Logo Institut del Teatre
Data de naixement: 14-3-1883
Lloc de naixement: Barcelona
Data de defunció: 26-6-1971
Lloc de defunció: Barcelona
Redactor/a: Jaume Carbonell i Guberna
Biografia

Inicià els seus estudis musicals als tres anys amb el seu pare, el qual li ensenyà solfeig i piano, i als cinc anys començà a estudiar violí. Posteriorment estudià amb Clemente Ibarguren, deixeble de Delphin Alard, i amb l'aleshores director del Conservatori de Barcelona, Frederic Balart. Als set anys començà a oferir recitals a Barcelona i també per diverses ciutats espanyoles, amb gran èxit, i així començà a ser conegut molt aviat com a nen prodigi. El 1892, als nou anys, realitzà una gira per l'Amèrica Llatina, i l'any següent dirigí ja un concert simfònic a l'Argentina, amb la intervenció d'un cor integrat per 200 homes.

També de manera precoç començà la seva activitat compositiva als tretze anys i dos anys després començà a publicar les seves primeres obres. El 1897 debutà al Carnegie Hall de Nova York. A partir del 1898 inicià una intensa carrera de recitals per tot Europa, sovint formant duets amb músics com Enric Granados, Joaquim Nin i Pau Casals, entre d'altres.

A desgrat d'aquesta brillant carrera, el 1904 realitzà estudis de perfeccionament a la Hochschule de Berlín.

Fou dels primers violinistes que substituí la primera corda del violí per una d'acer per tal d'aconseguir un so més intens, més brillant i una afinació més precisa. I també fou dels pocs violinistes que aconseguiren interpretar tota l'obra de Niccolò Paganini, fins i tot les peces considerades fins aleshores impossibles.

Molt implicat en la vida musical barcelonina, el 1930 fundà i presidí la segona Societat Filharmònica de Barcelona (la primera havia estat fundada per Josep Lassalle el 1907), una entitat que tingué una activitat força regular fins al 1936.

Desenvolupà una important tasca com a promotor i col·laborà amb l'Orfeó Català en activitats com el primer viatge de l'Orfeó a Londres, l'any 1916.

Hereu d'una estètica romàntica, amb influència molt notable dels músics del modernisme, la seva obra, tant simfònica com operística, es veu clarament marcada per Richard Strauss i els autors del poema simfònic germànic, amb una rica orquestració i una sòlida utilització del Leitmotiv wagnerià. La influència wagneriana és molt notable en la seva obra lírica, no només en la composició musical, sinó en la concepció de les obres, per a les quals ell mateix escrivia els llibrets, seguint el precepte wagnerià.

La seva obra creativa està formada per cinc òperes, dos ballets, dues simfonies, diversos poemes simfònics, concerts per a violí, piano, violoncel i oboè, música de cambra, obres corals, cançons, sardanes i nombroses transcripcions. El 1900 estrenà la seva primera obra simfònica, Nova Catalònia, al Teatre Líric de Barcelona. Entre les obres orquestrals destaquen peces com Miniatures, Suite, Juventus, obres per a violí i orquestra i diferents concerts per a instrument solista i orquestra.

Pel que fa a la producció operística, el 1903 estrenà l'òpera Giovanna di Napoli (1902) al Liceu, dirigida per ell mateix. Poc després hi estrenà Acté (1903), que posteriorment revisà i reestrenà amb el títol Neró i Acté (1928).

A Frankfurt estrenà l'obra escènica Der Fackeltanz (La dansa de les atxes, 1909). Va compondre l'escena del monodrama Medea i drames musicals, com El camí del sol (1926), la trilogia en vuit actes Don Joan, finalitzada el 1963 i no estrenada, Soledad (1952), una obertura i dos ballets, Rosario la Tirana (1953) i El retrat de Dorian Gray.

Pel que fa a la música de cambra, cal destacar Belvedere (1949), per a flauta i piano, i Mobilis in mobili, per a quartet, inspirada en la novel·la de Jules Verne Vint mil llegües de viatge submarí.

En el terreny de la sardana utilitzà un llenguatge clar i directe, amb melodies molt inspirades i molt ben conjuntades. Cal destacar El cavaller enamorat i Camprodon, obres de gran relleu que formen part del gran repertori del gènere. Altres títols foren ManresanaL'alegre companyiaEsperançant, Cap a Núria falta gent, Joia d'infants, La font dels pastors, Pàtria, Sardana tràgica i Gironina.

Els fonaments estètics en els quals arrelava la seva música eren lluny de les tendències que prenien força durant el segle XX, tot mantenint-se sempre  al marge de les avantguardes, amb les que fou molt crític sostenint un posicionament molt personal, sense acostar-se a cap moviment.

Transcrigué diverses obres de Johann Sebastian Bach, Frédéric Chopin, Wolfgang Amadeus Mozart, Ludwig van Beethoven, Robert Schumann, Giuseppe Tartini i Niccolò Paganini, del qual dirigí l'edició de l'obra completa. També féu diverses harmonitzacions de cançons populars catalanes.

Ajudat pel seu secretari Artur Menéndez Aleyxandre (1899-1984), va escriure diverses obres d'assaig, estudi o  memòries, com el tractat de violí El violín, i Mis experiencias, Variaciones sin tema, Relatos de un violinista o el Diccionario de celebridades musicales.

En el terreny del periodisme musical, fundà i dirigí de la revista Música, i també fou col·laborador de la Revista Musical Catalana, de La Veu de Catalunya i de La Vanguardia.

Mogut pel desig de contribuir en l'enriquiment de l'oferta musical de la ciutat i de deixar una petjada material més enllà de la seva música, Manén ideà l'ambiciós projecte de crear un auditori a Barcelona. El 1954 es posava la primera pedra de l'Auditòrium Manén al carrer de Balmes, al barri del Putxet, però la manca de suport oficial i els problemes econòmics familiars derivats del trencament dels negocis i les propietats de la família a Cuba, arran de la revolució, estroncaren el projecte. Després de molts anys d'abandonament, el terreny situat a la confluència Balmes/Castenyer fou adquirit per una empresa dedicada a l'espectacle, que finalment el 2010 inicià la construcció d'una sala multicine que, actualment, és ja en funcionament.

També amb aquesta voluntat altruista vers la ciutat, el seu llegat documental fou dipositat en el Museu de la Música de Barcelona pels seus hereus, després de la seva mort el 1971. El Fons Joan Manén comprèn manuscrits autògrafs d'obres del músic, algunes partitures impreses com Juventus, Miniatures i el Concert per a oboè, i també altres objectes, com el primer enregistrament d'Els Segadors en disc de goma-laca. La col·lecció d'instruments del Museu també conserva el seu violí Guarneri, construït el 1702 i que havia pertangut a Felix Mendelssohn i amb el qual Manén inicià la seva carrera internacional el 1904, un violí que havia estat donat pel mateix Joan Manén l'any 1964.

Al llarg de la seva vida fou distingit amb diversos guardons. Fou membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i de la Reial Acadèmia de Música d'Estocolm. Va rebre moltes distincions, entre les quals cal destacar la de Cavaller de la Real Orden de Carlos III, la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona al Mèrit Artístic i la de Comendador de número de la Orden Civil de Alfonso XII.


Significació

Joan Manén fou un virtuós del violí i compositor d'una obra molt important i molt extensa i complexa que comprèn òperes, obres orquestrals, música de cambra, música per a l'escena, sardanes i cançons, així com també nombroses transcripcions musicals.

És una obra important, d'envergadura, que se situa sota la influència de la música germànica de la segona meitat del segle XIX. Es pot considerar, en bona mesura, com un nexe entre les darreres manifestacions del modernisme i la vessant del noucentisme més ambiciosa.

Tot i que la seva principal activitat fou la d'intèrpret, amb una brillant carrera internacional que perllongà fins a l'edat de setanta-sis anys, el 1959, la seva capacitat de treball el dugué a involucrar-se molt intensament en la vida musical barcelonina. No només fundà i dirigí la revista Música, sinó que també col·laborà en diverses publicacions, amb articles de diversa mena. Aquest compromís el dugué també a implicar-se en entitats de la ciutat, fins a concebre el projecte de la construcció de l'auditori, que restà estroncat i que havia de ser, tal com ho havia concebut, la seva gran contribució material a l'enriquiment musical de Barcelona.


Publicacions

Mis experiencias (Vol. 1: El niño prodigio. Vol 2: El joven artista. Vol. 3: Trabajar, sufrir, avanzar). Barcelona: Editorial Juventud, 1944-1957.

Variaciones sin tema. Barcelona: Editorial Vergara, 1955.

El violín. Barcelona: Editorial Labor, 1958.

Relatos de un violinista. Madrid: Editora Nacional, 1964.

Diccionario de celebridades musicales. Barcelona: Ramón Sopena editor, 1978.


Bibliografia

Aviñoa, Xosé. La Música i el Modernisme. Barcelona: Curial, 1985.

Aviñoa, Xosé (coord.) Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Vols. 3, 4 i 5. Barcelona: Edicions 62, 2000-2002.


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x