Existencialisme

Per poder explicar i entendre millor l'existencialisme cal tenir en compte que, com tot «isme», és un concepte que té, a més, una interpretació, i que la seva pràctica construeix i desenvolupa un itinerari històric. Però en el cas de l'existencialisme cal tenir també molt present que no és solament un concepte de base literària, sinó que partim d'un concepte filosòfic clau dels segles xix i xx. Un concepte que és una interpretació de la vida i el món, una filosofia de l'existència, que després s'adapta i pren forma literària bàsicament en el gènere novel·lístic, però també en el teatre. Tot «isme» sol remetre a una estètica contextualitzada en un temps històric concret que ajuda a la seva definició i la seva interpretació i, alhora, n'explicita els principals valors, literaris i humans. En el cas de l'existencialisme, el seu fonament filosòfic marca i explica els principis i les característiques de definició del que és el nucli fonamental del pensament i l'actitud existencialistes. Més enllà d'aquests principis hi haurà les derivacions i les manifestacions posteriors que la pràctica literària produirà i generarà, sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial i a mitjan segle xx, que és quan en el terreny literari pren una major entitat i definició.

Els antecedents o les arrels de l'existencialisme contemporani cal trobar-los en el pensament filosòfic del segle xix. És una filosofia d'afirmació del subjecte, de l'ésser concret, contra i davant d'aquelles propostes filosòfiques que expliquen o centren i focalitzen les seves anàlisis menystenint, desvirtuant, oblidant o negant la importància d'aquest subjecte. És, doncs, una filosofia individual o individualista, perquè l'eix i centre de reflexió és la problemàtica de l'individu i del subjecte, amb tot el pes negatiu que aquest fet hagi pogut comportar en les filosofies materialistes i marxistes del segle xx, que han arribat a considerar l'existencialisme, com recorda Ferrater Mora, «la filosofia de la burgesia en el seu estat de degeneració i descomposició». Així, per exemple, l'idealisme hegelià disminuïa la llibertat i l'acció del subjecte davant d'un esperit absolut o una raó universal que dirigia i orientava el camí de la història. Era, clarament, l'essència contra l'existència, que és el que fonamenta la filosofia existencial. O, com ja ha estat dit, les filosofies materialistes que neutralitzaven i sotmetien el subjecte i l'individu a l'acció de grup i de comunitat, a una societat-massa motiu i origen de tota la seva preocupació i reflexió filosòfica. I, també, de l'acció política que, fonamentada en aquestes filosofies, ha orientat i construït la història social del segle xx. Contra aquesta despersonalització del jo, de la problemàtica del jo com a raó «existent», es formula la filosofia existencial que travessa tot el segle xix i pren la forma més coneguda i reconeguda en la filosofia d'entreguerres i una literatura que presenta i actualitza aquesta problemàtica i que construeix una argumentació, realista o simbòlica, en què es pretén trobar i identificar aquest debat d'idees de base filosòfica.

El principal antecedent de l'existencialisme es troba en l'obra del danés Søren Kierkegaard (1813-1855), qui, contra aquest esperit absolut hegelià en què la identitat individual quedava sotmesa a una força superior de poder inapel·lable, reivindica i planteja la llibertat i la força del subjecte per intervenir en la marxa de la història i la seva assumpció de responsabilitat per tal d'aconseguir-ho. Aquesta és una idea matriu que travessa tot el segle fins a arribar a la mateixa filosofia de Jean-Paul Sartre. L'home és lliure per decidir, i en aquesta elecció fixa i determina la seva vida i el seu destí. Per tant, l'existència abans de l'essència o, en tot cas, i millor, l'existència determina l'essència. En el segle xx, diversos pensadors s'han mogut en aquest espai de reflexió que ha permès, fins i tot, parlar i identificar un existencialisme ateu (M. Heidegger i J. P. Sartre) i un existencialisme cristià (K. Jaspers i G. Marcel). Dues actituds que han de donar resposta a una problemàtica comuna que es fonamenta en els principals eixos de la filosofia de l'existència: la consciència del no-res, la vivència de l'angoixa, l'actitud nihilista, el sentit de l'absurd, l'existència sobre l'essència, l'autenticitat, la solitud i el buit còsmic, l'ésser per a la mort. Però també la llibertat d'elecció, la responsabilitat en la decisió i el compromís amb l'acció. El fer-se com a destí de la persona.

La bibliografia sobre l'existencialisme és àmplia, i és a l'etapa d'entreguerres que es desenvolupa amb major intensitat i més gran influència. Els efectes morals i ètics subsegüents als desastres de les guerres no estan al marge en la reflexió sobre la condició humana i la filosofia de l'existència. Més enllà de l'estricta reflexió filosòfica, un autor com Jean-Paul Sartre (1905-1980) és el pont i el lligam entre tots aquests principis filosòfics i una pràctica literària que exemplifica aquests principis i debats d'idees. En el seu vessant més filosòfic, Sartre és l'autor de L'Être et le Néant (1943) i del més assagístic i divulgatiu L'Existentialisme est un humanisme (1946), i també de Qu'est-ce que la littérature (1948), on planteja i defineix el compromís social de l'escriptor. Però és en la seva novel·la La Nausée (1938) o a la trilogia Les Chemins de la liberté (1943-1949) i, sobretot, en el seu teatre, on vehicula literàriament algunes de les principals idees matrius que l'existencialisme posa en qüestió i debat. Així, entre d'altres, a Les Mouches (1943), en què a través de la figura d'Orestes planteja el tema de la llibertat de l'home i el seu destí davant d'una situació d'opressió; Huis-clos (1944), amb la conflictiva relació amb l'altre («l'infern són els altres»); Les Mains sales (1948), amb la confrontació entre la llibertat individual i el totalitarisme comunista; Le Diable et le bon Dieu (1951), en què també el desig de llibertat s'enfronta amb l'ambigüitat de relació entre el bé i el mal. És un teatre de situacions que posa l'ètica de la persona davant d'una actitud que cal prendre entre llibertat i compromís i entre llibertat i responsabilitat, però en un espai històric concret, que és el que ell va viure a la França de preguerra i postguerra mundial. Aquest acarament amb el temps històric de la persona és indefugible per a tot escriptor i intel·lectual que tingui consciència d'aquesta historicitat immanent al fet de viure. Una historicitat que marca el seu present. Això explica la difusió de l'existencialisme a l'Europa de mitjan segle xx i, també, la proximitat i el paral·lelisme amb un teatre de base existencial i amb una conceptualització que ha fet més fortuna en la dramatúrgia occidental i europea, com és el «teatre de l'absurd», que es fonamenta en unes situacions concretes que tenen poc de realistes i sí molt de simbòliques. Així, en una situació allunyada dels fets reals, absurda, hi ha una simbologia que explica i tanca el sentit del text. Com que la descripció i l'explicació d'aquest símbol poden ser obertes, l'explicació de significat pot ser diferent. Per això conèixer tot el debat filosòfic i d'idees que explica el context històric en què es dona aquest tipus de teatre, en els anys quaranta i cinquanta del segle xx, a Europa, pot ajudar a interpretar-lo més bé.

En el temps històric de l'existencialisme a Europa, la societat, la cultura i la literatura catalanes viuen el sotrac dels efectes de la postguerra, la persecució i la repressió franquistes. Érem en un espai culturalment desert on la circulació de les idees patia totes les restriccions que en tenallaven el lliure ús. La penetració i la pràctica de l'existencialisme en la literatura catalana estan marcades per aquests fets. És una presència tímida, però real, que podem identificar amb la generació de novel·listes i dramaturgs que es donen a conèixer en els anys cinquanta i, d'una manera més explícita i molt concreta, en l'obra de Manuel de Pedrolo. És, doncs, en el que es pot considerar la primera etapa (els anys cinquanta) que aquesta presència i influència de la base teòrica de l'existencialisme, tant en la novel·la com en el teatre, és més evident i perceptible en la seva obra. Tot i els desajustos entre escriptura i edició, alguns dels títols narratius que convé considerar són: Míster Chase, podeu sortir (1953, edició 1955); Introducció a l'ombra (1956, edició 1972) i Entrada en blanc (1958, edició 1968). Pel que fa a la seva obra dramàtica, l'eix central, compost per vuit títols, s'escriu entre els anys 1957 i 1959. Tot i haver estat considerat sovint, a l'inici, com a representatiu del teatre de l'absurd en l'àmbit català, cal dir que el teatre de Pedrolo és fruit del temps històric de la postguerra que va viure i que ofereix una reflexió sobre les condicions socials i polítiques de la societat catalana del moment. Però no és un teatre realista, sinó, molt sovint, de situació i espai simbòlic, que cal interpretar —per això la seva primera filiació amb el teatre de l'absurd, pels paral·lismes possibles—. I és en aquest punt on un tema tan essencial i de base de l'existencialisme com és tota la problemàtica sobre la llibertat del subjecte, la responsabilitat d'elecció i acció, i el destí i el sentit final de la persona i la vida, conflueix en aquest teatre, en el qual la persecució de la llibertat tant pot abastar el recer íntim i personal del subjecte, l'espai metafísic, com el social i col·lectiu, l'espai polític. En aquest sentit, Xavier Fàbregas parla de quatre obres en què el personatge es revolta contra el món clos que l'empresona: Homes i No (1957) i Tècnica de cambra (1959), en què aquesta lluita s'acosta més al vessant metafísic, i Situació bis (1958) i Darrera versió, per ara (1958), en què la revolta i la recerca de la llibertat són més de caire polític. Totes quatre obres són importants, però la que ha estat considerada més emblemàtica i més representativa dins dels paràmetres de l'existencialisme literari és Homes i No. El mateix Pedrolo va reconèixer que l'eix del seu teatre és el tema de la llibertat. A Homes i No, els personatges, empresonats, lluiten contra No, el carceller. Quan creuen haver vençut el límit de la seva presó, troben unes reixes més altes i uns altres carcellers que els vigilen i dels quals No també és presoner. Únicament que els fills dels personatges han trencat un mur que els pares no havien aconseguit de fer. Així, l'assoliment de la llibertat, interior i exterior, és força difícil, però la lluita per aconseguir-ho permet avançar.

Bartomeus, Antoni. «Manuel de Pedrolo». A: Els autors de teatre català: testimoni d'una marginació. Barcelona: Curial, 1976, p. 218-236.

Coca, Jordi. Pedrolo perillós? Barcelona: Dopesa, 1973.

Fàbregas, Xavier. «Manuel de Pedrolo i el teatre de l'absurd». A: Aproximació a la història del teatre català modern. Barcelona: Curial, 1972, p. 278-295.

Graells, Guillem-Jordi. «Un recorregut pel teatre de Pedrolo». A: Rellegir Pedrolo. Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 103-122.

Vidal, Josep A. «Pedrolo, dramaturg en actiu». Taula de Canvi, núm. 16 (juny-agost 1979).