Director, dramaturg, estudiós, intèrpret
Sabadell, Vallès Occidental, 10-9-1934
Director, dramaturg, estudiós, intèrpret
Redactor/a: Àlex Broch.
L'any 1952 entra a la universitat i es llicencia en Filologia Romànica l'any 1959. Es relaciona amb sectors de l'esquerra ideològica (PSUC) i de la cultura catalana. L'any 1958 presenta en català i a la universitat una lectura escenificada de L'excepció i la regla de Bertolt Brecht, que és el primer registre que tenim de la representació d'una obra de Brecht a Catalunya.
Acabada la universitat, amplia a Heidelberg estudis de germanística (1959-1960), que li permeten d'aprofundir en el coneixement del nou teatre alemany, entre el qual cal destacar Brecht, el teatre èpic i el teatre document, i també en el de la llengua alemanya, tan decisiva per a la seva futura condició de traductor. A inicis dels seixanta participa en el naixement del teatre independent català i en la fundació del grup Gil Vicente, que desenvolupà una activitat de teatre actiu i participatiu en escoles, centres i barris populars. Dissolt el grup Gil Vicente, el 1964 entra a la companyia Adrià Gual, de l'EADAG, dirigida per Ricard Salvat. Com a actor participà en les representacions de Vent de garbí i una mica de por, de Maria Aurèlia Capmany, o a Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, mentre que el 1965 dirigeix L'encens i la carn a partir de textos dels segles xv i xvi, que tingué una gran acollida a l'època. El 1966 participa, amb Francesc Nel·lo, en la creació del Grup de Teatre Independent (GTI) del CICF, en el qual, entre altres importants muntatges, cal recordar l'escenificació d'un autor com Peter Weiss i la seva La indagació, una mostra de teatre document, sobre els processos seguits contra els nazis després de la Segona Guerra Mundial. El 1967 es trasllada a viure a Terrassa i s'incorporà al grup 6×7. El 27 de març de 1969, als Amics de les Arts de Terrassa i amb dramatúrgia seva sobre tres obres de Toller, estrenà Cel·la 44 (cinc anys de la vida i l'obra d'Ernst Toller). Cel·la 44 és, com recorda el mateix Formosa, «una peça documental sobre uns fets històrics» i «una reflexió sobre la problemàtica de la revolució socialista». Amb el mateix grup estrenà obres i muntatges de François Villon, Joan Oliver o Xavier Romeu.
L'any 1970 intervé com a actor en una de les principals obres del teatre document català, Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, que és una indagació històrica sobre qui fou la mà oculta, instigadora i executora de la mort de Francesc Layret. L'obra fou representada de manera clandestina fins a la seva estrena oficial, l'any 1976, a la Sala Villarroel de Barcelona. A partir de 1972 col·labora amb el grup El Globus de Terrassa, acabat de fundar i dirigit per Pau Monterde. Formosa ho fa com a traductor, dramaturg i director en obres de Brecht, Dürrenmatt, Brossa o Shaw. També ho fa, com a actor, a Dispara, Flanaghan, obra amb la qual Jordi Teixidor tancava la seva trilogia de teatre èpic. L'any 1975, i dins del procés de renovació emprès per Hermann Bonnín, entrà com a professor a l'Institut del Teatre fins a la seva jubilació l'any 1999. A l'IT, a més de la seva tasca com a professor, desenvolupà la direcció de nombrosíssims tallers d'interpretació amb els alumnes, amb obres importants del repertori universal. En aquests anys també tradueix i interpreta Marat-Sade (1982), de Peter Weiss, dirigit per Pere Planella, mentre que el 1992 dirigeix, al Centre Dramàtic del Vallès, Misteri de dolor, d'Adrià Gual, que ell mateix considera com una culminació de tot el seu treball anterior. En aquests anys també col·labora amb el ballarí i coreògraf Andrés Corchero amb un espectacle sobre la poesia de Jaime Gil de Biedma i sobre l'Elegia de Marienbad de Goethe. L'àmplia acció teatral de Feliu Formosa es completa amb la publicació d'un llibre, Per una