Naturalisme

El concepte de naturalisme es pot explicar com una intensificació i concreció del realisme literari, que és un moviment que a meitat del segle XIX es contraposà al romanticisme. Sota una mateixa voluntat de descriure vida i societat en un context històric específic —de ser, doncs, testimoni i crònica d'una realitat social—, el naturalisme estableix uns clars fonaments teòrics que, partint de l'actitud realista, perfilaran uns principis propis que n'orienten la pràctica literària. Tot i que en algun moment es pot establir una clara sinonímia entre els conceptes de realisme i naturalisme, cal dir que, per si mateix, el naturalisme estableix unes marques tèoriques que el diferencien i el particularitzen i que són fruit de les idees i de la interpetació de la societat que sorgeixen en el darrer terç del segle XIX. D'altra banda, el naturalisme té una clara identificació francesa, atès que Émile Zola (París, 1840-1902) n'és el principal teòric i capdavanter, tant pel que fa a l'estricta creació literària (novel·la i teatre), com pel que fa a la principal teorització de les propostes naturalistes. De fet, s'ha parlat dels naturalistes com de la segona generació realista. Si el realisme ocupa l'eix central del segle XIX, la cronologia central del naturalisme se situa en les dècades que van de 1880 a 1900. És una generació que participa de les noves idees del seu temps i, per tant, de la cientificiositat del positivisme, que són traslladades als principis literaris tant en la creació com en l'anàlisi crítica. Els principis de rigor i exactitud que orienten la recerca científica també han de poder prevaler sobre l'activitat literària. El naturalisme respon, doncs, a la intenció d'aplicar a la descripció i anàlisi literàries el mateix rigor, exactitud i certesa de coneixement amb què la ciència descriu les realitats que analitza i estudia.

Els naturalistes són fruit del seu temps i veuen en els mètodes científics el camí a seguir, en els quals s'emmirallen per tal d'aconseguir que la literatura sigui també el més fidel possible a la realitat que descriu. Lògicament, aquest traspàs o paral·lelisme entre el que és i el que pretén el mètode científic i la manera com s'aplica en la literatura —novel·la i teatre—, es fonamenta en l'obra d'una sèrie d'autors que es converteixen en lectures obligades d'aquest final del segle XIX. Darrere de la filosofia positivista hi ha un nom tan indiscutible com August Comte, però també altres obres i noms assenyalen el camí que ajudarà a formular el que es pot considerar com la teoria del naturalisme literari. Així, un llibre com el Traité de l'herédite naturelle (1850), de Paul Lucas, establirà com les lleis fisiològiques de l'herència condicionen i determinen la conducta de la persona; els Éssais de critique et d'histoire (1857), de H. Taine, assenyalen els condicionaments de raça, medi i temps; Darwin a On the origin of species (1859) estableix la lluita del fort per adaptar-se al medi i sobreviure; finalment, Claude Bernard, a Introduction à l'étude de la médicine expérimentale (1865), fixa uns mètodes d'observació, experimentació i documentació aplicats a la medicina que Zola pretén que es converteixin en un possible model a seguir per aplicar a la literatura. Sobre el llibre de Bernard arriba a dir que era com «el manifest del naturalisme», i que substituint la paraula metge per escriptor trobaríem la raó i la funció del naturalisme. Així, doncs, tots els elements que la ciència ha utilitzat també ha de poder-los fer servir la literatura. En darrer terme, l'escriptor ha d'aprofundir en l'experimentació, observació i documentació de la realitat social sobre la qual vol escriure. Sabem, a més, que la condició humana està determinada per les lleis de l'herència i de l'adaptació al medi. Per tant, exemplificar, bàsicament, les formes i maneres d'aquest determinisme que marca i condiciona la vida de les persones és un dels eixos que fonamenta la teoria naturalista. El naturalisme encara no ha assumit ni ha incorporat en la praxis teòrica el condicionament de classe ni el conflicte de classes, que el materialisme històric va començar a formular en la segona meitat del segle XIX. O, en tot cas, aquest condicionament de classe encara s'articulava en uns paràmetres menys ideologitzats, atès que es parlava solament del determinisme social o dels condicionaments del medi. Justament, el salt cap a un realisme/naturalisme més ideologitzat i polític serà una conseqüència de l'evolució de les ideees estètiques i polítiques que es produirà ja en les primeres dècades del segle XX.

Tant pel que fa a la novel·la com al teatre, Émile Zola, amb els seus estudis i anàlisis, és qui millor dóna les claus de descripció i d'interpretació de tot el moviment. En aquest sentit, el seu assaig Le naturalisme au théâtre (1889) és del tot clarificador. Dividit en cinc apartats, en el primer tracta sobre la necessitat d'explicar el concepte de naturalisme i la contraposició del romanticisme al classicisme, fa una crítica dels límits del romanticisme, explica el progressiu triomf del naturalisme i com els naturalistes són fills directes del realisme de l'il·lustrat Diderot i defensa el natural i la veritat, tot i que adaptats al nou segle XIX. En el segon apartat afirma la distància que s'ha produït entre l'èxit de la fòrmula naturalista en la novel·la, amb tots els seus grans noms, i el teatre; també presenta l'objectivisme narratiu que descriu però no intervé, que mostra però no jutja. En el tercer analitza l'evolució del teatre francès en el segle XVIII i XIX, amb tots els grans noms que el representen, i la situació del teatre contemporani, que és vist com un camí cap al naturalisme. En el quart contraposa la ràpida evolució del naturalisme en la novel·la a la quasi inexistent en el teatre, i amb l'afirmació d'un «Espero que...» descriu el que és quasi el veritable manifest a favor de les intencionalitats, raons i necessitats del naturalisme en el teatre. En cinquè i darrer apartat, finalment, confirma no solament el desig sinó la certesa que el naturalisme arrelarà en el teatre, que també utilitzarà els metòdes científics per analitzar la societat, i acaba amb un taxatiu i rotund «el nostre teatre serà naturalista o no serà».

En aquest projecte d'introduir els principis naturalistes en el teatre i de promoure'n la difusió es produeix l'adaptació escènica d'algunes novel·les del mateix Zola —com Thérèse Raquin o L'assommoir (La taverna)— o dels germans Goncourt, algunes de les quals André Antoine presenta en l'acabat d'inaugurar Théâtre-Libre de París. Aquest teatre significa, alhora, una renovació en la direcció, representació i escenografia dels espectacles, defugint efectismes anteriors i creant un estil més proper a la realitat de la vida quotidana. La renovació escènica s'expandeix a altres centres europeus de prestigi i dóna lloc a la Freie Bühne de Berlín —que es fonamenta en el model parisenc— o al Teatre d'Art de Moscou —creat i dirigit per Stanislavsky. Tots aquests referents escènics expliquen l'expansió del naturalisme per Europa, que ateny, per la importància dels noms i obres que el representen, un interès i relleu que, tot i el projecte i programa de Zola, no assolí el teatre naturalista a França. La gran renovació i modernització del teatre europeu de finals del XIX s'inscriu en aquestes coordenades del naturalisme/realisme, amb autors de primer nivell i amb obres que participen, en major o menor intensitat, en el determinisme de l'herència biològica i social o en els condicionants socials i familiars que marquen l'evolució i vida dels personatges en conflicte amb l'entorn o amb el seu propi jo. Autors i obres com les del noruec H. Ibsen (1828-1906) —Casa de nines (1879), Espectres (1881), Un enemic del poble (1882), La dama del mar (1888) o Hedda Gabler (1890)—, el suec A. Strindberg (1849-1912) —La senyoreta Julia (1888), Els creditors (1888) o La dansa de mort (1900)—, el rus A. Txèkhov (1860-1904) —La gavina (1896), L'oncle Vània (1899), Les tres germanes (1901) o L'hort dels cirerers (1903)— o l'alemany G. Hauptmann (1862-1946) —Abans de l'alba (1889), Els teixidors (1892) o La pell de castor (1893)— es converteixen en referents senyers no només d'una nova estètica escènica, sinó d'un nou tipus d'obra dramàtica que marca l'origen del teatre contemporani. L'estètica romàntica és el final d'un llarg procés històric. El teatre realista i naturalista, que reflecteix els mecanismes i la moral de la nova societat burgesa sorgida de la industrialització del XIX, dona el pas a un tipus de teatre que ens parla en present i del present obert i que està sotmès a totes les transformacions que es produiran en el segle XX. Així, el teatre comença a reflectir les coordenades de comportament d'una societat que es perpetua en el temps i que avui encara és present en els nostres escenaris.

En la literatura i en el teatre català, tant el realisme com el naturalisme estan condicionats per un procés històric i cultural (la Renaixença) i una cronologia que no sempre coincideixen amb l'europea, de manera que la pervivència del romanticisme abasta bona part de tot el segle, fins a arribar al teatre del mateix Àngel Guimerà. Quant al naturalisme, és l'any 1882 quan s'articula una primera reflexió teòrica en el pròleg de Joan Sardà en la traducció castellana d'El Nabab, d'A. Daudet. La introducció del naturalisme a Catalunya està lligada, doncs, a l'obra dels dos grans crítics del moment: Joan Sardà (1851-1898) i Josep Yxart (1852-1895), la prematura mort dels quals també condicionà tot el debat i cronologia posteriors. La novel·la La papallona (1885), de Narcís Oller, fixa l'inici del moviment en la literatura catalana, tot i que el mateix Zola, en el pròleg a l'edició francesa, marca distàncies amb el naturalisme català. La raó d'aquesta diferència està, justament, en alguns dels matisos que separen el realisme de la teoria naturalista. Si en tots dos casos el referent clar és la descripció i construcció de la realitat, no sempre hi ha una estricta coincidència en la raó oculta que ordena i estructura aquesta realitat. Tant Yxart com Sardà, i el mateix Oller, es distancien del fort determinisme social amb què Zola interpreta la realitat, i atorguen una llibertat d'elecció i una voluntat d'acció que no sempre trobem en alguns dels textos teòrics del naturalisme. Amb tot, la influència de Zola hi és: Eduard Vidal i Valenciano i Rossend Arús fan una adaptació teatral de L'assommoir  (La taverna, 1884). Pel que fa més concretament al teatre català, els primers senyals d'un teatre realista es troben en algunes estrenes de Josep Feliu i Codina (El gra de vesc, 1883), d'Albert Llanas (El marquès de Santa Llúcia, 1885) o de Josep Pin i Soler (Sogra i nora, 1890). Serà, però, una vegada més en el teatre d'Àngel Guimerà en què trobem una confluència i síntesi de tota un època i un teatre que recull les inquietuds i la problemàtica d' una societat en tansformació. Tres obres de Guimerà —En Pòlvora (1893), La festa del blat (1896) i Terra baixa (1897)— són les més significades en aquest sentit, atès que mostren diverses situacions de confrontació social amb actituds diferents. És, també, una manifestació de la Barcelona conflictiva, la ciutat de les bombes, de finals de segle XIX. Així, en aquestes obres Guimerà tractarà les vagues dels obrers tèxtils, la violència, la lluita contra la injustícia o la conflictivitat de les classes socials. El Manelic de Terra baixa es converteix en un dels arquetipus més emblemàtics d'aquest teatre de reivindicació i justícia social. Però el retard històric de la dramatúrgia catalana amb relació als paràmetres i esquemes europeus fa que, en el temps, aquest teatre de referent realista/naturalista convisqui amb el modernisme català o el simbolisme europeu. Com que la influència dels plantejaments de Zola i, sobretot, del teatre d'Ibsen també és present en el teatre català d'inici del segle XX, s'estableix un doble concepte de modernisme: el simbolista i el naturalista. Aquest darrer es manifestarà en un teatre d'idees i en alguns dels autors i obres més significades del moment. Entre els autors i títols més importants i remarcables cal assenyalar Els vells (1903), d'Ignasi Iglesias, i Aigües encantades (1908), de Joan Puig i Ferrater, obra d'un gran paralel·lisme amb Un enemic del poble, d'Ibsen.

Dumesnil, René. Le Réalisme et le Naturalisme. París: Les éditions mondiales-De Gigord, 1955.

Fàbregas, Xavier. «Àngel Guimerà: del romantiscisme al realisme». A: Aproximació a la Història del teatre català modern. Barcelona: Curial, 1972, p. 131-140.

Fàgregas, Xavier. «Romanticisme tardà i realisme». A: Història del teatre català. Barcelona: Editorial Millà, 1978, p. 131-142.

Fàbregas, Xavier. «Àngel Guimerà i el teatre del seu temps». A: Riquer; Comas; Molas. Història de la literatura catalana. Vol. VII. Barcelona: Ariel, 1986, p. 543-604.

Tayadella, Antònia. «Narcís Oller i el naturalisme». A: Riquer; Comas; Molas. Història de la literatura catalana. Vol. VII. Barcelona: Ariel, 1986, p. 605-668.

Zola, Émile. El naturalismo. Barcelona: Península, 1989.