Logo Institut del Teatre
Territori: Mallorca
Redactor/a: Maria Muntaner González i Guillem Aloy Bibiloni
Descripció

Capital de Mallorca i del conjunt de les Illes Balears. El municipi té una extensió de 209 km2 i aproximadament 410.000 habitants.

En l'actualitat conserva en actiu dos teatres històrics: el Teatre Principal, reobert el 2007 després de més de sis anys de romandre tancat per fer-hi reformes i ubicat al nucli antic de la ciutat, i el teatre Mar i Terra, ubicat al barri de Santa Catalina i reinaugurat el 2010, després que el 2002 l'Ajuntament de Palma l'adquirís amb la intenció de restaurar-lo. Es tracta de dos locals gestionats per ens públics, en el primer cas per la Fundació Teatre Principal, sota la titularitat del Consell de Mallorca, i en el segon cas per l'Ajuntament. Aquest darrer gestiona també el Teatre Municipal Catalina Valls i el Teatre Municipal Xesc Forteza, ambdós situats al centre de Palma i inaugurats el 1994 i el 2006, respectivament. La resta d'espais són de gestió privada: l'Auditòrium de Palma, amb programació regular des de 1969 i un dels escenaris més rellevants de la segona meitat del segle XX; el Teatre Sans, gestionat per la companyia Estudi Zero i inaugurat el 1989; el Teatre del Mar, fundat per iniciativa de la companyia Iguana Teatre el 1993 i ubicat a la barriada del Molinar, i dues sales de creació recent, Trui Teatre (2010), molt enfocada als musicals i altres espectacles comercials, i la Sala Dante (2013), que programa una gran quantitat de concerts de música de cambra i d'espectacles de teatre infantil i juvenil.

També hi ha alguns espais que, tot i no ser pròpiament teatres, acullen espectacles teatrals de manera més o menys regular. És el cas del pati de Can Alcover, propietat de l'Obra Cultural Balear. En ocasions més puntuals, algunes llibreries i sales de concerts programen entre les seves activitats representacions teatrals, principalment cicles de microteatre.

Pel que fa a esdeveniments teatrals que perviuen amb regularitat, cal tenir en compte el Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Mallorca, creat el 1999.

Palma ha incrementat considerablement l'oferta de docència teatral durant els darrers anys i ara, entre els centres més destacats, a més de tenir el Conservatori Professional de Música i Dansa de Mallorca (creat el 1935), disposa de l'Escola d'Arts Escèniques del Teatre Sans (1990), l'Escola Superior d'Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB) (2006) i La Impossible (2013), una escola de dansa de la companyia Mariantònia Oliver.

Ciutat, arquitectura i espai escènic

L’evolució del mapa teatral d'una ciutat es mou en paral·lel a la seva història, en una via en la qual el teatre sembla intuir el creixement i les transformacions urbanes. Observar la cronologia dels teatres situada en la trama urbana permet captar un recorregut que mostra la capacitat urbanitzadora del fet teatral a la ciutat moderna.

La construcció de sales d'espectacles en espais fronterers o de nova urbanització anticipa el desenvolupament urbà fins a ben entrat el segle XX, quan la preeminència del teatre com a espectacle popular decau. El canvi de funció social del teatre incideix en la seva localització en el mapa de la ciutat, reflectint-se en una alteració del sistema teatral urbà.

La deambulació del lloc del teatre a la ciutat de Palma parteix de la hipòtesi que la ubicació dels teatres a la ciutat no és fruit de l’atzar sinó que es poden llegir pautes urbanes, arquitectòniques i socials a l’elecció del lloc. L’esdeveniment teatral o performatiu, amb una mirada amplia i més enllà de la seva estructura arquitectònica, determina la definició i la selecció dels espais escènics.

El lloc del teatre és ampli i efímer per definició, es mou entre l’arquitectura i la performance, la música, les arts visuals, l’escenografia i el cinema. La posada en escena crea el context per a esdeveniments culturals, socials i polítics. Esdevé un mitjà per entendre l’estatus de la col·lectivitat i la seva relació amb la cultura i l’oci, abraçant esdeveniments d’alta cultura i de cultura popular. La trobada en el mateix temps, en un mateix espai, d’actors i públic és objecte del present estudi. L’escenografia i l’espai escenogràfic és entès com l’element que «media» entre la cultura, la representació performativa, i la seva recepció per part del públic.

Al llarg de la història, a Palma, el disseny d’espais escènics va lligat a la representació social i a la manera de representar la cultura. Des de les representacions al Teatre Principal, amb funcions d’òpera per a una burgesia palmesana, per exemple; o els cafè-concert, amb representacions més populars de sarsueles; els moviments associatius –republicans, catòlics, obrers…–, iniciatives privades –Teatre Líric o el Teatre Balear– de principis del segle XX; o continuant al la segona meitat del segle XX amb el boom turístic de l’illa i la sala de Tito’s a sobre del Passeig Marítim –projectat per Josep Maria Sostres– es poden llegir les pautes socials i l’evolució tant cultural com arquitectònica de la ciutat.

Espais i representacions escèniques abans de la Casa de les Comèdies, 1481-1667

A la ciutat de Palma, abans de la Casa de les Comèdies (1667), tenim constància de representacions a l’interior de temples com La Seu (1481-1563) i Montesión (1603-1749), on assistiren el Virrey, el Bisbe, els Jurats, la Reial Audiència, Religiosos de totes les Ordres, Cavallers; el pati de l’Estudi General (1647 i 1658); la casa de D. Pedro Santacilia (1658-1663) o la Sala del gremi dels sabaters (1658-1663 i 1812).

