Art escènica caracteritzada per produir efectes que aparentment contradiuen la lògica i les lleis naturals. També coneguda amb els noms de màgia blanca, prestidigitació o, simplement, jocs de mans, té els orígens en pràctiques religioses de les tribus primitives, raó per la qual se la considera la més antiga de les arts teatrals. Joan Brossa va tractar l'il·lusionisme com un vessant més de la poesia i el va definir com «l'art de mentir per entretenir».
Es divideix en dues grans branques: màgia de prop (ang. close-up) i màgia d'escenari. La màgia de prop se subdivideix en cartomàgia (efectes amb baralles de cartes) i micromàgia (efectes amb monedes, gobelets, papers o objectes). La màgia d'escenari comprèn tres grans àmbits: manipulació, màgia general i grans il·lusions.
En la manipulació (o prestidigitació) els efectes es basen en l'habilitat del prestidigitador. La màgia general produeix els efectes usant estris i aparells de mida mitjana i també animals petits com tórtores, conills, ànecs, periquitos, lloros, cacatues, etc.
Els números de grans il·lusions persegueixen l'impacte i la sorpresa mitjançant l'ús de grans aparells, amb els quals s'aconsegueixen efectes com levitacions, suspensions, incineracions, aparicions, desaparicions, caps parlants, decapitacions, persones tallades o serrades, trossejament o destrucció de persones mitjançant caixes d'espases o caixes zig-zag, penetració de la matèria, substitucions, transposicions, metamorfosis, transmutacions o transformacions (entre objectes, entre dues o més persones, o entre persones i animals voluminosos com lleons, tigres, cocodrils i d'altres), etc. Aquesta especialitat màgica és la més adequada per a espais grans, com ara circs i sales de festes.
La màgia còmica és una variant parlada que explota la vis còmica del mag mitjançant bromes, acudits, interpel·lacions al públic i la participació d'espectadors en escena en alguns moments de l'espectacle.
Es consideren arts afins a l'il·lusionisme especialitats com l'escapisme, el faquirisme, l'hipnotisme, el mentalisme, la ventrilòquia, el transformisme (anomenat en alguns cercles fregolisme en homenatge al transformista italià Leopoldo Fregoli) i també els ombròmans (o ombristes) i els espolsabutxaques (angl. pickpocket). Joan Brossa va tractar l'striptease com una variant del transformisme perquè considerava que l'artista va transformant la imatge del seu cos a mesura que es despulla.
El text més antic referit a un espectacle de màgia és un papir egipci de l'any 3766 aC conservat al British Museum. Algunes civilitzacions antigues van posar els primers coneixements de física (vasos comunicants, força motriu del vapor d'aigua, etc.) al servei dels poders sobrenaturals dels taumaturgs. Molt abans del concepte actual d'espectacle, els primers mags van ser els bruixots, xamans i fetillers tribals i els sacerdots precristians. Aquest origen pot explicar que en algunes èpoques els mags d'espectacle es presentessin com a astròlegs o alquimistes, vestits amb túnica, cofats amb cucurulla i amb una vareta màgica a les mans. A l'edat mitjana els escamotejadors, joglars i trobadors es guanyaven la vida amb cançons, poemes, farses i jocs de mans; la Inquisició en va enviar a la foguera molts. La Itàlia renaixentista va significar un gran impuls per a l'il·lusionisme, i al segle XVIII els mags abandonen la precarietat econòmica de fires i mercats i estableixen un caixet per actuar als teatres: Isaac Fawkes, Philip Breslaw i Giuseppe Pinetti, entre d'altres, posen els fonaments de l'il·lusionisme teatral.
Al llarg de la història, la presentació dels il·lusionistes ha anat variant en funció dels canvis socials i de la mateixa evolució del gènere. A cavall del XIX i el XX, els il·lusionistes es presenten com a «físics» i «professors» i ja no fan «màgia» sinó «física recreativa», alhora que es comencen a publicar els primers tractats d'il·lusionisme. Avui, un il·lusionista és un actor que fa jocs de mans, i se li demana habilitat, intel·ligència, sentit artístic, construcció de personatge i posada en escena.
El 1845 el francès Jean Eugène Robert-Houdin (1805-1871) inaugura a París un teatre on programa les Soirées Fantastiques, que fan entrar l'il·lusionisme a la modernitat. Serà precisament al teatre de Robert-Houdin on a partir de 1896 Georges Méliès oferirà les primeres exhibicions cinematogràfiques, en aquells primers temps molt lligades a l'il·lusionisme.
El barceloní (o valencià) Pau Minguet és el primer a publicar un llibre de màgia a l'Estat espanyol: Engaños a ojos vistas y diversión de trabajos mundanos (Madrid, 1733), una compilació de jocs i efectes extreta de llibres estrangers. Al segle XIX diverses editorials de Barcelona i València publiquen tractats i manuals de màgia que contribueixen en gran manera a la difusió i acceptació popular d'aquest art. Melcior Millà i Castellnou (1830–1906), patriarca de la coneguda nissaga d'editors, llibreters i autors teatrals, va ser el primer a traduir al català alguns dels jocs creats per Robert-Houdin.
Si bé inicialment la societat catalana es va prendre l'il·lusionisme com una futilesa exòtica i extravagant, a l'últim terç del segle XIX ja era un espectacle popular que es representava tant als teatres com en cases particulars. Es té notícia d'espectacles de màgia al barceloní Teatre de la Santa Creu a partir de l'any 1835, i les funcions s'anuncien als diaris com a jocs científics, molt probablement per esquivar les pressions eclesiàstiques.
Entre els mags vuitcentistes catalans cal destacar, a més de l'esmentat Melcior Millà, Fruitós Canonge (1824–1890), molt famós a l'Amèrica del Sud, i Joaquim Partagàs (1848-1931, autor d'El prestidigitador Optimus o Magia espectral i fundador de la botiga El Rey de la Magia i del local d'exhibició Salón Mágico). A cavall del XIX i el XX són importants Josep Florences (1872–1944), inventor de l'efecte La cigarreta elèctrica, Pau Areny de Plandolit (1876–1936), mag aficionat i autor de Las Maravillas de la Magia Moderna i diverses biografies de mags, el mentalista Vicenç Cortès (1878–1915) i Francesc Roca (?–1945), que girava amb un teatre ambulant on presentava números d'il·lusionisme i exhibia autòmats, figures de cera i un gabinet de curiositats. El Museu d'Arts Escèniques de l'Institut del Teatre (MAE) i La Casa Màgica del mag Xevi conserven una petita part del valuós material de Roca i dels seus fills Alfons i Ernest.
Nascuts al segle XIX però encara actius al XX trobem el faquir Molist (Thamara-Bey, que es llançava, encès, a una petita piscina des de 25 metres d'alçària), Ras-Taffari (faquir i aviador també conegut com Capità Puig) i el transformista i ventríloc Josep Torres Toreski (1869-1937), que, després d'un llarg periple per l'Amèrica del Sud, entre el 1924 i el 1937 es va fer molt popular per les seves intervencions a Ràdio Barcelona amb el seu personatge Míliu.
Ja al segle XX són decidits impulsors de l'il·lusionisme figures com el capellà Wenceslau Ciuró Ling-Kai-Fu (1895-1978), autor de tretze llibres sobre màgia, Ferran Maymó (1897-1966), fundador de l'Escuela Radio Maymó, president de la Sociedad Española de Ilusionismo i del Círculo Español de Artes Mágicas, i organitzador de diversos congressos estatals celebrats a Barcelona, Carles Bucheli Carlston (1903 -1981), il·lusionista i segon propietari de la botiga El Rey de la Magia, Xavier d'Areny-Plandolit i Gassó (1907–1982), soci fundador de les societats ACAI i SEI, el poeta Joan Brossa (1919–1998), ideòleg i renovador de l'il·lusionisme a Catalunya, i Alain Montilla Alain Denis (1945) il·lusionista, inquiet documentalista i autor del llibre Mags i màgia a Catalunya: una visió històrica.
El 1933 la fàbrica mataronina Juguetes Borràs va treure al mercat una capsa de jocs de màgia que encara es continua fabricant i que ha contribuït en gran manera a la divulgació de l'il·lusionisme i al desvetllament de moltes vocacions. Per aquests motius, l'actual empresa Educa Borràs va ser premiada el 2013 pel Festival Internacional de Màgia de Badalona Memorial Li-Chang. També han comercialitzat capses, maletes i carpetes de jocs de màgia l'il·lusionista Xevi i el Màgic Andreu.
A la primera meitat del segle XX, a Europa i Amèrica irrompen als teatres i music-halls luxoses produccions màgiques guarnides amb generosos cossos de ball, que assoleixen un gran prestigi entre totes les capes socials. Barcelona és una ciutat clau en els circuits europeus i hi actuen estrelles com el transformista Fregoli i els il·lusionistes Fu-Manxú i Richiardi junior. Entre les dècades dels cinquanta i els setanta, a Barcelona proliferen cabarets com Bolero, Rigat, La Rosaleda, Barcelona de Noche, Río i Emporium, on treballen prestigiosos mags internacionals com Howard de Courcy, Kassagi, Silvan, Fred Kaps, Brahama i Potassy. L'últim gran il·lusionista d'aquesta tradició que actua a Barcelona és l'alemany Kalanag (Teatre Còmic,1962).
De la copiosa nòmina d'il·lusionistes destacables als Països Catalans durant el segle XX, són de cita obligada el mentalista Josep Mir Fassman (1909-1991), Ramon Camprubí Càrtex (1910-1956), Agapito Almonacid Roden (1913-2000, músic, manipulador i el 1956 parella artística de Fu-Manxú a El bazar de la Magia), Joan Forns Li-Chang (1916-1998), Màgicus (Josep Maria Ferràndiz, 1918-1999, i Teresa Gutsens, 1926, també fundadors de la botiga d'il·lusionisme Màgicus), Francesc Piñol Regàs Faquir Sager (1922-1999), el ventríloc valencià Rafael Pla El gran Fele (1927-1977), el mentalista i inventor d'efectes mallorquí Antoni Ferragut (1942-2013) i Víctor Martí (1948-1985), ànima de la companyia Abracadabra.
Entre els molts il·lusionistes en actiu destaquen Toni Cachadiña (dos cops Premi Mundial de Cartomàgia), el mestre valencià Joan Gurrea, Xavier Sala Xevi, Josep Miret Faquir Kirman, Francesc Andreu Màgic Andreu, el ventríloc Andreu Llorens Selvin, Jesús Julve Hausson, l'espolsabutxaques Miquel Artés Nilsson, la maga i titellaire Teia Moner (impulsora i directora artística des del 2006 del Festival Internacional Dames Màgiques a Terrassa), Joaquim Alís Alís Kim (especialitzat en grans il·lusions, com el castellonenc Yunke), Enric Ruiz Enric Magoo (impulsor i director d'ençà del 2001 del Festival Internacional de Màgia de Badalona Memorial Li-Chang), Xavier Gironès Giro, Maria del Mar Quadras Marimar, Josep Maria Lari Mag Lari, Sergi Arnalot Sergi Buka i, entre els més recents, Antonio Díaz el mago Pop (Premio Nacional de Magia 2008), Edgard Mauri Mag Edgard i el valencià Dakris (Premio Nacional de Magia 2013).
Catalunya, que va ser capdavantera de l'il·lusionisme a l'Estat espanyol, ha fet també les primeres incursions en la renovació del llenguatge màgic. D'ençà que Joan Brossa i l'il·lusionista Hausson van començar a col·laborar el 1987, la màgia ha iniciat un camí cap a l'il·lusionisme contemporani (a Europa nouvelle magie, amb representants com Philippe Genty, Claudio Stellato o la Cie. 14:20). Amb criteris semblants als del circ contemporani, la nouvelle magie hibrida l'il·lusionisme amb altres arts escèniques per transcendir la rutina dels efectes màgics i crear una sintaxi de símbols capaç de transmetre emocions. Si Brossa es va servir de l'il·lusionisme «per intuir la veritable naturalesa de les coses», l'il·lusionisme contemporani busca «la desviació del real dins el real» (Raphaël Navarro). Als Països Catalans, però, aquest moviment és encara a les beceroles i, a més de l'esmentat Hausson, només s'hi acosten tímidament alguns espectacles de Sergi Buka.
Són importants per a la vitalitat de l'il·lusionisme un seguit de cites anuals com la trobada internacional Almussafes Màgic (des del 1993), l'Encuentro Nacional de Magos Florences Gili (Tamarit de Llitera, des del 2000), el ja citat Festival Internacional de Màgia de Badalona Memorial Li-Chang (des del 2001), l'Impossible (Jornades de màgia de La Canonja, des del 2006), el Festival de Màgia de la Costa Daurada (Vila-seca, des del 2007), el Màgia x ací (Vila-real, des del 2008) o els més recents Fira de Màgia al Carrer (Torroella de Montgrí, des del 2012) i la Nit dels genis (Teatre Kursaal de Manresa, des del 2013).
En la mateixa línia, l'existència de botigues especialitzades continua al servei d'aquest art. A Barcelona funcionen El Rei de la Màgia (família Martínez-Llop), Màgicus (família Ferràndiz-Gutsens), El Ingenio (Rosa Cardona) i Selecciones Mágicas (Josep Maria Llàcer, també autor de llibres sobre il·lusionisme). Hi ha botigues de material màgic, entre altres localitats, a Girona, Sabadell i València.
En el terreny editorial cal citar la desapareguda Editorial Sintes, que disposava d'un extens catàleg de llibres de màgia, i Ricard Marré, que el 1964 va començar a publicar la revista Misdirection i després va fundar Ediciones Marré, actualment amb un fons editorial de més de vuitanta títols sobre il·lusionisme. Joaquim Vilajosana Magic-Kim ha publicat diversos títols divulgatius.
Pel que fa a programacions, a més d'espectacles esporàdics d'il·lusionisme en teatres de cartellera generalista, existeixen, sobretot a Barcelona, sales que prioritzen les arts màgiques, com El Llantiol, La Seca Espai Brossa i el Teatre-Museu El Rei de la Màgia. La SEI i altres entitats agrupen els professionals i afeccionats del sector.
Areny de Plandolit, Pau. Las maravillas de la magia moderna. Barcelona: Editorial Maucci, 1913. (Edició facsímil d'Editorial Altafulla, Barcelona, 1997).
Armenteras, Antonio de. Enciclopedia de la Magia, Ilusionismo y Prestidigitación. Barcelona: Ed. Maucci, 1956.
Brossa, Joan. Anafil. Barcelona: Edicions 62, 1987.
De Ritis, Raffaele. Illusionismi (Settemila anni di teatro, scienza e religione). Viterbo: Nuovi Equilibri, 2004.
Gallego, Juan; Gea, Miguel Ángel. La magia española del siglo XX. Madrid: Páginas, Libros de Magia, S.R.L., 2003.
Homar Toboso, Ferran. Primer diccionari d'il·lusionisme/Primer diccionario de ilusionismo. Barcelona: Ediciones Marrè, 2013.
Jané, Jordi. Les arts escèniques a Catalunya. Barcelona: Galaxia Gutenberg: Cercle de Lectors, 2001.
Minguet, Pablo. Juegos de manos o sea Arte de hacer diabluras (amb una presentació de Joan Brossa). Barcelona: Alta Fulla, 1993. (Edició facsímil de l'edició de 1864).
Montilla i Castellsaguer, Alain. Mags i màgia a Catalunya: una visió històrica. Badalona: Museu de Badalona, 2010.
Robert-Houdin, Jean Eugène. Magia y física recreativa. Barcelona: Alta Fulla. (Edició facsímil de 1998).
Sala, Xavier (Xevi). El meu món màgic. Barcelona: Edicions Marré, 1988.
Revistes
Amigos de la Magia (Barcelona: CEDAM) (1952-1987).
Ilusionismo (Barcelona: SEI) (1943).
Misdirection (Barcelona) (1964).
Associacions
Sociedad Española de Ilusionismo (SEI): http://www.ilusionismo.es/
SEI (Sociedad Española de Ilusionismo) Barcelona: http://www.seibcn.es/
Associació de Mags i Il·lusionistes de Catalunya (AMIC)
Associació Catalana de Mags, Il·lusionistes Professionals i Empresaris: handsilk2002@yahoo.es
Acadèmia Màgica de Girona
Evualà, Associació de Mags Il·lusionistes de les comarques Gironines
Associació de mags i Il·lusionistes de Lleida (AMIL): lleida-amil.blogspot.com
Cercle Màgic Mallorquí
Màgics Menorca: magicjop@terra.es
Círculo de Ilusionistas de Valencia, Alicante y Castellón: www.civac.es
Asociación Valenciana de Ilusionismo (Almussafes): www.mimagia.es
Festivals
19è Festival Internacional de Màgia de Badalona Memorial Li-Chang: https://teatrezorrilla.cat/festival-li-chang/
Festival Internacional Dames Màgiques (Terrassa): www.damesmagiques.com/
Encuentro Internacional Almussafes Mágico: http://www.mimagia.es
Locals
Teatre-Museu El Rei de la Màgia
Cafè-Teatre Llantiol: www.llantiol.com
La Seca Espai Brossa
Botigues
El Rei de la Màgia (Barcelona)
Màgicus Barcelona): http://www.magicus.es/
Selecciones Mágicas (Barcelona): http://www.seleccionesmagicas.com/
Art i màgia (Sabadell): http://www.actiweb.es/artimagia/
Màgic (Girona): https://www.facebook.com/MagiaFacil
La varita (València, botiga i escola): http://www.lavarita.com/
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar