Logo Institut del Teatre

Anònim

Estrena: Església parroquial de Santa MariaFinals del segle XV

Redactor/a: Francesc Massip

Descripció

La Festa d'Elx és l'única pervivència íntegra al món dels misteris medievals, és a dir, d'aquelles escenificacions de tema religiós i d'organització ciutadana que van gaudir d'una enorme capacitat de convocatòria i que havien nascut de la simbiosi entre la litúrgia cristiana, l'activitat dels joglars i la festa urbana. És singular la celebració ininterrompuda de l'espectacle al llarg de més de mig mil·lenni en aquella localitat valenciana, i també l'espai on es desenvolupa, l'interior de l'església parroquial, fet excepcional després de la prohibició que el Concili de Trento va imposar de fer representacions escèniques dins dels temples. La porfídia dels il·licitans a celebrar la festivitat de la Mort, Assumpció i Coronació de la Mare de Déu, particularment a partir de 1609, quan el Consell de la Vila l'assumeix al seu càrrec, va aconseguir l'explícita protecció del papa Urbà VIII en un rescripte de 1632 que legitimava a perpetuïtat la Festa. Altrament hauria desaparegut.

L'estudi de la peça, així com de la documentació i dels elements teatrals, permeten situar la creació del Misteri com a representació escènica en l'últim terç del segle xv, bé que es constata una àmplia reelaboració de l'espectacle tot al llarg del segle xvi. Així ho demostren les seves senyes d'identitat: els 254 versos en el català de l'època agrupats en arcaiques noves rimades i altres combinacions estròfiques singulars, com ara virelais, rondells o cobles trobadoresques, i uns versos íntegrament cantats amb músiques que combinen la monodia gregoria­na amb la polifonia renaixentista. En la interpretació del drama religiós medieval se solien aprofitar melodies preexistents: si en el precedent Misteri de València (c. 1420) es contrafeien cançons del repertori trobadoresc (Bernat de Ventadorn o Bernat de Palaol), a Elx hi ha peces vinculades a himnes litúrgics com ara Vexilla regis o Victimae Paschali laudes, o a villancets de Juan del Encina, a banda de peces originals dels compositors locals Joan Ginés Pérez, Ribera i Lluís Vic. A tot això cal sumar-hi la fastuosa escenificació, que reprodueix fil per randa l'espec­tacularitat de l'edat mitjana.


Significació

L'església d'Elx, escenari de la Festa, es transfi­gu­ra en un microcosmos que conté l'univers sencer, amb una articulació múltiple i simultània d'acord amb l'ús simbòlic i globalitzador de l'espai. A terra, l'escena horitzontal discorre al llarg de la nau mitjançant un andador o passadís (el camí de la vida humana) que desemboca al cadafal, gran tarima situada al creuer del temple i que representa successi­va­ment la casa i el sepulcre de Maria. Però el món terrenal té comunica­ció directa amb el Paradís, emplaçat en l'enorme cúpula que presideix el temple, d'on baixen les arris­ca­des màquines aèries que transpor­ten els éssers angèlics. Així es configura un audaç escenari vertical amb un moviment aeri que és un dels poderosos atractius del Misteri. En la primera jornada de la representació, l'àngel Gabriel baixa a anunciar a Maria el proper traspàs lligat en un aparell extraordinari: el núvol o mangrana, esfera que surt, tancada, per les portes del cel —llenç circular que amaga la cúpula—, i que s'obre en el descens en vuit gallons mentre cau l'oripell, pluja daurada que és expressió de la divini­tat. A l'interior, un nen de cristal·lina veu estén ales i cant sense vertigen. Jesucrist, encarnat per un capellà i envoltat de quatre àngels músics, davalla a recollir l'ànima de la mare en un segon aparell de sorprenent aspecte. És l'araceli, altar del cel amb cinc repeus per aferrar els sublims cantors, que ja sobrevolava al llarg del segle xv les naus de la Catedral de Barcelona i es despenjava del cimbori de València, bé que llavors no s'atrevien més que a davallar estàtues. La rescèlica torna a baixar, a Elx, durant la segona jornada del drama, per recollir, en cos i ànima, la imatge de la Verge ressuscitada. Segon viatge en què la màquina s'introdueix dintre el sepulcre, excavat al mig del cadafal, per tal d'ocultar el bescanvi del cantor central per l'estàtua venerada.

Mentre s'efectua la radiant Assumpció, un tercer aparell volador es gronxa en l'aire per convocar la Trinitat. Un altre sacerdot a guisa de Pare Etern amolla la corona, suspesa d'una corda de seda, i lloreja el cap de l'As­sumpta. És el moment culminant de la representació i de les festes d'Elx. En la Coronació es consuma una veritable catarsi col·lectiva d'aquest llegat únic de formes i aspectes espectaculars que és el Misteri d'Elx, un element de cohesió social en la mesura que expressa la perseverança d'una comunitat per mantenir els seus vincles i significa el compromís d'un col·lectiu amb la seva llengua i la seva tradició.


Bibliografia
  • Castaño, Joan. Repertori bibliogràfic de la Festa d’Elx. Valencia: Institució Alfons el Magnànim; Ajuntament d’Elx, 1994 (Arxius i Documents; 14).
  • Gómez Muntané, Maricarmen; Massip Bonet, Francesc (ed). Misteri d’Elx / Misterio de Elche. Consueta de 1709. València: Tirant lo Blanch, 2010.
  • Massip Bonet, Francesc. La Festa d'Elx i els misteris medievals europeus. Alacant: Institut Juan Gil Albert; Ajuntament d'Elx, 1991 (Patrimonio; 13).
  • Pedrell, Felip. La Festa de Elche o el drama lírico-litúrgico. La Muerte y la Asunción de la Virgen. Elx: Librería Atenea, 1951 (1901).

Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x