Joan Pons

Intèrpret

Va cursar estudis elementals al col·legi de Sant Francesc de Sales de Ciutadella. Formà part de l'escolania salesiana i la seva veu ja cridà l'atenció dels mestres de música. Un cop acabat el servei militar, va començar a treballar com a tallador en una fàbrica de calçat. Gran aficionat al cant, es va incorporar al cor de la Capella Davídica de la Catedral de Menorca, que dirigia Gabriel Salord i amb el qual ben aviat destacà per la seva veu potent. El 1970, a instàncies de Diego Monjo, va fer a Barcelona una prova davant el mestre Ricardo Bottino i va entrar a formar part del cor del Gran Teatre del Liceu. S'establí a Barcelona i alternà les actuacions del cor amb els estudis musicals i la feina en una sabateria del passeig de Gràcia. Casat des del maig del 1971 amb Niní Moll, viu a Ciutadella i, després de la seva jubilació, ha pres part en concursos de cant com a jurat, ha col·laborat en concerts benèfics i ha interpretat, amb motiu d'uns actes d'homenatge cap a la seva figura, dues òperes de Puccini: Madame Butterfly, el 24 i 26 de maig del 2013 al Teatre Principal de Maó, i Tosca, el 30 de març del 2014 en el Teatre Principal de Palma. Doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears (2000), el 2006 l'Ajuntament de Ciutadella el nomenà fill il·lustre.

El 7 de gener del 1971 debutà com a baix al Gran Teatre del Liceu amb La Gioconda, de Ponchielli, i aquesta actuació tingué continuïtat amb altres: Don Carlo (1972), Aïda (1973) i I vespri siciliani (1974), les tres de Verdi, o Le nozze de Fígaro (1975), de Mozart. També actuà en diverses ciutats de l'Estat espanyol i cridà l'atenció dels entesos. Fou la soprano Montserrat Caballé qui li digué que la seva extensió de veu era de baríton i no de baix. Demanà consell a altres experts i aquests li confirmaren el que Caballé li havia expressat. Després de reeducar la seva veu, debutà com a baríton el 16 de desembre del 1978 al Liceu interpretant amb força èxit el paper de Germont a La traviata, de Verdi.

A partir d'aleshores actuà a diferents indrets: el 20 de maig del 1979 debutà al costat de Plácido Domingo al Teatro de la Zarzuela de Madrid amb I pagliacci, de Leoncavallo; el 7 de desembre de 1980 interpretà Falstaff, de Verdi, al Teatre alla Scala de Milà, i el 4 de gener del 1983 debutà amb l'òpera Aïda, de Verdi, en el que amb el pas dels anys es convertiria en un dels seus escenaris predilectes i més visitats, el Metropolitan Opera House de Nova York. El seu debut davant un públic tan exigent com l'italià fou espectacular: quinze minuts d'aplaudiments i onze vegades que hagué de sortir a saludar. Segons la crítica especialitzada, havia nascut un gran cantant. Anys més tard, concretament el 14 de gener del 2000, tornà a tenir un èxit rotund a terres italianes: amb Luciano Pavarotti i Plácido Domingo cantà al Teatre de l'Òpera de Roma Tosca, amb motiu de la commemoració del primer centenari de la representació en aquell mateix teatre d'aquesta òpera de Puccini.

Reconegut com un dels principals barítons de tots els temps, ha realitzat gires per Amèrica, Austràlia i el Japó,  cantant, a part dels llocs ja esmentats, al Covent Garden de Londres, a l'Opéra Bastille de París, al Fenice de Venècia, al Comunale de Bolonya, al Regio de Parma, al Colón de Buenos Aires, a l'Òpera Estatal de Viena i a l'Staatsoper de Munic. Ha cantant amb veus destacades com les de Montserrat Caballé, Josep Carreras, Luciano Pavarotti, Plácido Domingo, Eva Marton, Jaume Aragall i Fiorenza Cossotto. En paraules de Gabriel Julià, la seva veu és «una de les veus baritonals més sòlides en expressió, per a molts la millor del seu moment, proveïda d'una seriosa cobertura tècnica, fet que li permet de comunicar amb eficàcia i bellesa la música que interpreta».

Es va acomiadar professionalment de l'escena al lloc on havia iniciat la seva carrera com a cantant, el Gran Teatre del Liceu. Fou el 30 de juliol del 2012 i ho féu interpretant el paper d'Amonasro d'Aïda, la primera òpera que com a corista havia fet. Deixant de banda les que ja hem esmentat, ha interpretat diferents papers en altres òperes, que amb bastant de freqüència han estat enregistrades en vídeo, disc o CD: Rigoletto, La forza del destino, Aroldo, Simon Boccanegra, Un ballo in maschera, Ernani i Nabucco, de Verdi; Lucía de Lammermoor, L'elisir d'amore i Poliuto, de Donizetti; La vida breve, de Manuel de Falla; Cavalleria rusticana i Iris, de Mascagni; Hérodiade, de Jules Massenet; Il tabarro, La fanciulla del West, Gianni Schicchi i Madame Butterfly, de Puccini, i Andrea Chénier, de Giordano.

Al llarg de la seva extensa carrera ha rebut un bon nombre de guardons i reconeixements, entre els quals la Medalla d'Or de Ràdio Nacional d'Espanya (1972), la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Ciutadella (1981), la Medalla d'Or de l'Orfeó Català (1997), el premi Ramon Llull de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (1997), el premi nacional Francisco Romero del Ministeri de Cultura (1997), la Medalla d'Or del Consell Insular de Menorca (1998), la Medalla d'Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (2005), la Medalla d'Or del Gran Teatre del Liceu (2009) i la Medalla d'Or al Mèrit en Belles Arts (2014).

Julià Seguí, Gabriel. «Joan Pons, Fill Il·lustre de Ciutadella». A: Perelló, Francesc (coord.). Anuari teatral de les Illes Balears 2006. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat: Càtedra Joan Ramis i Ramis de la Universitat de les Illes Balears, 2008, p. 237–251.

Pizà, Antoni; Amengual, Bartomeu. Bravo Joan Pons! L'univers del baríton a Nova York. Palma: Documenta Balear, 2002.