Palma no disposava en aquest període d’un edifici destinat a les representacions i el teatre adequava de forma mes o menys temporal altres espais. Joan Mas i Vives, al analitzar la Consueta dels Set Sagraments, ens descriu com podrien ser aquestes arquitectures efímeres, l’espai escenogràfic d’aquest període a Ciutat:

«Es representava a l'interior del temple, i s'hi havien de bastir dos cadafals, segurament un rere l'altre, amb dues altures diferents, com a la Consueta del Juy: un era el "lloc" del vell malalt que jeia en el seu llit, acompanyat pel diable i la mort, i l'altre, el Calvari, on es feia inicialment la crucifixió i on restava, durant tota l'obra, el Crist, potser substituït per una imatge. Al costat de la creu, hi havia una "roca" d'on havien de sortir successivament els diversos sagraments. A més d'aquests dos cadafals, hom també utilitzava força el sòl de l'església: diversos personatges s'havien d'apropar als "bancs" i Jesús havia de "córrer la vila", motiu que devia constituir una autèntica processó. A la mort de Crist, s'havia de simular un terratrèmol, "amb remor d'arcabussos i tenebres" i la resurrecció dels morts».

Josep Maria Quadrado destacà el drama religiós i la seva vinculació amb l’església per establir els orígens de les representacions a Palma. Francesc Massip aprofundeix en els orígens al indicar la continuïtat de les formes teatrals d’Al-Andalus ja que «la Europa cristiana medieval no compartia la idea de teatre com a l’Antiguitat Clàssica, com a procés complexa, com institució organitzada i activitat estructurada [...] tot i que es desenvolupa una teatralitat que presenta formes més properes del que podríem sospitar tant a occident com a l’Islam».

Destacar en aquest punt l’estudi de Luis Moranta sobre la possible existència a Palma d’un teatre romà. A manca de verificacions arqueològiques l’estudi es basa a l’anàlisi geomètric i cadastral de les construccions existents on les proporcions i mides corresponen amb les del traçat d’un teatre romà. Una mirada rossiana vers la ciutat que ens acompanya en el deambular del lloc del teatre a Palma al identificar la relació entre forma construïda –permanent– i funció dels edificis –canviant–: «form persists and comes to preside over a built work in a world where functions continually become modified [...] The material of a bell is transformed into a cannon ball; the form of an amphitheater into that of a city; the form of a city into a palace».

Per altra banda, segons la hipòtesi plantejada per Alcàntara Penya i posteriorment defensada per Alomar, l’entrada de mar a l’actual ciutat de Palma arribava en època de dominació romana fins a l’actual Teatre Principal. Un port natural que pujava pel Born, girava a la plaça Joan Carles I, seguint per la Plaça del Mercat fins a la façana del Teatre Principal i la desembocadura de la Riera. Fet que també confirmaria la correcte ubicació del teatre romà de Palma –topogràficament i prop del port– seguint els tractats romans.

De confirmar-se seria el primer teatre de Palma i completaria una primera imatge de la ciutat establint l’ocupació de la part baixa de la ciutat, de possible vinculació amb el port, amb un edifici lúdic i cultural.

Casa de les Comèdies. Teatre entre murades, 1667-1836

L’arquitectura teatral a Palma també ve marcada per trets urbans i arquitectònics específics. Situant-se en un espai frontera de la ciutat en el límit entre la ciutat alta i la ciutat baixa i a sobre de l’antiga Riera –el 1613 arribà la reial ordre de desviar la Riera pel fossar de la murada– es situà la Casa de les Comèdies (1667-1853), actual Teatre Principal, en un emplaçament on el desnivell entre la part alta i baixa de la ciutat va definir l’arquitectura i la relació urbana del teatre.

Juan Barceló, pavorde de la Seu, feu donació el 1662 a l’Hospital el terreny per edificar-hi la Casa de les Comèdies per tal de facilitar-li un recurs econòmic. D. Ferrando Moix, regidor de l’Hospital va ser el vertader artífex i impulsor de la creació del teatre.

Entre 1667 –data d’inauguració del corral– i 1853 el lloc del teatre es  va concentrà a la Casa de les Comèdies. Les descripcions del teatre descriuen la bona acollida popular al primer espai destinat a les representacions teatrals a Palma tot i la senzillesa de la seva construcció i de la maca d’elegància. Tot i així, el fet teatral no estava exempt de controvèrsia: «Parece indudable que desde la inauguración de los espectáculos teatrales existieron dos corrientes: una favorable y otra contraria á  ellos: ésta, reflejada por las disposiciones restrictivas de las autoridades superiores, Vireyes, Gobernadores y lugartenientes: aquella, por los Jurados y Regidores del Hospital, y casi me atrevo á añadir que por el llamado público también, al ver el favor que dispensaba á las representaciones».

En 1715, «desde que la isla se restituyó el suave dominio de Felipe V», la Casa de les Comèdies s’habilità per a caserna de soldats. L’activitat teatral no retornà fins el 28 de juny de 1742, després de més de 27 anys. El lloc del teatre tornà en aquests anys a les places, els patis, les esglésies i els locals gremials de l’època anterior.

Les obres de les murades de Palma finalitzaren el 1805 quedant tota la ciutat delimitada i les Rambles i el Born com espais lliures. Catalina Cantarelles descriu la ciutat de principis del XIX: «La estructura de la ciudad ofrecía un trazado irregular con predominio de calles estrechas, angulosas, y pendientes abruptas para salvar los distintos niveles de asentamiento, sobre todo los de la zona baja y alta en que se dividía la ciudad. Numerosas calles eran incluso laberínticas, existiendo también una serie de callejones sin salida de acuerdo con el recuerdo medieval que pervivía en la disposición urbana. En ella es posible distinguir un núcleo central vagamente radial por una parte, y por otra una avenida acodada que recorría la ciudad longitudinalmente, de este a oeste. Esta estaba constituída por el Borne y la Rambla como principales tramos y correspondía al antiguo cauce del torrente de la Riera, desviado de su curso en el siglo XVII. Ambas estructuras eran peculiares de la parte alta y baja de la ciudad respectivamente».

Tot i la centralitat del Corral, entre la Rambla i el Born, i el projecte de millora urbana presentat per Isidro González Velázquez –no realitzat– on el passeig del Born es perllongava fins al teatre i se li donava una nova façana, un projecte urbà estructurat a partir de monuments, alguns altres espai escènics van sorgir com alternativa –tímida encara– a la Casa de les Comèdies: El Corral del Xicolater (1765) –quan la Casa de les Comèdies estava ocupada com a caserna de soldats–; la Sala del Gremi dels Sastres;  o espais efímers com l’amfiteatre de Cristòbal Vilella construït per festejar la proclamació de Carles IV. Potser també podríem incloure l’amfiteatre anatòmic de l’Hospital (1790) o la plaça de toros (1817-1933) –on es realitzaven tot tipus d’espectacles–.

Teatre Principal. Aires liberals i desamortització. 1836-1900

Solà-Morales descriu el nou període en que entrem per la relació entre la ciutat, l’arquitectura i l’espai escènic: «El cambio que lleva del teatro del Antiguo Régimen al teatro burgués es tanto un cambio arquitectónico como un cambio en su función social. La cultura del Antiguo Régimen vivió constantemente sobre una duplicidad: por un lado el teatro culto y cortesano, minoritario, evolución de la fiesta del príncipe junto con la recuperación del teatro de la antigüedad; por otro el teatro del pueblo, ambulante en muchos casos, estables en locales de poca entidad en otros, pervivencia, en la mayoría, de la tradición medieval de los loqui deputati y de las fiestas gremiales y eclesiásticas que ocupaban a una sociedad con el ocio regulado según el calendario anual de las festividades profanas y religiosas».

Des d’aquest moment l’església i el príncep perderen força en el fet teatral. Un nou espai escènic s’imposà on: «La articulación de un escenario ilusionístico con una sala de amplias dimensiones, visuales y acústicamente resuelta para la mayoría de los espectadores, con una clara especialización en la representación teatral e incorporando un sistema de espacios subsidiarios que refuercen todo el ritual social de la fiesta teatral hasta llegar a constituir un edificio autónomo y monumentalmente significativo» aquest era l’objectiu del nou Teatre Principal. Degut a la impossibilitat de poder generar un edifici autònom –la topografia no ho permetia– i la impossibilitat de generar un eix axial d’entrada, vestíbul, sala –la situació urbana ho impossibilitava– la diversitat de volums foren organitzats i acabats amb una façana pantalla per tal de donar-li el caràcter urbà al Teatre tot i que no es correspongué amb el que passa a l’interior.

El Teatre Principal es va construir en 1854, en el mateix emplaçament que la Casa de les Comèdies. El teatre original presentava un mal estat de conservació el que juntament amb els nous aires liberals van fer construir el nou edifici i enderrocar l’antic teatre el 1853. Se va Inaugurar el 1857 amb l’efímer nom de Teatre de la Princesa, «sorprendiendo al público su decorado y elegancia». La seva vida va esser efímera ja que un incendi el 1858 el va destruir per complet. El mateix equip d’arquitectes i decoradors referen el teatre (Antoni Sureda Villalonga –arquitecte–, Fèlix Cagé –decoració interior–), es va reobrí el 1860, amb el nom efímer també de Teatro Príncipe de Asturias, fins que al 1868 adpotà el nom definitiu de Teatre Principal.

El resultat va ser fidel a la seva època: «El conjunto se adscribe a la órbita de la escenografía francesa, introducida aquí por Cagé, dentro de la estética del Segundo Imprerio. La concepción arquitectónica, por su parte, correspondía al clasicismo académico».

La multiplicitat d’escenaris començà a aparèixer per Ciutat en aquest període: «Por todas partes pululan los teatros caseros», articles de premsa destaquen «los inconvenientes que hay en que ecsista en esta capital mas de uno público de tales establecimientos», «El objeto esencial del mencionado artículo es probar que en Palma hasta el presente el teatro principal nos basta, y que aunque no se puede impedir legalmente el que haya otros, es sumamente perjudicial», van ser les reaccions a la premsa de ciutat sobre els nous espais.

La llei de desamortització dels bens de l’Església va fer sorgir el Teatre de la Mercè (1835-1873) –en el refectori de l’antic convent de la Mercè– i el teatre de Sant Francesc (1836-1927), que tingué diferents noms: Teatro Nuevo, Teatre de José Revilla, Café Salón de San Francisco, Café Cantante de Variedades, Teatre-Casino La Paz, Teatre de Sant Francesc, Teatre Escoles Pies, tots ells adaptacions del local de l'antic convent de Sant Francesc d’Assís. Espais senzills que aprofitaren estructures existents, però amb voluntat d’enfrontar-se al Principal, oferiren una programació contínua per a la temporada 1842-1843 «degut a les obres al Principal, al acabament del contracte de les companyies en el Principal i a l’acollida del públic que no tenia cabuda al Principal».

La sociabilitat estava canviant i van aparèixer altres espais com els casinos, on es feia una mica de tot. Un exemple podria ser el Casino Palmesano (1841-1871): «El Casino es una grande casa antigua en que se han hecho obras considerables para destinarla al objeto que tiene. Compónese de una sala de lectura, tres salas para mesas de juego, una con dos billares, otra de descanso, un cuarto de juntas que en las noches de baile sirve para tocador de las señoras, y un gran salon de baile, de gusto árabe, y por cuyos costados corren dos filas de canapés muy bajos cual corresponde al gusto del salón».

En terrenys desamortitzats de l’atinc convent de Santo Domingo es creà el Círculo Mallorquín –de caràcter aristocràtic, constituït el 1851 per la fusió de dues entitats existents: el Liceo Mallorquín i el Casino Balear– on entre el 1855 i el 1860 fou l’alternativa al Teatre Principal que s’estava reconstruint. El saló principal de l’entitat fou destinat a teatre i les obres foren realitzades per Jaume Puig i Ros utilitzant material de l’enderroc de la Casa de les Comèdies i en 66 dies deixà l’espai adaptat per a 900 seients. L’activitat teatral acabà al 1860 amb la reobertura permanent del Teatre Principal.

Tot i no crear un sistema urbà d’espais el lloc del teatre es multiplicaren degut al teatre popular, principal forma de diversió de l’època, per la ciutat: Gran Café del Universo (1860-1872), posterior Casino republicà a l’antic convent de les monges de la Misericòrdia, el Cafè Recreo (1857-1867), El Recreo Social (1868-1937), que adoptà diferents noms: El Recreo Social, La Tertúlia, Teatre-Casino de La Constància, Cercle d'Obrers Catòlics, Saló Mallorca; Casino Artístico e Industrial (1853-1869), Cafè del Racó de Plaça (1859-1913), La Constància Forense (1886-1952) a la Soledat, entre d’altres, que ens mostra la vitalitat del teatre entre les capes populars.

També és l’època on es van construir altres espais específicament per fer-hi teatre: El Prado Balear (1874-1875) va ser un teatre d’estiu situat a l’Hort del Rei, a l’inici del Passeig del Born, i posterior Teatre-Circ Balear (1876-1900) que fou l’orígen del Teatre Líric (1900-1967).

La ciutat moderna. Enderrocament de les murades i associacionisme 1900-1936

Eusebi Estada va publicar al 1885 la necessitat d’enderrocar les murades de la ciutat per deixar enrere l’època medieval i convertir-se en una ciutat industrialitzada i moderna, i, fins i tot abans, el 1871, publicà Estudios sobre la posibilidad económica de establecer un camino de hierro de Palma a Inca.

El 1873 s’inaugurà el tren de Palma a Inca, el 1878 a Sa Pobla i el 1879 a Manacor. El 1895 el “Ramo de la Guerra” va cedí a la ciutat el recinte muraria i en 1902, el rei Alfons XII signà la Reial Ordre on concedia l’enderroc de les muralles. El concurs de Projecte d’Eixample per a la Ciutat de Palma va ser guanyat per l’enginyer Bernat Calvet i Girona, redactat el 1897 i aprovat definitivament el 1901.

Entre 1902 i 1935 s’enderrocaren les murades de Palma deixant un traçat per les rondes i conservant els vestigis de la part de la mar. El projecte contemplava que en els terrenys que quedessin lliures es situarien les biblioteques, jutjats, teatres i museus. Tot i que no s’indicava la ubicació exacta ja que el “Ramo de la Guerra” es reservava el dret a escollir els terrenys d’aquesta zona que necessites per a la construcció de casernes, obres de defensa i edificis de caràcter militar.

En tot, iniciatives privades sorgeixen a partir de 1900 i es va construir el Teatre Líric (1900-1967) –dels arquitectes Jaume Alenyar i Gaspar Bennàssar– situat a l’Hort del Rei, al començament del Born. Dibuixant un possible eix juntament amb el Teatre Principal –posteriorment també hi haurà la Sala Born (1931-1988) del mateix Bennàssar–; el Teatre Balear (1909-1980) –dels arquitectes Antoni Vaquer i Manuel J. Raspall– situat molt prop de l’estació i en els terrenys desocupats per l’enderroc de les murades.

Teatres efímers o d’estiu com el Olympia (1928) –Via Roma cantonada amb el carrer del bisbe Campins– i el Pavelló de varietats (1908, futur cine Ideal fins al 1919) –Plaça de Sant Antoni i Avinguda d'Alexandre Rosselló–. Els dos en els espais buits de l'enderroc de les murades i nou creixement de la ciutat. Mes enllà de les murades i seguint el creixement de la ciutat trobaríem el Teatro Apolo (1908) –cantonada de la Plaça del Progrés–; el Teatre Victòria (1913-1971) a Santa Catalina o el Teatre Jovellanos-Societat Instructiva Bellver en el Terreno (1924).

Tot i que també es poden llegir altres pautes, com l’absència de teatres a l’eixample de Palma, tal vegada degut a que són les classes populars les que poblaren aquesta nova àrea de la ciutat fóra murades i no les classes benestants; amb una excepció prou significativa: La Casa del Poble (1924-1936), el teatre per a les associacions obreres pagat per Joan March Ordinas.

L’associacionisme, l’aspecte social i polític, més que l’artístic, també va fomentar l’aparició de una sèrie de nous espais disseminats per la ciutat. Associacions com La Protectora (1886-tancat), Teatre Mar i Terra (1898- …), l’Assistència Palmesana (1901-tancat), el Cercle d’obrers catòlics (1878-1929) –posterior Saló Mallorca (1931-1937)–, Foment del Civisme o Saló de Belles Arts (1925-1934) –de l’arquitecte Guillem Forteza–. Teatre del Centre Republicà o Casino Republicà que posteriorment va ser convertit en el Teatre del Cercle d’Obrers Catòlic, i actualment és el Teatre Sans (1930-...).

Boom turístic. L’expansió de l’arquitectura de l’oci pel Passeig Marítim i reformes urbanes de Gabriel Alomar 1940-1980

El 1940 bona part del pla Calvet estava encara sense edificar i les parts construïdes oferien una densitat desigual. El cinquanta per cent d’aquestes construccions eren habitatges unifamiliars d’una alçada. El 1941, Gabriel Alomar, redacta el «Plan General de Alineaciones y Reforma» que va ser el segon pla d’eixample per Palma. Aprovat definitivament el 1943, Alomar defineix el primer eixample com: «el triste resultado es este Ensanche de Palma, anodino, polvoriento, inhumano, sin carácter, sin espíritu, el más ingrato, tal vez, entre los ensanches de todas las ciudades del mundo».

El Pla Alomar també va redactar la millora dels espais públics del centre de Palma. L’Hort del Rei es va recuperar com a jardí públic el que va condemnar a la demolició el Teatre Líric: «emplazado actualmente en el solar del antiguo "Huerto del Rey", del cual debe retirarse al volver a destinarse éste a jardines, mejora que todos los ciudadanos unánimemente deseamos», tot i que Alomar va proposar un altre emplaçament pel teatre que mai s’arribà a projectar.

Al llarg del segle XIX i principis del segle XX el teatre tenia una clara configuració espacial, tant arquitectònica como escenogràfica, de les representacions teatrals que acollia. La constant tensió entre el públic i l’escena, així com els canvis en els hàbits socials del teatre, van transformar l’edifici teatral al llarg del segle XX en un espai on les relacions entre espectacle i públic demanaven noves solucions.

Es va crear el Passeig Marítim de Palma, un espai fronterer i límit, terreny guanyat al mar, projecte que no contemplava cap pla de Palma, ni el de Calvet ni el de Alomar, esdevindrà un nou eix per l’oci i la cultura a la ciutat. El desnivell condicionarà un altre cop la relació urbana i l’estructura arquitectònica d’aquest espais.

L’Auditorium (1969-...) –iniciativa personal de Marc Ferragut Fluixà que ambicionà construir un espai escènic de vanguardia, projectat per l’arquitecte Luis Feducchi i dirigit per la família Ferragut– o abans, Tito’s (1957-...), amb una arquitectura influenciada per l’entorn i les vistes a la badia de Palma, projecte de l’arquitecte Josep Maria Sostres. Espai que amb les successives transformacions, tant de l’espai mateix de l’Estudi Lamela com del Passeig Marítim, és decantarà cap a l’àmbit de l’oci.

Altres espais que podríem incloure en aquest període serien el Molino Jack el Negro (1950) –Jonquet, del mateix propietari, Antoni Ferrer, que desenvoluparà Tito’s–; Tagomago (1960-1970) i Sargent Pepper’s (1968) a la zona de Plaça Gomila; el Cafè-Teatre Babbels (1970) en el Jonquet. Fent palesa el canvi social i econòmic de Mallorca i que va desplaçar del centre de Palma cap a la zona del Passeig Marítim l’eix de l’oci i la cultura.

Tot i que també van seguir tenint la seva importància els teatres com la Sala Parroquial des Molinar (1948-...), posterior Rex i reobert com a Teatre del Mar el 1993–, Teatre Sindical (1957-1965); el Cinema Palau de la Premsa, Teatre Municipal i actual Teatre Municipal Catalina Valls (1963-...), Passeig Mallorca de l’arquitecte Manuel Casanella Domènech, atraccions turístiques com el Teatre Romà i la Sala Magna del Poble Espanyol (1967-...).

Teatres i sales d’actes d’escoles: Teatre de la Porcíncula (1968) i sala d’actes de Sant Francesc (1952) –ambdós de l’arquitecte Josep Ferragut Pou,– però també la sala d’actes de Madre Alberta (1968), l’Aula Magna de la Salle (1980) i actual teatre Trui.

Actualitat. Institucionalització del teatre i els espais altres

Una aproximació morfològica al mapa teatral de Palma parteix de la hipòtesi que el mapa teatral contemporani d'una ciutat consta de diverses capes. A les sales històriques se sumen altres més modernes situades en àrees amb vocació de centralitat. Edificis de caràcter monumental i institucional: Ses Voltes (1983-...), de l’arquitecte Elias Torres, i el Teatre Municiapl Xesc Forteza (2003-...), projecte de Tono Vila,  conviuen amb els humils espais de societats cíviques i amb els refugis d’una avantguarda teatral disseminada –potser podríem destacar la Sala Trampa (2012) o la Casa Planas i la Sala Delirious (2016)–.

La cartografia teatral ressaltaria línies, àrees, recintes i fites. Línies: carrers o avingudes, com els bulevards de París, Broadway a Nova York  o el Paral·lel a Barcelona. A Palma podríem destacar l’eix del Born fins a les Rambles, tot i que afeblit, desdibuixat pel tancament i enderroc d’espais històrics com el Teatre Líric. També desdibuixat trobaríem el Passeig Marítim.

Fites: Focus aïllats que reforcen i polaritzen la xarxa viària, com l'Òpera Bastille en el París de finals del segle XX; o la projectada per Charles Garnier a mitjan XIX en el París del Baró Haussmann, simultàniament un punt en un eix, en la confluència del Bulevard dels Capuchinos i del dels Italians, i un fons d'escena, monumental, de l'Avinguda de l'Òpera. A Palma trobaríem amb matisos exemples amb una certa voluntat de fita que compartirien el Teatre Balear –desplaçat, però a prop de l’estació de ferrocarrils, entre l’actual Plaça d’Espanya i el Mercat de l’Olivar, en terrenys de l’enderroc de les murades–; el Teatre Líric –començament del Passeig del Born– o fins i tot l’Auditorium –en terrenys guanyats a la mar i marcant una fita en el mig del Passeig Marítim–. Potser també en aquesta categoria podríem incloure l’actual Palau de Congressos de Palma –projecte de Francisco Mangado– desplaçant la centralitat cap a l’altra banda de la ciutat, cap al Portitxol.

Així ens trobem amb vestigis del pas teatral, indrets on el teatre es va establir durant un temps i després va abandonar amb pervivències arquitectòniques en el traçat urbà. Una relació entre la història del teatre, de la ciutat i de l’arquitectura.


Activitat

La major part de les primeres manifestacions teatrals de la ciutat de què tenim constància tenen com a centre la Seu. Cal destacar principalment les relacionades amb la passió i mort de Crist, que es duien a terme dins el temple del segle XIV al XVI. Durant la Setmana Santa també s'hi feien representacions, les més habituals de les quals eren les del Davallament de la Creu, tot i que també es podien representar altres episodis de la Passió. Gràcies als llibres de clavaria, on s'anotaven les despeses de cada parròquia, tenim referències als pagaments fets per les escenificacions o els entremesos del Dijous i Divendres Sant. Molta més informació trobam encara en el Manuscrit Llabrés, que conté quaranta-nou obres teatrals copiades del 1598 al 1599 pel prevere Miquel Pasqual. La majoria són de temàtica pasqual, nadalenca o hagiogràfica. Entre els textos que es representaven a la Seu hi trobam, per exemple, la consueta núm. 21, Cobles del Davallament que es fa cada any en la Seu de Mallorca, o la núm. 41, Consueta del Davallament, que es representaren dins el temple fins al 1691. Pel que fa a les representacions nadalenques, el Manuscrit també dóna notícia de la representació de la Sibil·la, de l'adoració dels Reis Mags i dels pastorells, les quals han arribat amb algunes modificacions fins als nostres dies.

També és d'època medieval la festa o processó de l'Estendard, que començà a celebrar-se al segle XIV per commemorar la conquesta de la ciutat de Mallorca per Jaume I el 31 de desembre del 1229. Es tracta d'una mostra de teatre medieval profà que perviu avui dia.

Al segle XVII es construí el precedent de l'actual Teatre Principal de Palma, la Casa de les Comèdies, que s'inaugurà el 27 d'agost del 1667. Una part important del teatre a Mallorca durant els segles XVII-XIX girà al voltant d'aquest edifici. Al darrer terç del segle XVII i fins a mitjan segle XVIII hi predominaren el gust per les comèdies de màgia i de sants, els fragments musicals, els autos sacramentals, les comèdies heroicomilitars i les de figurant, amb la preeminència de Calderón. És molt probable que a l'època, el dia 31 de desembre, la Casa de les Comèdies acollís la representació de l'obra dramàtica Comèdia de la General Conquista de Mallorca (1683), escrita per Pere Antoni Bernat amb l'objectiu de remarcar el caràcter èpic de la conquesta. L'obra es continuà representant durant el segle XVIII, com a mínim fins que Miquel Bover i Ramonell en publicà una adaptació en castellà: Comedia intitulada la Conquista de Mallorca (1792).

Val a dir que, pel que fa a la programació de la Casa de les Comèdies, no és fins a partir del 1786 que s'evidencia un canvi remarcable: per primera vegada les representacions són més heterogènies, i s'alternen obres d'autors clàssics com Calderón amb d'altres de contemporanis (Bazo, Zamora, Fermín del Rey, Jovellanos, etc.) i amb les adaptacions o traduccions d'autors estrangers (Molière, Goldoni, etc.). Si bé les peces heroicomilitars i els drames històrics continuaren en cartellera, cal destacar també la irrupció de la comèdia sentimental i la importància creixent dels gèneres musicals.

La quantitat de manuscrits de teatre de Nadal, hagiogràfic i d'entremesos de l'època que es conserven en els fons de les biblioteques mallorquines, i principalment a la Biblioteca Pública i a la del Monestir de La Real, fa pensar que al segle XVIII l'activitat teatral popular ja era molt destacable.

A finals del segle XVIII i durant les primeres dècades del XIX la Casa de les Comèdies continuà essent un focus molt important del teatre representat a Ciutat. Continuà molt present la comèdia sentimental, però s'hi afegiren les representacions sobre temes d'actualitat política (el reforçament del sentiment patriòtic, les lluites entre conservadors i liberals, la guerra carlina, etc.) i les temporades d'òpera. Tanmateix, els anys que van de la mort de Ferran VII a l'enderrocament de l'edifici, el 1853, són els anys de la consolidació del Romanticisme, amb representacions de les obres clau del moviment, com Hernani, de Victor Hugo.

Al solar que ocupava la Casa de les Comèdies s'hi construí un nou teatre, inaugurat el novembre del 1857 amb el nom de Teatre de la Princesa. Només uns mesos més tard, el juny de 1858, el teatre s'incendià i únicament se'n salvaren la façana i les parets laterals. Se'n començà la reconstrucció i dos anys després, el setembre de 1860, es tornà a inaugurar amb el nom de Teatre Príncipe de Asturias (un nom que mantingué fins al 1868, quan ja passà a anomenar-se Teatre Principal de Palma).

A partir de la dècada del 1860 proliferaren i foren molt actius diversos cafès cantants, entre els quals destacaren el cafè del Racó de Plaça (ubicat a l'actual plaça Major de Ciutat), el Gran Café del Universo (ubicat a l'antic convent de les monges de la Misericòrdia, a la cantonada del carrer de les Monges amb el carrer de Sant Bartomeu) i El Recreo (ubicat també molt a prop dels altres dos, al carrer Passadís, entre el carrer de Sant Bartomeu i la plaça Major). També s'inauguraren teatres de tota mena, com el Teatre Circ Balear (ubicat al carrer del Conquistador, a l'actual Hort del Rei) i el Cercle d'Obrers Catòlics (ubicat primer al carrer del Sol, després al de la Campana i, finalment, al carrer del Call). Tot i que la programació que oferien aquests cafès cantants i teatres era molt diversa, en la majoria dels casos hi abundava la sarsuela i, sobretot, és interessant veure com esdevingueren centres generadors i fomentadors (encara que en alguns casos fos tímidament) del teatre en català a l'època. Al Gran Café del Universo, per exemple, el 1865 es popularitzà a Palma el teatre en català, amb Frederic Soler com a autor destacat i L'esquella de la torratxa com a obra principal. Només un any després, el 21 d'abril del 1866, s'estrenà El cordó de la vila, de Pere d'Alcàntara Penya, la primera obra escrita en català per un autor de Mallorca que s'estrenà al Teatre Principal de Palma. També altres autors escriuen en català i per als teatres esmentats. És el cas d'Antoni Bisanyes, molt vinculat durant la dècada del 1860 al Racó de Plaça, i de Bartomeu Singala, que escriví tota la seva obra per al Cercle d'Obrers Catòlics durant la dècada del 1880. Altres autors de teatre en català que s'estrenaren en aquests teatres foren Bartomeu Ferrà, Frederic Soler, Francesc Camprodon, Josep Maria Arnau, Mateu Obrador, Miquel Bibiloni Corró, Conrad Colomer, Marçal Busquets i Francesc Renart, entre d'altres. Tanmateix, la programació en català va ser molt més important al Teatre-Circ Balear que a cap altre local i, a part d'un gran nombre de sarsueles, s'hi representaren obres d'autors catalans duites a escena per la companyia de Gervasi Roca, la companyia valenciana de Francesc Domingo i Francesca Zafrané, que hi interpretà obres d'autors com Escalante i la companyia de Lleó Fontova, entre d'altres.

Al segle XX continuen amb les seves programacions el Teatre Principal i el Cercle d'Obrers Catòlic (actiu fins al 1975). S'inauguren, però, nous teatres, entre els quals destaquen: el teatre Mar i Terra, inaugurat el desembre del 1899 i amb activitat teatral fins als anys vint, moment en què l'edifici es destinà a funcions diverses; el Líric, ubicat als terrenys de l'antic Teatre-Circ Balear i en funcionament fins al 1967, amb una programació molt diversa, i el Teatre Balear, inaugurat el 1909 i en actiu fins al 1980. Durant els anys vint l'activitat vodevilesca anà en augment i, de fet, tant el Líric com el Teatre Balear competien per fer-se amb el públic popular.

Als anys trenta va estar en funcionament el saló Mallorca (1931-1937), on es representaven obres en català dialectal de temàtica costumista, amb un to de distinció social i properes al conservadorisme ideològic, una fórmula que es consolidà i donà lloc al fenomen de l'anomenat «teatre regional». Amb aquestes característiques de programació, el saló Mallorca es convertí en el local per excel·lència de la companyia Catina-Estelrich (1927-1938), però, en canvi, no admeté mai les representacions d'una altra companyia de l'època, la Companyia Dramàtica Fuster (1914-1940), de tendència més populista i esquerrana.

L'evolució teatral durant la Guerra Civil i la postguerra s'expliquen entorn de l'activitat del Teatre Principal de Palma. Durant la Guerra Civil, l'edifici serví per fer-hi algunes representacions de Teatro Azul, un moviment teatral organitzat per la delegació de premsa i propaganda de Falange Española de las JONS. Acabada la guerra, i entre les companyies dedicades al teatre regional, cal destacar la tasca de la companyia Artis que, quasi sempre amb èxit, hi estrenà del 1949 al 1969 bona part dels seus espectacles.

Al segle XX també cal tenir en compte els locals que principalment esdevingueren cinemes, encara que també programaren representacions teatrals diverses. És el cas de La Protectora (1869-1993) i de la sala Rialto, inaugurada el 1926 com a cinema però adequada el 1975 per poder-hi dur a terme representacions teatrals. De fet, la companyia de Xesc Forteza entre el 1975 i el 1991 hi estrenà, i habitualment amb èxit, gran part dels seus muntatges.

La dècada dels anys vuitanta quedà marcada per una fita clau en l'esdevenir teatral de Ciutat: el Festival Internacional de Teatre, l'esdeveniment teatral més rellevant, prestigiós i internacional de Palma. També cal destacar l'aparició d'un seguit de companyies estables, actives encara avui, com Iguana Teatre, Estudi Zero, La Lluna de Teatre i la companyia de dansa Mariantònia Oliver, entre d'altres.

Pel que fa al funcionament del Teatre Principal durant les darreres dècades, després que les persones que estaven al capdavant del teatre (Serafí Guiscafrè, als anys setanta i vuitanta, i Pere Noguera del 1995 al 2001) impulsassin les produccions pròpies, vengueren uns anys de molta activitat teatral (sobretot pel que fa a la presència de companyies de fora i a les coproduccions amb altres teatres, com el Teatre Nacional de Catalunya), de la mà del director gerent Joan Arrom, que ocupà el càrrec del 2007 al 2010.


Bibliografia

Alcántara Peña, Pedro. Antiguos recintos fortificados de la Ciudad de Palma. Editorial Mallorquina de Francisco Pons, 1882.

Alomar Esteve, Gabriel. La reforma de Palma. Hacia la renovación de una ciudad a través de un proceso de evolución creativa. Palma: Mossèn Alcover, 1950.

Alomar, Maria Magdalena. El teatre a Palma entre 1955 i 1970. Palma: Documenta Balear, 2005.

Cantarellas Camps, Catalina. La Arquitectura mallorquina desde la Ilustración a la Restauración. Palma: Institut d'Estudis Baleàrics, 1981.

Cantarellas Camps, Catalina. «Teatro Principal. Palma de Mallorca«. Arquitectura teatral en España. Exposición de la Dirección General de Arquitectura y Vivienda, 1985.

Capellà, Llorenç. La Mallorca del clavel. Palma: Di7, 1999.

Cartografia de Palma. Primer plànol de Palma d’Antoni Garau,1644.

Cartografia de Palma. Ortofoto IGNE 2014.

Cartografia de Palma. Ortofoto 1956.

Cartografia de Palma: Bernat Calvet Girona, Ensanche de Palma. Plano de conjunto, 1897. Proposta guanyadora del concurs.

Cartografia de Palma: Plano general de la Plaza de Palma. Capital de las Yslas Baleares. Leopoldo Scheidnagel, 1871 on ja surten els espais públics fruit de la Desamortització o Plano de Palma de Pedro Alcántara Peña, 1869. Sobre la base del qual es realitzarà el Pla Calvet.

Cartografia de Palma: Plànol de la ciutat de Palma. Anònim. Atribuït a Jeroni Cànoves, c1726 o Plànol de Lorenzo Muntaner, 1831 on es representa la primera plaça de toros i l'edifici de la Casa de les Comèdies com a edifici no aïllat.

Cau Ontiveros, Miguel Ángel; Chávez Álvarez, María Esther. «El fenómeno urbano en Mallorca en época romana: los ejemplos de Pollentia y Palma». Mayurqa, núm. 29 (2003).

Conrado y Berard, Jaime. «Apuntes cronológicos de D. Jaime Conrado y Berard (1808-1865)». Botlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, núm. XXIX (1945).

Cortada, Juan. Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845. Barcelona: Imp. de Brusi, 1845.

Diccionari del teatre a les Illes Balears, Vol I. 2003.

Diccionari del teatre a les Illes Balears. Vol. II. 2006.

Diversos autorsHistòria del Teatre Principal. Cultura, esplai i societat. Palma: J. J. de Olañeta, 2007.

Estada, Eusebi. La Ciudad de Palma. 1885.

Estada, Eusebi. Estudios sobre la posibilidad económica de establecer un camino de hierro de Palma a Inca. 1871.

Ferragut Canals, José. El arquitecto José Ferragut Pou. Palma: José J. de Olañeta Editor, 2015.

Garcías, Domingo. Teatro y sociedad en la Mallorca del siglo XVIII. Palma: Lleonard Muntaner, Editor, 1998.

Garcías, Domingo. El teatro en Mallorca en los albores del Romanticismo (1808-1824). Palma: Lleonard Muntaner, 2003.

Garcías, Domingo. El teatro en Palma (1800-1810). Palma: Lleonard Muntaner, 2001.

Garcías, Domingo. «Diez calas en el teatro mallorquín setecentista». Botlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, núm. 55 (1999).

Lindoro. «Teatro». El Laurel Literario, núm. 17 (17 juliol 1842).

Marcé, Jaume (coord.). 10 anys del Teatre del Mar. Palma: Fundació Teatre del Mar: Edicions Documenta Balear, 2003.

Martin Gualba, P. «Historia del Colegio de Ntra. Sra. de Montesión, de la Compañía de Jesús, de la ciudad de Mallorca». Botlletí de la Societat Arqueològia Luliana, XVIII (abril 1921).

Mas i Vives, Joan. Estudis teatrals. Barcelona: Edicions UIB: Institut d'Estudis Baleàrics:  Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013.

Mas i Vives, Joan. El teatre a Mallorca a l'època romàntica. Barcelona: Curial Edicions Catalanes: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986. (Textos i Estudis de Cultura Catalana; 13)

Mas i Vives, Joan. «El “Misteri dels Set Sagraments: una “fantasia” teatral de la primera meitat del egle XVII». Botlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, núm. 49 (1993).

Massip, Jesús Francesc. «Les primeres dramatitzacions de la Passió en llengua catalana». D'art, núm. 13 (1987), p. 253-268.

Massip, Francesc. «Formas teatrales del Al-Andalus, restos del memoricidio». Revista de lenguas y literaturas catalana, gallega y vasca, núm. 8 (2002).

Massot i Muntaner, Josep. «Notes sobre la supervivència del teatre català antic». Estudis romànics, núm. XI (1962-1967), p. 49-99.

Massot i Muntaner, Josep. Teatre medieval i del Renaixement. Barcelona: Edicions 62, 1983. (Les millors obres de la literatura catalana; 95)

Mhimorpreo. «Teatro: sobre la multiciplidad de teatros en Palma». El Laurel Literario (juliol 1842).

Moranta, Luis. El teatro romano de Palma. Una hipótesis y sus primeras comprobaciones. Palma: 1997.

Nadal, Antoni. Estudis sobre el teatre català del segle XX. Barcelona-Palma: Publicacions de l'Abadia de Montserrat: Edicions UIB, 2005.

Nadal, Antoni. El teatre mallorquí del segle XIX. Palma: Edicions Documenta Balear, 2007.

Oliver, Miguel de los S. Mallorca durante la primera revolución (1808 á 1814). Palma: 1901.

Pascual, Aina (coord.). Història del Teatre Principal. Cultura, esplai i societat. Palma: J. J. de Olañeta, 2007.

Pascual, Eusebi. «Datos para una crónica del antiguo “Corral” de Palma». Botlletí de la Societat Arqueològia Luliana, núm. VII (1897-1898).

Pascual, Eusebi. «Licencias para representar y salas de espectáculos anteriores á la Casa de Comedias». Botlletí de la Societat Arqueològia Luliana, núm. VII (agost 1898).

Pascual, Eusabi. «Nuevas noticias sobre la antigua casa de comedias de Palma». Almanaque Balear (1883).

Pons Vallés, Francisco. La Casa de las Comedias. Hoy Teatro Principal. Palma: Editorial Mallorquina de Francisco Pons, 1955. (Biblioteca Balear; 32).

Quadrado, Josep Maria. «Un drama sacro del siglo XIV». La Unidad Católica, II, núm. 101 (5 febrer 1871).

Quetglas, Josep. «Titos: Un projecte desconegut de J.M. Sostres». D’A, Revista Balear dArquitectura (COAIB), núm 2 (1989).

Quetglas, Josep. Les arquitectures de la Casa del Poble de Palma. 1918-1924. Associació d’Idees, 2015.

Raimundo Fernández, Ángel. «Aportación al estudio del teatro en Mallorca». Mayurqa, núm. IX (1972), p. 5-80.

Ramon, Antoni. «El deambular barceloní dels espais escènics». Quadern Central: El teatre a la ciutat, Barcelona Metrópolis, núm. 83 (2011), p. 52-57.

Ramon, Antoni; Aloy, Guillem. Teatres/BCN. Guia dhistòria urbana. Barcelona: MUHBA: Ajuntament de Barcelona: Barcelona, 2013.

Rossi, Aldo. A Scientific Autobiography. MIT press, 1981.

Sancho, A. «Justas y torneos en el Borne de Palma en 1565». Botlletí de la Societat Arqueològia Luliana, núm. VII (1897-1898).

Santana Morro, Manel. El forjament de la solidaritat. Mutualitats, cooperatives, societats obreres i recreatives a Mallorca (1868-1936). Palma: 2002.

Seguí Aznar, Miquel. «Planteamientos teóricos y realización práctica del Plan Calvet». Mayurqa, núm. 21 (1985-1987).

Solà-Morales, Ignasi de. «Arquitectura teatral». Arquitectura teatral en España. Exposición de la Dirección General de Arquitectura y Vivienda, 1985.

Torres, Elias. «Tito’s Night Club. Palma de Mallorca. 1957-1961». A: Sostres arquitecte-arquitecto. Barcelona: COAC, 1999.

Tous Melià, Juan. Palma a través de la cartografia (1596-1902). 2009.

Vicens Vidal, Francesc. Paradise of Love o lilla imaginada. Música i turisme a la Mallorca dels anys seixanta. Palma: Edicions Documenta Balear, 2012.


Fonts iconogràfiques

Cartografia teatral Palma


Continguts relacionats


Generar PDF

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar

 

CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar

 

MAE
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

Carregant...
x