Intèrpret
Marcos Redondo fou un baríton cordovès nascut a Pozoblanco el 24 de novembre del 1893. Com a conseqüència de la mort del seu pare, la família es traslladà a viure a casa els avis materns a Ciudad Real, quan Redondo tenia només dos anys. És aquí on inicià els estudis musicals (piano i violí) i començà a desenvolupar el seu talent natural pel cant com a escolà a la catedral de la ciutat. Féu el seu primer concert l'any 1912 al Teatro Circo.
El 1913 es traslladà a Madrid per estudiar cant al Real Conservatorio de Música y Declamación amb el mestre Ignacio Tabuyo, de qui va aprendre la tècnica del cèlebre Manuel García. El 1919, gràcies a una gestió de Tabuyo, Redondo debutà al Teatro Real de Madrid amb La Traviata (Verdi), que aconseguí un gran èxit. L'any següent es traslladà a Milà per continuar els estudis amb Enrico de Franceschi. Aquest mateix any cantà La forza del destino (Verdi) al Teatro Politeama di Monza (Milà). L'empresari Pietro Rosello li oferí un contracte per anar a Amèrica, primer a l'Havana al teatre Payret i, posteriorment, a Mèxic al teatre Esperanza Iris i al teatre Abreu; hi cantà La traviata, La favorita (Donizetti) i La bohème (Puccini). El viatge fou artísticament molt exitós però econòmicament desastrós. Després d'aquesta difícil experiència tornà a Itàlia i Espanya. Debutà al Gran Teatre del Liceu al 1923 amb Manon Lescaut (Puccini) junt amb la soprano italiana Augusta Concato i el tenor Nino Piccaluga. El mateix any cantà I pagliacci (Leoncavallo) junt amb el tenor valencià Antonio Cortis. També cantà Carmen (Bizet) al teatre Novedades amb la mezzosoprano catalana Conxita Supervia i amb Antonio Cortis.
Es casà al monestir de Montserrat amb Maria Dolors Bosch i Nogué, la Mary, com ell l'anomenava amb molta estimació, la dona amb la qual va compartir tota la vida. Pocs dies després de l'enllaç, marxaren cap a Fiume (territori momentàniament italià), on cantà Il piccolo Marat (Mascagni) al teatre Comunnale sota la batuta del mateix compositor. Tornà a Espanya per participar en la temporada lírica del teatre Tívoli amb les òperes La Favorita, La Traviata, La boheme, I Pagliacci i Adriana Lecouvreur (Cilea) junt amb la soprano Conxita Callao i el tenor Adolfo Sirvent.
L'any 1924 Redondo inicià una nova etapa artística. Aconsellat per l'empresari català Josep Gispert començà a cantar sarsuela i es traslladà definitivament a Catalunya (Viladrau). A partir d'aquest moment l'òpera passà a un segon terme i la sarsuela esdevingué el gènere al qual dedicà la seva carrera. Debutà al teatre Novedades de Barcelona amb El Dictador (Millán), obtenint-hi molt d'èxit tot i les comparacions amb l'altra estrella del món de la sarsuela, el baríton català Emilio Sagi Barba, que havia fet l'estrena d'aquesta obra al teatre Apolo de Barcelona.
Estrenà nombroses obres, com La Calesera el 12 de desembre del 1925 al Teatro de la Zarzuela de Madrid i La parranda el 26 d'abril del 1928 al Teatro Calderón, totes dues del compositor Francisco Alonso; el 1926, La Mari-Blanca (Torroba) al Teatro de la Zarzuela de Madrid; el 1930, El cantar del arriero (Díaz Giles) al Teatro de la Zarzuela de Madrid; el 1931, Katiuska (Sorozábal) al teatre Novedades de Barcelona i el 1932 al teatre Rialto de Madrid; el 1933, Xuanón (Torroba) al teatre Calderón de Madrid; finalment, l'any 1936 estrenà La tavernera del puerto (Sorozábal) al teatre Tívoli.
El 1938 cantà Marina (Arrieta) junt amb la soprano Maria Espinalt i el tenor català Hipólito Lázaro i el baix Pablo Gorgé. El 1941 féu un parèntesi per tornar a l'òpera cantant Il barbiere di Siviglia al teatre Tívoli. El 1942 estrenà amb gran èxit El Divo (Díaz Giles). L'any 1953 estrenà la seva última sarsuela, El gaitero de Gijón (Romo), al teatre Campoamor d'Oviedo.
Fou un dels barítons de sarsuela més importants del segle XX. En la seves memòries declarà: «Siempre he dicho que la zarzuela es la consecuencia de una gran revolución popular, que pasó inadvertida, contra la música italiana tuteladora de la española desde la época de Farinelli».
La seva popularitat traspassava qualsevol límit, omplint teatres sencers a Espanya i Amèrica. La seva veu era clara de timbre brillant (també denominat tenoril en l'argot del món del cant), amb un registre molt extens, a més d'una gran potència i flexibilitat. Com a intèrpret posseïa una gran expressivitat i musicalitat. Aquests atributs li permetien cantar un repertori de més de quaranta títols i abordar els papers de baríton i de vegades també de tenor. Dins del seu repertori es poden mencionar les obres següents: La rosa del azafrán (Guerrero), La canción del Olvido (Serrano), La del soto del parral (Soutullo i Vert), La alsaciana (Guerrero), Los cadetes de la reina (Luna), La pícara molinera (Luna) i El cantar del arriero (Díaz Giles), entre d'altres. L'any 1928 fou distingit amb el títol de fill predilecte de la seva ciutat (Pozoblanco), on actualment existeix un museu dedicat a la seva memòria i un conservatori professional de música amb el seu nom. L'any 1968 la ciutat de Cartagena li va dedicar un carrer i l'alcalde Ginés Huertas Celdràn, en una emotiva cerimonia, lliurà al mestre Redondo una placa d'argent amb el gravat de la resolució municipal.
Les seves últimes aparicions als escenaris de sarsuela van ser l'any 1957 a Madrid cantant La parranda (Alonso), a Barcelona la Dogaresa (Millán) i a Manresa Luisa Fernanda (Moreno Torroba). Després d'aquest comiat del món artístic professional continuà fent concerts a festivals i gales benèfiques durant molts anys. La seva última aparició en públic fou l'any 1970 a Santa Cruz de Tenerife. Va morir a Barcelona el 17 de juliol del 1975.
El seu catàleg de discs és impressionant; pràcticament enregistrà totes les sarsueles que interpretà. Es comptabilitzen més de 500 gravacions, entre sarsueles senceres, fragments de sarsuela i òpera i cançons. Les més destacades són:
Amb el segell discogràfic Odeón (1926-1936): Bohemios, La calesera, La canción del olvido, La corte de Faraón, Don Gil de Alcalá, Los gavilanes, La Gran Vía, Katiuska, La del manojo de rosas, Luisa Fernanda, El mal de amores, María Sol, Molinos de viento, La pícara molinera, La picarona i La rosa del azafrán.
Amb Columbia-Regal (1930-1932): El ama, La fama del tartanero, Katiuska, Luisa Fernanda, Marina, Molinos de viento, La rosa del azafrán; el duo de La Revoltosa «Por qué de mis ojos tu ojos retires» i de La verbena de la paloma i el duo «Ya estàs frente a la casa» junt amb la mezzosoprano Conxita Supervia.
Amb EMI-Regal (1953): Bohemios, La Dolorosa, Luisa Fernanda, Molinos de viento, La parranda, La Revoltosa i La rosa del azafrán.
Amb EMI-Odeón (1953) El arte de Marcos Redondo: Por una mujer, El guitarrico, El caserío, Romanza húngara, La pastorela, Alma de Dios, Don Gil de Alcalá, El canastillo de fresas i La villana.
Amb EMI-Odeón (1954) Un gran cantante español: El cantar del arriero, Los calabreses, El dictador, El niño judío, El divo, El pájaro azul, La linda tapada i La Dogaresa.
Redondo, Marcos. Un hombre que se va. Barcelona: Planeta, 1974.
Azcune, Valentin. Las pequeñas colecciones teatrales de la post guerra. CSIC, 2009. (Colección literatura breve)
Casares, Emilio; Torrente, Álvaro (eds.). La ópera en España e Hispanoamérica. Madrid: ICCMU, 2005. (Colección Música Hispana. Textos Estudios)
Casares, Emilio. Diccionario de la zarzuela. España e Hispanoamérica. Madrid: ICCMU, 2003.
Lamb, Andrew. «Redondo, Marcos». The New Grove Dictionary of Opera. Ed. Stanley Sadie. Oxford University Press, 1974. [Grove Music Online. Oxford Music Online]
Redondo, Marcos. Un hombre que se va. Barcelona: Planeta, 1974.
<http://hemeroteca.sevilla.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/sevilla/abc.sevilla/1974/12/07/021.html>
<http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1926/03/06/023.html>
L'intèrpret a la Biblioteca de Catalunya
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar