Estudiós
Barcelona, 9-10-1897 - Barcelona, 9-12-1980
Estudiós
Redactor/a: Jordi Jané
Crític d'art i d'espectacles. Interessat en un ampli ventall de llenguatges (pintura, escultura, arquitectura, dansa, ballet, teatre, cançó), va ser també un tenaç valedor de manifestacions minoritàries o menystingudes per la cultura oficial, com ara el jazz, el flamenc, la boxa, el cinema, l'il·lusionisme, el circ, el music-hall o els titelles, unes arts que va considerar sempre homologables a l'alta cultura. Gràcies a una sòlida formació i als molts contactes exteriors (especialment francòfons), durant les dècades dels vint i trenta del segle xx va introduir i divulgar les avantguardes europees al nostre país i va agitar el resclosit panorama artístic català, encara mig ancorat al noucentisme. Després de la Guerra Civil i l'exili va desenvolupar una frenètica activitat cultural participant en actes, conferències i tertúlies, i, especialment, amb la publicació de llibres monogràfics i crítiques sobre diverses arts de l'espectacle.
Orfe de pare a cinc anys, Gasch estudia a l'escola de Jean Brunet (Barcelona), d'on surt dominant perfectament la llengua francesa, i continua els estudis a La Salle Condal. El fet que la seva mare el porti cada diumenge a veure circ o sarsuela desvetlla el seu gust per l'espectacle. Estudia peritatge mercantil i treballa d'administratiu. Cap als vint-i-un anys comença a fer classes de dibuix al Cercle Artístic de Sant Lluc, on fa amistat amb Joan Prats i Joan Miró. En adonar-se que no té futur com a artista, abandona les classes i es converteix en bibliotecari del Cercle, activitat que li permet ampliar els seus coneixements artístics i humanístics i que serà clau per al seu futur com a crític i analista.
Influït pels postulats de la revista francesa L'Esprit Nouveau, el 1925 publica el seu primer article («Els pintors d'avantguarda. Joan Miró») a la revista quinzenal Gaseta de les Arts. És una peça en què ja batega el Gasch documentat, iconoclasta, decidit militant de les avantguardes i convençut de la transversalitat entre totes les formes de l'art: comença l'article exposant àgilment el recorregut de la pintura d'ençà de la decadència de l'academicisme, hi blasma les «inconsistències atmosfèriques» dels impressionistes, hi defensa Cézanne i Seurat com a precursors del cubisme, arriba a Picasso, qualifica el cubisme de «disciplina transitòria» i es detura en Joan Miró, de qui analitza la curta però ja molt coherent trajectòria. També hi revela un pensament de Miró sobre la necessària primacia de la intuïció i la sensibilitat per sobre de la tècnica —una reflexió sorgida en una conversa entre tots dos al final d'una actuació del malabarista Rastelli.
El 1926 participa en la creació de la revista L'Amic de les Arts i comença a projectar la seva desinhibida visió de l'art en diverses publicacions catalanes i espanyoles: entre d'altres, D'Ací i d'Allà, La Veu de Catalunya, L'Opinió, La Publicitat, La Gaceta Literaria (Madrid), Gallo (editada per García Lorca a Granada), Verso y prosa (Múrcia) i diverses revistes culturals europees i de l'Amèrica Llatina.
El març de 1928 signa, amb Lluís Montanyà i Salvador Dalí, el Manifest groc, un document contundent i directe en què, a cavall del futurisme i el dadà, blasmen el postnoucentisme i advoquen enèrgicament pel maquinisme, el jazz i el cinema com a regeneradors de la societat.
El 1930, Gasch comença a publicar al setmanari Mirador, on alterna la crítica d'art amb les de cinema, dansa, music-hall i circ —combinant les de circ amb el seu amic i crític circense Joan Tomàs—. La de Gasch és, ja des dels inicis, una crítica compromesa amb cada una de les arts a què es dedica: «Em satisfà, per temperament, la crítica parcial, la crítica apassionada a ultrança. És a dir, em satisfà el crític que té una doctrina estètica i la defensa a peu i a cavall» (Mirador, 16-2-1932).
Gasch se sent també interessat per la vida nocturna barcelonina, en la qual fa descobertes artístiques que, divulgades en els seus textos, enriqueixen i acoloreixen el panorama cultural del país (entre d'altres, Carmen Amaya, La Argentina, Sara Pinal, La Chunga, Pastora Imperio i Vicente Escudero). El 1932 participa en la fundació del grup avantguardista ADLAN (Amics De l'Art Nou) amb Joan Prats, Carles Sindreu, Josep Lluís Sert, Josep Vicenç Foix i altres. Molt interessat per Le Corbusier i l'arquitectura racionalista, també col·labora activament amb el GATCPAC (Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània).
El 1938, en plena Guerra Civil, escriu crítica i opinió sobre arts plàstiques al setmanari Meridià, on publicà el seu últim article el 14 de gener de 1939, pocs dies abans d'exiliar-se a França. De la duresa i la tristor de l'exili francès en són testimonis els seus llibres Etapes d'una nova vida. Diari d'un exili i París, 1940. Quan torna a Barcelona el 1942 passa dos mesos a la presó i, com tanta gent, pateix la misèria moral i material generada pel franquisme. El 1944 es casa amb Caritat Grau-Sala i el 1946 s'incorpora a la redacció de la revista Destino, en què desenvolupa una polifacètica activitat com a crític: en cinema crea la secció «El sábado en la butaca», i en arts plàstiques col·labora (sovint amb el pseudònim Mylos) en les seccions «Formas y colores» i «En el taller de los artistas», en què advoca per creadors encara desconeguts com Tàpies, Hernàndez Pijuan, Ràfols-Casamada, Maria Girona, Joan Ponç i molts altres. En circ i music-hall són molt apreciades les seves crítiques i opinions a la secció «La alegria que pasa». També escriu articles evocatius («A la luz del recuerdo») i algunes sèries monogràfiques, com els catorze lliuraments d'«Evocación del Circo Olimpia» (1969). Col·laborà a Destino fins al desembre de 1974, havent superat llargament l'edat de jubilar-se.
El 1948, Gasch, Joaquim Gomis, Joan Prats i Rafael Santos Torroella, entre d'altres, funden l'associació Club 49, que divulga les noves manifestacions artístiques, organitza conferències i sessions de jazz, edita la revista Cobalto 49 i munta la primera exposició conjunta de Joan Ponç, Antoni Tàpies i Modest Cuixart. També vinculat al grup Dau al Set, Gasch és, com remarca el professor J. M. Minguet, un dels pocs nexes d'unió entre les avantguardes històriques catalanes i les que afloren després de la Guerra Civil.
El 1952 comença les col·laboracions a Radio Nacional de España (El mundo rueda), i en anys posteriors escriu guions per a televisió (Esta es su vida, Canciones para el recuerdo, etc.). El 1953 segueix la ruta del sud espanyol amb el Circo Americano per documentar-se per al futur llibre El circo por dentro. El 1956 publica Paris, 1940, i el 1957, Barcelona de nit i La pintura abstracta. El 1958, Ballet i Diccionario del ballet y de la danza. També el 1958 ingressa a la Union des Historiens du Cirque i comença a col·laborar a la revista Le Cirque dans l'Univers. El 1968 és president d'honor del IV Congrés Mundial d'Amics del Circ, celebrat a Barcelona. El 1970 participa, amb Xavier Fàbregas i Joan Baixas, entre d'altres, en la creació del Moviment de Titellaires Independents, germen de la renovació titellaire catalana.
Al llarg de la seva carrera, Gasch va fer amistat amb artistes i intel·lectuals de la talla de Joan Miró, García Lorca, Dalí, Francesc Pujols, Giménez Caballero, Josep Lluís Sert, Vicente Escudero, Carmen Amaya, Joan Magrinyà, els Santpere, Alady, Guillem Díaz-Plaja, Sempronio, J. V. Foix, Jean Arp, Picasso, Charlie Rivel, Pinito del Oro, Maurice Chevalier, Enric Guitart, Alexander Calder i Joan Brossa.
Entre els reconeixements rebuts, destaquen la Medalla d'Honor del II Congrès International des Amis du Cirque (París i Rouen, 1956), la Insignia de Oro y Brillantes del Circo, atorgada per l'empresari Juan Carcellé (Madrid, Circo Price, 1959), els títols de Chevalier des Palmes Académiques (1959) i Officier des Palmes Académiques (1962) i la Medalla al Mèrit de la Diputació de Barcelona (1975).
El 1968 rep un homenatge dels Artistes de la Dansa i Balletòmans de Barcelona, i el 1972 el ballarí Joan Tena n'hi organitza un altre al Teatre Romea en què participa tot el sector de la dansa. El 1976, el FAD (Foment de les Arts Decoratives, avui Foment de les Arts i el Disseny) li dedica diversos actes i l'exposició «Sebastià Gasch, 50 anys d'avantguarda», en què participen, entre d'altres, Joan Miró, Josep Lluís Sert i Joaquim Gomis. En aquest homenatge s'instauren els premis FAD Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals, que des d'aleshores se celebren anualment. També el 1976 surt a la llum Wifredo Lam a París, l'últim de la trentena llarga de llibres publicats per Gasch en cinquanta anys de carrera.
Per commemorar el centenari del seu naixement, el 1997 el centre KRTU del Departament de Cultura de la Generalitat organitza un cicle amb conferències, taules rodones, presentacions de llibres, espectacles i l'exposició «Sebastià Gasch, crític d'art i de les arts de l'espectacle», comissariada per Joan M. Minguet a la Fundació Miró.
Sebastià Gasch és el crític rigorós, compromès, inconformista i constructiu capaç d'enfrontar-se amb modes, patums i statu quo esgrimint sempre arguments sòlids i convincents, si no definitius. És l'analista documentat que elabora teoria, esdevé prescriptor i aporta elements a la pedagogia i a la historiografia de l'art i de l'espectacle.
