Logo Institut del Teatre
Data de naixement: 1845
Lloc de naixement: Santa Cruz de Tenerife
Data de defunció: 1924
Lloc de defunció: Barcelona
Redactor/a: Ramon Bacardit
Identificacio/ns

Dramaturg


Biografia

Àngel Guimerà nasqué a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845. Tot i que en principi figurava com a fill natural, els seus pares eren Agustí Guimerà Fonts i Margarita Jorge Castellano. Quatre anys més tard naixia un altre fill de la parella, Juli, però en aquesta ocasió ja constava com a fill de Margarita Jorge, com també hi constà des del 20 de març de 1850 el primer fill, Àngel. No fou fins a l'arribada dels pares a Barcelona que Agustí Guimerà reconegué la paternitat dels dos fills com a pas previ per legalitzar la seva relació amb Margarita Jorge, amb qui es casà el 4 d'agost de 1854. Remarquem aquests fets perquè les «irregularitats» en el reconeixement de la paternitat d'Agustí Guimerà, i el fet que no es casés amb la seva parella fins uns quants anys després d'haver nascut els seus dos fills, marcaren, segons alguns biògrafs, la vida i l'obra d'Àngel Guimerà.

L'arribada de la família al Vendrell suposà per part de Guimerà trobar-se en un entorn lingüístic estrany i l'obligà a integrar-se en un món diferent del que havia conegut a Santa Cruz. És per això que s'ha parlat sovint de la importància de la consciència de mestissatge en alguns dels protagonistes de les seves obres. El tema de la personalitat escindida entre dues cultures, entre dos mons, és recurrent en la seva obra. En el cas de l'autor, l'assumpció de la nova identitat va ser completa, fins al punt de convertir-se en una de les personalitats públiques més emblemàtiques del catalanisme.


Significació

De ben jove, la seva amistat amb el vendrellenc Jaume Ramon i Vidales el posà en contacte amb el món dels Jocs Florals i la literatura en català. Instal·lat a Barcelona de manera definitiva el 1872, va col·laborar de ple amb la plataforma cultural La Jove Catalunya, una societat de la qual va ser primer secretari i, més tard, tresorer. A partir de 1873 es convertí en secretari de redacció de La Renaxensa, publicació que va acabar dirigint al llarg de molts anys (fins a 1903). D'altra banda, es consagra com a poeta amb l'obtenció del títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de 1877, tot i que no aplegà els seus poemes en volum fins a 1887 (Poesies). Posteriorment tragué un nou recull: Segon llibre de poesies (1920). La seva obra poètica destaca en el context de la literatura catalana de l'època per la força expressiva de les seves imatges, sovint amb una tendència a recrear-se en aspectes necròfils i, de vegades, en un realisme molt accentuat. A diferència de l'altre gran poeta de l'època, Jacint Verdaguer, en Guimerà hi trobem una propensió més clara a tractar poemes de reflexió filosòfica («Cant de la mort», «Nebulosa», «Cant del diable», etc.) amb una marcada tendència a l'anticlericalisme, sobretot en composicions com «Mort de la monja», «Captant» i «Als cinc anys». La visió de la religió és presentada des de la perspectiva de l'amor i la caritat i al marge dels seus representants oficials. En aquest sentit, participa de l'humanitarisme romàntic que exalta la pietat i l'amor en la línia d'algunes composicions de Victor Hugo.

Tanmateix, el seu romanticisme incorpora elements del sensualisme decadent propis de la poètica de Baudelaire o del Flaubert de Salambô, molt evidents a «Cleopatra», «Maria de Magdala» i «Jael». La varietat de registres de la seva poesia abasta des de la temàtica costumista fins al fresc històric o el poema patriòtic, en el qual es mostrà especialment eficaç: «Lo cap de Josep Moragas», «Mort d'En Jaume d'Urgell», per exemple. També destaca en el registre líric a «Del meu àlbum» o «Tristes». D'altra banda, una part important de la seva poesia manté trets que l'acosten al món dramàtic, per l'estructura de soliloqui que tenen alguns del seus poemes o per l'estructuració d'algunes composicions, que recorda la de les peces teatrals en tres actes.

La seva dedicació a la prosa de ficció fou més aviat circumstancial i consta de dos contes: «El gos de casa» i «El nen jueu» (ambdós de 1889) i d'una novel·la breu, Rosa de Lima (1917), ambientada en la Setmana Tràgica i que concentra algunes de les concepcions polítiques de Guimerà: l'humanitarisme focalitzat en la defensa dels desvalguts, la reivindicació dels marginats i la defensa de l'amor i la caritat enfront del dogmatisme de l'Església. Els seus discursos foren aplegats a Cants a la pàtria (1906) i perfilen la visió que l'autor tenia del catalanisme, basada en la defensa de la llengua, en la idea que la identitat depèn de la tria i no de l'origen i en el fet que la prerifèria podia també contribuir a combatre un centralisme que perjudicava tots els pobles d'Espanya.

La seva obra dramàtica se sol dividir en etapes diverses. Al principi (1879-1893) conreà la tragèdia de filiació romàntica en vers i ambientada en períodes històrics sovint recreats des de la imaginació (El fill del rei, 1886, o L'ànima morta, 1892). L'obra que més destaca d'aquest període és Mar i cel (1888). Hi trobem la millor mostra de drama romàntic en català articulat sobre el conflicte entre la visió dogmàtica de la religió i la tolerant que proposa l'amor per sobre de la diferència ètnica i com a forma d'integració de l'altre. En la societat preval, però, la visió contrària, de manera que el desenllaç només pot ser tràgic. A partir de començaments de la dècada de 1890 es decantà pel conreu del teatre en prosa des d'una perspectiva més clarament realista i fins naturalista; són obres d'aquest període En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897), entre d'altres. És la fase més creativa de la seva producció i la que li facilità la seva projecció internacional a través de les versions al castellà que l'actriu María Guerrero duia de gira per tot el món. En els seus textos més coneguts aconseguí fixar una concepció del tràgic a cavall entre la poètica naturalista i la cosmovisió romàntica. Alguns dels seus personatges femenins, com la protagonista de La boja o la Maria Rosa de l'obra homònima, presenten uns models de feminitat que s'allunyen dels habituals en les seves tragèdies anteriors. Per exemple, Blanca, de Mar i cel, encarna la imatge de l'etern femení fixat pel romanticisme a partir de l'obra de Goethe; en canvi, Joana, com Maria Rosa o com la Marta de Terra baixa, són personatges marcats per la precarietat o per l'exclusió social, i això determina la manera com viuen la seva passió. La mirada de Guimerà ha canviat per la influència del naturalisme, les formes de figuració de la feminitat romàntica han estat reelaborades segons un nou codi que, tot i que no en canvia l'essencial, les dota de més corporeïtat. Són dones del poble que, malgrat els tabús, senten l'amor des d'una sensualitat més franca i innocent que la que es podien permetre les burgeses del moment. També el mite romàntic de la terra alta es presenta com una bona síntesi de la concepció romàntica de la natura i de la bondat natural, però l'Arcàdia en el fons s'acaba concretant en la pròpia soledat d'uns personatges condemnats per les lleis de la societat basades en les relacions de poder i en la hipocresia. Tant Maria Rosa com Terra baixa es convertiren en les obres de Guimerà més difoses internacionalment i donaren peu a versions cinematogràfiques i operístiques, a més de ser traduïdes a la majoria de les llengües europees. D'aquesta manera el seu autor es convertí en el dramaturg català més reconegut.

A partir de 1900 ja era un autor consagrat en l'escena espanyola i internacional, i decidí provar diverses receptes teatrals que triomfaven en aquells anys, entre les quals la tragèdia en vers, que ja responia a uns models literaris diferents als dels seus inicis. Així, en textos com Andrònica (1905) acusa la influència d'autors com D'Annunzio. En altres casos la referència podia ser Maeterlinck (La Santa Espina, 1907) o fins i tot Ibsen (Arran de terra, 1901). Malgrat aquests intents de diversificació, l'autor se seguia sentint més còmode en els drames de factura naturalista però amb tendència a la idealització, com L'Eloi (1905), Sainet trist (1910) o La Miralta (1905).

Guimerà esdevingué una figura emblemàtica de la cultura catalana i gaudí d'uns nivells de popularitat només comparables als assolits per Verdaguer. L'homenatge multitudinari que se li reté el 23 de maig de 1909 fou una bona mostra de fins a quin punt era capaç de concertar un consens ampli entre els diversos sectors ideològics de la societat catalana del moment. La seva mort el 18 de juliol de 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, donà una nova ocasió per mostrar la capacitat de convocatòria que tenia la seva personalitat, identificada simbòlicament amb el catalanisme resistent.


Estrenes

Gala Placídia (28-4-1879), Judit de Welp (22-1-1884), El fill del rei (24-3-1886), Mar i cel (7-2-1888), Rei i monjo (4-2-1890), La boja (15-9-1890), La sala d'espera (2-12-1890), Mar y cielo (E. Gaspar, Madrid, 1891), La Baldirona (28-3-1892), L'ànima morta (14-5-1892), Mestre Oleguer (1892), En Pólvora (19-5-1893), Jesús de Nazaret (23-2-1894), Maria Rosa (24-11-1894, Madrid i Barcelona), Les monges de sant Aimant (25-4-1895), La festa del blat (24-4-1896), Tierra baja (Madrid, 30-11-1896), Terra baixa (8-2-1897), El padre Juanico (Madrid, 18-3-1898), Mossèn Janot (Barcelona, 4-10-1898), La farsa (13-1-1899), La hija del mar (Buenos Aires, 12-9-1899), La filla del mar (Barcelona, 6-4-1900), Scivolando su la terra (26-3-1901), Arran de terra (1908), La pecadora (11-3-1902), Aigua que corre (10-11-1902), El camí del sol (9-2-1904), Andrónica (Madrid, 20-6-1905), Andrònica (Barcelona 22-10-1910), La Miralta (Madrid, 26-7-1905), La Miralta (Barcelona, 20-3-1911), En Pep Botella (5-3-1906), L'Eloi (27-3-1906), La Santa Espina (música d'Enric Morera, 19-1-1907), La resurrecció de Llàtzer (música d'Enric Morera, 6-3-1907), La araña (Madrid, 18-4-1908), L'aranya (Barcelona, 16-10-1908), Sainet trist (14-4-1910), La reina jove (15-4-1911), La reina joven (Madrid, 21-12-1912), Titaina (música d'Enric Morera, 18-1-1916), Jesús que torna (1-3-1917), Indíbil i Mandoni (13-12-1917), Al cor de la nit (19-4-1918), El alma es mía (Montevideo 9-1919; Madrid, 1-12-1919), L'ànima és meva (Barcelona, 10-2-1920), Joan Dalla (11-1-1921), Alta banca (9-12-1921), Per dret diví (pòstuma, acabada per Lluís Via, 2-10-1926).


Publicacions

El conjunt de la seva obra dramàtica aparegué en l'editorial de La Renaixensa habitualment el mateix any de l'estrena, tret de Titaina.

Poesies (1887), El gos de casa (La Renaixensa, 22-9-1889) i El nen jueu (La Renaixensa, 13-9-1889), Titaina (1910, publicada abans de la seva estrena), Segon llibre de poesies (1920), Rosa de Lima, a «La Novel·la d'Ara», núm. 1 (1917), Cants a la pàtria (1906).

Obres completes. 2 volums. Barcelona: Selecta, 1978.


Bibliografia
  • Bacardit, Ramon. «Introducció». A: Guimerà, Àngel. En Pólvora. Barcelona: Edicions 62, 1991, p. 5-28. 
  • — «Introducció». A: Guimerà, Àngel. Terra baixa. Barcelona: Curial, 2001, p. 5-47. 
  • — «L’elaboració de Per dret diví (1894...) i la seva significació en l’obra de Guimerà». Anuari Verdaguer, núm. 13 (2005), p. 421-438. 
  • — «Rosa de Lima: l’impacte de la Setmana Tràgica en l’obra de Guimerà». A: Miscel·lània Ricard Torrents. Vic: Eumo Editorial, 2007, p. 25-48. 
  • — Tragèdia i drama en l’obra d’Àngel Guimerà. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2009. 
  • — «Maria Rosa d’Àngel Guimerà, una tragèdia naturalista?». A: Falguera, Enric et al. (ed). Llegir els clàssics. Lleida: Pagès editors, 2011, p. 95-112. 
  • Benet i Jornet, Josep M. «Sobre Àngel Guimerà». A: La malícia del text. Barcelona: Curial, 1992, p. 139-154. 
  • Cubas, Enric (cur.). Epistolari d’Àngel Guimerà. Barcelona: Barcino, 1930.
  • Diversos autors. Guimerà.1845-1995. Barcelona: Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, 1995. 
  • Domingo, Josep M.; Gibert, Miquel M. (ed.). Actes del Col·loqui sobre Àngel Guimerà i el teatre català al segle XIX. Tarragona: Diputació de Tarragona, 2000. 
  • Fàbregas, Xavier. «Àngel Guimerà i el teatre del seu temps». A: Riquer, Martí de; Comas, Antoni; Molas, Joaquim (ed.). Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 7, 1986, p. 5436-600. 
  • Gallén, Enric. «Introducció». A: Guimerà, Àngel. Maria Rosa. Barcelona: Castellnou, 2008, p. 9-48.
  • — «Guimerà in Europe and America». Catalan Historical Review, núm. 5 (2012), p. 85-100. 
  • Gallén, Enric; Nosell, Dan (2011). Guimerà i el premi Nobel. Història d’una candidatura. Lleida: Punctum, 2011.
  • Gimferrer, Pere. «Pròleg». A: Guimerà, Àngel. Antologia poètica. Barcelona: Selecta, 1977, p. 7-28. 
  • Martori, Joan. La projecció d'Àngel Guimerà a Madrid (1891-1924). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. 
  • Miracle, Josep. Guimerà. Barcelona: Aedos, 1958. 
  • Pons, Arnau. «Enquimerar». A: Vidal, Blanca Llum (ed.). Àngel Guimerà. Poesia completa. Barcelona: Edicions de 1984, 2010, p. 431-440. 
  • Salvat, Ricard et al. Àngel Guimerà. Nadala de la Fundació Carulla-Font. Barcelona: Fundació Carulla-Font, 1974.

Enllaços

Àngel Guimerà al portal lletrA: <http://lletra.uoc.edu/ca/autor/angel-guimera>

Àngel Guimerà a l'AELC: <http://www.escriptors.cat/autors/guimeraa>

Àngel Guimerà a la Viquipèdia: <https://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%80ngel_Guimer%C3%A0_i_Jorge>

Àngel Guimerà a enciclopèdia.cat: <https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0031692.xml>

Àngel Guimerà al portal Corpus Literari Ciutat de Barcelona: <http://www.ducros.cat/corpus/index.php?command=show_news&news_id=1116>

Àngel Guimerà al portal Espais Escrits: <https://www.espaisescrits.cat/qui-som/autors/angel-guimera-i-jorge>

Àngel Guimerà al portal IMDB: <http://www.imdb.com/name/nm0347320>


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x