades manifestacions teatrals del Paral·lel. Així mateix, encoratjava les iniciatives que volien revertir la situació, com la del Sindicat d'Autors Dramàtics Catalans (1911-1913), i defensava la necessitat de donar una solució institucional a una problemàtica transversal que afectava tots els actors en joc (públic, empresaris, actors, autors, etc.). Arran d'això, sovint es va apel·lar a l'Ajuntament de la capital catalana perquè s'escarrassés en la creació d'un teatre que acollís el teatre català i que respongués a les necessitats d'una capital com Barcelona, tal com havia succeït en altres capitals europees. Sota l'empara de la revista, el 1915, com a continuació de la tanda de funcions celebrades al Teatre Auditòrium l'any anterior, s'organitzà el Cicle Històric de la Comèdia Catalana, també al Teatre Auditòrium, en què es feia una retrospectiva dels principals autors del segle XIX (Frederic Soler, Eduard Vidal i Valenciano, Josep Maria Arnau, Josep Feliu i Codina, Albert Llanas, Àngel Guimerà i Emili Vilanova, entre d'altres) que va tenir una bona rebuda entre el públic. Tot i l'agitada activitat de la revista, es va deixar de publicar, sense que en coneguem les causes i sense previ avís, el mes de març del 1917.

Quinze anys després de la seva desaparició, la capçalera va tornar a viure. En aquesta segona època la revista va tenir una brevíssima trajectòria: del mes d'octubre de l'any 1932 al mes de gener de l'any següent. Només se'n publicaren divuit números. Tenia una periodicitat setmanal i el redactor en cap era Francesc Curet, altra vegada home fort del projecte. L'equip de redacció el completaven Lluís Masriera, Pompeu Crehuet, Josep Maria Folch i Torres, Josep Artís, Florenci Cornet, Josep Maria de Sucre i Ramon Vinyes, entre d'altres. La revista es presentava amb el propòsit d'«enaltir i fomentar l'art dramàtic de Catalunya» en el camí de la construcció d'un teatre nacional. Al mateix temps, es definia com a continuadora de la tasca de publicacions de les dècades anteriors. No és casualitat, doncs, que algunes d'aquestes plomes ja haguessin participat en l'etapa anterior de la revista o en De Tots Colors. Sembla que la manca de col·laboradors i els problemes tipogràfics condemnaren la revista a la desaparició definitiva.

Casacuberta, Margarida; Foguet, Francesc; Gallén, Enric; Gibert, Miquel M. (eds.). El debat teatral a Catalunya. Antologia de textos de teoria i crítica dramàtiques. Del Modernisme a la Guerra Civil. Barcelona: Institut del Teatre, 2011.

Curet, Francesc. Història del Teatre Català. Barcelona: Editorial Aedos, 1967.

Fernández Poza, Óscar. «El Teatre Català (1912-1917). Noticias en torno a la crisis del teatro». Revista de lenguas y literaturas catalana, gallega y vasca, núm. 12 (2006), p. 45-68.