acció teatral (1971), que és l'aportació teòrica de l'autor sobre aspectes ideològics i d'intervenció social del teatre independent català dels anys seixanta. Però, sense cap mena de dubte, una de les aportacions principals que Formosa ha fet en el camp de la dramatúrgia catalana, i de la literatura catalana i castellana en general, és la seva amplíssima activitat com a traductor, principalment de l'alemany, que l'ha acompanyat al llarg de tota la seva vida. D'aquesta ininterrompuda activitat, que entre català i castellà totalitza entorn de noranta títols, trobem noms destacadíssims del teatre alemany, clàssic i contemporani, com Goethe, Schiller, Kleist, Wedekind, Schnitzler, Dorst, Dürrenmatt, Weiss, Bernhard i Strauss, que el fan el principal introductor de la dramatúrgia alemanya al català. Menció especial comporta la direcció i traducció compartida, en quatre volums, del Teatre complet de Bertolt Brecht, i la magna Dramatúrgia d'Hamburg, de G. E. Lessing. Cal dir que en la traducció que fa Formosa de l'alemany al català dominen les obres dramàtiques, probablement orientades a la representació, i que, en castellà, ho són les narratives: Böll, Handke, Hesse, Kafka, Musil i Roth. Com a reconeixement a la seva tasca, l'any 1994 li fou atorgat el Premi Nacional de Traducció, atorgat pel Ministeri de Cultura.
La tasca intel·lectual de Feliu Formosa, però, es completa també en el seu treball de poeta i dietarista. Com a poeta, l'any 1973 publica el seu primer llibre, Albes breus a les mans, seguit de Llibre de les meditacions (1973) i Raval (1975). Sobresurt, en aquests primers anys, Cançoner (1976), llibre del dolor i l'absència, i també de revolta, que fou escrit amb motiu de la mort de la seva dona, l'actriu Maria Plans. Amb Semblança (1986) aconseguí el premi Cavall Verd, el Ciutat de Barcelona de poesia i la Lletra d'Or, tots tres de 1987. Amb efecte (1987) i Pols al retrovisor (1989) són dos llibres escrits i complementats a quatre mans amb Joan Casas. Per Puck (1992) és un llibre singular: escrit en prosa i vers, és un homenatge a l'art escènica i una reflexió poètica sobre situacions, obres o personatges dramàtics que, per una raó o una altra, perviuen en el record, la reflexió o el sentiment del poeta. Tota la seva obra poètica ha estat recollida a Darrera el vidre. Poesia 1972-2002 (2004), amb introducció d'Enric Sòria. Posteriorment, ha publicat Centre de brevetat (2006) i Núvols d' acer (2008). Com a dietarista, la seva obra s'inicia amb l'edició d'El present vulnerable. 1973-1978 (1979), amb el qual guanyà el premi de la Crítica Serra d'Or (1980). És un dietari obert en què l'autor reflecteix aspectes personals de la quotidianitat, l'efecte de la mort de Maria Plans, els camins de reconstrucció de la vida, reflexions sobre l'entorn cultural, la tasca pedagògica a l'Institut del Teatre, la pertinença ideològica, la reflexió sobre el mateix gènere dietarístic i també sobre la poesia i alguns aspectes de la traducció. És un dietari moral del personatge que, anys més tard, continuarà i complementarà en altres volums: A contratemps. Diaris (2005), El somriure a l'atzar. Diaris II (2005) i Sala de miralls (2013), en què reapareixen els mateixos temes i preocupacions, entre els quals una intensificació sobre la problemàtica de la traducció o la condició de l'actor. En tots els volums és ben present la reflexió sobre l'operació de lectura en un doble sentit: com a lector comú o com a conseqüència de l'ofici de traductor.
Entre els nombrosos premis guanyats al llarg de la seva activitat, i com a culminació de tot el seu treball i la seva obra, també modèlica en la seva integritat ètica i social, cal assenyalar el Premi Nacional de Cultura, atorgat per la Generalitat de Catalunya (2002), i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2005).
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar