Història del teatre català

El teatre és l'únic gènere literari català que ha construït una història pròpia més enllà de les generalistes històries de la literatura. El segle XIX posa les primeres bases en textos i aportacions del tot essencials: Orígenes del teatro catalán (1862), de Manuel Milà i Fontanals; Teatre català. Apuntacions històricas-críticas desde'ls seus origens fins al present estat (1876), de Francesc Ubach i Vinyeta; l'opuscle Teatre català. Enssaig històrich-crítich (1878), de Joan Maluquer i Viladot, i la síntesi més àmplia i completa, Teatre Català. Enssaig històrich-crítich (1879), de Josep Yxart.

Pel que fa al segle XX, el 30 d'agost de 1913 la revista setmanal El Teatre Català anunciava la primera edició d'una "obra monumental en preparació", la Història del teatre català de Francesc Curet. Diverses circumstàncies en dificultaren aleshores la publicació, fins que es reconduí el projecte i l'editorial Minerva, l'any 1918, publicà en castellà El Arte Dramático en el resurgir de Cataluña, que recollia la part essencial del projecte inicial de Curet. Aquest és l'antecedent que, ja avançada la postguerra, porta a l'edició, l'any 1967, de la magna Història del teatre català de Francesc Curet, fruit del treball de recerca i investigació de tota una vida. El llibre de Curet és, formalment, el projecte més ambiciós dins la historiografia teatral catalana. Limitat, lògicament, per l'any d'edició, la història s'atura a meitat dels anys seixanta i no pot incorporar tota la recerca i descoberta bibliogràfica que s'estava obrint camí en el moment que Curet tancava la seva història. La història de Curet pateix, inevitablement, de la feblesa, per exemple, de tots els estudis que fan referència a l'etapa dita "de la Decadència" i, més en concret, del neoclassiscisme català. Però la història de Curet té una visió innovadora amb el que actualment en diem arts escèniques. La seva, doncs, no és solament una història de la literatura dramàtica. Curet no oblida ni menysté altres manifestacions, com la dansa o el teatre líric. També hi incorpora la genealogia dels grans actors i actrius que, a partir del segle XIX, donen el millor art de la representació; l'evolució de l'escenografia o dels escenògrafs més assenyalats; l'arquitectura i geografia teatral i els empresaris i companyies que fan possible l'escena; el teixit social del teatre d'afeccionats i les institucions acadèmiques i museístiques que, com l'Institut del Teatre, treballen a favor de l'alta professionalització del teatre. Quan a l'itinerari històric dels deu capítols que configuren la història, el primer és dedicat a l'edat mitjana, el segon als segles XVI-XVIII i els vuit següents al gran esclat del XIX —la seva recerca permet un seguiment atent— i tot el XX fins a la dècada dels seixanta. Un nom central sobre el qual s'articula una bona part del procés que descriu i que guia l'itinerari d'aquesta història és Àngel Guimerà. Quan als darrers noms de relleu que recull, són Joan Oliver i Salvador Espriu, sense oblidar l'esment als joves noms que giren entorn de l'EADAG o els primers moviments de renovació i el teatre independent dels anys seixanta. Una rica il·lustració i iconografia visualitza i es converteix en un document gràfic important i imprescindible d'aquesta Història del teatre català.

L'any 1978 surt una nova Història del teatre català, obra de Xavier Fàbregas. L'obra de Fàbregas és ben diferent de l'anterior. Amb un format de butxaca, no té la riquesa gràfica de l'anterior però s'inscriu en un dels models historiogràfics més moderns, que relaciona l'evolució històrica del teatre català amb els moviments, models, influències estètiques i el context històric del teatre occidental. Mentre que la de Curet era una història més descriptiva i positivista, una mirada interior que marca les fites més destacades de cada període, la de Fàbregas, fruit d'un nou temps, es més ideològica i interpretativa de les idees dramatúrgiques que marquen l'evolució estètica i social del teatre. La història de Fàbregas se centra més en el text i en la literatura dramàtica i es presenta com una síntesi àmplia i completa de tot el procés. Articulada entorn de quinze capítols, s'inicia amb uns referents preromans i continua amb el teatre religiós medieval, el Renaixement i el barroc fins a establir i fixar ja els referents coneguts fins al moment del neoclassicisme català. Del capítol V a l'XI abraça tot el moviment de recuperació del segle XIX fins a la Guerra Civil: romanticisme, costumisme, realisme, modernisme i noucentisme, sempre en paral·lel al teatre europeu. El quatre darrers capítols se centren en el període comprès entre la immediata postguerra i el moment del tancament del llibre. En aquests darrers capítols construeix el relat històric que explica el passat més recent: ADB, EADAG, el teatre èpic, el teatre independent —grups, autors i obres—, la reivindicació dels grans —Villalonga, Oiver, Espriu— i l'expansió a les Illes i al País Valencià. Tot queda dibuixat fins al moment del tancament del llibre, tot i que limitat per l'extensió que té. Però útil, encara avui, per explicar tot el procés seguit en les quatre dècades que van de 1939 fins a l'edició del llibre.

Més recentment, però encara en el segle passat, el mateix Xavier Fàbregas i Enric Gallén han escrit els diversos capítols que abracen la història del teatre del segle XIX i XX  i que formen part de la Història de la Literatura Catalana de Riquer, Comas i Molas publicats en els volums pertinents entre 1986 i 1988. I, ja en el segle XXI, l'any 2007, es publicava el primer volum d'una nova història, titulat Història del teatre català 1. Dels orígens a 1800, a càrrec de Francesc Massip Bonet, que integra els diversos nivells d'anàlisi i llenguatges formals des d'una perspectiva globalitzadora del que avui es consideren les diverses manifestacions de les arts escèniques.

Des del 2017 l'Institut del Teatre de Barcelona, conjuntament amb la Universitat de Barcelona, publica una Història de les arts escèniques catalanes, integrada per cinc volums, dirigit cada un per especialistes: Francesc Massip, Albert Rossich, Biel Sansano, Francesc Foguet, Enric Gallén, Ramon X. Rosselló i Núria Santamaria.