Xavier Montsalvatge i Bassols

Nascut en el si d'una família benestant i culta, començà a estudiar violí a Girona, però la mort prematura del seu pare el 1921 féu que es traslladés a Barcelona a viure amb el seu avi matern. A l'Escola Municipal de Música de Barcelona estudià violí, però aviat s'inclinà a dedicar-se principalment a la composició.

Algunes obres de joventut foren premiades, com Tres impromptus per a piano, el 1933, i la Petita suite burlesca, per a violí i quartet de fusta, el 1935, però l'esclat de la Guerra Civil estroncà malauradament aquest impuls inicial.

Després de la guerra la primera composició que donà a conèixer fou Tres divertimentos (1940), escrita a partir de melodies populars. El 1945 compongué les Cinco canciones negras, que obtingueren gran notorietat i es convertiren en l'obra de Montsalvatge que més cops s'ha gravat i és l'obra més representativa d'aquest període, anomenat antillanista, format també obres com Ritmos (1942), el Cuarteto indiano i el Poema concertante. El comú denominador d'aquestes peces és la inspiració i la interpretació de la música de les Antilles, l'ambientació colonial i els sons propis de les havaneres. Amb aquesta estètica, Montsalvatge aconseguí un estil molt personal, allunyat de les directrius oficialistes i de l'hegemonia germànica, alhora que s'acostà a un llenguatge mediterrani molt delicat d'inspiració francesa.

Durant els anys cinquanta la música de Montsalvatge s'anà acostant a l'avantguarda francesa, sobretot a través de l'obra de compositors com Olivier Messiaen i Georges Auric i s'anà obrint a un espai de llibertat tonal més evident; una obra destacada d'aquest moment fou el Concerto breve (1953). Aquest procés culminà amb la Partita (1958) i, sobretot, amb la Desintegració morfològica de la Xacona de Bach (1962). Als anys de maduresa gaudí d'un gran reconeixement i tingué nombrosos encàrrecs d'obres.

Des del 1934 exercí la crítica musical: primer al diari El matí i, durant el període 1968-1975, a Destino, revista de la qual seria el director. També des del 1962 en féu a La Vanguardia. Des del 1971 fou també professor de composició  al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, esdevenint-ne catedràtic des del 1978 fins a la seva jubilació el 1981.

La seva dedicació a l'escena fou diversa i significativa. El primer títol operístic tingué una destinació infantil: El gato con botas, òpera en un acte i cinc escenes, amb llibret de Néstor Luján i basat en el conte homònim de Charles Perrault. Fou escrita durant l'estiu del 1947 i estrenada al Gran Teatre del Liceu el 10 de gener de 1948, sota la direcció de Carles Suriñach. L'òpera s'inspira en el gènere operístic del segle XVIII, amb recitatius, àries i fragments coreogràfics.

No tornà al gènere operístic fins a Una voce in off (1961), òpera en un acte i tres escenes per a dos personatges i veu pregravada, que gira entorn un triangle amorós entre el marit mort (que s'expressa a través d'una veu enregistrada en una cinta magnetofònica), la protagonista i el seu amant. Al llarg de les tres escenes, i a través de l'escolta de la veu gravada del marit, l'actitud de l'esposa i la seva relació amb l'amant i el marit difunt aniran canviant fins a capgirar-se completament. L'obra culmina amb un emotiu duo entre la protagonista, Angela, i la veu pregravada. Amb llibret del propi compositor, es va estrenar el 13 de desembre del 1962 al Gran Teatre del Liceu sota la batuta de Rafael Ferrer i direcció escènica d'Antonio Chic. Es va tornar a fer el 2 de novembre del 2002, però en versió concert dirigida per Antoni Ros Marbà, i 18 de gener del 2015, dirigida per Pablo González i amb direcció escènica de Paco Azorín.

El darrer títol operístic del catàleg de Montsalvatge és Babel 46 (1967). Està ambientat en un camp de refugiats i explica la història de deu persones i les relacions que s'estableixen entre ells el dia que deixen el camp en finalitzar la Segona Guerra Mundial mentre esperen la repatriació. Els cantants canten en italià, espanyol, francès, anglès, hebreu i portuguès el text escrit pel mateix Montsalvatge. L'autor l'havia presentat a un concurs de composició d'òpera convocat pel Liceu el 1967 que va quedar desert. Després d'una trentena d'anys desada en un calaix, finalment es va estrenar el 14 d'agost del 1994 al Festival Castell de Peralada dirigida per Ernest Martínez Izquierdo, havent-se'n fet prèviament una preestrena en versió de cambra a càrrec d'Albert Guinovart el 30 de juliol del 1994. El 26 de març del 2002 es presentà al Teatro Real de Madrid, dirigida per Antoni Ros Marbà i amb direcció escènica de Jorge Labelli en una coproducció amb el Liceu que hi arribà finalment el 16 de febrer del 2004, trenta-set anys després d'haver estat rebutjada.

Montsalvatge també va compondre música per a ballet: obres com Manfred (1945), ballet amb llibret de Jacqueline Alexander; La Venus d'Elna (1946); Invitació a la contradansa (1948); Calidoscopio (1954), i Perlimplinada (1956), en col·laboració amb Frederic Mompou, ballet amb llibret de Xavier Coll basat en l'obra de Federico García Lorca, Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín.

I també va escriure música per a teatre, com El jardín de Falerina (1953), per a l'obra de Calderón de la Barca, i Las mocedades del Cid (1954), per a l'obra de Guillem de Castro.

També és autor de música per a pel·lícules, sèries i documentals. Cal destacar-ne alguns títols, com Las largas vacaciones del 36 (1976), La vieja memoria (1979) i Dragon Rapide (1986), per a la qual rebé una nominació als premis Goya el 1987, entre moltes d'altres.

Al llarg de la seva carrera obtingué diversos guardons i distincions, com la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi Nacional de Música d'Espanya (1985), el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya (1997) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999). El 1962 fou elegit membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Montsalvatge és una de les figures més representatives de l'anomenada generació de la guerra. La seva obra té una gran projecció internacional i se'l considera un dels noms més importants de la música catalana contemporània. La seva obra consta de música simfònica, de cambra, òpera, ballet, música per a pel·lícules i obres per a solistes instrumentals, entre d'altres.

Encara que la seva producció en el terreny de l'òpera és limita a tres títols, se'l considera un dels principals noms del gènere en la producció contemporània catalana. Les seves obres són referents de l'evolució del gènere en els anys centrals del segle XX pel caràcter innovador que tenen. Sense seguir una tendència o escola determinada, l'òpera de Montsalvatge recull elements de l'estètica contemporània, i les seves òperes són un punt de referència en l'òpera del segle XX.

El libro de la ópera Barcelona. Barcelona: Juventud, 1943. En col·laboració amb Juan Ríos Sarmiento, Nicolás Barquet, i E. C. Ricart.

Álbum de habaneras. Barcelona: Barna, 1948. En col·laboració amb Nèstor Luján i Josep Maria Prim.

«La Argentina» vista por José Clará. Barcelona: Horta impressor, 1948. En col·laboració amb Néstor Luján.

Habaneras de la Costa Brava. Barcelona: Unión Musical Española, 1964.

Papeles autobiográficos: al alcance del recuerdo. Madrid: Fundación Banco Exterior, 1988. Publicat a Destino amb traducció de Manuel Pla el 1991.

Breu síntesi de la música espanyola a través dels seus compositors. Barcelona: Acadèmia Marshall, 1989.

Caballero Pàmies, Llorenç. Xavier Montsalvatge: homenaje a un compositor. Madrid: Fundación Autor, 2005.

Taverna-Bech, Francesc; Guinovart, Carles; Bonastre, Francesc. Xavier Montsalvatge. Barcelona: Boileau: Generalitat de Catalunya, 1994.

Codina, Jordi. Montsalvatge. Barcelona: Labor, 1992.

Web dedicada a l'obra de Xavier Montsalvatge

Xavier Montsalvatge a la Viquipèdia

Xavier Montsalvatge a enciclopèdia.cat