Gasch crea lectors i ajuda a formar espectadors. Assequible tant a l'especialista com al gran públic, el seu estil literari és un hàbil combinat d'informació, anàlisi i seducció. El seu corpus teòric és —encara al primer terç del segle xxi— un fons documental imprescindible per a periodistes, crítics, estudiosos i aficionats.
En Gasch no es poden separar les facetes de crític d'art i crític d'espectacles. Per a ell, qualsevol manifestació artística forma part d'un tot unitari i ha de tenir com a objectiu primordial la comunicació entre els éssers humans: «L'art només m'interessa quan serveix de mitjà per exterioritzar una intensa resplendor espiritual. L'art ha de produir una emoció, i l'artista ha d'expressar les seves emocions amb mitjans emocionants». Gasch, doncs, elabora criteri a partir de les emocions; l'anàlisi intel·lectual és un segon estadi que resol amb habilitat i ofici. És precisament el treball a partir de les emocions el que li permet elucubrar amb la mateixa autoritat sobre una tela, una escultura, un edifici, un quejío, un ritme cinematogràfic, una plantada de castells, el triple mortal d'un trapezista volant o les fronteres entre circ i music-hall.
La seva contribució al desenvolupament de les arts plàstiques i escèniques a la Catalunya del segle xx és capital: els seus articles fan conèixer al país artistes contemporanis que triomfen a Europa, com Gino Severini, Max Ernst, Juan Gris, Ferdinand Léger, Hans Arp i Alexander Calder. En pro d'una «síntesi poètica entre raó i estil», dels artistes autòctons divulga i defensa, entre d'altres, Miró, Dalí, Picasso, Ángel Ferrant o l'uruguaià amb residència intermitent a Catalunya Rafael Barradas.
En el ram dels titelles, Gasch enalteix la feina dels Didó, Anglès, Vergés, Tozer o Putxinel·lis Claca, i està molt atent a les produccions estrangeres (en són exemples l'apologia del titellaire per a adults Frank Mumford —Sala Rigat, 1953— o les consideracions artístiques i pedagògiques que dedica a L'opera dei Buratini, de Maria Signorelli, 1962).
En music-hall, jazz, ballet, dansa clàssica i flamenc són magistrals les seves crítiques de Raquel Meller, Maurice Chevalier, Jacques Brel, Bernard Hilda, l'Orquestra Planas, Gilbert Becaud, Los Panchos, Els Ballets Russos de Diàguilev, Vicente Escudero, Joan Magrinyà, Joan Tena, Emma Maleras, La Argentina, La Chunga, Carmen Amaya, Antonio Gades, Pastora Martos, Pastora Imperio o José de la Vega.
El circ és tant una qüestió emocional com intel·lectual per a Gasch, que n'aprecia molt més les sensacions i la bellesa que no pas la proesa i el risc. Amb la dèria de conciliar cultura popular i alta cultura, projecta sobre el circ una mirada conceptual que confereix una nova dignitat al vell art de la pista. Els seus llibres, crítiques i articles de divulgació són tan cabdals per entendre el recorregut del circ al segle xx com premonitoris del circ del xxi. Segons Cirici Pellicer, «és sobretot per ell que el music-hall, el circ, el cinema i el jazz entraren al camp de la cultura i que s'esvaí el prestigi dels falsos classicismes noucentistes».
La pintura catalana contemporània. Barcelona: Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937.
De la danza. Barcelona: Editorial Barna, 1946.
El circo y sus figuras (amb aiguaforts d'Emili Grau-Sala). Barcelona: Editorial Barna, 1947.
Las etapas del cine. Barcelona: Institut Transoceànic d'Edicions, 1948.
Títeres y marionetas. Barcelona/Buenos Aires: Editorial Argos, 1949.
El arte de los niños. Barcelona: Producciones Editoriales del Nordeste, 1953.
L'expansió de l'art català al món. Barcelona: Imprenta Clarasó, 1953.
Amaestramiento de animales. Barcelona: Editorial Fama, 1955.
París, 1940. Barcelona: Editorial Selecta, 1956 (reeditat per Quaderns Crema, Barcelona, 2001).
Barcelona de nit: el món de l'espectacle (amb il·lustracions d'Emili Grau-Sala). Barcelona: Editorial Selecta, 1957 (reeditat per Parsifal Edicions, Barcelona, 1997).
El circo por dentro (amb fotos de Ramon Dimas). Barcelona: Ediciones Destino, 1961.
Charlie Rivel, pallasso català. Barcelona: Editorial Alcides, 1962.
La historia del music-hall. Barcelona: Ed. GP, 1962.
Teatro, circo y music-hall (amb altres autors). Barcelona: Librería Editorial Argos, 1967.
Les nits de Barcelona. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1969.
El Molino, memorias de un setentón. Barcelona: Dopesa, 1972.
«Proemio». A: Rivel, Charlie: Pobre payaso. Barcelona: Ediciones Destino, 1973.
Etapes d'una nova vida. Diari d'un exili. Barcelona: Quaderns Crema, 2002.
Fons de la família (el redactor pot facilitar-ne el contacte)
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar