Realisme

El concepte realisme és un dels més complexos i polisèmics de tota la història de la literatura i de la literatura dramàtica. La reproducció i descripció de la natura i la realitat és a la base de tota reflexió teòrica sobre el fet creatiu. Tota la poètica clàssica ho recull: des de la Poètica d'Aristòtil fins a l'Art poètica d'Horaci. Així, mímesi i versemblança seran els conceptes clau per reflexionar, definir i acotar un debat que, atesa la importància i necessitat que té, ha perviscut al llarg dels segles. Però, a més d'aquest sentit fundacional de l'estètica clàssica, la història de les idees literàries reserva també el concepte de realisme a una de les principals estètiques dominants al llarg del segle XIX. Una estètica encara no adjectivada que, al llarg del XX i amb adjectivacions com realisme socialista, històric o crític, prendrà  una intensitat ideològica i un sentit que encara no és present en el XIX. Acotar i explicar el terme realisme és, per tant: 1) La definició d'una part molt substancial i significativa de l'essència i característiques del mateix procés creatiu; 2) Un moviment literari dominant en la part central del segle XIX; 3) L'evolució d'aquest moviment en el segle XX, en què hi ha, fruit de l'evolució de les idees socials i literàries, una clara intensificació ideològica que fa del realisme una estètica amb intencionalitat política.

Amb tot, quan en el context d'aquest text que ara escrivim parlem de realisme ens referim, principalment, al moviment literari del XIX. En aquest sentit, no és gens difícil explicar el realisme com l'oposició antitètica al romanticisme, un moviment que, amb una cronologia diferent segons els països i cultures, dominà en la primera meitat del segle XIX. També, seguint en aquesta dualitat entre els dos moviments, es pot plantejar el debat estètic seguit en aquests anys centrals del XIX com l'oposició entre l'idealisme romàntic i l'objectivisme realista. El romanticisme es pot entendre com el principal moviment del liberalisme polític del XIX, i el liberalisme, com la ideologia d'una burgesia en creixement i expansió. La defensa i el coneixement del subjecte, de l'individu, del seu món interior i de tot el que configura la seva personalitat, l'exploració i afirmació del jo, configuren l'essència temàtica del romanticisme, d'un jo centrat més en ell mateix que en la seva relació amb els altres jos i amb la societat. El realisme, en oposició al romanticisme, vol i pretén establir aquest lligam i explicar i descriure una societat en evolució i transformació en la qual, per primera vegada i fruit de la industrialització, s'hi veurà vertebrar-se la formació de classes socials amb unes realitats i conflictes de relació no percebuts ni descrits fins aquell moment. No hi ha, encara i en general, una intencionalitat o compromís  social o polític, sinó l'evidència que la literatura ha de recollir les formes d'una societat que viu una gran transformació i que genera una quantitat de realitats i diferències que abans la literatura, i el teatre, no havien recollit ni reflectit. Era urgent construir la crònica literària i teatral d'un temps i una realitat social que havia canviat i que no tenia una representació escrita.

La narrativa es manifesta com el gran gènere que acull i permet la millor descripció de totes aquestes transformacions socials i fa, del XIX, un dels grans segles de la novel·la realista i clàssica, amb noms com, entre molts d'altres, Stendhal, Balzac, Flaubert, Dickens, Txékhov, Tolstoi, Dostoievski, Clarín o Pérez Galdós. Aquesta voluntat de representació fidel i objectiva de la realitat s'explica per ella mateixa. Però la segona generació realista viu, sobretot a França i en la dècada dels anys setanta i vuitanta, una intensificació i particularització del debat teòric que fonamenta un altre concepte, el naturalisme. Aquest concepte té unes particularitats teòriques possibles d'explicar i identificar en algunes obres narratives i dramàtiques, unes particularitats que enclouen més complexitat quan es refereixen a certes obres, la qual cosa fa que, explicades les diferències teòriques entre realisme i naturalisme, que hi són, tots dos conceptes puguin ser utilitzats com a molt propers, o sovint sinònims. Així, es pot presentar el realisme com un concepte que, partint d'una posició comuna —la transcripció de la realitat com a base—, pren modalitats i modulacions diferents segons l'evolució dels principis filosòfics i les idees socials i polítiques que expliquen la història del segle XIX i XX. El segle XIX viu un canvi de principi estètic fonamental per explicar l'evolució del concepte realista i les característiques que l'expliquen i el defineixen. Aquest canvi de paradigma anàlitic és fruit d'un canvi de mirada i d'interès teòric; és el canvi de l'essència per la finalitat. En definitiva, la gran transformació que introdueix el XIX, en el camp estètic, és el canvi de la pregunta sobre què és l'art (i la literatura i el teatre), per la de quina funció i finalitat té o pot tenir l' art (i la literatura i el teatre). La doble resposta possible ha donat lloc a dues expressions d'ús freqüent i comú: «l'art per l'art» en oposició a «l'art compromès», que, junt al concepte d'avantguarda, explicaran les principals bases i principis d'evolució de l'art (i també de la literatura i el teatre) des d'aleshores i fins avui mateix. Amb tot, el realisme literari i narratiu i el realisme teatral o escènic obliguen a precisions necessàries. Per tant, en parlar del realisme referit al teatre, remetem a l'entrada «Naturalisme» com a complement de la present i perquè serà un francès, Émile Zola, qui, en definir i explicar el naturalisme, establirà una millor argumentació per entendre més bé la teoria literària i dramàtica del realisme i els principals noms i obres que l'expliquen, fins que a finals del segle XIX, el simbolisme —retorn a la complexitat i als enigmes del món interior de la persona— prendrà el relleu al realisme/naturalisme. Amb tot, cal dir que el realisme, més enllà de l'etapa històrica com a moviment literari contextualitzat en el segle XIX, i amb les modulacions que introduirà cada època, és, com ja queda descrit en els principis de l'estètica aristotèlica, una de les manifestacions i bases més constants de tot el procés creatiu.