Felip Cortiella

Tipògraf, dramaturg i militant anarquista. La seva família procedia del camp de Tarragona, però es traslladà a Barcelona, on el seu pare obrí una adrogueria. El negoci va fer fallida, i ell, amb només deu anys, es va veure obligat a entrar a treballar al periòdic La Publicidad com a caixista. Després continuà guanyant-se la vida en diverses impremtes. Aquests anys són decisius per a la seva formació, ja que és el moment que s'inicia en les primeres lectures polítiques i que s'interessa pel món del teatre. I és que, no debades, Cortiella es representarà sempre a si mateix com a exemple paradigmàtic del treballador d'ofici de formació purament autodidàctica. El 1894 escriu A los centros y sociedades de recreo de Barcelona, un text programàtic en què critica durament el teatre societari barceloní pel seu caràcter caduc, ociós i panxacontent i reclama una alternativa centrada en la representació d'obres estèticament innovadores i dedicades a la qüestió social. Just després, el 1895, funda la Compañía Libre de Declamación, amb què intentà establir un cànon teatral propi i divulgar-lo entre els obrers, prenent com a referent el teatre d'idees, especialment Ibsen. Això sí, sempre des d'una perspectiva doctrinal molt militant i pamfletària. Recupera, a aquest efecte, les obres Senyors de paper, de Pompeu Gener, i El mundo que muere y el mundo que nace, de Teresa Claramunt, i presenta una traducció castellana d'Ibsen, Casa de muñecas. A més, inicia la publicació de Teatro Social (1896), portaveu ideològic del projecte, del qual va sortir un sol número. La companyia es va veure obligada a cessar l'activitat el 1896 arran de l'atemptat del carrer dels Canvis Nous. El 1897, Cortiella entra a la impremta de L'Avenç, on es guanya una notable reputació com a tipògraf, tot i que aquest mateix any és empresonat arran del procés de Montjuïc. En els anys del tombant de segle escriu Els artistes de la vida (1898) i, després d'un breu viatge a París, tradueix Els mals pastors (1900), d'Octave Mirbeau. El 1902 torna a intentar articular, tot i la precarietat de mitjans, una plataforma des de la qual pugui donar a conèixer les principals veus renovadores de l'escena europea. Així neix el primer cicle de les «Vetllades Avenir», protagonitzades per l'agrupació teatral homònima dirigida per ell mateix. Se'n feren quatre funcions al Teatre de les Arts, en les quals es representaren l'esmentada Els mals pastors; Quan ens despertarem d'entre els morts i Els pilars de la societat, d'Henrik Ibsen; Las tenazas, de Paul Hervieu, i La jaula, de Lucien Descaves. En una nova temptativa de divulgar la cultura àcrata, juntament amb Joan Casanova i Pere Frarets, funda el 1903 el Centre Fraternal de Cultura. En els anys següents organitza nous cicles de vetllades al Teatre Circo Español i al Teatre Apolo, i publica el setmanari teatral homònim, que just durà cinc números. Entre les obres representades cal comptar una nova obra pròpia, El morenet (1905), que s'allunya un poc del rígid doctrinarisme de les peces anteriors i que ens recorda vagament els drames de baixos fons de Juli Vallmitjana. Després d'aquestes funcions, la seva activitat com a autor i promotor teatral es veié frenada per la seva delicada salut i per les circumstàncies polítiques adverses. El 1917 escrigué un nou drama no publicat titulat La parella ideal. Finalment, a les acaballes de la seva vida, publicà la seva darrera peça, La brava joventut, dins el volum La vida gloriosa (1933). Aquest és segurament un dels seus drames més complexos, en què defensa la catalanització de l'anarquisme, reflex de les tensions identitàries en el si del moviment en aquells anys, i pregona sense embuts la revolució social. Finalment, cal dir que, a banda de la seva activitat com a autor dramàtic, en el camp de la literatura Cortiella conreà l'assaig, amb El plor de l'auba (1901), i la poesia, amb Anarquines (1908).

Fou un dels principals divulgadors d'Ibsen en el tombant de segle, especialment en el camp del teatre societari i d'aficionats, i conreà un model teatral derivat del teatre d'idees. Anarquista i catalanista, en conjunt, en la majoria de les seves obres, Cortiella hi deixa traspuar una concepció militant i regeneradora del teatre, profundament exemplaritzant i idealista, que es concreta, d'una banda, en uns personatges modèlics, això sí, sovint massa rígids, i, d'altra banda, en unes situacions escèniques en què moltes vegades se sacrifica l'efectivitat i l'acció teatral en pro de l'exposició doctrinal.

28 abril 1900. Els artistes de la vida. Teatre Lope de Vega, Barcelona.

7 octubre 1903. Dolora. Teatre Circo Español, Barcelona.

6 desembre 1905. El Morenet. Teatre Apolo, Barcelona.

• Cortiella, Felip. Els artistes de la vida. Barcelona, 1898, s. n.
• Cortiella, Felip. Dolora. Barcelona: Impremta Josep Ortega, 1904.
• Cortiella, Felip. El Morenet. Barcelona: Impremta Josep Ortega, 1905.
• Cortiella, Felip. La brava joventut. Barcelona: Impremta C. Gisbert, 1933.  

• Litvak, Lily. España 1900. Modernismo, anarquismo y fin de siglo. Barcelona: Anthropos, 1990.
• Padullés, Xavier. «Felip Cortiella. Dramaturg anarquista fundador del teatre polític català del segle xx». Assaig de teatre, núm. 50-51 (2006), p. 167-192.
• Siguán, Marisa. La recepción de Ibsen y Hauptmann en el modernismo catalán. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, 1990.