Mar i cel

Tragèdia històrica d'Àngel Guimerà que s'estrenà al Teatre Romea el 7 de febrer del 1888. És l'obra més reeixida de les que produí en la seva primera etapa com a dramaturg (1879-1892). La versió castellana, a càrrec d'Enrique Gaspar, es presentà el mateix any a Barcelona i s'estrenà a Madrid el 20 de novembre del 1891. Aquesta versió donà lloc a la paròdia Ni mar ni cielo o la monja del puñalet, d'Enrique González Bedmar (1892). De fet, l'estrena madrilenya propicià l'interès de l'actriu María Guerrero, que tingué una influència decisiva en l'evolució de la dramatúrgia guimeraniana i la difongué internacionalment a través de les seves gires. Les crítiques elogioses destacaven sobretot el realisme en la presentació dels personatges i de les passions, tot i recordar el deute amb l'obra d'Hugo i de Shakespeare. El text fou traduït a diverses llengües a més del castellà (francès, italià, esperanto, portuguès, txec, polonès, etc.). D'altra banda, l'obra arribà a interessar Puccini de cara a fer-ne una versió operística, que no va reeixir.

L'acció de la tragèdia transcorre el 1630 en un vaixell de corsaris musulmans que han aconseguit un botí de presoners cristians que esperen vendre a Alger. Els seus protagonistes són el cabdill pirata, Saïd i Blanca, la novícia cristiana que li cura la ferida que ha tingut en el combat amb els crsitians. L'amor entre tots dos haurà de superar les intrigues dels dos bàndols, en el cas dels corsaris la desconfiança vers el seu cap i el motí atiat per Malek, que aprofita que Saïd fa virar la nau mar endins en el moment que avisten Alger per presentar-lo com a traïdor. D'altra banda, el cristià renegat Joanot posarà en llibertat els seus antics companys de religió, fet que provoca que aquests es facin amb el control del vaixell. Saïd és fet captiu i queda sota la protecció de Ferran, el capità del vaixell cristià i de la seva cosina Blanca. Quan preparen la fugida del cabdill la seva enamorada ha de fugir amb ell, però el pare, Carles, se n'adona i dispara un tret destinat a Saïd que toca la seva filla, que s'interposa en la trajectòria de la bala per protegir el corsari. Els dos amants es llencen al mar al crit «al mar, al cel».

L'obra planteja el conflicte religiós i cultural amb l'enfrontament entre la visió intolerant de rebuig de l'altre i la que parteix en canvi del reconeixement d'aquesta alteritat a través de l'amor. L'autor ens mostra com les actituds fanàtiques es troben a banda i banda i com també en els dos bàndols hi ha partidaris de l'entesa i l'amor. El tema de la malmonjada, associat a la crítica a la visió reaccionària i excloent de la religió, és clarament present en el text a través de la figura de Blanca i del seu pare Carles.