Enric Granados Campiña

Compositor, pianista

27-7-1867

Lleida

24-3-1916

Canal de la Mànega

Fill de Calixto Granados Armenteros, militar d'origen cubà que exercia com a governador a la ciutat de Lleida, i d'Enriqueta Elvira Campiña, nascuda a Santander, va traslladar-se de petit a Barcelona i va estudiar amb el mestre de l'Escolania de la Mercè, Francesc Jurnet. Més tard va entrar a les classes de Joan Bta. Pujol, el principal pedagog de piano i pare de tota una generació de pianistes. Així, als setze anys ja va participar en el concurs que aquest pedagog organitzava per promocionar els seus deixebles. Pedrell, membre del jurat, li va oferir estudiar harmonia i composició amb ell i li va despertar la passió per la música nacional i el respecte a les tradicions, dues de les característiques de la seva producció. Un cop format, va fer de músic de cafè, ofici molt habitual en aquells anys, tocant al Cafè Delicias, que abans havia escoltat Albéniz, Vives i Vidiella. El 1887, als vint anys, i gràcies a una beca d'Eduard Conde, es va traslladar a París, on va estudiar amb Charles de Bériot. A la capital francesa va aproximar-se als ambients musicals amb l'ajut de R. Viñes, també deixeble de Pedrell, amb qui va oferir un concert a la Salle Érard; hi va escriure l'Àlbum París, que conté un nombre de peces primerenques de bona factura, i es va relacionar amb la Schola Cantorum, que influí els ambients barcelonins gràcies a una visita dels seus components el 1903. 

El 1889 va tornar a Barcelona, on començà la carrera com a pianista amb un concert al Teatre Líric amb peces seves i dels grans pianistes romàntics. Aquesta faceta de la seva activitat musical donà lloc al Granados intèrpret del repertori romàntic (Schumann, Mendelssohn) o nacionalista (Albéniz, Grieg) i al Granados director d'orquestra en dues breus iniciatives: la Societat de Concerts Clàssics (1900) i l'Orquestra Barcelona (1905). A més, va col·laborar assíduament amb solistes com Malats, Vidiella, Casals o en les iniciatives d'altres entitats. 

El 1901 va fundar l'Acadèmia Granados, especialitzada en l'ensenyament del piano, que dirigí fins a la seva mort i que va ser dirigida successivament per Frank Marshall i Alícia de Larrocha. Granados hi va establir les bases de la principal escola pianística catalana, fonamentada en la tècnica del pedal. Gràcies a la iniciativa d'aquesta institució, el 1907 el pianista Édouard Risler va oferir per primera vegada a Barcelona les trenta-dues sonates per a piano de Beethoven, un dels autors preferits de la societat musical barcelonina. El 1912, amb al patrocini del doctor Salvador Andreu, promotor de la urbanització de la zona i creador de les cèlebres pastilles per a la tos, obrí a l'avinguda Tibidabo la Sala Granados en l'espai que més tard havia de ser la seu del laboratori de doblament de pel·lícules La Voz de España; en aquesta sala va oferir sovint concerts propis. 

En l'afany d'obrir-se camí en els més variats ambients musicals, va interessar-se per la música de teatre. Ja el 1895 havia posat música a l'obra teatral de Feliu i Codina Miel de la Alcarria i, un any més tard, va escriure la partitura d'Ovillejos, obra inestrenada i desconeguda. El 1898 va estrenar l'òpera María del Carmen, amb text de Feliu i Codina, estrenada al Teatre Parish de Madrid amb cert èxit i reestrenada en els anys de la Segona República i en alguna altra ocasió. Més tard col·laborà activament en les iniciatives modernistes amb produccions líriques: començà amb una desconeguda Llegenda de la fada, amb vincles amb el simbolisme modernista propi del moment; seguí amb Blancaflor, en el marc del Teatre Íntim d'Adrià Gual, i Petrarca (1899), inestrenada malgrat disposar de la ploma d'Apel·les Mestres; és autor també de Picarol (Teatre Líric Català, Teatre Tívoli, 1901), Follet (Gran Teatre del Liceu, sessió privada, 1903), Gaziel (Espectacles i Audicions Graner, Teatre Principal, 1906) i Liliana (Palau de Belles Arts, 1911), i encara va escriure una desconeguda obra lírica, La cieguecita del Belén (1915). Transformà la suite per a piano Goyescas en l'òpera homònima amb l'ajut del llibretista Fernando Periquet per a l'estrena al Metropolitan de Nova York (1916). Amb l'excepció d'aquesta darrera, les seves aportacions en el món de la lírica foren propostes de format petit, corresponents a la necessitat detectada pels autors modernistes d'oferir als espectadors catalans un repertori viu i propi que fes front a l'allau de la sarsuela denominada género chico, també de petit format i de gran atractiu en la població catalana.

La principal activitat de Granados fou, però, la composició per a piano, amb més de tres-centes obres de diversa factura i funcionalitat, algunes de les més exquisides peces del gran repertori pianístic i un bon nombre d'obres de caràcter pedagògic de gran difusió entre els estudiants. De retorn dels Estats Units, després de l'estrena de Goyescas i de celebrar un concert davant de la Casa Blanca, el vaixell Sussex en què viatjava fou torpedinat per un submarí alemany i va morir, amb la seva esposa, al canal de la Mànega. El fet despertà una increïble solidaritat en els més variats ambients musicals europeus i americans.

Granados representa un dels puntals de l'escola pianística catalana i és un dels autors de major relleu de la música espanyola del segle xx, al costat d'Albéniz, Falla o Pedrell. Conreà un caient neoromàntic altament expressiu, influït per Grieg i vinculat al pintoresquisme hispanista, situat especialment en el final del període setcentista, amb la seva producció de temes trets de les tonadillas i dels ambients goyescos. La seva dedicació a la pedagogia i a la interpretació el portà a escriure obres per a ús dels estudiants i obres de gran complexitat i riquesa expressiva.

Piano: Danzas (1892-1900) (Danza característica, Jota Miel de la Alcarria, Parranda, Oriental, Danza lenta, Sardana, Danzas españolas); Valses (Cuatro notas, La sirena, Carezza, Valses sentimentales, Apariciones, Cartas de amor, Exquise, Valses poéticos, Vals de concierto); Goyescas (1910) (Jácara, Crepúsculo, Serenata goyesca, El pelele intermezzo, Rêverie improvisación, Los majos enamorados); Juveniles; Pedagógicas; Románticas (Capricho español, Rapsodia aragonesa, Escenas románticas, Cherezada, Allegro de concierto); transcripcions de Scarlatti i Albéniz. 

Veu i piano: Tonadillas en estilo antiguo (1913), Canciones amatorias.

Música de cambra: Sonata vn. i p., Sonata cello. i p.; Quintet op. 49. 

Orquestra: Dante p. sf. (1908), Intermedio de Goyescas.

Música escènica: Miel de la Alcarria, música incidental (Feliu i Codina, 1895); María del Carmen, òpera (Feliu i Codina, 1898); Blancaflor, quadre líric (Adrià Gual); Petrarca (1899); Picarol (1901); Follet (1903); Gaziel (1906); Liliana (1911), quadres lírics (Apel·les Mestres), i Goyescas, òpera (Fernando Periquet, 1912).

Obra teòrica: Método teórico-práctico para el uso de los pedales del piano (1912).

• Aviñoa, X. Història de la música catalana, valenciana i balear. Barcelona: Edicions 62, 1999-2004.
• Aviñoa, X.; Larrocha, A. de; Riva, D. Integral para piano. Boileau, 2001. 
• Clark, W. A. Enrique Granados poet of piano. Oxford: Oxford University Press, 2011.
• Fernández Cid, A., Granados. Madrid, 1956.
• Hess, C. A. Enrique Granados: A bio-bibliography. Westport: Greenwood Press, 1991.
• Larrard, M. «The Lyric Dramas of Enrique Granados». Revista de Musicología (1991).
• Montsalvatge, X. «Enrique Granados (1867-1916)». Revista de Occidente, núm. 5 (1968).
• Salvat, J. «Epistolaris: Isaac Albéniz-Joaquim Malats / Enric Granados-Joaquim Malats». RMC (1933). 
• Subirà, J. «Antiguas tonadillas escénicas y modernas tonadillas de Granados», Ritmo (1962).
• — «Enrique Granados y Apeles Mestres». Ritmo (1966).

Xosé Aviñoa