Fortunio Bonanova

Intèrpret

Actor de teatre i cinema, cantant de sarsueles, òperes i tangos. Fill de músics, deixà la carrera de dret per cursar estudis de música i cant amb el baríton italià Mattia Battistini al Conservatori de Música i a París. De jove treballà com a telegrafista i periodista. El 1917 estrenà al Teatre Líric de Palma la sarsuela Frivolidad, amb música de Francesc Real, i el 1921 debutà al Teatre Principal de Palma com a cantant a Tannhäuser. També l'any 1921, va signar el Manifiesto del Ultra, publicat a la revista Baleares, al costat de personalitats del món literari com José Luis Borges, Jacobo Sureda i Joan Alomar. El primer paper que féu al cinema, ja amb el nom artístic de Fortunio, és al film de Ricardo Baños Don Juan Tenorio, producció muda rodada a Barcelona del 1921 al 1922. Posteriorment, viatjà a Amèrica del Sud amb la companyia de sarsuela d'Amadeu Vives. Amb la cantant Pilar Arcos, muntà el 1926 la seva pròpia companyia, amb la qual presentà Los gavilanes, La canción del olvido i altres sarsueles, que estrenà a Nova York i a altres localitats. Va ser aleshores quan es traslladà definitivament als Estats Units, on desenvolupà la seva carrera professional com a cantant d'òpera i sarsuela i actor de teatre i de cinema i on visqué la major part de la seva vida. Tot i així, romangué temporades a Amèrica del Sud, dels anys 1928 al 1929 i del 1932 al 1933, actuant a teatres de Veneçuela, Colòmbia i Argentina i interpretant papers secundaris a films de Hollywood. El 1934 es traslladà a Espanya per participar en una temporada de teatre americà, però amb l'esclat de la Guerra Civil retornà als EUA, on desenvolupà a partir del 1940 una intensa activitat com a actor. El 1939 es casà amb Margaret Pierce, amb qui fundà l'any 1950 l'escola de música i cant Civic Opera Lyceum, i després creà el conjunt vocal de música lleugera les Glamouramas, amb què realitzava actuacions a clubs, sales de festes i esdeveniments benèfics. Cap al 1960, en plena decadència, es desplaçà amb la seva família a Espanya i participà en algunes pel·lícules, però aviat volgué tornar a Hollywood i el 1969, sense haver visitat mai més Mallorca, morí a conseqüència d'una apoplexia que li esdevingué després d'assitir com a públic a l'òpera Madame Butterfly, de G. Puccini.

En l'àmbit teatral, debutà com a actor en llengua anglesa a l'obra de Margaret Ayer Barnes i Edward Sheldon titulada Dishonored Lady, al teatre Empire de Nova York, amb l'actriu Catherine Cornell com a companya de repartiment. Per a aquesta obra de teatre, va escriure i interpretar la cançó Flor de un día te llamaban (Flower of the day). El 1930 interpretà un paper de repartiment a The Silent witness, estrenada al teatre Morosco de Nova York, escrita per Jack de Leon i Jack Celestin. Amb aquesta obra inicià una gira per diferents teatres dels Estats Units, com el Lyceum Theatre de Rochester, el Belasco Theatre de Los Angeles i el Curran Theatre de San Francisco. També actuà amb la companyia de Mae Murray a The Merry Widow, obra amb la qual realitzà una gira arreu dels Estats Units. L'any 1933 s'uní a la Compañía Dramática Española María Guerrero, amb la qual representà El abanico de Lady Windermere en una gira teatral per Amèrica del Sud. Cap al 1934 es desplaçà a Madrid i representà papers diferents en algunes de les obres teatrals de la temporada de teatre americà, com La Silla eléctrica o El calabozo de la muerte, El enemigo público número uno i Sex Appeal, totes dirigides per Ramón Martínez de la Riva i estrenades al Teatro Martín.

En el món del cinema, participà en més de vuitanta pel·lícules, principalment representant papers de repartiment i personatges llatins. Les pel·lícules més destacades en què participà, són: Capitán Tomenta (1936), de John Reinhart; The Mark of Zorro (1940), de Rouben Mamoulian; Citizen Kane (1941), d'Orson Welles; Blood and Sand (1941), de Rouben Mamoulian; For whom the Bells Tolls (1943), de Sam Wood; Pepita Jiménez, d'Emilio Fernnández, pel·lícula rodada a Mèxic on féu el paper protagonista; Five graves to Cairo (1943) i Double Indemnity (1944), de Billy Wilder; Thunder Bay (1953), d'Anthony Mann, i Kiss me deadly (1955), de Robert Aldrich. Ocasionalment féu de productor i de realitzador.
Josep Lluís Moll Esteve, Fortunio Bonanova, tot i la seva trajectòria en l'àmbit teatral, destaca, amb Simó Andreu, per ser l'actor mallorquí més universal i que més pel·lícules de Hollywood ha interpretat.

El 2011 s'estrenà el documental Citizen Bonanova, dirigit per Enrique Fernández i J. A. Pérez de Mendiola, un recorregut per la biografia de l'actor mallorquí, amb fragments de les seves interpretacions cinematogràfiques i entrevistes d'admiradors i estudiosos de l'intèrpret.

Aguiló, Catalina; Pérez de Mendiola, Josep Antoni. Fortunio Bonanova. Un home de llegenda. Palma: Di7, 1997.

Fernández, Enrique; Pérez de Mendiola, Josep Antoni. Citizen Bonanova. Palma: Miramar Producció Audiovisual, 2011.